dissabte, 8 de desembre de 2007

Subtileses recaptatòries

Acabo de rebre una carta de l'actual Master (l'equivalent aproximat a un degà) de l'Emmanuel College, a la Universitat de Cambridge, on vaig estudiar durant un gloriós curs. Que el senyor Lord Wilson of Dinton es dirigeixi a mi podria semblar inicialment un gran honor. El que passa és que les úniques parts realment personalitzades de la nota que m'adreça són l'encapçalament (Dear Mr. Gálvez-Casellas,) i la signatura (Richard Wilson) que són escrites a mà. Aquesta gent creu saber cuidar els detalls. Pensen que amb aquesta estratègia n'hi ha prou: fer que sembli que s'estan dirigint de veritat a tu per crear un miratge afalagador. Llàstima que aquest truquet ja estigui tan suat. Tampoc no m'impressionen ni el paper de qualitat ni l'escut d'armes (un lleó rampant que sosté una corona de llorer).

Potser penseu que sóc un ingrat. No és el cas: resulta que l'any passat els d'Emmanuel ja van començar una campanya intensíssima per recaptar diners i em van perseguir un i altre cop amb trucades molestes per veure si feia "una contribució". No vaig viure les trucades dels estudiants a qui encarreguen aquesta feina de manera gaire agraïda.

Irrompre a casa meva mitjançant trucades o visites no és un sistema que funcioni amb mi (tot i que està clar que funciona amb molta gent, que acaba cedint a la insistència dels pidolaires: "we raised over 0.5 million pounds", informa Lord Wilson). M'és igual si es tracta:
  1. d'una empresa espanyola que et vol vendre una estada en un hotel;
  2. d'un grup de polítics que es presenten a unes eleccions comunals;
  3. d'uns joves mormons nord-americans amb un castellà perfecte, camises blanques, corbata fosca i somriure immaculat;
  4. d'una parella mixta de testimonis de Jehovà que et volen demanar si alguna vegada has pensat en l'origen de l'Univers;
  5. d'etc.
M'és igual quina sigui la seva intenció. M'és igual què em vulguin explicar, demanar o vendre. No els he demanat que em truquin o passin per casa. No he entonat en públic la famosa cançoneta del Sisa. No els he donat permís per interferir o entrar a veure si em passejo en pijama o calçotets, si m'he afaitat o passat per la dutxa, si estic dormint o dinant, si era a punt de passar a veure en Roca o planejava un moment romàntic, si cuinava o mirava la tele, si banyava els nens o escoltava l'últim single de l'Alicia Keys. Tampoc no em sembla just que m'obliguin a defensar el meu dret a la intimitat de manera agressiva (perquè normalment t'acaben obligant a ser sec o, fins i tot, mal educat).

Per això el fet que ara Lord Wilson, com abans algun dels seus predecessors, em demani diners per carta em sembla d'una correcció enorme. Puc no llegir la carta, fer-ho en diagonal o llegir-la amb cura. Puc replantejar-me si valdria la pena fer una contribució. Puc estripar el paper o arxivar-lo. Però com a mínim no he de penjar el telèfon a ningú, ni batallar per fer entendre que no estic interessat, ni tancar cap porta, ni ser malcarat...

Està clar que de mi no en trauran ni un duro, però això ja és un altre tema. Penso que Emmanuel College, com a institució, no em va donar res de tan especial i, per tant, no em sento en deute. No considero que fessin gairebé res per a mi, més enllà de fer-me passar per caixa a pagar un plegat de tarifes, que és com en diuen ells de la molla: university fees, college fees, residence fees (altrament dit allotjament i que també pertanyia al college, és clar).

Ah, sí, del college vaig obtenir-ne un magríssim ajut (External Research Assistanceship) que de no haver estat etiquetat de simbòlic pel meu tutor hagués pogut ser interpretat com una broma de mal gust. Menos da una piedra.

Què no em van haver d'oferir? Doncs... No vaig assistir a classes perquè feia un doctorat d'investigació. No em vaig beneficiar de cap mena de material, tecnologia punta, laboratoris, acolliment en un departament o equip de treball, inserció dins d'una empresa col·laboradora, etc. perquè estudiava literatura.

Si res en vaig treure va ser l'experiència, l'entorn, les amistats que hi vaig fer, la vàlua professional i personal del meu director de tesi, el Dr. Steven Boldy (motiu principal perquè triés aquell college d'aquella universitat per començar-hi el doctorat).

Perquè és veritat que la casa on vivia a Tenison Road i el pub del college em van permetre establir contacte amb gent brillant que encara ara (passats 10 anys) considero amics: Alex Burton, Patrick Irwin, Vikram Deshpande, Dominic Moran, Nieves Hicks-Pedrón,... Gent fora de sèrie en àmbits personals, acadèmics i professionals. Ells m'han deixat atansar-me a qüestions dels móns de l'enginyeria mecànica, la història, la paleontologia, la literatura hispanoamericana, les matemàtiques, l'encriptació, l'economia o l'aeronàutica. Amb tot, crec que el dret a conèixer aquesta gent me'l vaig guanyar a pols amb els treballs, les notes i les referències obtingudes al Master que havia cursat anteriorment en una altra universitat anglesa.

Tant en el cas de Cambridge com en el previ els diners van sortir sistemàticament de la meva butxaca: cap fundació andorrana, catalana o espanyola mai em va finançar res. D'aquí la meva reacció entre irònica i indiferent quan vaig que ara em busquen desesperadament per recaptar diners. D'aquí la impossibilitat de sentir-me honorat en rebre una carta personal de part d'una autoritat tan reputadíssima al Regne Unit com el Master Lord Wilson of Dinton.

Foto de Richard T. Fuller