dissabte, 29 de març de 2008

Caramelles a Sant Julià de Lòria

Llegeixo un company blocaire del Pirineu (pàgina de FUBU blog) que fa un post sobre les caramelles de la Seu. Aprofito el recordatori per deixar constància que a Sant Julià també tenim caramellaires i tradició pròpies. Valguin com a mostra aquest parell de fotos. Diré igualment que el dia de la cantada de caramelles feia un gel que no s'havia deixat sentir en tot l'hivern. És a dir, que té doble mèrit l'esforç que va fer aquest grup de gent que es passejava pel poble i es plantava aquí i allí parant el vent amb resignació. Una salutació per a tots els valents! Una abraçada especial per al director dels caramellaires, l'incansable Daniel Areny!

Passejada per Coll Jovell i Bordes de la Peguera

28 de març

Tenia pendent de fer-ho. Vaig pujar a Coll Jovell a veure si trobava res per entre les penyes que hi ha a la zona. No tenia massa esperances.

En primer lloc perquè mai he sentit dir que ningú conegui de la presència de cabanes de moro ni gravats a la zona. De fet, això de trobar una cabana de moro encara d'empeus a Andorra ja fa temps que ho he descartat. Un gravat rupestre, en canvi, sé que sí que és possible (dificilíssim, és cert, però no impossible).

En segon lloc, veia difícil de trobar res per la tipologia de la majoria de penyes i roques que es poden trobar diseminades per la zona del Coll Jovell.

En tercer lloc, bona part del terreny encara estava coberta de neu.

Vaja, que era pitjor que buscar una agulla en un paller. Es va imposar la lògica i no vaig fer cap troballa. Bé sí, en vaig fer moltes, però de les menudes, les de sempre (que malgrat tot sovint oblidem): molsa, neu, penyes, paisatges, la fressa dels ocells, el soroll d'un riu que ascendeix del fons d'una vall, equilibris impossibles de pedres a les pardines de la zona, soques seques que semblen escultures, l'aire a la cara, el sol a l'esquena, les branques fent-me malbé la geca, unes quantes relliscades i peus molls (anar mal calçat a la muntanya es paga),...

Per tot això, va valer la pena passar un parell d'hores a la muntanya. Sobretot essent com era divendres i després d'haver impartit quatre hores gairebé seguides de classe (què malament que sona això d'impartir). Fer un volt és una manera excel·lent de desconnectar del dia a dia laboral, de la feina encara pendent. Una bona manera de marcar la línia que hauria de separar el treball del lleure. Així, estava força relaxat quan a les cinc vaig tornar al fons de la vall a buscar els nens que arribaven en clípol d'escola.

Passejada per la zona de búnquers de la Rabassa

26 de març

Dia de sortida de centre. Tothom --alumnat i professorat al complet-- passem el dia al camp de neu de la Rabassa. Un grup es queda a la zona del camp de neu pròpiament dita i practiquen esquí de fons, caminen amb raquetes per un circuit i llisquen per un pendent muntats en pneumàtics. Un altre grup fem una caminada sortint del camp de neu, tirant cap al Collet de Pimes i d'allí visitem tres o quatre búnquers dels anys 1940s que Franco va fer construir per defensar-se bé d'hipotètiques invasions nazis o bé per aturar la fuga de gent de França cap a Espanya via Andorra.

Un dia collonut. Penso que tant professors com alumnes vam estar contents de passar unes hores sense les pressions de les classes, les lliçons, les tasques, etc. Arbres, aire fresc, sol, neu, muntanyes. Fa de mal dir, però fóra preciós que poguéssim passar més estones així a l'aire lliure. Sense mirar de fotre cap rotllo pedagògic, penso que van quedar clares quatre coses sobre l'època d'entreguerres del segle XX, vam fer activitat física a l'aire lliure, vam conèixer una zona de frontera sobre el terreny i sobre el mapa o vam adquirir o refrescar quatre nocions bàsiques sobre com orientar-nos amb ajut d'una brúixola i un mapa. Sembla poca cosa, però n'estem satisfets perquè es tracta exactament del que preteníem.

