dijous, 29 de novembre del 2007

Rutina excepcional

Ahir van passar moltes coses, com cada dia. Moltes coses de les habituals i algunes de més o menys excepcionals. Parlem de les darreres.

Entre les positives que, mentre la Laura --la meva filla gran-- assistia a catequesi, vaig aprofitar per anar a veure l’exposició “Lluitant per la vida: Andorra i el Pirineu durant la Segona Guerra Mundial”. He d’avançar-vos que no vaig poder arribar a veure l'exposició completa. "I això és positiu?", preguntareu. Sí, perquè el motiu que finalment no tingués esma de recórrer les dues sales en qüestió del Museu del Tabac va ser que en entrar em vaig asseure a mirar el documental “Lluitant per la vida” de Jorge Cebrián i Roger Torruella. No havia tingut ocasió de veure el reportatge, que sé que es va regalar diumenge passat amb el Diari d’Andorra. Veure’l en pantalla gran i en una sala buida (malgrat que petita) potser va fer que l’experiència fos una mica més corprenedora. Em va agradar molt la pel·lícula tot i que em fes sortir de la sala amb el cor encongit i sense ganes de res més. La capacitat de l'ànima per entomar certes emocions és limitada. Recomano el documental i felicito els autors i tothom que hi ha col·laborat, individualment o col·lectiva. Parlem d'una gran feina d'investigació, d'autoconeixement, de capacitat narrativa. Parlem d'un retrat de les pitjors misèries i de la capacitat d'avançar de l'espècie humana. Per fi s'ha atès no tan sols als que van patir els camps de concentració nazis en primera persona, sinó als familiars que han dut les seves històries i tristor a l'esquena com un paquet feixuc, fins ara en silenci. "El que més em sorprèn --deia una de les responsables d'un dels museus-memorials d'un d'aquests camps de concentració-- és que s'hagi esperat més de 60 anys des de l'acabament de la guerra per investigar públicament aquests casos". "És trist haver de conèixer un pare per foto" --deia una de les entrevistades. D'altres no van ni poder ensenyar les nafres emocionals, encara obertes, davant de les càmeres. Un altre dia, m’ho he promès, ja tornaré per visitar l’exposició completa.


Canvi radical d'assumpte i de to. Una altra cosa positiva. Els de Segle 21 van visitar ahir al vespre els habitants de quart d’Auvinyà (és a dir, la gent d’Auvinyà, Els Plans i Juverri: uns 330 habitants en total). Van prometre que si guanyaven rescindirien el contracte (que van titllar de “precari”) entre l’actual Comú i la propietària privada que ha endegat el projecte del (mal entès) jardí de Versailles de què parlàvem l’altre dia. Algun dels assistents va demanar si seria tan fàcil, si ara que ja s’ha fet malbé el bosc i el sotabosc i s’han invertit tants calés (un rumor apunta que podem estar parlant d’uns 600.000 euros?!?) es podrà fer marxa enrere sense fer-hi intervenir els tribunals. Segle 21 va afirmar que el contracte que ells coneixien permetia la rescissió per part del Comú sense més problemes. Ja en parlarem si guanyen.

Les negatives les passo de pressa:

Actituds poc solidàries (diria que mesquines) a la feina de gent que no sap valorar l’esforç individual i la implicació d’alguns dels seus companys.

La decisió de la filla d’una amiga, una jove que pateix un trastorn i que ahir va intentar llevar-se la vida saltant per la finestra. I això davant dels ulls impotents de sa mare. Una tragèdia de les grosses. Espero que es recuperi de les lesions físiques. Espero que millori també de les altres lesions, que l'han duta a un grau de desesperació tan . El meu suport i els meus ànims van també per a la mare. Ara que escric això m'adono que el títol del documental de més amunt és "Lluitant per la vida". La ironia pot ser molt agredolça.

