divendres, 14 de març de 2008

Passejada per Molleres

Una de les meves passejades antigues (d'aquesta temporada d'hivern, és clar) va ser a Molleres. Per qui no ubiqui el lloc, dir-vos que és més amunt d'Encamp, relativament a prop de Meritxell. De fet, aquesta temporada ja hi he anat en tres ocasions. És un indret que em fa patir, darrerament. Era un d'aquests racons andorrans que havia quedat més o menys intocat. Hom podia fantasiejar que les cases, els prats, els marges eren si fa no fa com havien estat vint, quaranta, seixanta anys enrere. Ara estan fent obres a la carretera que hi passa a tocar i no puc evitar patir.

Les cases són precioses. Els marges que voregen els edificis, també. S'hi troben unes portelles esbeltíssimes. Una és encara d'empeus (vegeu-ne fotos). Una altra jau a terra. És enorme, la més gran que jo hagi vist mai. M'agrada pensar que aquesta peça no sempre fou una portella, sinó potser alguna mena de megàlit. No m'atreveixo a pronunciar la paraula "menhir", perquè un amic que m'estimo molt ja em va advertir fa temps que havia de vigilar molt com feia anar aquests mots. "No pots anar veient vestigis prehistòrics per tot arreu, perquè gairebé no se'n troben". Santes paraules. Malgrat tot, la llosa és magnífica. Espero només que no la trepitgin amb les màquines i es perdi per sempre més. Tampoc és que actualment, tirada per terra, faci cap servei ni sigui apreciada per gaire gent.

Un dels dies que vaig anar a Molleres em vaig dedicar a passejar per uns prats de la vora durant hores (ahir ja hi pasturaven cavalls), mirant-me amb cura d'entomòleg uns afloraments rocallosos que hi ha. Pensava que la tipologia dels rocs i la proximitat de Meritxell i Prats (llocs certament màgics i amb vestigis bé antiquíssims, bé directament prehistòrics) els feien susceptibles d'amagar algun gravat. No va haver-hi sort, com sol ser el cas.