L'únic punt negatiu: l'actuació d'un brètol que va fer acte de presència amb una moto de neu cap al final de l'excursió i que va fer l'intent de maltractar uns gossos (un dels quals de la seva propietat, l'altre d'un amic, segons sembla) en la nostra presència. El violent va resultar algú que treballa per a una empresa subcontractada pel camp de neu (és a dir, algú d'alguna manera vinculat al Comú de Sant Julià de Lòria) de la Rabassa. El paio es diu Leo. Hi vaig parlar un cop vam arribar al cap de la nostra excursió i li vaig exposar que faria els possibles per presentar una queixa o una denúncia o el que pogués en contra de la seva actitud cap els gossos. Vaig parlar-ne primer amb el monitor que ens acompanyava i més tard vaig exposar la meva queixa a qui en aquells moments estava de responsable del camp de neu. La setmana que ve miraré de parlar amb el director del camp i amb algú del Comú de Sant Julià abans d'emprendre altres mesures. Sembla que el tal Leo va arribar calent amb la moto de neu perquè els gossos se li "havien escapat" i ens havien acompanyat a l'excursió. Suposo que, en qualsevol cas, la culpa era seva per no vigilar adequadament els animals o per no tenir-los adequadament tancats o estacats. Doncs al maltractador no se li acut res més que arribar a tota bufa amb la moto i començar a perseguir els gossos, com si els volgués atropellar. Seguidament, baixa de la moto i fa el gest de fuetejar un dels animals amb una corretja. Ara, això sí, quan el vam interpel·lar, estroncant-li l'acció, no va tenir el valor d'encarar-se amb nosaltres, ni la dignitat de respondre'ns. Va tornar cuita-corrents a la moto, va lligar un dels animals passant-li la corretja pel collar i va arrencar la moto amb la intenció d'endur-se el gos arrossegant, suposem, amb la moto a tot gas. Per fortuna el gos va poder escapolir-se de la trampa. D'altra manera, no sé com l'hagués pogut afectar l'estrebada inicial o l'arrossegada per la neu (en cas que no hagués pogut seguir l'elevadíssim ritme imposat per la moto de neu). En fi, la cosa encara va acabar prou bé tal i com pintava. Ara que no dubtem que el violent devia estomacar el "seu" gos (que no es mereix ni per un segon) tan bon punt quedessin sols. És la manera de fer dels covards. Un energumen capaç d'intentar el que va intentar davant de trenta o quaranta persones, què no ha de fer en trobar-se sol davant d'un animal indefens!



dilluns, 24 de març de 2008

Passejada pel Solà d'Aixovall i la Margineda

Dissabte, 22 de març, tarda

Per fi aconsegueixo coincidir amb l'amic Marc Pimienta. Fa dies que volem trobar-nos per a fer una passejadeta i xerrar una estona. El Marc m'explica les darreres sortides que ha fet en bici o a la muntanya a caminar.

També em parla d'un projecte que està duent a terme al centre on treballem. Creu que m'hi podré afegir si m'interessa.

Parlem igualment de la Sophie, la parella del Marc, i dels seus darrers èxits esportius. Ella i la seva companya de competició a la Copa del Món d'Esquí de Muntanya (per parelles) han acabat segones! Segones de la darrera cursa, però també segones del global de la competició. Després s'estranyen que adjectivi la Sophie de brillant! (Felicitats, Sophie! Felicitats, Izaskum!) Com sempre que parlo amb el Marc de rendiment esportiu en l'alta competició, m'adono que aquesta mena d'esportistes mai no estan satisfets del tot. La segona plaça és fantàstica, i ho saben, però sempre tenen un bagul ple d'autocrítiques. No és que pensessin que podien haver acabat en primera plaça, però sí que hi havia coses que podien haver fet millor.

En fi: passegem, parlem, observem.

Sortim d'Aixovall, pugem pel camí que va al cap de munt de la via ferrada del Tossal Gran, seguim pel camí que duu a la Margineda, ens desviem amunt a esquerra pel camí que mena a la Borda de Cal Guineu i d'allí a una cova que hi ha a propet. Hi entrem i ens ho mirem tot. Jo m'enfilo perimer i m'arrossego després ramal endins (l'altra vegada que hi vaig ser, no vaig fer-ho).