Dia d’emocions intenses. Un més.

dimarts, 27 de novembre del 2007

Parauleta de les bones

Avui al matí, fent el repàs habitual a la premsa (a alguna premsa, és clar, que no arribo a tot: Periòdic d’Andorra i Periódico de Catalunya, Diari d’Andorra, Més, BonDia) he après una paraula nova, preciosa. En un article del neuropatòleg Jordi Cervós a El Periódico parla d’apoptosi, que designa la mort programada de les cèl·lules. Aquesta no és la part preciosa. Però fixeu-vos en l’etimologia del terme: prové del grec i volia dir originàriament "caiguda de fulles". Em sembla collonut això de designar la mort de les cèl·lules (és a dir, l'aproximació a la nostra pròpia mort) en un sentit tan figurat. I els més optimistes diuen que això comença a passar a partir dels 30! Doncs, que duri la tardor!

dilluns, 26 de novembre del 2007

Qui té boca...

Avui a primera hora li he dit a la meva amiga i col·laboradora d'Unió Laurediana que havia penjat un post explicant els motius pels quals em molestava el jardí o molts aspectes del jardí aquell. M'ha dit que ja hi havia fet la visita (desconeixia el jardí el dia de la reunió) i que havia trobat que alguns aspectes eren millorables. M'ha alegrat molt la resposta, tot i que no esperava menys d'una persona raonable. També m'ha corregit que el Sr. Josep Pintat hagués dit "No sé què us molesta tant [del jardí]?!". Aquesta és l'expressió que jo creia recordar i la vaig citar en el post on exposava les raons del meu descontentamet. Rectifico: potser va dir una altra expressió lleugerament diferent, però que venia a significar aproximadament el mateix. Com que el motiu d'aquests posts no és ofendre ningú, us prego em disculpeu si he pecat d'imprecís.

diumenge, 25 de novembre del 2007

El parc de què parlàvem, 6

Altre cop la paret, el gosset a la part superior, la bandera andorrana, els totxos tan respectuosos amb el bosc comunal, etc. Ara amb un detall de l'escultura dels cavallets que sembla d'atrezzo o de cartró-pedra. No emetré judici de valor estètic perquè no voldria ofendre l'artista, a qui no li tinc cap desafecte personal. Aquestes fotos del carrer del Beç les he fetes del cotxe estant perquè (a banda dels dos que es veien en una altra foto i un altre que també hi havia a la part superior) hi havia un gos rondant a prop.

El parc de què parlàvem, 5

Un detallet d'una paret que ocupa tot un lateral del cap del carrer del Beç. Està feta d'aquelles peces que tant em criden l'atenció: no sé ben bé si són una mena de totxos de ceràmica. Sigui com sigui, queden molt resultons i embellidors. Observeu que han plantat heura o alguna espècie similar que de ben segur acabaran cobrint la paret. La mesura és intel·ligent. A la part superior de la paret, un a cada banda, dos dels gossos que vigilen el jardí. (Cal ampliar la foto per veure el detalls.)

El parc de què parlàvem, 4

En aquesta (potser, com en els altres casos, hàgiu de clicar sobre la imatge per engrandir-la i poder veure'n els detalls) es pot apreciar el típic aiguabarreig kitsch de què parlava en el text de més avall: escultures de deïtats de l'aigua o goges, un pont, una bústia metàl·lica, marges d'un torrent artificial, les peces de ceràmica ataronjada que tant m'agrada... A la part superior esquerra de la foto s'aprecia la mà que agafa l'arbre i que us deia que no em sembla lletja (potser en un altre context, una mica més sobri, un pèl menys sobrecarregat).

El parc de què parlàvem, 3

En aquesta foto es pot apreciar una de les moltes escultures. Sembla una àguila. No vull emetre cap judici de valor. Les franges de gespa del terra són part del disseny geomètric.

El parc de què parlàvem, 2

Dos dels amics que ens han atès amablement als meus fills i a mi mateix quan miràvem d'accedir a l'embellit jardí públic. Un tercer s'amagava molt més a la vora del cotxe, a la dreta, i ha quedat fora de l'enquadrament. Encara un altre s'esperava més avall, prop de la casa. Aquesta és una foto presa des del cap del carrer del Bosc.

