diumenge, 8 de juny del 2008

Comunidor de Santa Coloma

Això podrien ser les peces d'un comunidor força bàsic. Concretament, el comunidor de l'església de Santa Coloma. De fet, les "parts" que veieu aquí no semblen estar muntades del tot correctament.

Al Gran Diccionari de la Llengua Catalana de l'Enciclopèdia Catalana hi trobem:


Comunir:

2 RELIG Conjurar el mal temps amb oracions o exorcismes.

Comunidor:

2 m ART / RELIG Petita edificació en forma de porxo obert a tots quatre vents, coberta i situada prop de l'església, on s'aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades.

Jo intueixo que en un primer moment podrien haver format una mena d'altaret. Qui sap si abans de la construcció de l'església, en temps pre-medievals, aquests rocs no eren ja a la zona. No dic, ni molt menys, que ja tinguessin la forma que tenen ara, perquè semblen força treballats (vores arrodonides d'algun dels blocs, forats centrals per poder clavar-hi creus forjades, etc.). Amb tot, qui sap si no havien format part d'un dolmen. Ja sabem que sovint es construïen esglésies en llocs on la creença popular considerava que hi passava alguna cosa d'especial o l'Església reaprofitava emplaçaments considerats "de culte pagà".

Un exemple. Quan parla del Roc de la Mare de Déu al Santuari del Miracle (Riner, Solsonès), Albert Fàbrega explica que no gaire lluny de les dependències del santuari, prop de l’ermita de Sant Gabriel, hi ha, termenant un camp i un bosc, un altar curiós. Després de descriure tot el conjunt (pedres laterals de l’altar, columna octogonal que es troba a prop i fou l’antiga base d’una creu) l’autor passa a parlar de la gran llosa que fa d’ara de l’altar: “Es tracta d’una pedra de grans dimensions, de forma lleugerament ovalada, però de caires i superfícies irregulars i no treballades. No hi ha gaire dubte que es tracta de la coberta d’un gran dolmen avui desaparegut.”(1) Fàbrega explica que el 1784, any en què es va bastir l’altar, el bisbe de Solsona era un docte erudit que devia saber perfectament que aquella pedra havia pertangut a un altar pagà i que calia dedicar-lo o consagrar-lo a la que sens dubte considerava única religió veritable: “S’hi instituïren llavors cerimònies cristianes com era la benedicció del terme [...] o també el seu ús per comunir les tempestes”. Resumint, hi ha prova documentada prèvia en territori català d’adaptació de material megalític per a altars amb funcions de comunidor.

És clar que a Andorra (a Santa Eulàlia d'Encamp, per exemple, o antigament prop de l'església de San Corneli i Sant Ciprià d'Ordino) també hi ha mostres d'un altre tipus de comunidor: són edificis amb teulat i oberts al quatre vents. Alguns d'aquests tenen un altaret interior (el probable origen del posterior edifici). En alguns l'altar ha desaparegut i queden només les parets o, més simplement, quatre columnes i el teulat. En d'altres hi ha l'edifici més una creu. En d'altres el bastiment servia per aixoplugar un pedró.

pedró


[s. XIV; de pedra]


m 1 CATOL 1 Pedra posada a terra per a sostenir un altar o una creu.



2 Creu de ferro o de pedra posada sobre un pilar o una petita taula de pedra on els sacerdots anaven a beneir el terme per demanar la protecció celestial sobre les collites.

L'equivalent als comunidors catalans es coneix com esconjugaderos, cuatropilares o esconjugaderas en llengua castellana; esconchurador o esconchuradero en aragonès; (i penso que) conjurador al Pirineu català francès.


(1) Fàbrega, Llegendes de ponts, dòlmens i menhirs a Catalunya, p. 116.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Si Senyor,bon treball de documentació. Com tens l'ull?

Anònim ha dit...

Si Senyor, Bon treball de documentació. Per cert, com tens l'ull?