Insculpides en un roc, trobo una cassoleta i una altra incisió. No penso que siguin prehistòriques. Més aviat semblen llocs on fixar-hi troncs per barrar el pas del bestiar que es devia guardar en aquest lloc (potser encara avui).

Tirem cap a la zona de la Margineda per una camí a mitja alçada, tallem una tartera, anem a donar un cop d'ull a un gran bloc petri, tornem enrere. Descendim cap al fons de la vall, trobem el camí que ens retornarà a Aixovall. Estem tancant el bucle. Ens mirem un teòric forn de calç. Passem a la vora del jaciment de la Balma de la Margineda.

Fem cap a Aixovall quan ja fosqueja. Cerveseta i olives al Peralba. Tot un gust, tenir amics com el Marc.

Niuet

Quina sensació més plaent. A fora neva. Continua nevant. Gaudim d'aquest darrer dia de vacances mandrejant a casa. Jo recupero temps perdut a la publicació de posts. Els nens juguen a la seva habitació. La Nicole avança feina que ha de tenir preparada per demà. Sensació de diumenge d'hivern. Agredolça però agradable.

A veure si en acabat de dinar puc escriure alguna entrada més i començar a rumiar l'article del divendres al BonDia. Article que surt divendres, però al diari han de tenir a primera hora de dijous, el meu company il·lustrador Jordi Casamajor ha d'haver rebut dimecres d'horeta i jo he d'escriure, a molt estirar, dimarts al vespre. Això vol dir que demà l'hauré de tenir. Demà, també, comencen les classes i les reunions. I la mala consciència de les correccions que no he fet i les tasques que dec al meu cap d'estudis. Demà, però. Això és/serà demà.

Avui miraré de fer el possible per allargassar la sensació de niuet.

Passejada per Fontaneda

Dissabte, 22 de març de 2008, matí

El meu fill Nahum volia sortir amb bicicleta de totes totes. Vam haver de pujar en cotxe de Sant Julià a Juverri, a casa els avis (que eren fora, de viatge), per agafar la bicicleta. La vam carregar i vam tirar altre cop cap al fons de la vall, per tornar a pujar de l'altra banda fins a Fontaneda.

Tirant amunt, a l'alçada de Coll de Jou, torno a pensar que algun gravat rupestre, algun vestigi de construcció prehistòrica ha de quedar a la zona malgrat jo mai no l'hagi sabut veure. És clar que actualment a Coll de Jou hi han dipositat tantíssims miles de metres cúbics de terra de reomplert, que ves a saber on hauria de buscar, en cas que encara en quedés res. És una línia de pensament --un simple ritornello més aviat-- de la vella teoria que el topònim Jou no prové de jugum (com proposa Coromines), sinó de Jou/Jove (significant "Júpiter"). Una muntanya, roca o coll de Júpiter (ço és, de Jou) seria un lloc de culte a les forces naturals, als deus de les muntanyes i els cims, de les tempestes i les pedregades. Bé, pensava en el Coll de Jou per la vora del qual passàvem en aquell moment i el cap feia les seves connexions de sempre amb d'altres Colls de Jou del territori andorrà. La ment pot funcionar a múltiples nivells, com sabem. Un informàtic diria que treballa per interrupcions: d'una banda fa que el cos condueixi, que els ulls vegin el ramat de cabres que fan via per un senderol que corre paral·lel a la carretera, que les oïdes captin la veu del locutor de ràdio; de l'altra, va rumiant les seves coses. Pensa: hi ha un Coll de Jou a Engordany on s'ha trobat gravats rupestres (diu que tant a Coll de Jou pròpiament --mai els he pogut localitzar-- com a tocar d'allí, a Can Diumenge). Pensa: hi ha un altre Coll Jovell a la mateixa parròquia de Sant Julià, que he d'investigar ben aviat: és a l'altra banda de la vall, més amunt d'Aixirivall, cap a les Bordes de la Peguera (el cervell pren nota mental que quan fa un parell de dies hi vaig passar ja vaig pensar en tots els Colls de Jou o Jovells que conec a Andorra). Pensa: el topònim Juverri (personalment, no m'agrada Juberri) també pot venir de Jove. Pensa: "no recordo amb precisió els altres Jous i Jovells que hi ha a Andorra, que són molts; m'ho hauré de tornar a mirar".

