dissabte, 12 d’abril de 2008

"Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos"

Sembla ser que ara gaudeixo de certa immunitat per publicar el que em doni la gana. Aquest blog és meu i, total, se'l llegeixen només quatre amics. Així doncs, puc permetre'm el que ara em permetré: enganxar aquí un escrit (diguem-li poema, per dir alguna cosa) que he trobat en un quadern que duu per títol 1997. No cal dir més. Ja fot més de deu anys que el vaig perpetrar. Sembla com escrit per un desconegut. De fet, fou escrit per algú que ara és un desconegut amb qui comparteixo cert passat. És com quan ens reconeixem amb un somriure incòmode en fotos antigues, és com veure sèries velles en reemissió o tornar als garitos que freqüentàvem quan anàvem de farra al divuit anys: tot ens és familiar, ens recorda qui vam ser i ens indica com de diferents som ara. I si no, mireu la imatge del vell Google de la temporada 1997/8. Menys xerrameca i al gra:


xarlatanisme de cantonada de barri

seqüela de nits emmagatzemades al fetge

funambulisme entre la vida i la por

emancipació de tants costums i parelles i cultes de cultiu

curabilitat de l'ànima (no siguem sexistes, i de l'ànim també)

arracada emocional que sense voler-ho ens clavetegem

greuges oncològics (vocabulari tabú) opcionals

temptacions i temptatives temptejos i tenalles

delmes vitals del despertador que ens impedeix viure

collons ja és altre cop dilluns o cap d'any!


hauríem d'enfortir la part de merda a l'espardenya
com un imminent any 2000 demoníac
com la castanya que ens fulmina les genives
de calenta que està i que malgrat el dolor etc


casualment li deia al meu amic X que la bogeria
ja no paga la pena
que és cada cop més rentable comportar-se
com un ciutadà assenyat productiu votant
que puntualment paga taxes i taxis i juga a la loteria
comprador de cotxes parcel·les accions de borsa
i jo li deia com a cosa de broma
però ell va dir que és clar que sí
i va pagar el sopar amb diners de la seva empresa
amb tarja
mentre amb l’altra mà
atenia una trucada mòbil


difamar no resulta pas massa
quan cada dia que passa
la libido es més verbi i menys gràcia
y se respira peor?



27 abril 1997

2 comentaris:

partícula elemental ha dit...

Salut!
No, home no, hi ha qui per aquí, lluny, lluny, cap al sud, i mar enllà, et llegeix. Bo, de tant en tant, al menys.
I tot i que les partícules hi saben trobar -a la poesia- una certa essència à la particulllle és ben cert que l'Ahmed no acaba d'entendre aquest embarbossament de paraules.
Però us saluda cordialment: Salamu 3laikum!
Atles de partícules

David Gálvez Casellas ha dit...

Gràcies per llegir-me... Fa gràcia, a més, això de tenir lectors taaaaaaan exòtics.

D.