dilluns, 24 de març de 2008

Passejada per Fontaneda

Dissabte, 22 de març de 2008, matí

El meu fill Nahum volia sortir amb bicicleta de totes totes. Vam haver de pujar en cotxe de Sant Julià a Juverri, a casa els avis (que eren fora, de viatge), per agafar la bicicleta. La vam carregar i vam tirar altre cop cap al fons de la vall, per tornar a pujar de l'altra banda fins a Fontaneda.

Tirant amunt, a l'alçada de Coll de Jou, torno a pensar que algun gravat rupestre, algun vestigi de construcció prehistòrica ha de quedar a la zona malgrat jo mai no l'hagi sabut veure. És clar que actualment a Coll de Jou hi han dipositat tantíssims miles de metres cúbics de terra de reomplert, que ves a saber on hauria de buscar, en cas que encara en quedés res. És una línia de pensament --un simple ritornello més aviat-- de la vella teoria que el topònim Jou no prové de jugum (com proposa Coromines), sinó de Jou/Jove (significant "Júpiter"). Una muntanya, roca o coll de Júpiter (ço és, de Jou) seria un lloc de culte a les forces naturals, als deus de les muntanyes i els cims, de les tempestes i les pedregades. Bé, pensava en el Coll de Jou per la vora del qual passàvem en aquell moment i el cap feia les seves connexions de sempre amb d'altres Colls de Jou del territori andorrà. La ment pot funcionar a múltiples nivells, com sabem. Un informàtic diria que treballa per interrupcions: d'una banda fa que el cos condueixi, que els ulls vegin el ramat de cabres que fan via per un senderol que corre paral·lel a la carretera, que les oïdes captin la veu del locutor de ràdio; de l'altra, va rumiant les seves coses. Pensa: hi ha un Coll de Jou a Engordany on s'ha trobat gravats rupestres (diu que tant a Coll de Jou pròpiament --mai els he pogut localitzar-- com a tocar d'allí, a Can Diumenge). Pensa: hi ha un altre Coll Jovell a la mateixa parròquia de Sant Julià, que he d'investigar ben aviat: és a l'altra banda de la vall, més amunt d'Aixirivall, cap a les Bordes de la Peguera (el cervell pren nota mental que quan fa un parell de dies hi vaig passar ja vaig pensar en tots els Colls de Jou o Jovells que conec a Andorra). Pensa: el topònim Juverri (personalment, no m'agrada Juberri) també pot venir de Jove. Pensa: "no recordo amb precisió els altres Jous i Jovells que hi ha a Andorra, que són molts; m'ho hauré de tornar a mirar".

Però tornem a la passejada, a la pujada en cotxe a Fontaneda, al Nahum, a la bicicleta. Poc després de Coll de Jou parem en una borda a mirar uns bocs, a ensumar-ne la ferum de mascle, a fer-los quatre fotos. Ens atansem fins uns prats propers, on hi ha uns cavalls aviats. Ens els mirem com sempre que veiem bestiar: amb respecte, amb admiració. Jo, que sóc més vell que el Nahum, amb la sensació que els seus fills potser ja no trobaran bestiar aviat per les muntanyes.

Més amunt parem el cotxe per anar a mirar-nos uns rocs, una cresta rocallosa que fa de límit d'uns prats i que em crida l'atenció. És una cresta exposada i bufa el vent. El Nahum no se sent segur per més que li estrenyo la mà. Fem marxa enrera. No s'ho val. Hi tornaré tot sol un altre dia.

Arribem a Fontaneda. Descarreguem la bicicleta. Cordem el casc. Rodem una estona amunt i avall. Muntem i desmuntem, passegem. Mirem les cases velles: els balcons, les llindes, els panys, les baldes, les portes, les finestres. El de sempre: sempre similar, sempre diferent. Prenem el camí que mena a l'esglèsia. Ens ho mirem tot amb lupa. Fem moltes fotos. És una esglèsia molt bonica. El campanar i les campanes, molt interessants. Un cop som dins del recinte, ens ve a rebre un gat que es refrega pels camals dels pantalons. Duu collar. Ens acompanya durant la visita i fins el cotxe. Un cop dins, el vent tanca la portella d'entrada. El Nahum està mig acollonit. L'escenari és magnífic.

Una curiositat. Trobo una porta que de lluny sembla de fusta i en atansar-m'hi resulta ser una reproducció fotogràfica d'una porta de fusta. Penseu que és normal trobar-se una paradoxa així en un llogarret com Fontaneda?