Però tornem a la passejada, a la pujada en cotxe a Fontaneda, al Nahum, a la bicicleta. Poc després de Coll de Jou parem en una borda a mirar uns bocs, a ensumar-ne la ferum de mascle, a fer-los quatre fotos. Ens atansem fins uns prats propers, on hi ha uns cavalls aviats. Ens els mirem com sempre que veiem bestiar: amb respecte, amb admiració. Jo, que sóc més vell que el Nahum, amb la sensació que els seus fills potser ja no trobaran bestiar aviat per les muntanyes.

Més amunt parem el cotxe per anar a mirar-nos uns rocs, una cresta rocallosa que fa de límit d'uns prats i que em crida l'atenció. És una cresta exposada i bufa el vent. El Nahum no se sent segur per més que li estrenyo la mà. Fem marxa enrera. No s'ho val. Hi tornaré tot sol un altre dia.

Arribem a Fontaneda. Descarreguem la bicicleta. Cordem el casc. Rodem una estona amunt i avall. Muntem i desmuntem, passegem. Mirem les cases velles: els balcons, les llindes, els panys, les baldes, les portes, les finestres. El de sempre: sempre similar, sempre diferent. Prenem el camí que mena a l'esglèsia. Ens ho mirem tot amb lupa. Fem moltes fotos. És una esglèsia molt bonica. El campanar i les campanes, molt interessants. Un cop som dins del recinte, ens ve a rebre un gat que es refrega pels camals dels pantalons. Duu collar. Ens acompanya durant la visita i fins el cotxe. Un cop dins, el vent tanca la portella d'entrada. El Nahum està mig acollonit. L'escenari és magnífic.

Una curiositat. Trobo una porta que de lluny sembla de fusta i en atansar-m'hi resulta ser una reproducció fotogràfica d'una porta de fusta. Penseu que és normal trobar-se una paradoxa així en un llogarret com Fontaneda?

Diumenge de Rams

Diumenge de Rams a Sant Julià. Ens mudem una mica. Prenem els rams de llorer que els avis ens havien tallat feia un parell de dies. Ens trobem a la Plaça Major amb una de mes germanes (que és la padrina de la Laura), la seva família i uns amics. Beneïm palmes i palmons. No entrem a missa. Ens n'anem a la Plaça de la Germandat i ho celebrem de manera més pagana: quatre fantes, gintonics, claretes. Els nens corren una estona per la plaça. Els grans la fem petar. Així ho fem cada d'any. I cada cop ens diem que hauríem de quedar periòdicament per fer l'aperitiu sense esperar altre cop tot un any. Paraules que s'emporta el vent.

Una curiositat. Diumenge de Rams. Se sap que és un dia en què la gent surt al carrer i (després de l'acte més o menys religiós o més o menys tradicional) busca un local o terrassa on prendre alguna cosa i fer el vermut. Fins aquí, tot bé. Doncs resulta que cada any, indefectiblement, el matí del Diumenge de Rams costa trobar llocs a Sant Julià on t'atenguin amb certa normalitat. Al Bar del Centre, per exemple, només hi ha una cambrera de guàrdia (com l'any passat). En situacions normals ja no es tracta d'una persona especialment desperta. Imagineu-vos-la sota la pressió d'haver d'atendre totes les taules de cop: interiors i exteriors. Ha de prendre nota, preparar, servir, cobrar. I tot ràpid, correctament, amb saber fer, en pocs minuts... perquè ja se sap que la clientela és molt exigent i arriba a tongades. On és la visió comercial en aquesta punyetera parròquia?


Quin tou!

No ho podem evitar. Més enllà dels inconvenients de trànsit, la gent d'aquí ens posem d'allò més contents quan ens llevem a primera hora i comprovem (és el primer que fem) que els pronòstics s'han fet certs: que nevaria a cotes baixes. Ahir em va semblar sentir algú que deia que havia de nevar a partir dels 600 metres.

A Sant Julià devem estar a 900 i tot és cobert d'un tou de neu preciós: muntanya, carrers, llosats, baranes, arbres.

