divendres, 30 de maig del 2008

Tiranyes

Una altra d'aquelles petiteses que fan que la vida amb els nens sigui més agradable. El Nahum (5 anys) i l'Aitana (4 anys) són estirats al llit amb mi. Som a la seva habitació. Figura que els he d'explicar un conte. Enceten una conversa a la què m'afegeixo. L'Aitana afirma haver vist una tiranya al col·le. Jo li demano on l'ha vista, pensant que em dirà "a la piscina." No m'ho sap dir exactament. El Nahum la corregeix: "es diu piranya, no tiranya!". L'Aitana no vol baixar del burro. Aturo la picabaralla demanant-los que m'expliquin què o com és aquest misteriós animal. El setciències especialitzat en animals, altrament conegut com Nahum, fa una classe magistral: "és com un aranya que viu al desert i que té les potes amb punxes cap endarrere, com un calamar." Després d'una estona d'indagacions (convertit en un híbrid de Colombo i House) dedueixo que es pot estar referint a un escorpí. En fi, per pixar-se de riure! Malgrat tot, ja se sap, hom ha de posar cara de póquer i fer veure que tot el que s'inventen és cert. Finalment, potser en sigui.

diumenge, 25 de maig del 2008

Accident mortal al riu d'Ós de Civís

Ahir a la nit, quan preteníem tornar d'Ós de Civís a casa força tard (passada l'una de la matinada), ens vàrem trobar tot just a la sortida del poble amb un dispositiu bestial de llums blaus, forces de seguretat, cossos especials, etc. Va ser un encontre que, per inesperat, ens va situar de cop en ple episodi de La dimensió desconeguda.

De seguit vàrem intuir que, donat el desplegament, el que passava era gros i que la intervenció dels cossos d'emergències era vital per resoldre el que fos de manera positiva. Per què? Perquè no ens feien ni cas. Ens vàrem aturar darrere d'una ambulància que ens impedia el pas. Ningú no va atansar-se a dir-nos res: ni que parèssim motors, ni que tirèssim. Vol dir que el que estaven fent era vital.

Vam veure un quad en un veral. No semblava que hagués topat amb un altre vehicle. La gent dels cossos especials mirava amb lots, frontals, els llums de vehicles, etc. a la zona del riu. Com he explicat en un post previ, els rius baixen molt forts aquests dies. Especialment ahir, que va apretar sense treva. Si la persona que buscaven era el conductor del quad i havia caigut al riu, ho tenia molt magre. Més avall d'Ós el riu baixa engorjat.

La gent dels cossos de rescat tampoc no ho tenien fàcil: fosc i negre, plovent, en una zona d'engorjats, amb el riu francament mogut i crescut...

Em va alegrar molt, malgrat la sorpresa inicial, que la policia, els bombers i els serveis sanitaris que vàrem veure allí en el primer moment fossin andorrans. En teoria, en un món burocràticament intolerant i on les fronteres administratives solen pesar més que les persones, això no hagués estat possible. En aquest món de normes "no hauria de ser" que policia andorrana treballi d'uniforme en territori estranger. És bo comprovar que encara es poden fer excepcions quan hi ha la vida d'una persona en joc. La meva enhorabona malgrat el desenllaç final (me n'acabo d'assabentar a través de l'Agència Catalana de Notícies):
Ós de Civís (Alt Urgell). La víctima mortal de l'accident de quad d'aquest dissabte a la mitjanit era un jove de 27 anys i nacionalitat britànica, Andrew W. L'accident ha tingut lloc quan el quad que conduïa ha sortit de la carretera i ha caigut per un barranc fins un riu afluent del Valira. El conductor ha estat arrossegat pel corrent i ha resultat mort. S'ha muntat un dispositiu de rescat que ha permès finalment, prop de dos quarts de tres de la matinada, localitzar-lo a uns 500 metres del punt de l'accident. Donada la proximitat amb l'estat andorrà, en el rescat hi ha participat Bombers andorrans i agents de la Unitat de Muntanya de Mossos.
Un accident és un accident. Queda clar que ningú no busca tenir-ne. Amb tot, no era una bona nit (plovia a bots i barrals i hi havia boira) per anar en quad per una carretera tan complicada com és la que mena d'Aixovall a Ós de Civís. I més si vens de fora i en desconeixes el traçat i els perills.

