diumenge, 25 de novembre de 2007

El parc de què parlàvem, 4

En aquesta (potser, com en els altres casos, hàgiu de clicar sobre la imatge per engrandir-la i poder veure'n els detalls) es pot apreciar el típic aiguabarreig kitsch de què parlava en el text de més avall: escultures de deïtats de l'aigua o goges, un pont, una bústia metàl·lica, marges d'un torrent artificial, les peces de ceràmica ataronjada que tant m'agrada... A la part superior esquerra de la foto s'aprecia la mà que agafa l'arbre i que us deia que no em sembla lletja (potser en un altre context, una mica més sobri, un pèl menys sobrecarregat).

2 comentaris:

Miquel Calsina Gordi ha dit...

David,
No et trenquis el cap.
Toparàs amb el mateix que topo jo.
Els que manen, manen. I els demés obeixen..
Et prens un trankimazin, com jo, i vas a dormir.
....
Tant sols, és un consell.

David Gálvez Casellas ha dit...

No, si no m'hi trenco el cap. Sí penso que hi ha moments en que és interessant fer un cop de cap i defensar certes opinions o interessos. Crec que de vegades val la pena explicar què penses i implicar-te una mica. De moment no em calen els trankimazins, però no dic que no me'ls hagi de prendre algun dia. De moment he optat per una línia decidida però tranquil·la.

Gràcies, però, per preocupar-te per mi. Potser et canviï el trankimazin per una clara.