dilluns, 31 de desembre de 2007

Últim post del 2007

Últim post de l’any. Les onze tocades. Ja hem sopat. No oblidem que som a Alemanya. Els nens juguen i fan temps, com la resta, fins que arribi l’hora dels focs artificials, que és com es celebra aquí l’entrada de l’any nou.

Hem sopat bé, però sense excessos: entrants, plat fort, postres. (1) Entremesos d’embotits ibèrics i italians (prosciutto), olives farcides de pebrot vermell, ous durs també farcits, pa (Laugenbrot i baguette). (2) Salsitxes alemanyes variades i exquisides (frankfurter i wiener), amanida verda (enciam de fulla de roure, lletuga romana, enciam escaroler i rúcola), una Kartoffelsalat riquíssima. (3) Flam argentí casolà i dues especialitats de profiteroles. Beure: aigua, un vi negre consistent, un lambrusco i Apfelsaft (suc de poma) 100% natural.

D’aquí una estona, abans de les 12, s’ha de menjar una especialitat semblant als Berliner. A casa dels sogres seguim la tradició ibèrica i fem allò del raïm. Després brindem amb cava i tothom al carrer a gaudir dels focs d’artifici. Més tard altre cop a taula però aquest cop per fer el pronòstic de com serà l’any amb la interpretació de les Bleigiessen. Es tracta de fer fondre peces de plom en una cullera i llançar-lo dins d’un bol ple d’aigua. En entrar en contacte amb l’aigua freda i solidificar-se, el plom pren formes capricioses que cal interpretar. Es produeix llavors la discussió de cada principi d’any: si això s’assembla més a un bolet o a un dofí, que si allò té la pinta d’una espasa o d’un taüt...

Últim post de l’any. M’he acomiadat com Déu mana dels camps, dels camins, del bosc. He sortit a córrer quan ja era fosc. Les dones de casa s'han fomut un panxó de riure quan m'han vist disfressat d'astronauta, amb el llum frontal encès. La passejada m’ha anat molt bé. 50 minutets ben aprofitats. No hi havia glaç. No feia gaire fred. He creuat un bosc, cosa que sempre em fa molt de respecte quan és fosca nit. M’he topat amb un perillós conill i amb una llebre no menys ferotge. Lleugera aiguaneu durant una part de la carrera, ja a camp obert. El dia havia estat molt clar (el primer en què hem pogut veure el blau del cel) i en una de les llargues rectes que he fet en el meu recorregut he pogut veure de lluny, il·luminat, el cèlebre skyline de Frankfurt. Avui al matí, però, a plena llum del dia l'skyline no era tan glamurós: una gran xemeneia industrial escopia una quantitat de fum inusitada que feia menys idíl·lic l’emblema de la ciutat. O potser és que l’emblema real és el que jo veia: l’skyline també és la indústria que genera els edificis de les grans corporacions, multinacionals i entitats vàries.

Últim post de l’any. Al matí la Nicole i jo hem sortit a fer un volt i a mi m’ha sorprès l'enorme multitud de gent que atapeïa les carreteres, els aparcaments, la galeria comercial, els cafès. M’ha sorprès gernació que feia cues a totes les fleques i quioscos i take-aways. Primer dia de rebaixes aquí a Alemanya. Detall que jo desconeixia en el moment de sortir de casa. Estadísticament, potser el pitjor dia per comprar tranquil. Hem adquirit les quatre exquisideses de rigor (japonecedades, que deia l’altre) i roba. En una de les típiques esperes que diuen que els marits-acompanyants fem a l'exterior de les botigues mentre les nostres costelles roden pels magatzems he jugat una estona amb la joguina que m'acaben d'obsequiar: un telèfon mòbil amb tots els ets i uts. El que tenia fins ara només em servia per trucar i ja està. El d’ara fa fotos, enregistra audios, reprodueix MP3, permet trametre dades via Bluetooth (no sé si me’n podré beneficiar gaire), grava videos,... Lo normal, vaja, però tot un món per descobrir en el meu cas. El millor de la passejada: un excel·lent entrepà de Rindswurst (salsitxa de vedella) picant, un velocímetre molt funkarra en una bicicleta aparcada (que m'ha fet somriure) i una imatge surrealista en què un grup de maniquís despullats girats d'esquena dins d'un aparador feien un secret calvo múltiple als compradors.

Últim post de l'any. Avui, de casualitat, he anat a parar a una pàgina d'una revista que desconeixia on havien penjat un enllaç al meu blog galvezcasellas.blogspot.com. M'ha agradat molt el contingut i l'organització de la pàgina. Els he escrit agraïnt-los l'enllaç i m'he ofert per col·laborar en la publicació. Han seguit uns quants correus i a hores d'ara ja tenen a les seves mans la meva primera contribució: un text sobre la tornada del llop als Pirineus Orientals.

Últim post de l’any. Us desitjo a tots una molt feliç entrada en el 2008. Que les vostres decisions siguin encertades. Que tingueu sort. Que la Força us acompanyi.

dissabte, 29 de desembre de 2007

El camp alemany

Avui al matí he tornat a sortir a córrer al camp. No feia un fred especial. Malgrat tot, el terra estava realment glaçat, un gel que aquí anomenen Glatteis. El camp estava preciós, com sempre. Una de les grans virtuts d’Alemanya (o d’aquesta zona d’Alemanya on vinc a passar les vacances) són els camps que rodegen els nuclis urbans. Variadíssims. Admirables. Un munt d’oasis amb àrees de conreu o de bosc amb una xarxa de camins i pistes increïble. Sense cotxes, és clar. Realment aquí no cal una gran força de voluntat per sortir a voltar. És igual si corres, passeges, vas en bicicleta o patines. La xarxa és impressionant. Pots sortir de casa i dedicar-te a córrer sobre asfalt quasi exclusivament o optar pes pistes de muntanya. Camins plans o costeruts. Boscs o zona periurbana. Circuits o llargs recorreguts lineals.