El parc de què parlàvem, 1

En uns dels missatges que em va enviar, la Noemí demanava si podia penjar fotos del parc. Avui tota la família em anat a dinar a Juverri, a cals pares. En acabat hem fet cap a la zona del Comabella amb els nens, per passejar amb patinets i bicis. De baixada ens hem aturat un moment a la vora del parc. Dic "vora el parc" perquè no hi hem pogut entrar. Els nens ja ni els he deixat baixar del cotxe. La rebuda de sempre: gossos aviats dins del jardí que borden quan senten un cotxe que s'hi atansa. Avui n'he comptat només quatre dins de la zona pública. A la casa del propietari encara se'n podia veure com a mínim un parell o tres més, tancats. En fi, que he hagut de fer les fotos de molt lluny i d'aquí la seva mala qualitat. A més, ja s'havia amagat el sol i les imatges no han acabat de quedar massa bé. La d'aquí a la vora és d'un dipòsit metàl·lic que hi ha just a l'entrada del jardí si hi accedeixes des del carrer del Bosc, una imatge certament embellidora.

dissabte, 24 de novembre del 2007

No sé què us molesta tant?!

Avui, però, la cosa no serà ni curta ni lleugera... Primer incompliment de les bones intencions.

Resulta que ahir vaig ser present a una reunió electoral entre el PLA / Unió Laurediana i la gent de Juverri. Hi vaig ser com a propietari (encara hipotecat, però propietari) d'un terreny. Hi vaig anar per sentir què s'hi deia sobre temes que m'interessen ja que potser un dia potser no massa llunyà pugui construir una casa a Juverri i em converteixi en veí del poble o, millor, de la urbanització.

El to de la presentació que en tot moment va liderar Josep Pintat va ser molt correcte. Va venir amb una gran part del seu equip. L'exposició fou clara, realitzada amb més encert i tranquil·litat que la duta a terme fa uns dies davant de les càmeres d'ATV. Va explicar el seu programa i va atacar els punts que intuïa que preocupaven els assistents: millora de la carretera, implementació de la Llei del sòl i el pla d'urbanisme lauredià amb eventual cessió de les urbanitzacions al Comú, els projectes més lligats a l'entorn dels habitants de Juverri (rodalies de La Rabassa: el Tobotronc, Naturlàndia, el Camp de Tir...).

El to dels assistents va ser igualment correcte. Un parell d'interlocutors van focalitzar el torn d'intervencions i precs . Inicialment va prendre la paraula el president de l'associació de propietaris de l'urbanització, que va fer preguntes en representació de la majoria. Assumptes varis. (1) Seguretat vial en una carretera estreta per on transiten durant tot el dia una munió de camions banyera a velocitats no sempre prudents (molts de quals van o vénen de l'abocador de terres): solució urgent d'algun punt negre extremament perillós. Punt respost pel cònsol major sortint amb detalls sobre el perquè de l'abocador, les inversions i millores dutes ja a terme a la carretera, el compromís de mirar d'atendre el punt negre més evident. (2) Observació sobre el caos, les imprudències i els soroll generats per les trobades de motos i quads que fan cap a La Rabassa i que sovint creuen Juverri. Resposta de Pintat: es mirarà de regular el desordre i es demana disculpes per les inconveniències ocasionades. (3) Etcètera.

L'etcètera vol dir: (a) les demandes eren raonables, raonades i força consensuades entre els presents a l'acte i (b) Pintat va respondre de manera adequada (sentit comú, explicació de la feina feta, projectes, tranquil·litat) en la major part dels casos.

Per això potser em va sobtar que respongués "No sé què us molesta tant?!" quan se li van demanar explicacions sobre una mena de parc, jardí o aparcament d'estàtues kitsch que s'ha muntat a Juverri durant la passada legislatura. Per Pintat l'existència del jardí semblava lògica i normal. No dubto que Pintat parlés de bona fe (a mi, com a mínim, em va fer aquesta impressió). És a dir, no vull pensar que s'ha cedit un fotimer de metres quadrats a un particular per fer o tornar cap favor. M'agradaria pensar que el problema mai no fou que el particular a qui ens referim ja hagués començat a modificar talussos i parts del cap del carrer on té la residència molt abans de presentar cap mena projecte.

