dijous, 10 de juliol de 2008

Festa major d'Ós de Civís (1)

El darrer cap de setmana de juny o el cap de setmana previ a final de curs o el cap de setmana abans que marxéssim de vacances a Alemanya (on som encara) es va celebrar la festa major d'Ós de Civís.

Una festa major que encara recorda les d'abans, les de sempre, les de poble petit del Pirineu. senzilla, entranyable, generosa amb veïns i visitants.

Vam tenir una mica de tot. Dissabte vam pujar a la tarda i ens hi vam quedar a sopar. A la plaça del poble repartien botifarra, costelles de corder i sardines. El beure s'havia de pagar, com és natural. D'alguna banda han de traure els calers per muntar-ho tot plegat, oi? Després una mica de sarau: el ball de nit. Orquestra clàssica (Xarxa?): dins d'un remolc de camió, un cantant que tocava el teclat fantàsticament bé i dues mosses que feien els coros amb molta dignitat. Quatre focus, tres micros, uns quants amplis i avall que fot baixada. Què més vols? El repertori? De tot i força: Bisbal, The Police, passodobles, Sabina... Els nens s'ho van passar pipa amb els amics d'allí. La Nicole i jo també. Hi estàvem com a casa. La Carmen i el Juan són una gent collonuda i l'ambient al poble és excepcionalment tranquil i sa.

Diumenge a les 10 del matí havia quedat a Ós mateix per fer una mica de bicicleta amb el Juan. Com que vaig arribar una mica tard (un maleït autocar que no acabava de pujar mai més!) ell va tirar sense mi pista amunt i quan vaig fer-hi cap vaig haver de sortir en la seva persecució. Com que no coneixia la pista ni sabia quant feia exactament que el Juan havia sortit (a més a més, anava fresquet com una rosa perquè no havia mamat gens la nit abans), vaig pujar a un ritme bastant bèstia. El vaig atrapar a l'alçada de la presa, on havia parat a descansar un moment. Al segon tram, en una costa dura, em vaig voler fer l'home i també vaig pujar fort... I vaig acabar apajarant-me! El tram final ja va ser més tranquil·let i suportable.

Després, a cal Juan, ens vam fotre una dutxa i vam tornar a marxar al bosc a veure si trobàvem qualque boletot. Aquest com prop de la Borda Cremada. Alguna cosa vam trobar, però no pas el cistell de ceps que ens prometíem.

La recompensa a tant esforç va ser el dinar: la mare del Juan (de visita de l'Argentina) ens va preparar uns ñoquis con pollo per llepar-se els dits.

... TO BE CONTINUED ...