Com deia, com ja em va passar fa un parell de dies, avui he hagut de córrer sobre gel, cosa gens fàcil si no es du el calçat apropiat. Gairebé caic a les primeres de canvi, en un gir, quan no devia dur ni mig quilòmetre. He tingut la sort de poder-me agafar a una barra de protecció abans d’anar per terra i desllorigar-me. Més tard, passats uns quilòmetres, en pujada, el gel m’impedia avançar amb normalitat: no tenia prou tracció per propulsar-me en condicions. Semblava com un d’aquells personatges de dibuixos animats que mou les cames sense gairebé bellugar-se del lloc. Finalment he hagut de sortir del camí encimentat i m’he hagut de posar a córrer pels verals del camps de cultiu, alguns enfangats i un pèl nevats. Després, de tornada pel camí del bosc, també he preferit tallar camp a travessa per tal d’evitar relliscades, riscos i lesions innecessaris. La capa de neu que s’acumulava al cor del bosc donava més garanties que la carretera.

La sensació de fer esport a l’exterior és incomparable. És igual si corres, vas en bicicleta o esquies. El contacte amb la natura, les aromes (de terra molla, de fems, d’humus del bosc) l’atenció cap el propi cos, els ritmes, l’esforç personal, els colors (dels arbres, de la terra, de la neu, del cel), els paisatges, etc. proporcionen grans satisfaccions. Avui la sensació ha estat doblement bona perquè després de molts mesos sense córrer, he passat sense excessives dificultats dels 32 minuts apuradets de fa un parell de dies a uns 47 minuts d'exercici força correcte. Que m'he sentit de fàbula, vaja!

I a la tarda, en acabat de dinar, tota la troupe ens hem desplaçat en cotxe fins a Bad Homburg, on hem passat un parell d’hores en un Bad, una mena de multipiscina interior amb tots els ets i uts. El lloc ens ha semblat excel·lent per passar-hi un matí o una tarda amb criatures. Entretinguts amb la piscineta aquesta, el tobogan aquell, la bassa de les bombolles de més enllà,... Hi hem de tornar un altre dia abans que s’acabin les vacances.

divendres, 28 de desembre de 2007

A labour of love

L’hivern a Frankfurt està apretant força. No fa bonança, precisament. Diríem que l'ambient és més aviat frescot. Des que vam arribar el dia 23 a primera hora el sol ha estat cobert de manera sòlida. No hi ha hagut precipitacions, però en cap moment n’hem vist la llum directa. Ni un pedacet de cel blau. Només ens arriba una llum somorta, filtrada a través de la capa de núvols.

Ahir per fi em vaig animar a posar-me la roba de córrer i vaig sortir a fer quatre saltirons pels camps. Abans de les 5 de la tarda ja era fosc. Em vaig abillar com un astronauta: gorro, buff, malles de córrer i uns pantalonets curts al damunt per mirar que no se’m glacessin les gònades, tres o quatre capes de samarretes de tota mena, una armilla reflectant, un llum vermell al braç per ser vist de lluny, un llum frontal al cap per il·luminar el camí. Anava fet un bou de Corpus, vaja.

El camí era cobert en la major part dels trams a camp obert d’una fina capa de neu compactada o de gel. Ambient emboirat. Amb mitja horeta ja en vaig tenir prou, us ho ben juro. Tot i que de fet em va sorprendre que la sensació de fred no era tan acusada com jo m’havia imaginat. A banda d’algun altre pirat que passejava el gos, la concurrència distava força de la que hom deu trobar a la marató de Nova York.

Podem dir, sigui com sigui, que l’hivern ha començat apretant força. A la ràdio alemanya demanen que els ciutadans posin pinso --llavors i fruits secs-- a l’abast dels moixons que no emigren a llocs més càlids. Sembla que els més petits ho comencen a passar malament. Ara fa un moment el meu sogre ha fet cas de la consigna i ha col·locat al jardí una caseta de fusta pels ocells carregada de llavors.

No em queixo de res: m’agrada el fred i m’agrada que l’hivern sigui marcadament hivern. Ho prefereixo a les mitges tintes. A més, el fred de fora fa que encara em senti més recomfortat i còmode a casa. Treballo molt en l’enèsima revisió d’una novel·la que vaig començar a escriure fa ja més de tres anys. Treballo en el llibre i en els blogs i escric correus electrònics i, és clar, obvio l’ingrata feina de correcció de treballs escolars pendent, què no trobo el moment d’encarar. Un cop acabi la revisió --podré donar-la mai per tancada?-- pensava fer arribar el text a tres persones de confiança per tal que me’n donin el seu parer i m’ajudin a millorar-lo. Un és un escriptor que viu a l’Argentina i que vaig conèixer via Internet. Un altre és un amic de fa molts anys que aprecio i admiro intel·lectualment i que em va ajudar a definir cap on havia de tirar la novel·la en un moment en què estava mig bloquejat --em va ajudar amb una simple conversa d’amic, escoltant i interessant-se, gairebé sense èmfasi. L’últim és el teòric entès en la matèria --crític, doctor en literatura, escriptor sense obra publicada, amb un ull clínic temible.

Corregeixo i a fora apreta el fred. A labour of love. Quin gust poder estar de vacances!

dimecres, 26 de desembre de 2007

Simultàniament?