Quatre fotos de darrere les finestres.

dilluns, 17 de març de 2008

Passejada pel Tarter, Ransol, Els Plans i Prats

Què he vist?

El Tarter: borda, cases, portes velles, ferradura clavada a una llinda, rierol, església romànica de Sant Pere del Tarter (crec recordar haver llegit que malgrat està construïda seguint l’estil romànic es tracta d’una construcció del segle XVIII), pany antic, argolla.

Pujant a Ransol: borda, rocs, cassoleta insculpida, placa de llautó, llosat, portes velles, pany treballat, finestres.

Ransol: dos molins reformats, un molí vell, mola, maquinària interior molí, canals de fusta, riu, gossos, església de Sant Jaume de Ransol (transportada pedra a pedra de l’indret original i reconstruïda per l’eminent arquitecte Cèsar Martinell a la dècada de 1960), bloc de granit (morter molt primitiu) a l'exterior d'una casa, portes velles, granja de vaques.

Els Plans: gallines, gossos, gall, cavalls, cases antigues, rocs, cases noves (horribles), senyora gran en un balcó (com una figureta), cabres, paisà, rierol, prats.

Prats i el Forn de Canillo: Creu dels Set Braços (de terme, gòtica, segle XVI), església romànica de Sant Miquel de Prats, probablement de finals del XIII (preciosa: criden l’atenció l’arc de mig punt de pedra tosca lleugerament apuntat sobre la porta d’entrada i el campanar d’espadanya potent amb dues obertures per les campanes), bordes, prats, marges, gravats en portes.




diumenge, 16 de març de 2008

Continuem fent campanya

Aquesta és la nota que li he fet arribar fa una estona al Jordi Ausàs. Ho he fet a tall personal, d'aquí que hagi signat amb nom i cognoms. He pensat que estaria bé que --ara que l'Ausàs serà un representant directe i oficial del Pirineu a la casa del Govern de la Generalitat-- estigui al corrent de la nostra iniciativa i, si li sembla bé, s'hi afegeixi. Deia així:

En primer lloc, enhorabona. Espero que tinguis molts ànims, valor i encerts. Penso que una de les grans conclusions de les darreres eleccions és que als d'Esquerra us cal ser encara més valents (no tant individualment com quant a partit).

A banda, t'escric per informar-te d'una iniciativa que va sorgir fa poc més d'un mes [ara m’adono que en fa dos]. S'anomena "Blocaires del Pirineu".


Som un grup de gent del Pirineu que escriu blogs ("blocs" i "blocaires" són les expressions que usem, donat que són les avalades pel TermCat, malgrat que a mi personalment no m'agradin). Vàrem fer una calçotada quan érem tot just una quinzena de persones. Ara fa poc hem inaugurat una plataforma de blogs (un blog de blogs, si vols) on es publiquen automàticament les darreres entrades dels blogs dels inscrits. Potser t'interessi fer-hi un cop d'ull i donar-t'hi d'alta. Pensem que és una molt bona iniciativa per difondre la imatge del Pirineu de portes enllà i un molt bon punt de trobada de diferents realitats. L'Albert Batalla ha estat implicat en el projecte des del principi amb un grapat de gent d'Andorra, la Seu i el Pla de Sant Tirs.


Des que hem inaugurat la plataforma hem crescut força i tenim afiliats d'Andorra, l'Alt Urgell, Cerdanya, Pallars i Alt Aragó. Seria un honor per a nosaltres que t'afegissis a la iniciativa.


David Gálvez Casellas

Principat d'Andorra

[Hòstia, un petit detall! M'acabo d'adonar que no li he passat l'adreça de la plataforma!! Si el nostre creixement anés lligat a les meves habilitats com a publicista, aniríem apanyats!]

dissabte, 15 de març de 2008

Passejada per les Bons, Borda de les Comes i Bordes de Montalarí

Una altra de les passejades velles de la temporada d'hivern. Vaig sortir d'Encamp amb la intenció de visitar l’església de Sant Romà les Bons, que no coneixia en persona. Vaig voler veure també la Torre dels Moros, els colomers i el dipòsit medieval d'aigua (conegut popularment com ¿Bany de la Reina Mora?). D'aquest primer sector em van interessar molt les canals per la baixada d'aigua des del dipòsit, cisellades a la roca viva. També el temple, principalment l'arc de damunt de la porta d'entrada (l'acta de consagració de Sant Romà data de 1163).

