divendres, 2 de maig de 2008

Col·lecta de traïcions

Text trobat a l'ordinador vell. Pertany a un recull perpetrat a principis dels 1990s (?) que duia com a nom genèric Peces sense nom.

JORNADA PRIMERA

A finals d'agost

TRAÏCIÓ PRÈVIA

Abans d'escriure sobre la primera nit, n'he parlat amb el Cèsar. No li he explicat només la nit primera, sinó totes tres nits. M'interessava la interrelació (la correlació) temàtica, la coincidència d'un dels personatges, el conjunt. Del somni primer no n’hem fet cap anàlisi ni res semblant. De fet no sento cap curiositat (i aparentment ell tampoc) per descobrir si tot això d'haver sentit la Kara morta era una premonició, un mal averany o alguna cosa semblant. Tampoc m'ha preocupat (tot i que sí m'ha passat pel cap) que el somni fos un avís que la Kara era a punt de morir.

SOMNI PRIMER

No puc descriure'l. Només tinc la seguretat que en ell la Kara hi mor.

DESPERTAR PRIMER [1]

Em llevo acollonit, segur que deixo enrere un malson, sense ser capaç de recordar ni arguments ni imatges. Únicament la certesa que la Kara és morta. La miro i jau a la meva vora, immòbil, respira tranquil·la. M'hi acosto, estic realment content, exaltat. Era morta i ara és aquí real, calenta. L'abraço, li faig un munt de petons, l'arrambo contra mi per tal de confirmar que és veritat, que puc tornar a dormir tranquil. He sentit per un moment la desesperació de saber-la definitivament raptada. Ara estic agraït.

ADDENDA

Al migdia, mentre ens dutxem, la Kara em pregunta què m’amoïnava la passada nit, perquè li havia fet tants petons. Li explico que havia somiat que li passava alguna desgràcia.


JORNADA SEGONA

Un parell de dies mes tard

TRAÏCIÓ PRÈVIA

Com ja he dit més amunt, abans d'escriure sobre tot això n'he parlat amb el Cèsar. M'ha estranyat recordar tants somnis (tantes sensacions somniades) en un espai tan breu de temps. Tres somnis en una setmana.

És clar que tan bon punt li he contat el somni segon, m'he afanyat a assenyalar que la lectura més fàcil que se'n pot fer és, de tan òbvia, estúpida. He dit que els símbols eren massa clars per a ser vàlids. A un nivell superficial el perill desconegut seria la meva relació amb la Kara, el rec un obstacle a superar, jo un paio incapaç de dur-la a ella pel bon camí (incapaç de subjectar la seva mà amb la fermesa necessària), la Kara hauria marxat (l'hauria obligada a esvair-se) de la meva vida. Tot massa fàcil, tot massa clar, dèiem el Cèsar i jo.

Pensàvem que si els somnis volguessin dir res, no ho dirien d'una manera tan vulgar. No els nostres somnis, si més no (com si es poguessin triar). I hem parlat de somnis com petites obres d'art, amb traces i detalls menuts, difícils d'entendre. Retalls impossibles d'aprehendre ja que quan ens despertaríem hauríem oblidat les parts significants i ens en quedaria tan sols un marc insuls. Amb l'afegitó que pensem en els somnis des de la consciència i, per tant, tenim perduda per endavant tota possibilitat d'encertar. En l'encreuament entre dos o més somnis, en les cantonades, potser sí que hi podrien gravitar, per acumulació o complementació, regions veritables. Llevat que fessin falta desenes, centenars d'esquinçalls per fer el tapís. Necessitaríem massa raïsses adherides a les parets, massa juntures i esquerdes que permetessin el pas del verd. Complicadíssim tot plegat, acabàvem admetent.

SOMNI SEGON

Som en algun lloc elevat. Jo hi sóc i la Kara hi és. Crec que hi ha més gent, sembla que són la meva família (pares potser), no n'estic segur. Llavors l'acció es centra en la Kara i en mi. Ha de fer alguna cosa, miro que entengui que ha de fer-ho, és necessari. Dirigeixo la mirada cap avall i veig una sèquia que és alhora un tobogan, una rampa de salts d'esquí, una caiguda de central hidroelèctrica. La Kara s'ha de posar dins la canal, per on corre aigua, per superar un perill cert però indefinit. Ara hi ha dos recs. Com sempre la Kara es col·loca en el rec que no toca. La renyo. És tancat per una reclosa metàl·lica que impedeix que la Kara llisqui cap avall. Jo em giro i veig un senyal més amunt (una figura humana asseguda en una cadira de rodes en blanc sobre un fons blau) que em ratifica que la Kara s'ha equivocat de canal, que aquell és d'ús exclusiu. Torno a mirar la Kara, a qui em sembla recordar estar donant la mà (protegint-la) i ja no hi és. Deu haver passat per sota la comporta, tot i que això és impossible. Ha fluït, se n'ha anat corrent avall. Sento encara el contacte de la seva mà. Llavors sóc a la part inferior i pregunto a algú on desemboca. Segurament em refereixo a on desemboca la bassa que he imaginat des de dalt. No hi ha final, no hi ha desembocadura. El rec no acaba enlloc.

DESPERTAR SEGON

No estic espantat, ni busco la Kara quan surto del somni. Reconec l'habitació. Continuo dormint.

ADDENDA

No li dic res a la Kara sobre aquest somni. Sap que durant uns dies he dormit malament, sap (li he dit) que he somiat amb ella, però no me'n demana detalls. Sóc a punt de fer uns exàmens on em jugo la meva continuïtat a la universitat, així que probablement ella pensa que els malsons són producte de la meva intranquil·litat, dels nervis. Jo mateix intento creure-m'ho.