Tenir obertes cinc finestres a l'ordinador:
  1. un document word amb l'enèsima versió d'aquella novel·la que mai no acabo d'editar o reescriure del tot,
  2. el reproductor de Windows Media amb el "Back to Black" de l'Amy Winehouse,
  3. la pàgina de creació de missatges d'un dels tres blogs que actualment tinc en marxa,
  4. una pàgina amb resultats de busca de Google per l'expressió "blogger templates",
  5. el bolcat de la càmera de fotos amb les últimes instantànies.

Sentir:

  1. els nens que juguen, corren, criden, es barallen, riuen, xerren,
  2. com una remor de fons, el televisor que reprodueix un episodi de la sèrie "Amor en tiempos revueltos" que la meva sogra mirava fins que s'ha adormit,
  3. els so esmorteït dels cotxes que circulen amunt i avall per la Kronberger Strasse,
  4. la música de l'Amy Winehouse vívida, en un primer pla sonor.

Pensar:

  1. en anar fent via en les cinc pantalles de més amunt,
  2. en que els nens no s'esverin massa,
  3. en trucar la Mariona, ma germana petita, tan aviat com pugui,
  4. en la festa d'aniversari d'avui a la tarda per l'Aitana, que fa 4 anys,
  5. en sortir a fer una passejadeta a veure quina temperatura fa a fora,
  6. en anar a córrer una estona depenent del gel (p.d.: exercici cancel·lat un cop més; ALARMA: no he aconseguit sortir a córrer cap dia des que vàrem arribar el 23: el llast amenaça amb prendre dimensions colossals),
  7. en escriure una noteta de felicitació nadalenca a alguns dels meus amics.

Un bon Nadal

El dia de Nadal ha passat per damunt de casa nostra, de la nostra vida, amb certa discreció. Més enllà del moment orgiàstic de l’obertura de paquets, de la borratxera que ataca la canalla que busca un i altre cop reconèixer les xifres màgiques escrites als embolcalls i etiquetes (N.A.H.U.M, A.I.T.A.N.A, L.A.U.R.A), més enllà d’aquests instants excessius, deia, el Nadal ha passat com de puntes de peus. És el que toca, segons el meu parer. Estar junts, passar l’estona un vora l’altre. Estar junts i deixar-nos alhora espai individual. Menjar plegats, fer sobretaula, mirar la tele, dibuixar amb els nens. Escoltar música, actualitzar el blog, llegir el correu, corregir mecanoscrits, avançar en la lectura de la novel·la encetada, repassar les notícies a la premsa, passejar per blogs d'altri. Deixar que els nens juguin amb els seus cosins de Frankfurt amb les joguines que els han dut des d’Escandinàvia (sovint adquirides a Andorra i made in China).

El Nadal ha trucat suaument a la porta. En les formes del viatge i del retrobament. Encarnat en l’agraït i agradable aspecte de les vacances. No dic que no hi hagi, aquí i allí, algun àpat especial. No dic que practiquem l’ascetisme més aferrissat.

Tot força suau malgrat que sempre hi ha algú que és lluny de nosaltres i voldríem tenir ben a la vora. Tot força correcte malgrat que algun membre de la nostra família no passa pel millor dels moments. Tot cortès més enllà de les separacions i problemes de relació que naveguen a un nivell subaquàtic, com submarins o taurons o àncores arrossegades d’aquelles que arrabassen el fons de corall.

Un bon Nadal. Un Nadal gairebé fantàstic. Em faltaria haver vist la Mariona, la meva germana petita, que acaba de tenir una criatura. Es diu l’Elsa, igual que es deia la meva iaia i mare de ma mare. Voldria haver tingut l’opció de visitar-les, felicitar la Mariona i l’Uri (el de-ben-segur feliç pare). Voldria haver estat a la seva vora. Conèixer la nena. Conèixer l’Elsa: sostenir-la en braços, ensumar-la, fer-li un clàssic petonet d’oncle a la galta. Abraçar la Mariona i dir-li com n’estic de content que tot hagi anat tan bé.

Un bon Nadal: discret i afortunat. Un bon Nadal: imperfecte però agradable. Un bon Nadal: millorable i tranquil.

Més o menys la mateixa mena de Nadal --adaptat a les situacions i gustos de cadascú, és clar-- que us desitjo a tots vosaltres.

dimarts, 25 de desembre de 2007

Nadal, oh, Nadal!

Ara ve Nadal, matarem el gall...

Arriben les festes. Com cada any, ens preparem per viatjar a Alemanya. Som afortunats. Tant la Nicole com jo ens dediquem a l'educació. Això vol dir que tenim dues setmanes per anar amunt i avall i gaudir de la part positiva de les vacances com Déu mana. (No parlarem de les petites misèries o cansaments derivats de ser pares de tres i passar amb ells 24 hores sobre 24 de tots i cadascun dels dies de festa en família...).

Dia 21 a la tarda: s'acaben les classes per tots cinc membres de la família Gálvez-Rhein. S'ha d'acabar de fer les darreres compres abans de la marxa. Paquets de regal per embolicar.

Dia 22 al matí: cal fer les maletes i bosses i paquetets més menuts. Roba. Regals d'importació de tota mida per a grans i petits malgrat el tan repetit mantra "aquest any no farem tants regals". Manduca i beure autòcton per afalagar els alemanys i fer-nos sentir reconciliats amb la terra (vins i caves, aromes de Montserrat, torrons, embotits ibèrics variats, neules, etc.). Manduca i beure pel trajecte: parlem de 13 hores 30 minuts de carretera pel cap baix.