No tenia intenció, inicialment, de continuar gaire més amunt, però el camí era tan bonic que em vaig anar animant. Primer vaig tirar fins a la Borda de les Comes. En aquest punt el camí passa per un tram a la vora d'un rierol, preciós, que em va empènyer costa amunt malgrat la grip, la inadequada jaqueta de cuir i l'implacable sol.

Em vaig plantar a les Bordes de Montalarí, que era un lloc que feia temps que volia visitar. Vaig entrar a les bordes. Vaig entrar a una cabana de pastor força decent. Vaig passejar pels prats de la vora. Vaig entrar en unes pardines prop d'unes penyes. Vaig fer fotos. Vaig admirar uns marges magnífics. Vaig mirar-me amb lupa unes roques perfectes per haver-hi trobat gravats prehistòrics.

Situades a la solana, en una zona de feixes, amb una inclinació i característiques que recordaven les del Lloser de Vila. Algunes de les roques presentaven aquell poliment afegit (fet per l'home) que alguns autors constaten en gravats rupestres del Pallars. No hi vaig trobar res d'important. Només unes marques aparentment cisellades, molt bàsiques (dues ratlles en paral·lel). Per tipologia, no semblaven pas prehistòriques.

El circ torna a Andorra

Ahir, dia 14, era el 15è aniversari de l'aprovació de la Constitució andorrana. Per celebrar-ho, el Govern (a banda d'altres actes més protocol·laris) va tenir un molt bon acudit: facilitar a la minoria que vàrem optar per quedar-nos a Andorra entrada gratuïta al Circ Raluy. Moltes famílies vàrem aprofitar l'avinentesa. Tot i que jo no sóc un gran aficionat al circ, els darrers anys m'he hagut d'acostumar a tolerar-lo i, en ocasions, fins i tot m'hi he reconciliat.

Malgrat el dia de festa i la gratuïtat, les entrades no es van esgotar.

Ahir va ser un d'aquests dies de teòrica reconciliació. Un circ casolà, amb carruatges i vagons d'aspecte retro, uns artistes simpàtics i polivalents. El circ s'anunciava amb el subtítol "Dancing Circus". I, bàsicament, va complir amb l'advertiment: va haver-hi balls de tota mena. Claqué i equilibris, balls de saló, cabaretero (tres parelles artístiques diferents). Intermedis i transicions a càrrec de tres nenes maques (sobretot una) que eren el cos de ball oficial. A més dels balls vàrem poder veure una amazona damunt d'un cavall blanc, un trapezista bigotut, pallassos (en més d'una ocasió), homes forçuts,...



divendres, 14 de març de 2008

Passejada per Molleres

Una de les meves passejades antigues (d'aquesta temporada d'hivern, és clar) va ser a Molleres. Per qui no ubiqui el lloc, dir-vos que és més amunt d'Encamp, relativament a prop de Meritxell. De fet, aquesta temporada ja hi he anat en tres ocasions. És un indret que em fa patir, darrerament. Era un d'aquests racons andorrans que havia quedat més o menys intocat. Hom podia fantasiejar que les cases, els prats, els marges eren si fa no fa com havien estat vint, quaranta, seixanta anys enrere. Ara estan fent obres a la carretera que hi passa a tocar i no puc evitar patir.

Les cases són precioses. Els marges que voregen els edificis, també. S'hi troben unes portelles esbeltíssimes. Una és encara d'empeus (vegeu-ne fotos). Una altra jau a terra. És enorme, la més gran que jo hagi vist mai. M'agrada pensar que aquesta peça no sempre fou una portella, sinó potser alguna mena de megàlit. No m'atreveixo a pronunciar la paraula "menhir", perquè un amic que m'estimo molt ja em va advertir fa temps que havia de vigilar molt com feia anar aquests mots. "No pots anar veient vestigis prehistòrics per tot arreu, perquè gairebé no se'n troben". Santes paraules. Malgrat tot, la llosa és magnífica. Espero només que no la trepitgin amb les màquines i es perdi per sempre més. Tampoc és que actualment, tirada per terra, faci cap servei ni sigui apreciada per gaire gent.