Torno enrere. Crec que Pintat va actuar de bona fe quan va pensar que si algú li muntava una zona enjardinada gratis a Juverri no hi havia més problema en cedir-li l'ús d'aquests terrenys comunals. Passa que els qui se n'han anat a viure a Juverri ho han fet en gran manera per gaudir de l'entorn natural. Això és: el bosc. La molsa, els rocs, els arbres, els camins, els talussos i desnivells naturals, els ocells i esquirols. Tota aquesta parafernàlia, ja sabeu. D'aquí la seva resposta "No sé què us molesta tant!". (No cal dir que adquirir un terreny i construir una casa és avui en dia una aposta per una qualitat de vida que representa per a moltes famílies una inversió gens fàcil d'assumir i que sovint es tarda més de trenta anys en liquidar. No és el cas dels milionaris, que són rara avis a Juverri.)

És a dir, Pintat no entén que molesti tenir unes escultures desmesurades i, en la majoria dels casos, de factura discutible (on abans hi havia bosc comunal). O un torrent artificial (potser perillós per alguns dels nens que suposadament han de fer ús de l'espai). O marges i murs fets amb pedra seca no autòctona (que no acaba de quadrar amb l'entorn). O jardinets geomètrics més aviat ridículs al Pirineu (on podria haver-hi gespa o herba). O pendents i costes gens raonables perquè hi transitin gent gran o nens (usuaris a qui, de ben segur!, va dirigit aquest espai públic). O talussos fets amb materials ceràmics de colors cridaners (gens respectuosos amb l'entorn; un respecte que sí s'exigia als particulars que van bastir les seves cases a Juverri).

Per no parlar de la impossibilitat de l’accés del públic en general a aquest indret (que, això sí, va ser "adequadament" publicitat en premsa) mentre els dos carrers que hi menen no siguin propietat del Comú.

Per no parlar de la idèntica impossibilitat de la gent amb mobilitat reduïda de transitar pel lloc, en absolut adaptat.

Per no entrar en l'assumpte del nombrosíssim grup de gossos propietat del particular que roden amb total impunitat pel carrer i per la zona enjardinada. Gossos que no acaben d'entendre --no és feina seva, però potser sí del seus propietaris o del Comú-- que aquell lloc és públic i que allí no hi fan res i que bordar i abuixar-se a tothom que accedeix al terreny no és correcte (per cert, s'ha trucat en vàries ocasions als banders i a la policia, s'han interposat denúncies, s'ha demanat amablement i no tant i en diverses ocasions als propietaris que tanquin o estaquin els gossos). No hi ha una ordinació comunal que regula aquests assumptes de les mascotes? Per què no s'estan aplicant les sancions que toquen? Cal que els nens que abans circulaven tranquil·lament en bicicleta pel carrer o els que passejaven per aquella zona ara hagin de sortir corrents o dur un bastó a la mà? És aquest el bé comunal que es persegueix?

Per continuar: hauríem de veure si l'embelliment de la zona que Pintat va dir que representava el jardí és real:

Als veïns i potencials usuaris del jardí els agrada l'estètica recarregada, de nou ric, entre kitsch i versallesca del jardí?

Als veïns i potencials usuaris se'ls va explicar quin plan es tenia abans d'implementar-lo? Ja no dic que se'ls consultés, però se'ls va tan sols informar de manera transparent? Ben segur que no. Quan s'ha informat ha estat a posteriori (sempre responent a preguntes lícites formulades pels residents). I sempre s'ha respost amb el to implícit a la pregunta-exclamació "No sé què us molesta tant?!". Què passa, doncs, que els residents no tenen dret a sentir-se molestos?

Doncs bé, sí, ens molesta que en lloc del bosc (que ja ens estava bé!) ara hi tenim un espai no massa segur, no massa útil, no massa bonic:

No calia haver "aprofitat" unes feines de neteja de la perifèria del bosc comunal per talar la immensa extensió destinada a aquest projecte. El teòric "aprofitament" és només això: teòric.