Dia 22 just després de dinar: ens posem en ruta a les 3 tocades de la tarda. Fem via cap el sud per evitar els taps i cues que de ben segur es generaran a la duana francesa. Sant Julià, La Seu, Puigcerdà, Tunel de Puymorens, Foix, Carcassone, Montpellier, Lyon, Beaune, Moulhouse... i amunt que fa pujada. A partir d'aquí ja en territori alemany (de fet, fins i tot Moulhouse era Mulhaus abans de ser anexionada): Freiburg, Karslruhe, Heidelberg, Darmstadt i, per fi, Frankfurt. Prop d'allí viuen els meus sogres. Ciutat que vaig freqüentar en el passat quan festejava amb la meva dona. Zona on jo mateix vaig viure durant uns quants mesos. On va nèixer la Laura, la meva filla gran, ara fa quasi bé 10 anys. On tornem cada any, puntualment i religiosa, al Nadal i estiu.

Dia 23: a les 4:30 de la matinada aparquem el cotxe davant la casa dels meus sogres. Els nens estan contentíssims d'haver arribat. El Nahum i l'Aitana salten d'alegria, literalment. Entren a casa com dues baldufes, ebris d'inèrcia: ballen, canten, engeguen els ninotets que són al peu de l'arbre de Nadal i que fan música. Sonen a la vegada tres nadales. Cacofonia de l'alegria. Caos extàtic. Hem arribat sans i estalvis. Malgrat el cansament, no puc evitar un mig somrís d'admiració davant l'alegria contagiosa dels més menuts. Som a port i ben arribats malgrat la boira que ens ha embolcallat durant 300 o 400 quilòmetres. Hem tardat més o menys el mateix que les darreres vegades en recórrer 1391 quilòmetres tot i fer el tomb per Puigcerdà i haver hagut de reduir moltíssim el ritme en estar a punt de quedar-nos sense gasolina a uns 30 o 40 quilòmetres de Lyon. Tot ha anat perfectament. Sense les avaries, grues, hotels, taxis, trucades, RACs, cotxes de lloguer de l'últim Nadal. Podem començar a celebrar-ho.

Dia 23: a les 5:30 de la matinada, una hora escassa després que entréssim per la porta, un cotxe salta a gran velocitat per damunt de la tanca de ferro de cal veí i se'ls planta en ple jardí. Sembla una escena d'una pel·lícula o d'un somni. Inicialment, els veïns no s'assabenten de l'accident ni de la presència del cotxe volador. Senten un soroll com de vidres i truquen a emergències perquè pensen que algú els ha entrat al garatge. S'enduen una sorpresa enorme quan es troben un senyor força desorientat passejant pel jardí i un cotxe fet un bunyol que no sabem d'on ha sortit. No hi ha més passatgers. L'únic, el vianant erràtic, sembla haver sortit de miracle per alguna escletxa de la ferralla i està aparentment ilès. Quan els meus sogres treuen el cap al balcó en sentir fressa es troben amb el dispositiu ja muntat: focus, cotxes de l'assistència en carretera, un cotxe patrulla... Es pensen que estan filmant algun espot alertant dels perills de conduir begut a cal veí (que treballa a l'ADAC, l'equivalent alemany del RAC). Traduït, això voldir que no poden creure's que el que veuen sigui real i els és més fàcil pensar en una explicació de ficció. De seguit s'adonen que l'hora no és normal, que les 5:30 del matí no és moment d'anar gravant anuncis de televisió, ni tan sols en un país tan matiner com Alemanya! I mai en diumenge!

Es podria resumir l'accident à la James Bond next door, amb un lacònic "la vida te da sorpresas".

Un dia més. Un ordinari extraordinari dia més.

dijous, 20 de desembre de 2007

Les anècdotes del dia

Més curiositats lingüístiques generades pels meus dos fills petits.

Ahir el Nahum (5) em feia el resum del més rellevant del dia: "Saps què, papa? Avui al col·le ens han vingut a veure els parxes dels Reis!".

No comment.

La foto de l'Elle Driver (Kill Bill) és una de les més divertides que recordo relacionades amb pegats pels ulls (n'he descartat de més òbvies, com la de Jack Sparrow, de Pirates del Carib). En aquest cas no parlem tant d'un "parxe" reial com d'un "parxe" irreal. El logo de la creu roja gravat sobre el pedaç i a conjunt amb la resta de l'uniforme és boníssim.

Segona anècdota:

L'Aitana (3) em diu il·lusionada: "Papa, ja sé fumar". No sé que dir-li. No m'atreveixo a felicitar-la. Callo. Insisteix: "Papa, ja sé fumar: dos i dos, quatre". Quedo més tranquil després de veure que la precocitat té un límit.

dimarts, 18 de desembre de 2007

Tions, arracades i llops

Post sense ambicions. Curiositats que els sento dir als meus fills i que em fan gràcia. Abans les registrava per escrit. Fa temps que vaig abandonar el bon hàbit i he pensat que potser ara hi pugui tornar, penjant-les aquí quan les acabo de sentir.

Nahum (5 anys acabats de fer). Mirem un volum d'una enciclopèdia d'animals de National Geographic. Trobem unes fotos d'uns llops. Un d'ells és de pèl blanc. El Nahum m'il·lustra: "Aquests llops artístics sempre ataquen a tothom". Per ell, tots els animals àrtics són artístics i així tenim guineus artístiques, llops artístics, òlibes artístiques, etc.