JORNADA TERCERA

El primer de setembre

TRAÏCIÓ PRÈVIA

Havent parlat ja dels somnis primer i segon, el Cèsar i jo esperem que el tercer i últim ens projectarà cap a alguna troballa inesperada. Si analitzem els denominadors comuns més retolats trobem la presència de la Kara en tots tres somnis i que en els tres s'hi llegeixen distanciaments, pèrdues o separacions.

-I això és tot? Justament aquests punts són els que m'han dut a parlar-ne amb tu. Aquestes repeticions, creia, podien ser signes, podien articular alguna cosa important. No em refereixo ni a auguris ni premonicions. No em refereixo a obvietats del tipus la Kara i tu esteu a punt de separar-vos (o ja us heu separat) per sempre més i en els somnis l'angoixa que tu sents per aquest fet es mostra d'una manera latent.

-Home, no vols que et digui obvietats, però què esperes que faci? Que m'inventi teories poca-soltes? Em pensava que volies explicar-me els somnis en plan mira quina cosa més curiosa m'ha passat!, però sense afany de treure'n cap conclusió. Em sembla que en això estàvem d'acord, no?

-Sí, al principi, tens raó; ja sé que no hi deu d'haver res més al darrera... Ho deixem? Ara que n'hem xerrat i una vegada ho hagi escrit ja em pararà de voltar pel cap.

SOMNI TERCER

La Kara no és amb mi al llit i no entenc per què. Admetent que el llit de matrimoni és el lloc on hauria d'estar i que no hi és, dedueixo que se n'ha anat a l'altra habitació. M’emprenya que hagi fugit de mi, que hagi cercat una calma de la que jo resulto exclòs. Em sento rebutjat. Ella sap el que significa per a mi sentir-la a prop. Li deu passar alguna cosa? Espero que no s'hagi molestat amb mi. L'odio per no ser a la meva vora.

DESPERTAR TERCER

Molt ràpidament passo a saber que tot és com és. La Kara se n'ha anat el dia abans cap a França. Per tant, no pot de cap manera compartir llit amb mi; simplement no hi és. No en té culpa alguna, no es venja de mi per res que jo li hagi pogut fer. Em trobo sol al meu pis.

ADDENDA

Quan em llevo, i després de mirar-me buidament al mirall, rentar-me la cara, les dents i fer pix, una inèrcia o un afany de corroboració em fa obrir la porta de l'habitació de la iaia, on no hi ha ningú. Per un moment em pregunto quina hauria estat la meva reacció si hi hagués descobert la Kara. Kara. Nom tantes vegades repetit en tants pocs dies. Mia Kara! L'habitació de la iaia, deixeu-m'ho aclarir, és en el somni l'altra habitació, allí on jo havia cregut que dormia la Kara desprès d'abandonar-me a mi. Ara em fa gràcia la desimboltura amb que els fets i les seguretats s'enlairen en els somnis. Mentre somiava sabia (visualitzava mentalment, sentia) en quina habitació dormia la Kara. I amb tot, no és només l'altra habitació en aquest moment, ara que hi he vingut. Sense els passatges que la precedeixen i segueixen en el somni, l'altra habitació perd tota solidesa, no em sembla un lloc que la Kara hagués triat mai per refugiar-s'hi. M'assec al llit, passen els minuts i ja no sóc en terreny enemic. Com en tots els espais de traïció, transcorregut el temps suficient, només em sento trist.


APÈNDIX

PART I

5 de setembre

Això que segueix és el que no m'ha estat donat d'escriure. Estúpides fixacions. Volia interpretar allò que jo mateix no m'acabava de creure. No creia en la significació dels somnis, per començar. Desitjava poder refiar-me'n, però m'era impossible acceptar uns somnis dibuixats amb uns contorns tan subratllats. Tot anunciat amb llums de neó, tot proclamat amb veu de locutor de ràdio. Massa fàcil. Fixació estúpida que de tan diàfana em cegava.

I així fou. Així és. La Kara no havia de morir, mai no vaig rebre cap trucada de sa germana comunicant-me que l'enterraven el dia següent. La separació no era que la Kara se n'havia d'anar a França i potser no ens tornaríem a veure. No es tractava de redreçar res, ni d'estimar, ni de lligar-nos sense enganys, sense prostitucions, sense tedis. No calia pensar de fora endins. No vaig caure-hi.

PART II

Josep Ma. Pi i Canals

Morí cristianament el dia 3 de setembre de 1993, a l'edat de 23 anys.

Els seus resignats: pare, Ramon Pi Sarral; mare, Ma. Dolors Canals Grill; germanes, Lluïsa i Maribel; i tota la família ho fan saber a llurs amics i coneguts, i els preguen que el vulguin tenir present en les seves oracions.

La cerimònia fúnebre serà el dilluns dia 6 a les 9 i mitja del matí a l’església parroquial dels Padres Carmelitas de Terrassa, on pregarem pel bé de la seva ànima i tot seguit tindrà lloc la conducció del cadàver a la seva darrera estada.

(Esquela mortuòria apareguda al Periódico de Catalunya)


[1] Tot és qüestió de segons, potser d'un segon. El que provo de fer és descloure el que em passà pel cap, el que sentia, com vaig reaccionar. Evidentment tot és un intent inútil. Sé del cert que cada vegada que hi penso estic degradant-ne l'essència. Per això m'acuito a anotar-ho. Ja és massa tard, fóra fins i tot massa tard si ho hagués descrit en el mateix moment que tot estava ocorrent. Badar la boca, agafar un bolígraf és insuficient. Malgrat tot, malgrat els impossibles, sento que potser l'única manera d'oblidar-me'n una mica és remembrar-ho tot, ara en paraules.