dilluns, 28 de juliol de 2008

Creu gòtica de la Placeta de Santa Anna (Escaldes, Andorra)

Abans de marxar de vacances a Alemanya vaig estar passejant per Escaldes. Entre altres coses, vaig fotografiar la creu de la placeta de Santa Anna. La creu actual ja té força anys. En la imatge antiga que reprodueixo aquí podreu veure que el basament de la creu se sosté sobre un roc de forma circular amb un forat al mig (molt semblant a les que trobem al terreny de davant de l'església de Santa Coloma). El més interessant per a mi és comprovar que aquest roc circular ha estat substituït per un cub de granit molt més modern en aparença. Però encara més: el roc damunt del qual se sostenia aquesta mena de roda pètria és l'element que a mi em sembla més interessant i que, evidentment, tampoc no hi és en l'actualitat. De la foto de Josep Salvany i Blanch a les meves no ha passat ni tan sols un segle. I un segle pot ser poquíssim temps en la vida d'una creu. La importància de la imatge de Salvany és, per a mi, capital donada la meva teoria que l'origen de les creus gòtiques cristianes no és més que el final d'una evolució que naix d'un roc. Probablement un gran roc de l'estil dels menhirs. Crec que alguns menhirs servien de talismà o protecció als caminants en temps reculadíssims. Damunt de molts d'aquests menhirs s'hi va gravar, inscriure o cisellar en algun moment una creu. O s'hi va clavar una creu de ferro forjat al cap. Sovint les creus cisellades o de forja inicials van anar prenen més importànica fins esdevenir l'element clau de la combinació roc-creu, fins el punt que, com hem vist, el roc pot acabar desapareixent sense deixar traça. En el moment d'algunes cristianitzacions de menhirs, es gravava sobre el roc la data de l'afegit de la creu o de la cerimònia. Algunes d'aquestes creus més o menys primitives podien ser substituïdes més endavant per altres de més treballades. Així, l'origen pagà d'alguns d'aquest monuments, ha quedat totalment eradicat. A Andorra tenim vàries creus precioses, que pretenc anar-vos mostrant de mica en mica. Sovint s'anomena aquestes creus "creus de terme" o "creus de trenca", equivocadament.

Fitxa de la foto a la Biblioteca de Catalunya: Títol: Creu a la plaça. Matèria: Escaldes d'Andorra; Andorra; Creus de terme; Places. Creador: Salvany i Blanch, Josep, 1866-1929. Editor: Biblioteca de Catalunya. Data de publicació: 2006. Data del document original: 1916. Tipus de recurs: Imatge. Format: Imatge/jpg. Font: Placa de vidre estereoscòpica, 6x13 cm. Fons Salvany SaP_314_11. Gestió dels drets: Còpia permesa amb finalitat d'estudi o recerca, citant la font “Biblioteca de Catalunya”.





9 comentaris:

Puigmalet ha dit...

Què és una creu de trenca?
Per què no són creus de terme? A part del valor religiós tenen algun altre ús?
Interessant...

Puigmalet ha dit...

Aquesta imatge (i el text) semblen estar d'acord amb la teva teoria.

David Gálvez Casellas ha dit...

Per què sovint no són creus de terme? Fàcil: perquè en molts casos no marquen cap terme, és a dir, cap límit. Això no vol dir que alguns d'aquests menhirs reconvertits en creu (això és, també les creus) no s'acabessin usant (simplement perquè eren fites clares i conegudes) per marcar separacions administratives, de propietat, etc.

Abans del valor religiós els rocs (menhirs) devien tenir un valor de talismà. Si el caminant arribava a un d'aquests llocs se sentia protegit. Més endavant, a banda de les creus, a la vora de molts camins aquesta funció la feien els oratoris i capelletes. La meva teoria (al setembre apareixerà un article sobre temes d'aquests a "Papers de recerca històrica", ja el penjaré) és que la creu se superposa al roc, com el culte s'altera en la forma però no en el fons. El menhir que hi havia al camí ral a la Cortinada duia gravada una imatge de Sant Cristòfor/l amb el nen Jesús a coll. Sant Cristòfol era el protector dels que feien camí. Per això n'hi havia de gravats o dibuixats a les portes de les ciutats i a llocs estrtègics dels camins antics (a algunes fondes, per exemple). El menhir i la imatge de Sant Cristòfol, doncs, serien una mateixa idea (superposada) representada de dues maneres diferents.

