dijous, 29 de novembre de 2007

Rutina excepcional

Ahir van passar moltes coses, com cada dia. Moltes coses de les habituals i algunes de més o menys excepcionals. Parlem de les darreres.

Entre les positives que, mentre la Laura --la meva filla gran-- assistia a catequesi, vaig aprofitar per anar a veure l’exposició “Lluitant per la vida: Andorra i el Pirineu durant la Segona Guerra Mundial”. He d’avançar-vos que no vaig poder arribar a veure l'exposició completa. "I això és positiu?", preguntareu. Sí, perquè el motiu que finalment no tingués esma de recórrer les dues sales en qüestió del Museu del Tabac va ser que en entrar em vaig asseure a mirar el documental “Lluitant per la vida” de Jorge Cebrián i Roger Torruella. No havia tingut ocasió de veure el reportatge, que sé que es va regalar diumenge passat amb el Diari d’Andorra. Veure’l en pantalla gran i en una sala buida (malgrat que petita) potser va fer que l’experiència fos una mica més corprenedora. Em va agradar molt la pel·lícula tot i que em fes sortir de la sala amb el cor encongit i sense ganes de res més. La capacitat de l'ànima per entomar certes emocions és limitada. Recomano el documental i felicito els autors i tothom que hi ha col·laborat, individualment o col·lectiva. Parlem d'una gran feina d'investigació, d'autoconeixement, de capacitat narrativa. Parlem d'un retrat de les pitjors misèries i de la capacitat d'avançar de l'espècie humana. Per fi s'ha atès no tan sols als que van patir els camps de concentració nazis en primera persona, sinó als familiars que han dut les seves històries i tristor a l'esquena com un paquet feixuc, fins ara en silenci. "El que més em sorprèn --deia una de les responsables d'un dels museus-memorials d'un d'aquests camps de concentració-- és que s'hagi esperat més de 60 anys des de l'acabament de la guerra per investigar públicament aquests casos". "És trist haver de conèixer un pare per foto" --deia una de les entrevistades. D'altres no van ni poder ensenyar les nafres emocionals, encara obertes, davant de les càmeres. Un altre dia, m’ho he promès, ja tornaré per visitar l’exposició completa.


Canvi radical d'assumpte i de to. Una altra cosa positiva. Els de Segle 21 van visitar ahir al vespre els habitants de quart d’Auvinyà (és a dir, la gent d’Auvinyà, Els Plans i Juverri: uns 330 habitants en total). Van prometre que si guanyaven rescindirien el contracte (que van titllar de “precari”) entre l’actual Comú i la propietària privada que ha endegat el projecte del (mal entès) jardí de Versailles de què parlàvem l’altre dia. Algun dels assistents va demanar si seria tan fàcil, si ara que ja s’ha fet malbé el bosc i el sotabosc i s’han invertit tants calés (un rumor apunta que podem estar parlant d’uns 600.000 euros?!?) es podrà fer marxa enrere sense fer-hi intervenir els tribunals. Segle 21 va afirmar que el contracte que ells coneixien permetia la rescissió per part del Comú sense més problemes. Ja en parlarem si guanyen.

Les negatives les passo de pressa:

Actituds poc solidàries (diria que mesquines) a la feina de gent que no sap valorar l’esforç individual i la implicació d’alguns dels seus companys.

La decisió de la filla d’una amiga, una jove que pateix un trastorn i que ahir va intentar llevar-se la vida saltant per la finestra. I això davant dels ulls impotents de sa mare. Una tragèdia de les grosses. Espero que es recuperi de les lesions físiques. Espero que millori també de les altres lesions, que l'han duta a un grau de desesperació tan . El meu suport i els meus ànims van també per a la mare. Ara que escric això m'adono que el títol del documental de més amunt és "Lluitant per la vida". La ironia pot ser molt agredolça.

Dia d’emocions intenses. Un més.

3 comentaris:

Ningú és Perfecte ha dit...

Estic d'acord amb tu que en cebrián i en Torruella van fer un bon treball, però trobo a faltar anar un pas més enllà. Hi ha capítols de la història d'Andorra en aquest període de la història dels quals no se'n parla. Aleshores, quan veig aquests treballs, penso, vale vale, molt bé. però m'esteu amagant part de la xixa.

David Gálvez Casellas ha dit...

En què penses? En col·laboracionisme? En que no es volen destapar noms de gent encara en vida? En que no es volen "ferir" sensibilitats i famílies que no en tene cap culpa? Va per aquí la cosa?

Ningú és Perfecte ha dit...

...sí, però també en gent que no va arribar a travessar la muntanya i que veu com la molsa creix sobre els seus ossos sense sepultura només per uns quants bitllets.
En la guera, en qualsevol guerra surt el millor i el pitjor de cadascun. Alguns prohoms de les valls van començar a sortir de la misèria amb les mans tacades de sang. és clar que si a Espanya no s'han posat d'acord per fer una llei decent que parli de la memòria històrica, que hem de fer aquí?