Afegitó del 26 de maig: en un diari andorrà expliquen que els nois (l'accidentat i alguns companys) tornaven de sopar a Ós i es dirigien a "un càmping". No voldira pensar malament. No voldria extraure conclusions precipitades. La mort del noi és una assumpte prou seriós com per permetre'm massa especulacions. Amb tot, el cap no pot evitar sumar els conceptes "sopar" i "beure". Com dic, potser no fóra el cas i es tractava de gent responsable, abstemis (com a mínim quan havien de conduir), prudents, etc. Hom no pot evitar pensar en el cóctel: un pèl massa de velocitat, un pèl menys de temps de reacció de l'habitual, una carretera difícil i molla, la pluja que encara queia, un revolt complicat, visibilitat limitada (de nit, plovent, amb el casc),... Massa condicionants potencials negatius. Ara que..., potser no. Potser tan sols va ser un desafortunat accident i prou. El que sé del cert és que el grup de gent que anava en quads no s'estava en cap càmping, com deia la premsa. Estaven aturats en una de les zones d'esbarjo (coneguts popularment com els merenderos) que hi ha pujant a mà dreta. Ja sabeu: allí on hi ha les graelles, els bancs de pedra i les taules amb superfície de llosa. Dues camionetes, un munt de quads, uns tendals més aviat precaris. Mal lloc i mala nit.

Borda Cremada i rodalies (Ós de Civís)

Vàrem parar-nos també a veure unes pardines, les de l'anomenada Borda Cremada. Es feia fosc i la pluja va començar a canviar cap a pedra. L'efecte de la llum del flash rebotada contra les gotes gairebé gelades és força peculiar.

El grapat de carreroles (que vaig agafar prop d'una de les cabanes de pastor que ens vàrem estar mirant) va ajudar a completar el topping d'una de les fantàstiques pizzes a l'argentina que ens va preparar el Juan. Una mescla perfecta entre la idea original i el que t'ofereix el territori.

Les cabanes de pastor eren molt elaborades i ben fetes. Vaig entrar en dues per veure si sota sostre la terra estava aixuta... I va resultar que no! Penseu que fa molts dies que plou. Una cosa és oferir aixopluc al pastor una estona i l'altra resistir sense cap filtració tants i tants dies seguits de pluja. De totes maneres, són construccions senzilles però fascinants: les lloses del sostre recorden les de les cistes pirinenques (que recordem que eren sepulcres). Així, els nostres avantpassats usaven tècniques constructies i materials similars per viure i morir. Té sentit!

Les canals baixen molt plenes. Els rius, també. Els camps ja no filtren més l'aigua, que s'escola vessants avall. Fins i tot s'estan imposant salts d'aigua en llocs on tradicionalment no n'hi ha, caient ben a tocar de la carretera, per exemple. Aquesta aigua ha estat collonuda fins ara: ha caigut al llarg d'un munt de dies i de manera seguida, però ara comença a fer una mica de por pensar com anirà la cosa més avall si no afluixa.

Tornant a les cabanes: un home del poble mort fa tres o quatre anys li havia explicat que ell havia fet nit en una s'elles quan era un vailet de poc més de dotze anys, ja que havia passat per allà amb les ovelles venint de lluny. D'això deu fer només una setantena d'anys, calculo jo. Quan t'imagines deixar el teu fill de dotze anys sol a la muntanya amb el bestiar, fent nit dins una cabana d'aquestes, no pots deixar de pensar en com han canviat les coses en un lapse de temps tan curt. La cabana, doncs, malgrat semblar en perfecte estat i molt nova, ha de tenir com a mínim un segle de vida.

Bordes del Soldat (Ós de Civís)



Ahir el Juan, un amic argentí resident a Ós de Civís, em va ensenyar unes bordes que hi ha més amunt del poble, en direcció a Setúria. Va ser molt agradable.

Bordes, prats, muntanyes, grandalles (sí, grandalles!), carreroles, cabanes de pastor, pluja constant, molta aigua, fang, pistes de muntanya, una lleugera pedregada. Tot fantàstic, vaja.

A les Bordes del Soldat vàrem trobar algun gravat força degradat en alguna porta. Els símbols de sempre: pentacles, creus, triangles...

També vaig trobar escrits amb cal·ligrafia aparentment antiquada sobre una pedra de les bordes. No es podien llegir massa bé. Probablement, com sol passar en aquests casos, es tracti de simples signatures. (Si feu clic sobre la imatge podreu llegir "Soldat" a la part superior esquerra de la pedra; sembla que aquest sigui bé el nom de la casa o bé un cognom).

