dimarts, 25 de desembre de 2007

Nadal, oh, Nadal!

Ara ve Nadal, matarem el gall...

Arriben les festes. Com cada any, ens preparem per viatjar a Alemanya. Som afortunats. Tant la Nicole com jo ens dediquem a l'educació. Això vol dir que tenim dues setmanes per anar amunt i avall i gaudir de la part positiva de les vacances com Déu mana. (No parlarem de les petites misèries o cansaments derivats de ser pares de tres i passar amb ells 24 hores sobre 24 de tots i cadascun dels dies de festa en família...).

Dia 21 a la tarda: s'acaben les classes per tots cinc membres de la família Gálvez-Rhein. S'ha d'acabar de fer les darreres compres abans de la marxa. Paquets de regal per embolicar.

Dia 22 al matí: cal fer les maletes i bosses i paquetets més menuts. Roba. Regals d'importació de tota mida per a grans i petits malgrat el tan repetit mantra "aquest any no farem tants regals". Manduca i beure autòcton per afalagar els alemanys i fer-nos sentir reconciliats amb la terra (vins i caves, aromes de Montserrat, torrons, embotits ibèrics variats, neules, etc.). Manduca i beure pel trajecte: parlem de 13 hores 30 minuts de carretera pel cap baix.

Dia 22 just després de dinar: ens posem en ruta a les 3 tocades de la tarda. Fem via cap el sud per evitar els taps i cues que de ben segur es generaran a la duana francesa. Sant Julià, La Seu, Puigcerdà, Tunel de Puymorens, Foix, Carcassone, Montpellier, Lyon, Beaune, Moulhouse... i amunt que fa pujada. A partir d'aquí ja en territori alemany (de fet, fins i tot Moulhouse era Mulhaus abans de ser anexionada): Freiburg, Karslruhe, Heidelberg, Darmstadt i, per fi, Frankfurt. Prop d'allí viuen els meus sogres. Ciutat que vaig freqüentar en el passat quan festejava amb la meva dona. Zona on jo mateix vaig viure durant uns quants mesos. On va nèixer la Laura, la meva filla gran, ara fa quasi bé 10 anys. On tornem cada any, puntualment i religiosa, al Nadal i estiu.

Dia 23: a les 4:30 de la matinada aparquem el cotxe davant la casa dels meus sogres. Els nens estan contentíssims d'haver arribat. El Nahum i l'Aitana salten d'alegria, literalment. Entren a casa com dues baldufes, ebris d'inèrcia: ballen, canten, engeguen els ninotets que són al peu de l'arbre de Nadal i que fan música. Sonen a la vegada tres nadales. Cacofonia de l'alegria. Caos extàtic. Hem arribat sans i estalvis. Malgrat el cansament, no puc evitar un mig somrís d'admiració davant l'alegria contagiosa dels més menuts. Som a port i ben arribats malgrat la boira que ens ha embolcallat durant 300 o 400 quilòmetres. Hem tardat més o menys el mateix que les darreres vegades en recórrer 1391 quilòmetres tot i fer el tomb per Puigcerdà i haver hagut de reduir moltíssim el ritme en estar a punt de quedar-nos sense gasolina a uns 30 o 40 quilòmetres de Lyon. Tot ha anat perfectament. Sense les avaries, grues, hotels, taxis, trucades, RACs, cotxes de lloguer de l'últim Nadal. Podem començar a celebrar-ho.

Dia 23: a les 5:30 de la matinada, una hora escassa després que entréssim per la porta, un cotxe salta a gran velocitat per damunt de la tanca de ferro de cal veí i se'ls planta en ple jardí. Sembla una escena d'una pel·lícula o d'un somni. Inicialment, els veïns no s'assabenten de l'accident ni de la presència del cotxe volador. Senten un soroll com de vidres i truquen a emergències perquè pensen que algú els ha entrat al garatge. S'enduen una sorpresa enorme quan es troben un senyor força desorientat passejant pel jardí i un cotxe fet un bunyol que no sabem d'on ha sortit. No hi ha més passatgers. L'únic, el vianant erràtic, sembla haver sortit de miracle per alguna escletxa de la ferralla i està aparentment ilès. Quan els meus sogres treuen el cap al balcó en sentir fressa es troben amb el dispositiu ja muntat: focus, cotxes de l'assistència en carretera, un cotxe patrulla... Es pensen que estan filmant algun espot alertant dels perills de conduir begut a cal veí (que treballa a l'ADAC, l'equivalent alemany del RAC). Traduït, això voldir que no poden creure's que el que veuen sigui real i els és més fàcil pensar en una explicació de ficció. De seguit s'adonen que l'hora no és normal, que les 5:30 del matí no és moment d'anar gravant anuncis de televisió, ni tan sols en un país tan matiner com Alemanya! I mai en diumenge!

Es podria resumir l'accident à la James Bond next door, amb un lacònic "la vida te da sorpresas".

Un dia més. Un ordinari extraordinari dia més.