David Gálvez Casellas ha dit...

Merci, nenet!

Hi ha coses que encara ballen una mica, però ja les aniré polint...

L'ull el vaig tenir fotut ahir durant tot el dia: no hi veia bé. Tenia la visió borrosa, com desenfocada. Suposo que era la mateixa inflor del cop. Avui --després d'haver reposat l'ull durant la nit-- ja estic bé.

francesc.fabre@gmail.com ha dit...

Estic recollint tota la informació que puc sobre comunidors i qüestions relacionades, per recuperar i completar, si puc, un treball que vaig iniciar ara fa més de 40 anys i que havia deixat completament abandonat. He aterrat en el teu article, que m'ha cridat l'atenció.

Si les pedres que mostres estan a prop de l'església, és molt probable que en algun moment hagin servit de reliquier (pedró amb estelles de la Vera Creu que sovint ha estat cobert pel comunidor o s'hi ha bastit a dintre) amb la finalitat concreta de comunir o conjurar les tempestes o altres malvestats (llagosta, pesta, sequera, etc.).

Tal com dius, molts dels pedrons van evolucionar cap a comunidors, per la necessitat d'aixoplugar els oficiants quan la litúrgia de comunició obligava a actuacions d'emergència sota la pedregada.

Ara, també podria ser que fossin restes d'un antic molí de pedra. Això ho hauria de dir millor algun especialista d'aquest tema. Però fins i tot si fos aquest el cas, la teva proposta és molt suggerent. Una posició més lògica de les pedres, en aquest cas, tal com insinues, seria que la pedra amb el forat ocupés el lloc de l'altra, cara amunt. A l'interior del forat hi anirien dipositades les relíquies i tot el conjunt tapat per la pedra actual i rematat amb una creu.

Si entenem el comunidor com a edificació (en el sentit restrictiu del Diccionari que cites), no és fàcil acceptar la teva teoria, perquè no se n'aprecia cap resta. Però si ho entenem en un sentit més ample (que el Diccionari també hauria d'incloure), és a dir, com a l'indret obert als quatre vents que habitualment es feia servir per comunir o per conjurar les tempestes, aleshores, m'apunto al teu punt de vista. S'entengui com s'entengui, per fer aquesta feina d'alt risc hi ha una clara evolució des dels llocs generals i més o menys oportunistes i exposats (campanars, creus de terme, pedrons, porxades, miradors, torres de guaita, ermites, turons, etc.) cap als comunidors bastits expressament a redós de les esglésies.

Sobre el comentari que fas referent al nom de conjurador en el Pirineu català francès, no he recollit encara gaire informació de França, però et puc adreçar a un enllaç que segur que t'agradarà si t'interessa el tema. Aniràs al "comunidor" de Serrallonga que el fullet anomena directament "conjurador". No en sé més detalls, però m'ha picat molt la curiositat que el presenti com un edifici d'origen pagà. Si n'obtens més informació, t'agrairé molt que me la facis arribar. En qualsevol cas, és magnífic.

(L'enllaç directe que tinc no funciona, però he pogut rescatar la còpia en Google, que és el que t'adjunto)

http://209.85.229.132/search?q=cache:XPwZj2jIHYoJ:clubdelittenimcatala.wordpress.com/sortidas-culturals-en-autobus/+conjurador&cd=10&hl=ca&ct=clnk&gl=es&lr=lang_ca

Francesc

David Gálvez Casellas ha dit...

Francesc,

Et demano disculpes pel retard en la resposta. He rebut el teu comentari en ple viatge, a Anglaterra. És un comentari que m'agradaria poder incorporar al meu blog com a apunt (deixar-lo com a comentari és un malbaratament), com a entrada a part.

Avui no et podré contestar correctament. Estic a punt d'anar-me'n cap a l'església a casar un amic. Potser quan torni a ser a Andorra, la setmana que ve, et podré escriure una resposta una mica més apropfundida.