L'Aitana (a punt de fer els 4). Canta una variació d'una de les versions andorranes de la cançó de fer cagar el tió:

Caga, tió
Tió de Nadal
No caguis arracades
Que són massa salades
Caga collarets
Que són més bons

Suposo que les arracades són una adaptació més o menys previsible d'arengades. El salt associatiu que em supera, però, és la transformació dels torrons pels collarets. I sí, és una nena força presumida. Acabarà demanant al pobre tronc diamants o rellotges Gucci?

diumenge, 16 de desembre de 2007

Blogs i literatura 2008

Avui he rebut el correu que enganxo a continuació. Me l'adreça Toni Ibáñez, escriptor i blogaire (http://entrellum.blogspot.com). El text explica quatre coses d'un projecte que ja està en marxa i sobre el qual podeu trobar més detalls si cliqueu damunt dels hipervincles de més avall. Resumidament: es tractaria de seleccionar textos i entrades (posts) publicats en bitàcoles (blogs) de l'àmbit català i fer-ne un llibre no-virtual que publicaria Cossetània. Si teniu curiositat o penseu que us pot interessar, ja ho sabeu:


Amigues i amics catosfèrics,

Primer de tot agraïm la vostra participació en la nostra iniciativa. Heu de saber que aquest llibre serà absolutament pioner: mai abans no s'havia fet un llibre així. Per tant, tots plegats passarem a la història!

Us faig saber que, a hores d'ara, ja hem rebut 63 textos! Això ja és un èxit. Aquí teniu el llistat de tots els participants:
http://entrellum.blogspot.com/2007/12/ja-som-50.html

L'objectiu que ens hem proposat és assolir la xifra de 100. Queden encara dues setmanes i segur que entre tots ho podrem aconseguir. Per això us demanem que si coneixeu algun blogaire que considereu que podria participar, l'animeu a fer-ho.

També us pregaríem que en feu publicitat al vostres respectius blogs, ja sigui escrivint un post específic o bé posant el logo (us adjuntem la imatge) a la barra lateral. Hauríeu de fer l'enllaç amb les bases:
http://entrellum.blogspot.com/2007/11/blogs-literatura.html

Sabem que hi ha molta gent que s'ho està rumiant i ho deixa per al final... Esperem que, d'aquesta manera, aconseguim arribar i superar els 100 participants.

Moltíssimes gràcies a tots!

Us mantindrem informats

dissabte, 15 de desembre de 2007

S'inicia un nou esquiador

El Nahum, just acabats de fer els cinc anys, s'inicia avui a la pràctica de l'esquí. Potser no sigui gran cosa si prenem com a referència la grandària de l'univers, però és una dia feliç per a mi i espero que ho sigui encara més per a ell. Fa una estona l'he deixat amb els seus companys i els monitors al Canaro, on tindrà lloc la primera presa de contacte entre el Nahum, els esquís, les botes, el casc i tots els petits rituals que s'estableixen entre el practicant d'un esport i el seu material. Posar i treure, baixar llengüeta, apretar tanques, treure neu de les soles de les botes, estirar mitjons cama amunt, encabir dits en guants, cordar i descordar, estacar botes en les fixacions, transportar l'equipament, etc. Tot de tasques, gestos i mecanismes minúsculs però imprescindibles perquè l'acció posterior de practicar l'esquí pugui començar. Un moment molt emocionant per a mi com a pare i esquiador.

Havíem quedat a les 8:45 a la pista i ara, passades les 10 ja sóc a la Biblioteca Comunal d'Encamp passant les fotos que he fet de la càmera a l'ordinador i escrivint aquesta petita nota que penjaré immediatament en xarxa. Estic tan content que no puc esperar a arribar a casa per escriure sobre el tema.

Dur aquest matí el Nahum al Canaro perquè comenci el seu primer dia d'esquí amb l'Esquí Club d'Andorra ha estat molt emocionant. No recordo el meu primer dia d'esquí, però de ben segur no oblidaré aquest. Es tracta d'un gest de relleu generacional i de continuïtat alhora. Aviat potser el Nahum i jo comencem a esquiar junts. Quan això passi ell ja haurà adquirit uns hàbits, un apreci per l'entorn de l'esquí alpí, un domini de molts dels seus moviments. Serà un altre dia preciós que ja anticipo. M'és igual quants mesos o anys tardi en arribar, perquè quan es produeixi generarà una altra satisfacció d'aquelles que es recorden tota la vida: el primer dia que esquies amb un dels teus fills!

Aquestes foteses, aquests detalls domèstics i aparentment irrellevants pel funcionament general de les coses, són els que poden acabar marcant diferències en la vida de la gent: dels fills, dels pares, de les famíles. Espero només que el Nahum arribi a gaudir tant de l'esquí, de l'esport a l'aire lliure i de l'entorn de muntanya com ho he pogut fer jo en molts moments de la meva vida. És un d'aquests grans privilegis dels quals disposem els qui vivim a Andorra i que hem de mirar de gaudir i fer que gaudeixin els nostres fills.

Voldria que el Nahum tornés encantat de les tres o quatre horetes que haurà passat entre que es calçava els esquís, esmorzava i feia unes quantes baixades. Desitjo que tingui ganes de repetir un i altre cop durant anys fins arribar a adquirir el grau de domini tècnic que el permeti passar-s'ho bé amb la sensació de llibertat i plaer intens que produeix una bona baixada muntanya avall. Una sensació de llibertat i plaer instransferible que recomano a tothom.

Bona temporada i bona futura vida d'esquiador, Nahum!

NB: De fet, el nom que vam triar posar-li al Nahum el 2002 vaig sentir-lo per primer cop en unes pistes d'esquí quan jo era una criatura. Un altre relleu. Un altre punt més de connexió entre esport i vida familiar.

dijous, 13 de desembre de 2007

Malgrat els ànims

No puc dir que l'experiment assajat sortís gaire bé, malgrat els ànims d'alguns dels estudiants (gènere masculí, subespècie homo computerus) que han entrat al blog i han trobat en un mateix post una especulació relativa al trànsit de visitants a Internet i una imatge gens desagradable. Les estudiants (d'altres especialitats menys tecnològiques) en canvi, tan sensibles elles, han pensat inicialment que sóc una mica ecologista, per no dir verd. Bé, siguem precisos, ho han pensat inicialment i al final també, perquè dubto molt que hagin sentit la més mínima inclinació a voler saber de què parlava el text més enllà del primer paràgraf.