Un dels dies que vaig anar a Molleres em vaig dedicar a passejar per uns prats de la vora durant hores (ahir ja hi pasturaven cavalls), mirant-me amb cura d'entomòleg uns afloraments rocallosos que hi ha. Pensava que la tipologia dels rocs i la proximitat de Meritxell i Prats (llocs certament màgics i amb vestigis bé antiquíssims, bé directament prehistòrics) els feien susceptibles d'amagar algun gravat. No va haver-hi sort, com sol ser el cas.




dijous, 13 de març de 2008

Passejada per Ós de Civís

A principis de març, abans que caiguessin les nevades, vaig pujar a Ós de Civís amb els dos menuts. Feia una bonança de Déu. Ja voltaven les orenetes. No vàrem deixar ni un carrer, ni un racó sense mirar. El Nahum va trobar un símbol preciós en una porta: aquesta mena d'asterisc inscrit en un quadrat que veieu aquí a la vora.

A banda de les baldes i els gravats a les portes, a l'exterior de l'esglèsia vaig poder veure una pica d'aigua beneïda molt maca. Les piques (d'aigua beneïda i baptismals) també són del meu interès. Al Pirineu n'hi ha de molt boniques, algunes força rústiques. Sovint les baptismals s'han usat per decorar espais públics o per fer-ne fonts. De les vistes recentment recordo les de Meritxell, la Seu d'Urgell (a la Plaça del Palau), Canillo o Sant Julià de Lòria (on en conec tres).




Passejada per l'Aldosa i Canillo

Passejada del 12 de març

El símbol aquell de la flor de què parlava en el post de la passejada per Soldeu i Vall d'Incles és pertot. Aquí us en penjo un exemple fotografiat ahir mateix en una porta de l'Aldosa de Canillo.

Vaig aprofitar per preguntar una mestressa si sabia de cap forat per allí a prop (sí, els forats també m'agraden). Preparo sortides per més endavant, de cara al bon temps. Em va parlar de la Cauba i del Forat de les Guineus (ves que no siguin un mateix forat).

Troballes: gravats en portes de l'Aldosa i Canillo. De tota mena i valor: símbols diversos (un dels quals, molt curiós), lletres, cassoletes minúscules.

Més troballes: portes i finestres que són com obres d'art. Haurien de fotre un museu a Andorra amb portes, finestres, panys, argolles, baldes, etc. que es vulguin llançar per obres. De portes velles, d'aquí quatre dies no en quedarà ni una. Les estan reemplaçant per portes de PVC o vidre o metall. I és natural: diu que la climatologia i el benestar manen. Quan li vaig ensenyar les fotos, un paisà em va dir que a ells els havien robat un pany d'una porta d'una borda. S'ha de ser miserable!

Més troballes: pedres amb dates cisellades que indiquen construcció de la casa. Vàries a Canillo que van del 1710 al 1800-i-escaig.

Més: una argolla preciosa amb data i nom de la casa en una porta nova. Curiosament, a la porta hi han reproduit un altre símbol molt antic i usat al Pirineu (conegut com a creu grega). Es troba de vegades en rocs importants: de salve, de terme.

Més: un estri aparentment estrany que hi ha a l'entrada del cementiri, vora l'esglèsia del cap de munt del poble de Canillo. Si a mi no em va estranyar gens és perquè sabia de què es tractava. Pot semblar una porta o una reixa. En realitat és un traste (en desconec el nom) que s'usava per posar damunt del lloc on havia estat enterrat algú i evitar que les bèsties (domèstiques o feres) desenterressin el cadàver. N'hi ha una de molt semblant a Pal.

Passejada per Soldeu i Vall d'Incles

Passejada del 13 de març

La cosa va així. Dia de festa. Em llevo a les set. Faig esmorzars. Preparo el que toca. Duc el Nahum a pistes. Hi som a primera hora: les 9:00 en punt. Ell es queda amb els monitors i companys del club. Jo, si en tinc ganes, esquio. Els darrers dies, com avui, faig quatre o cinc baixades integrals a tota bufa i abans de les 11 ja sóc altre cop al cotxe canviant-me de roba i calçat. Llavors sol donar-se el cafè, la lectura de la premsa (com a mínim un diari local complet) i l'entrepà de truita.