De totes maneres, ja t'avanço que sí, que m'interessa MOLT el tema dels comunidors (com el dels pedrons i les creus, perquè sovint em remeten --sense forçar les coses, quan sembla raonable-- a pedres amb usos més reculats, de vegades prehistòrics).

El teu escrit és molt interessant, ja parlarem amb calma d'aquí uns dies.

David

David Gálvez Casellas ha dit...

Recupero aquesta conversa molts anys després que va ser iniciada. Disculpa. Les aficions solen ser cícliques o, fins i tot, permanents, i tot i que les arraconis uns mesos o anys, t'acaben atrpant. Tornant al teu comentari sobre la paraula "conjugador", t'he de dir una cosa que a hores d'ara tu ja deus saber: al pre Pirineu i Pirineu aragonés també existeixen comunidors coneguts allí amb els noms de "conjugaderos" o "conxugaderos", entre altres. Servien exactament pel mateix que els comunidors catalans i andorrans. En els seus termes, per a "conjurar" les tempestes i d'altres malvestats. Fa poc més d'una setmana vaig fer una xerrada en què feia esment de les coincidències en els ritus d'origen pagà que es feien fins fa quatre dies en territoris veïns com són Andorra, els Pallars i l'Alt Aragó.

Una abraçada!

Francesc Fabre ha dit...

Benvolgut. 11 anys són molts per repescar una conversa. Però ho intento. Si no funciona ja buscaré alguna altra manera de retrobar-te.

En primer lloc, complir una promesa. Et vaig parlar d'una compilació de comunidors i altres bèsties de l'espècie en què estava treballant. Finalment l'he publicada. No puc dir "acabat" perquè un treball d'aquesta mena és inacabable. Però d'una manera o altra havia de posar una fita que m'obligués a posar-lo en comú estigués com estigués. Em vaig proposar el 2021 però les dificultats prou conegudes em van emdarrerir fins el gener d'enguany. Ja està fet. He decidit publicar-lo, de moment, totalment en obert. Més endavant, si puc, en faré monogràfics, amb fotografies i major informació. Però aquesta versió inicial és en forma d'inventari. Estic segur que t'interessarà i que el faràs arribar a persones que els interessi.

https://www.academia.edu/s/03a838ac66?source=news&fs=cos-4544398523

Complerta la promesa, dues qüestions molt concretes.

La primera fa referència al terme esconjugadero-esconjugadera que comentes. No he aconseguir trobar-lo escrit així més enllà d'algun prospecte turístic. En la resta de referències sempre són citats com esconjuradero-esconjuradera, molt més proper a la semàntica de conjurar. Abans de descartar la denominació esvonjugadero per semànticament erronia, et vull demanar si en tens referències vàlides que se m'hagin escapat i m'obliguin a mirar-ho i fer aparèixer en el llibre amb un criteri més obert.

La segona qüestió ja va de les teves pedres. En una visita ràpida que vaig fer als comunidors andorrans, vaig veure que al costat mateix de les pedres, just a l'altra banda del pedrís que tanca el pati hi havia un bon munt de runes que en estar cobertes de maleses es feien molt difícils d'identificar. Veuràs que en el llibre les deixo con una hipòtesi que formessin part d'un presumpte comunidor exempt del que només en quedés el pedró escampat per terra. La realitat és que és poc versemblant, llevat que tu em poguéssis aportar alguna dada sobre el motiu d'aquestes runes i sobre si al poble es guarda memòria que allà hi hagués existit un comunidor cobert.

Amb relació a aquest tema, ja et puc avançar que en la propera actualització del llibre posaré referències personals a tots els llocs on algú m'ha ajudat o donat pistes (sota l'epigraf "informació". No ho faré sense que els "afectats" m'ho autoritzin. En el cas de les teves pedres, també ho faré si m'ho permets.

I res més... per ara