L'experiment no ha anat bé per massa obvi. Però es tracta només d'un primer intent. Està clar que la mateixa idea que jo he tingut la poden haver compartit sense dificultat uns centenars de milers o fins i tot milions d'Internautes més. Caldrà filar molt més prim. Caldrà seguir pensant quins criteris de busca cal atacar. Això vol dir estar al corrent de com s'organitza, cataloga i dóna sortida a la informació en els buscadors de les grans marques d'Internet (Google, Yahoo, YouTube, Technorati, etc.)?

Potser va sent hora que posi el problema en mans dels estudiants potencialment més interessats en l'assumpte, aquells que de ben segur no dubtarien ni un nanosegon en respondre de quin color té els ulls la Maria Ozawa.

També hauré de postposar momentàniament la compra d'aquella illa que ja tinc mirada gràcies a GoogleEarth.

To be continued ...

dissabte, 8 de desembre de 2007

Volia fer una prova...

Com que ara segueixo a través de google analytics el trànsit de visites als meus blogs, m'he proposat un experiment molt senzill. Escriure en diferents paràgrafs, ordenades per temes, llistes de paraules o noms propis que puguin fer que molta més gent passi per aquestes pàgines. Dic que és només un experiment perquè de moment no rebo diners per fer cap mena de publicitat i per tant no em lucraré amb els resultats. Depenent de l'èxit de trànsit potser em plantegi donar-me d'alta a AdSense o algun sistema similar, fer calés i retirar-me a veure com s'inflen les rendes en alguna illa del Carib.

Primer cal investigar quines són les paraules, expressions alfanumèriques o etiquetes més buscades a la xarxa... Comencem pel més obvi: comprovo com està la cosa a YouTube i Technorati. Faig només dues categories, per tal que el procés sigui ràpid i senzill:

Suposadament, gent: Nikki Catsouras o Nicole Catsouras, Ron Paul, Maria Ozawa, Sasha Lobo, Kim Kardashian, Bernie Ward, Britney, Lil Wayne, Lori Drew, Mike Huckabee, Paris Hilton, Romney, Tad Grandstaff, Vanessa Minillo, video de Noelia, Nelly Furtado, Timbaland, El Koala, Shakira, Crazy Frog (“acepto pulpo como animal doméstico”, que va dir aquell), Vanessa Judgens, Feist, Rodney Mullen, Keyra Agustina.

Suposadament, no es tractaria de gent: seo, Porsche girl, rails, bebo, YouTube, chiropractor, myspace, authority, facebook, google, Golden Compass, iPhone, percanat, Technorati, web 2.0, funny video, Dragonball AF, Kutlar Vadisi Pusu, sruggs, Zuda.

Ja us explicaré què passa, si és que passa res.

La senyoreta de la foto és la tal Maria Ozawa, a qui desconeixia fins fa una estona. Pel que he deduït d'una busca d'imatges a Google, la mossa és parcialment japonesa i es dedica, entre d'altres coses, al cine porno. No caldrà que expliqui gaire que molts dels noms llistats més amunt pertanyen a noies entre atractives i espectaculars (estrelles del porno, models, gent guapa de la faràndula, celebritats, exhibicionistes que s'han fet famoses a la xarxa, etc.). Potser Freud tingués certa raó quan va afirmar que les pulsions sexuals feien moure el món.

Subtileses recaptatòries

Acabo de rebre una carta de l'actual Master (l'equivalent aproximat a un degà) de l'Emmanuel College, a la Universitat de Cambridge, on vaig estudiar durant un gloriós curs. Que el senyor Lord Wilson of Dinton es dirigeixi a mi podria semblar inicialment un gran honor. El que passa és que les úniques parts realment personalitzades de la nota que m'adreça són l'encapçalament (Dear Mr. Gálvez-Casellas,) i la signatura (Richard Wilson) que són escrites a mà. Aquesta gent creu saber cuidar els detalls. Pensen que amb aquesta estratègia n'hi ha prou: fer que sembli que s'estan dirigint de veritat a tu per crear un miratge afalagador. Llàstima que aquest truquet ja estigui tan suat. Tampoc no m'impressionen ni el paper de qualitat ni l'escut d'armes (un lleó rampant que sosté una corona de llorer).

Potser penseu que sóc un ingrat. No és el cas: resulta que l'any passat els d'Emmanuel ja van començar una campanya intensíssima per recaptar diners i em van perseguir un i altre cop amb trucades molestes per veure si feia "una contribució". No vaig viure les trucades dels estudiants a qui encarreguen aquesta feina de manera gaire agraïda.

Irrompre a casa meva mitjançant trucades o visites no és un sistema que funcioni amb mi (tot i que està clar que funciona amb molta gent, que acaba cedint a la insistència dels pidolaires: "we raised over 0.5 million pounds", informa Lord Wilson). M'és igual si es tracta:
  1. d'una empresa espanyola que et vol vendre una estada en un hotel;
  2. d'un grup de polítics que es presenten a unes eleccions comunals;
  3. d'uns joves mormons nord-americans amb un castellà perfecte, camises blanques, corbata fosca i somriure immaculat;
  4. d'una parella mixta de testimonis de Jehovà que et volen demanar si alguna vegada has pensat en l'origen de l'Univers;
  5. d'etc.
M'és igual quina sigui la seva intenció. M'és igual què em vulguin explicar, demanar o vendre. No els he demanat que em truquin o passin per casa. No he entonat en públic la famosa cançoneta del Sisa. No els he donat permís per interferir o entrar a veure si em passejo en pijama o calçotets, si m'he afaitat o passat per la dutxa, si estic dormint o dinant, si era a punt de passar a veure en Roca o planejava un moment romàntic, si cuinava o mirava la tele, si banyava els nens o escoltava l'últim single de l'Alicia Keys. Tampoc no em sembla just que m'obliguin a defensar el meu dret a la intimitat de manera agressiva (perquè normalment t'acaben obligant a ser sec o, fins i tot, mal educat).