Avui, després del cafè (he estat més auster que d'habitud) he passejat per Soldeu. He buscat cases velles, esglèsies, portes de corts o pallers. Gairebé no hi queda res. El panorama, en canvi, és el que ja coneixem: pubs irlandesos i aparthotels. Poca cosa més. He trobat un exemple d'aquell símbol tan clàssic del Pirineu (una rodona en què hi ha inscrita una mena de flor de sis pètals) en una porta relativament moderna d'un estable. Penso que ha de ser un símbol profilàctic o que pensaven que allunyava la malastrugança.

Ara en busco (de gravats d'aquesta mena) pertot. També em fixo i fotografio sistemàticament altres elements que es penjaven a les entrades i eixides de les cases, corts, bordes i pallers. Creus a la cantonada superior dreta del marc d'una porta. Ferradures clavades a les llindes o bigues mestres. Plantes.

Cada dia m'atrauen més els panys vells, les baldes i baldons, les argolles, les portes, les finestres barrades.

En acabat he caminat per Vall d'Incles. Aquí he continuat amb allò de les portes i els panys, però, a més, he pogut gaudir d'algunes fixacions més: les pardines, els marges, les bordes, els rocs.

Vaig ser a Canillo l'estiu passat buscant megàlits i pedres de terme i un home molt amable em va explicar que a Vall d'Incles encara quedaven unes pedres que servien per marcar el límit dels camps de dalla. Em penso que avui n'he trobat unes quantes. No sé si es podrien anomenar llindes. En una de les fotos que adjunto es pot apreciar una d'aquestes lloses en primer terme i una altra a la part superior, en línia.

També a Canillo, ahir, xerrant amb un altre home de la terra vaig descobrir que el nom tècnic de les pedres que servien per posar-hi les barreres que vedaven els prats s'anomenen portelles. N'he trobat a Canillo i a Molleres. Avui també un exemplar preciós a Vall d'Incles. (Vegeu foto, més amunt.)

dimecres, 12 de març de 2008

Descoberta nova obra de Shakespeare

Deu fer una mica més d'una setmana vaig descobrir el blog Diccitionari. És un lloc collonut que s'autodefineix així: "Diccionari de citacions i frases cèlebres". Tenen cura del jardinet de frases Víctor Pàmies, Marc Cortès i Joan Puigmalet. Us recomano que entreu a fer-hi un cop d'ull. Val molt la pena: bones idees, sentit de l'humor a dojo, criteris d'edició coherents.

Fa uns dies, arran d'una cadena de citacions de Shakespeare, vaig prometre que forjaria ("perpetraria", diria Borges) una citació apòcrifa de Shakespeare en anglès, a més de la corresponent traducció catalana. Vaig perpetrar-les el mateix dia de la promesa tot i no atrevir-me a enviar-los-les. Serveixin com a testimoni de la mena de jocs estèrils que m'agraden.

Of thought our black night brings the dolorous casualty,
Which from power shows the rage of action,
Stronger than a wind unable to survive the autumn.
O, the breath will cover its wrackful hand
As the days of tears give the waves their impregnable marvel.

Ço és:

De pensament la nostra negra nit durà la víctima dolorosa,
Que des del poder mostra la fúria de l’acció,
Més fort que un vent incapaç de sobreviure la tardor,
Oh, l’alè cobrirà sa mà ruïnosa
Mentre els dies de llàgrimes brinden a les ones llur impenetrable meravella.

No se sap què vol dir. L'efecte és buscat. La capacitat de l'autor (no el Xècspir, l'altre) no dóna per a més. Malgrat que alguns experts volen fer veure el contrari, sovint tampoc no se sap què volen dir frases o pàgines senceres d'obres del gran William. Per acabar-ho d'adobar, aquí se suposa que es tracta d'un fragment potencialment fora de context.

Potser podríem inventar-nos també un fals títol per la falsa obra teatral: Nothing shall matter (Res no importarà).