També s'hi veien unes ratlletes filiformes verticals força típiques. (Les hem pogut veure en vàries ubicacions diferents gravades sobre rocs que hi ha a la vora del camí que mena de Fontaneda (Andorra) a Argolell (Catalunya); a la Cortinada; etc.)

divendres, 23 de maig del 2008

Mapa dels Blocaires del Pirineu

Com que sembla que ens agrada veure-ho tot representat de diverses maneres, afegeixo aquest mapa (que em podeu ajudar a anar completant si voleu) a la llista de membres de què ja disposem al blog de blogs.

És força impressionant, oi?


Ver mapa más grande

diumenge, 18 de maig del 2008

Presentació del llibre "La Catosfera literària 08"

Ahir va ser un dia prou important.

Al matí vaig anar a passar la primera part d'una prova de francès.

Havent dinat, vaig agafar el cotxe i em vaig dirigir fins a Vallromanes, on a les 18:30 de la tarda es presentava el llibre La Catosfera literària 08. Com ja he explicat diverses vegades, l'iniciativa sorgeix de Toni Ibáñez. Demana textos literaris penjats en blogs escrits en català. Vol arribar a fer una antologia de 100 posts. Hi participen 140 persones. El llibre es tira endavant gràcies a Cossetània Editors. A mi em trien el post "Idiota, jo?", en el qual parlo de l'origen etimològic de la paraula idiota.

La festa de presentació d'ahir va ser molt bonica. Benvinguda de Mariluz Muñoz (regidora de cultura de l'ajuntament de Vallromanes). Presentació de Mireia Martori. Al·locucions de Marc Vidal, Saül Gordillo, Toni Ibáñez i Jordi Ferré. Música de Jar Band.

Un vespre molt agradable. Les 5 horetes que em vaig tirar entre anada i tornada s'ho van valdre. Els peatges al túnel del Cadí i l'AP-7 de baixada i altre cop a l'AP-7 de tornada, també els dono per ben emprats.

Vaig parlar amb Toni Ibáñez (Entrellum), Jesús M. Tibau (Tens un racó del del món), Francesc Puigcarbó (poliblogaire) i Ferran Genís (El cuirassat Potemkin). Van signar-me el llibre (i jo els seus) Roser Caño (Antaviana), Vicent Sanz (Ilercavònia) i la decidida Mireia Arrogante (Segons literaris).

Fires, vehicles i ocasions a Sant Julià

Fa una estona he vist a Blocaires del Pirineu que el Crunch havia penjat un escrit interessant. Ja sabeu que també sóc lauredià i per tant, no m'he sabut estar de fer-li una nota en calent. Massa en calent, em temo.

Reprodueixo primer l'escrit de Crunch, titulat "La fira del vehicle d'ocasió" (amb permís, company, si no et sembla bé digues alguna cosa i el retiro):


"Fins i tot ens ha visitat el Cap de Govern. Ha fet la ridícula tallada de cinta i repartit els corresponents retalls amb el Cònsol de Sant Julià."

Algú es pot creure que guarden tots els trossets de cinta ? Doncs comencem estalviant i reutilitzem la mateixa cinta varies vegades."

La fira sens dubte, a pesar del mal temps, serà un èxit i ens anunciaran milers i milers de visitants i unes vendes espectaculars."

De ben segur oblidaran aviat els problemes que la fira ha ocasionat:"

Hem col·lapsat completament la entrada i també la sortida del país un cap de setmana més, però això sembla que ens importa ben poc."

Hem deixat la parròquia pràcticament sense aparcaments, però això no ens ha importat mai."

Hem deixat aparcar per tant els vehicles en llocs on està prohibit, la carretera de Nagol, per exemple. Si està prohibit aparcar no es per motius ni ambientals ni econòmics, es senzillament perquè no passen dos vehicles alhora. Però això ho oblidem a cada fireta, a cada Festa Major."

Sens dubte el que no oblida soc jo."

Que he patit els problemes per entrar a Sant Julià, per travessar la vila i sobretot per arribar a casa meva. I això que a pesar del mal temps he procurat anar a peu el màxim possible o sortir de casa el mínim possible."

Però estic tranquil."

El Cònsol Menor ens va assegurar fa poc que la fastuosa “carpa” on es fan les firetes, canviarà de lloc."

Anirà probablement a les feixes del Rabató, ens va dir. Precisament on ha d’anar-hi una escola. Personalment, m’estranya molt perquè a la vora hi viu el Cònsol."

O anirà possiblement a l’antic càmping de l’Huguet, on ha d’anar-hi una rotonda, un aparcament, jardins, una via ràpida i una entrada al túnel. No vindrà d’una “carpa” a la mateixa zona."

I m’oblidava, al lloc on hi havia el Mamut, que va ser expropiat, no hi pot anar la carpa, ara hi anirà un Mcauto.
"

Sense comentaris."