Per això el fet que ara Lord Wilson, com abans algun dels seus predecessors, em demani diners per carta em sembla d'una correcció enorme. Puc no llegir la carta, fer-ho en diagonal o llegir-la amb cura. Puc replantejar-me si valdria la pena fer una contribució. Puc estripar el paper o arxivar-lo. Però com a mínim no he de penjar el telèfon a ningú, ni batallar per fer entendre que no estic interessat, ni tancar cap porta, ni ser malcarat...

Està clar que de mi no en trauran ni un duro, però això ja és un altre tema. Penso que Emmanuel College, com a institució, no em va donar res de tan especial i, per tant, no em sento en deute. No considero que fessin gairebé res per a mi, més enllà de fer-me passar per caixa a pagar un plegat de tarifes, que és com en diuen ells de la molla: university fees, college fees, residence fees (altrament dit allotjament i que també pertanyia al college, és clar).

Ah, sí, del college vaig obtenir-ne un magríssim ajut (External Research Assistanceship) que de no haver estat etiquetat de simbòlic pel meu tutor hagués pogut ser interpretat com una broma de mal gust. Menos da una piedra.

Què no em van haver d'oferir? Doncs... No vaig assistir a classes perquè feia un doctorat d'investigació. No em vaig beneficiar de cap mena de material, tecnologia punta, laboratoris, acolliment en un departament o equip de treball, inserció dins d'una empresa col·laboradora, etc. perquè estudiava literatura.

Si res en vaig treure va ser l'experiència, l'entorn, les amistats que hi vaig fer, la vàlua professional i personal del meu director de tesi, el Dr. Steven Boldy (motiu principal perquè triés aquell college d'aquella universitat per començar-hi el doctorat).

Perquè és veritat que la casa on vivia a Tenison Road i el pub del college em van permetre establir contacte amb gent brillant que encara ara (passats 10 anys) considero amics: Alex Burton, Patrick Irwin, Vikram Deshpande, Dominic Moran, Nieves Hicks-Pedrón,... Gent fora de sèrie en àmbits personals, acadèmics i professionals. Ells m'han deixat atansar-me a qüestions dels móns de l'enginyeria mecànica, la història, la paleontologia, la literatura hispanoamericana, les matemàtiques, l'encriptació, l'economia o l'aeronàutica. Amb tot, crec que el dret a conèixer aquesta gent me'l vaig guanyar a pols amb els treballs, les notes i les referències obtingudes al Master que havia cursat anteriorment en una altra universitat anglesa.

Tant en el cas de Cambridge com en el previ els diners van sortir sistemàticament de la meva butxaca: cap fundació andorrana, catalana o espanyola mai em va finançar res. D'aquí la meva reacció entre irònica i indiferent quan vaig que ara em busquen desesperadament per recaptar diners. D'aquí la impossibilitat de sentir-me honorat en rebre una carta personal de part d'una autoritat tan reputadíssima al Regne Unit com el Master Lord Wilson of Dinton.

Foto de Richard T. Fuller

divendres, 7 de desembre de 2007

Boudoirs i boudoirs

Resulta que al post d'ahir vaig fer servir la paraula francesa boudoir en part perquè és la que hi havia escrita a la capsa i en part per no usar melindros, que no estava segur de si era prou exacta (els melindros són sempre tous o poden també ser secs i amb una cara ensucrada?).

Ara descobreixo amb sorpresa i molta alegria que boudoir també pot ser (entre d'altres coses, com "el dormitori d'una dona") la peça de roba que tan bé il·lustra la fotografia.

Maravelles de la polisèmia.

El meu avi sempre deia allò de "sucar el melindro" amb segones. Plantegem ara un vincle que anés més enllà del purament culinari entre el melindro català i el boudoir francès. En un món tan globalitzat, no pot sorprendre que el resultat fos un famós plat eròtic cubà.

dijous, 6 de desembre de 2007

Tecnologia quotidiana i tiramisú sui generis

Quatre pestanyes de Firefox obertes:
  1. Una possible recepta de tiramisú (segons Wikipedia)
  2. YouTube: "Best John Mayer song"
  3. Un dels meus blogs, on després he de penjar l’experiència
  4. L’entrada “estupend” en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana de l’Enciclopèdia Catalana.

Tres fogons encesos:

  1. Cafè pel tiramisú
  2. Sopa de galets per sopar
  3. Arròs blanc per acompanyar les salsitxes alemanyes que els nens han demanat de segon.

El meu tiramisú es fet de boudoirs lleugerament humitejats en cafè, sobre els que se superposa la crema a base d’ous batuts, sucre, crema de llet i succedani de formatge fresc. Es presenta empolvorat de cacau.

La meva versió d’aquestes postres ha anat així:

  1. Separem les clares i els rovell de quatre ous. Batem les clares a punt de neu.
  2. En un altre recipient batem 20 cl. de crema de llet. Hi afegim 100 gr. de sucre (60 o 70 gr. de sucre blanc, 40 o 30 de sucre moreno de canya). En lloc del tradicional mascarpone he fet servir 5 petits suisse naturals. Continuem batent mentre anem incorporant ingredients.
  3. Al final s’hi hauria d’haver afegit una mica d’amaretto, però, com que no en tenia, l’he substituït per brandy de xerès.
La tècnica de muntatge és sempre la mateixa: humitejar els boudoirs en cafè i posar-los a la plata fins completar una capa completa. Llavors cobrir-los totalment amb la crema. Repetir el procediment, en el meu cas fins acabar la tercera planta.