No calia haver transportat tantíssimes càrregues de camió banyera fins a Juverri (perquè, és clar, no es podia adaptar el projecte al paisatge; s'havia de destruir el paisatge i ja està). No calia haver reomplert de terra el que abans era sotabosc. Terra que, per cert, no sabem d'on va venir perquè ningú no va explicar res (curiosament això va passar en un moment en què ningú no sabia on llençar la terra, abans que els abocadors comunals fossin posats en marxa, de manera que la rumorologia veïnal es va disparar). Sotabosc i arbres (amb arrels que compacten la terra) i molsa i rocs que, per cert, tenen la funció de xopar-se d'aigua, donar aixopluc i aliment a espècies autòctones, impedir despreniments i esllavissades i quatre ruqueries (o pallassades) mediambientals més.

No calia haver fet passar aquesta corrua incessant de camions carregats de pes pels carrers particulars no asfaltats: es podien malmetre els tubs soterrats que també eren propietat particular. Repeteixo: els carrers eren privats, és a dir: ni del Comú ni del Govern. I aquests camions van circular sense permís dels propietaris amunt i avall fins que en un dels dos carrers d'accés algú es va plantar i va clavar un senyal que advertia: "Carrer particular, prohibit el pas de camions!". Fins que algú es va haver d'adreçar als camioners i exigir-los que no circulessin més per allí. No es va veure a ningú del Comú donant suport als veïns afectats.

No calia haver fet més perillosa una carretera que ja n'és prou amb el motiu (o l'excusa) d'un projecte tan poc versemblant, tan poc pràctic, tan poc embellidor.

No calia.

Si el Comú vol fer un servei públic a Juverri que pensi en quins equipaments podem voler o necessitar:

Un camp de petanca?

Un espai perquè els nens puguin jugar sense perills (que no tingui aigua estancada, ni pendents exagerats, ni gossos deslligats i agressius, ni fanals o bancs o baranes no concebuts per ser segurs)?

Un embelliment del poble real, respectuós amb el medi, el paisatge típic, els recursos (per què talar arbres, per què crear un torrent artificial?, per què destruir la --en d'altres casos-- tan protegida molsa?)?

Restauració de camins (ben senyalitzats i desbrossats) que menen de Juverri a d'altres indrets (com ja s'ha fet amb d'altres, i això sí que està bé, entre els quals el de la Senyoreta): Auvinyà, La Rabassa, les bordes properes a Arcavell, etc.?

En fi, que ahir em vaig prometre ser només oïdor i no intervenir activament en l'acte perquè de moment no sóc veí sinó propietari. Penso que hi havia d'altres residents (residents actuals i no només propietaris) que haguessin pogut alçar el dit abans que jo. Ara que... em vaig haver de mossegar molt la llengua. Ahir, a més, vaig voler que la reunió continués fluint de la manera educada, correcta i organitzada com ho va fer; d'aquí que preferís no buscar un encarament que hagués pogut semblar personal. Sí que vaig parlar de tot això amb una persona d'Unió Laurediana (tant abans com després de la reunió) perquè li tinc confiança suficient.

Espero que entre aquest escrit i el que la col·laboradora del Sr. Pintat li pugui fer arribar el cònsol sortint entengui una mica millor perquè "No sé què us molesta tant?!" és possiblement la única resposta inequívocament equivocada que va donar ahir al vespre.

divendres, 23 de novembre del 2007

El camí a l'infern està empedrat de bones intencions

Obro foc amb una primera dosi de cinc cèntims. Presentacions i bones intencions. Això sí que serà un blog comilfó (que deia el meu cada cop menys adorat Cortázar). Deixaré l'altre (nom David Gálvez Casellas / www.galvezcasellas.blogspot.com) per els textos més travats i llargs: el faré servir d'arxiu de material ja publicat. Aquí en canvi intentaré fer només pinzellades més actuals sobre assumptes diversos. El to hauria de ser més lleuger.