La creu de trenca. Segons el nostre estimat DIEC2 (2.2):

trenca

1 f. [LC] Trencadissa. El vent ha fet una gran trenca en les arbredes.
2 1 f. [LC] [AGF] Trencall.
2 2 f. [LC] [AQ] [AGF] Pedra indicadora de partió.
3 f. [IMI] [AGF] Depressió transversal en un camí o una carretera que canalitza les aigües de pluja i evita que envaeixin la calçada.
4 f. [ZOO] Ocell de la família dels lànids, de 20 centímetres de llargada, plomatge cendrós blavenc, el front negre i les parts inferiors rosades (Lanius minor).

Per tant, una creu de trenca era bàsicament i en origen una pedra de partió o pedró damunt del qual s'havia clavat una creu.

David Gálvez Casellas ha dit...

Sí, a Catalunya també està documentat en casos aïllats. Tampoc no vol dir que totes les creus tinguin necessàriament aquest origen. Imagino que algunes deuen ser purament cristianes. Normalment, per això, cal malfiar-se'n. Molts temples romànics i preromànics estan fet a la vora o damunt de monuments megalítics. Ídem menhirs en rel. a creus. El cristianisme veia aquests trastes megalítics com a pervivència de cultes pagans. El que fa el cristianisme (com en el cas del santoral, dels comunidors, de les verges trobades, etc.) és unir-se a l'enemic en vista que no el poden guanyar del tot.

David Gálvez Casellas ha dit...

Per cert, la imatge i la història del vincle que m'has passat són molt bons. Una variant més del que va passar a moltes parts d'Europa amb aquests megàlits. Desconeixia aquesta història concreta. Em pot ser útil. De vegades, en il·lustrar una teoria és igual de necessari donar exemples concrets i estudiats de casa (o de l'entorn més proper) com de llunyans i exòtics per tal fer una mica de teoria comparativa.

David Gálvez Casellas ha dit...

Per cert, es veu que els armenis consideren els khachkars símbol de la seva identitat nacional. Sembla que precisament per això els khachkars han estat objecte de destrucció per part dels seus enemics. He vist un video brutal de soldats d'Azerbadjan destruint-ne aquí:

http://www.armeniadiaspora.com/vimeo.37011.wmv

Puigmalet ha dit...

Ara entenc millor allò que "les pedres parlen".

Aquesta resposta bé val un altre article! Merci!!

David Gálvez Casellas ha dit...

És un plaer. A mi m'encanta poder parlar quan em demanen alguna cosa... És a dir que gràcies a tu. El que sí és una mica lleig és fotre el megarotllo a la gent sense més, encara que sigui al teu blog.

Com et deia, a l'article aquest que publicaran (espero) aviat, hi ha algun detall sobre aquest assumpte.

Per cert, parlant d'articles. Havia pensat fer-ne un sobre la paraula 'gazophylacium' i temes relacionats. Et faria res, doncs, que et citi? I que faci servir (donant totes referències que calgui, és clar) alguna cosa d'un article que tu vas fer sobre el tema?

David Gálvez Casellas ha dit...

Más de lo mismo:

http://peregrinos.wordpress.com/info/monumentos/del-menhir-al-cruceiros/

"Nada cambia, todo se transforma"... Un principio básico en la historia de las religiones y las sacralidades dice: "Lo que es santo , sigue siendo santo".

El cambio de poblaciones, incluso de razas, en un sitio determinado, no suele cambiar nada. La magia de un lugar, una fuente o un monte, se transmite a los recien llegados, incluso después de haber sojuzgado a una poblacion anterior o traido una religión diferente.