Deixar que reposi a la nevera tota la nit. Demà serà a punt per ser menjat.

dimecres, 5 de desembre de 2007

Què és ser una maripili?

Un cop, en una reunió professional de fa un parell o tres d'anys, algú es va referir a unes noies dient que eren "unes maripilis". Qui ho deia pensava que tots els interlocutors enteníem exactament de què parlava. Alguns en teníem una idea més aviat fragmentària. Una de les presents, però, va demanar explicacions. "Què vol dir això que són unes maripilis?". Ens vàrem adonar llavors que la que demanava que es definís maripili és deia Pilar (molt probablement Maria Pilar). En breu, ella era també una Mari Pili. Desconeixia l'expressió i no li feia gràcia, pel que semblava, que el seu nom pogués significar res pejoratiu (malgrat que de ben segur havia emprat en alguna ocasió el famós maruja sense immutar-se ni pensar que feia cap mal a ningú). La majoria ens vam trobar amb que no sabíem ben bé com definir maripili i no volíem ofendre la Pilar amb explicacions poc clares.

Jo fins i tot em vaig atrevir a enviar un correu electrònic a la Real Academia Española de la Lengua per veure què tenien documentat sobre l'expressió. Van contestar, sorprenentment, que res de res.

A Internet sí que vaig trobar informació sobre un ús ben diferent de la paraula, referit a una síndrome. Justament ara fa uns dies la companya que va fer servir la frase "són unes maripilis" em va tornar a fer pensar en el tema quan em va donar un retall de la revista Mujer hoy (8-14 setembre de 2007) en què es resumeixen un munt de termes relacionats amb estereotips de comportament, patologies i/o síndromes que en teoria afecten algunes dones contemporànies: la superwoman, la dona accelerada, la maripili, l'eva, la que pateix pel "niu buit", etc.

En l'apartat "Maripili" de l'article hi diu: "El miedo de las mujeres a no ser queridas nos ha llevado en muchas ocasiones a la sumisión y a la debilidad. Así comienza su libro El síndrome de Maripili (Ed. La Esfera de los Libros) la profesora de comunicación Carmen García Ribas. Esa necesidad de agradar a todo el mundo impide a la mujer triunfar en el ámbito profesional. Según esta experta, "la clave para desprendernos de este síndrome está en reconocer que podemos tener aliados y adversarios y que cada grupo requiere un trato diferente. Los hombres lo hacen así, es decir, son leales con sus aliados y cautos e implacables con sus adversarios." Sustituir el modelo mental de la queja por el de la negociación o aprender a ser estratega en lugar de sólo una "buena chica" son algunos de los consejos para gestionar el éxito y el fracaso sin sensación de culpabilidad."

Una curiositat: "síndrome de maripili" (escrit així, entre cometes) obté 299 resultats web a San Google.

També trobo el següent a The Alternative Catalan Dictionary: maripili (fem. noun) gay male. Note: used exclusively within the gay community; sounds rather campy. It has two possible uses: either as a proper name, addressing someone as "Maripili", or as a generic noun, to designate gay men who are not particularly butch (ex: "una maripili", "has vist aquelles maripilis?". This term derives from the female name Maria del Pilar, nicknamed (in Spanish) Maripili. See also "maruja".

Evidentment, això de més amunt (patir una síndrome, caure dins d'una catalogació homosexual d'ús intern) no té res a veure amb el sentit de "ser una maripili" del que parlàvem al principi. Una expressió que, per cert, encara no encerto a definir. S'accepten suggeriments.

dimarts, 4 de desembre de 2007

"Necròpoli" de Jordi Casamajor, 3


"Necròpoli" de Jordi Casamajor, 2


"Necròpoli" de Jordi Casamajor

4 de desembre

Casamajor acaba d'inaugurar aquest vespre una exposició amb material no apte per a tots els públics. Urnes funeràries. Acumulacions d'ossos. Columnes de closques d'ovella (no són reals, sinó de ceràmica).

Un cert retorn a un passat remot dins l'obra de Casamajor en què incorporava calaveres de cabrit o de gralla o urpes d'àguila reals a les seves escultures, que anomenava carinyosament monsters.

L'última sèrie també és un pas endavant en la seva trajectòria. Algunes tècniques són noves: terres cuites i ceràmiques. Es barregen, però, amb d'altres de ja clàssiques en l'obra de Casamajor: les caixes o peanyes de ferro soldat, les inscripcions amb ceres de colors, els tints, etc.

També són nous alguns dels temes: ara es tracta de reelaboracions d'antics rituals d'enterrament.

Hi ha més detalls: a les peanyes, a les parets de les urnes, en les coronacions de les peces podem veure-hi motius extrets o inspirats en gravats rupestres prehistòrics o medievals del Pirineu: graelles, marelles, escales, símbols solars, nusos de salomó, pentagrames,...

També trobem un parell de peces que semblen separades de la sèrie "Necròpoli" malgrat hi pertanyin:

Una en què la simplicitat ben trobada sembla apuntar cap a futurs camíns: una peanya o columna de metall que incorpora un tros de llosa trobada en una canal del Rocafort, emplaçada en vertical. Casamajor ja havia usat pedres i d'altres elements naturals en sèries anteriors (que servien de "coronacions" de les seves barques funeràries, per exemple).

Una altra en què s'empra igualment la peanya metàl·lica però amb un element de fusta que recorda les "pintes" d'algunes sèries més antigues.