La fuerza de la tradición es tan fuerte que las nuevas religiones o cultos no tienen eleccion: se ven forzados a establecerse en los mismos lugares y dar nuevo significado a los antiguos santuarios. Pueden romper o quemar los simbolos de las viejas divinidades, pero son impotentes ante el aura de un pico de montaña o el sencillo carisma de un manantial .." Hermann Schreiber : "Die Vandalen La cristianizacion como proceso de fagocitacion de la religion cristiana de las religiones animistas celtas comienza por la apropiacion de los simbolos mas carismaticos y que atraian gran numero de fieles, y siguiendo aquel aforismo tan viejo : si no puedes con tu enemigo unete èl , nada mejor que ir poco a poco implantando los simbolos cristianos sobre los simbolos celtas …. para luego apderarse totalmente de ellos Los años y las generaciones haran que el 'vestido haga al monje' y que nadie recuerde al final cual fue el origen de mito, leyenda o rito

Este caso seria el mas timido, antiguo o primerizo:: el menhir de Men-Marz, en Brignogan, que presenta los intentos mas minimos de apropiacion: una cruz grabada en la parte inferior y una cruz implantada posteriormente en la parte de arriba En este segundo ejemplo, el menhir de Tregune, tambien en Bretaña, ya se ha progresado algo en la 'apropiacion' aprovechando su escaso volumen se ha tallado la piedra para formar la cruz, comienza a desaparecer el volumen, comienza la distorsion del simbolo menhir Actualmente este menhir ha desaparecido

Avanzando en el proceso el desvastado del menhir aqui se realiza en dos fases, la ultima decora las superficies y se produce en el siglo XVI, pero la particularidad de desbastar hasta la parte de abajo deja ya el menhir irreconocible, fin ultimo al fin y al cabo del proceso de fagocitiacion de simbolos Menhir Rungléo, en Logonna-Douglas , Bretaña Monumento pre-cristiano piramidal monolitico de 1.4 m de altura, tallado y desbastado de un menhir en 1578 .

Presenta nichos en cuatro hileras en los que se hallan imagenes de apostoles: Pedro, Andres, Santiago, Juan, Tomas, Santiago Menor, Felipe, Bartolome, Mateo, Matias, Simon, Judas Tadeo, sobre ellos un Cristo, con cruz biselada, la datacion de esta escuturas por similud tematica es de 1578, pero posiblemente fuese desbastado grosso-modo ya antes Menhir de Pointe Saint Mathieur , Bretaña De menor tamaño desbastado como el anterior hasta la base y aplanado para tomar forma de estela o lech, ya se nos hace muy reconocible y muy parecido a las estelas vascas, y de otros pueblos celtas que aun perduran a cientos .

Menhir de Loctudy, al lado de la iglesia, mejor dicho le han plantado una iglesia al lado - no es el unico caso - tiene acanaladuras verticales y forma tronconica con cruz de seccion octogonal El parecido con el cruceiro de Bocelo, en Orense en enorme, solo les separan unos siglos y 2.000 kms de distancia . A su derecha la ultima fase del proceso de apropiacion, con las paredes talladas y con acanaladuras en las aristas este menhir de Bourneul , en Gouesnou, ya es un autentico cruceiro, llegando incluso el astial a estar formado por partes, y figura en la cruz Completado el proceso de apropiacion de la adoracion litica pre-cristiana solo queda el refinamiento en las formas la estilizacion en las figuras y su utilizacion ya a mansalva (hay un pueblo en Galicia que tiene mas de 200 cruceiros en su temino municipal ) con toda clase de fines terapeuticos : peste bubonica, hambrunas, etc.

Pero estas no son muestras aisladas del contexto, pues identico proceso han sufrido cientos de menhires entre ellos los de : Plouzané, Kerascoët, Coadénez, Bodonou, Fourneuf, Kerven, Kernalec, Kerangallou en Beg-Rouz-Vorc'h, Lanvaden . etc…. Y han tenido suerte pues estos los conocemos hoy dia , que en Galicia con algunos acabaron a base de dinamita desapareciendo definitivamente cosas de curas de aldea!).