I ara la meva rèplica (un comentari deixat al blog del Crunch i que copio i enganxo aquí) que admeto que és poc meditada i que possiblement hagi de refer o matisar properament:


"Primer, dir-te que t'agraeixo molt la persistència en la denúncia de les incomoditats que generen certs actes organitzats a Sant Julià. Dic "certs" actes, perquè és obvi que no tots són iguals. No és igual una festa popular com la Fira Medieval --on tots podem participar en major o menor grau-- que una festa purament comercial com aquesta que ens ocupa."

Com tu, jo tampoc oblido segons què. No t'ho perdis: dimecres al vespre ja no es podia estacionar en segons quins llocs de Sant Julià! Dijous al matí ja no es podia usar la parada d'autocar de davant de la Volvo, amb els problemes que això genera quant a aparcament d'alguns pares que van a deixar els crios a la parada o de gent que estaciona allí el seu vehicle per agafar llavors el transport públic. Sobretot, hi ha caos si qui sigui que ha d'avisar de les dates i terminis ho fa tard. La cadena d'informació que surt del Comú, passa per Govern (Transport Escolar), arriba a les escoles i d'allí arriba als pares és llarga. Així, aquest cop (i és el segon, que jo recordi) molts pares es van trobar que el matí de dijous no sabien res del tancament de la parada en qüestió. Dit d'altra manera, se'n van assabentar en el mateix moment d'atansar-se al lloc, on un flamant rètol anunciava la mesura. Us imagineu les corredisses a primera hora del matí, el temps justíssim, amb nanos de vegades força petits (n'hi ha de tres anys que ja prenen el transport escolar), pares i mares amb varis crios, absència de places on aparcar correctament els vehicles..."

Suposant que demà encara quedin coses per desmuntar, haurem passat entre dimecres al vespre i dilluns al matí sense normalitat."

Però, com tu dius, aquí mai no passa res. Total, no n'hi ha per tant. Ens queixem (els qui ho fem) de vici. Tot va bé."


La fira del vehicle d'ocasió deu ser un gran esdeveniment comercial, sens dubte. Ara bé, a quants beneficia de debò? I a quants, com tu assenyales, perjudica durant força dies?"


No parlo només d'haver de canviar de parada de bus (cosa que només és molesta el primer dia si vas amb el temps just i no t'han advertit). Parlo de l'aparcament, de la circulació, de la vida de la gent de Sant Julià al carrer (vida que ja sabem que és escassa donada la manca de possibilitats), etc. Parlo, per exemple, de l'amic que m'acaba de trucar per veure si vull anar amb ell (ja ho vàrem fer divendres) en cotxe fins al Sant Eloi a prendre una clara. Diu que allí potser pugui aparcar, cosa que no pot fer ara quan baixa d'Aixirivall a Sant Julià."


L'alternativa és fotre el camp a Ós de Civís (com ha fet la meva dona, amb els dos menuts, fa una estona). O cardar el camp a la Seu. O anar a casa els pares a Juberri o marxar a Barcelona per estalviar-te molèsties (cosa que hem de fer tot sovint quan s'organitzen saraus nocturns a la vila)..."


Si el que volen és que els lauredians estem incòmodes i marxem, l'estratègia els està sortint brodadeta. Au, salut i infusions tranquil·litzants!
"

divendres, 2 de maig del 2008

Col·lecta de traïcions

Text trobat a l'ordinador vell. Pertany a un recull perpetrat a principis dels 1990s (?) que duia com a nom genèric Peces sense nom.

JORNADA PRIMERA

A finals d'agost

TRAÏCIÓ PRÈVIA

Abans d'escriure sobre la primera nit, n'he parlat amb el Cèsar. No li he explicat només la nit primera, sinó totes tres nits. M'interessava la interrelació (la correlació) temàtica, la coincidència d'un dels personatges, el conjunt. Del somni primer no n’hem fet cap anàlisi ni res semblant. De fet no sento cap curiositat (i aparentment ell tampoc) per descobrir si tot això d'haver sentit la Kara morta era una premonició, un mal averany o alguna cosa semblant. Tampoc m'ha preocupat (tot i que sí m'ha passat pel cap) que el somni fos un avís que la Kara era a punt de morir.

SOMNI PRIMER

No puc descriure'l. Només tinc la seguretat que en ell la Kara hi mor.

DESPERTAR PRIMER [1]

Em llevo acollonit, segur que deixo enrere un malson, sense ser capaç de recordar ni arguments ni imatges. Únicament la certesa que la Kara és morta. La miro i jau a la meva vora, immòbil, respira tranquil·la. M'hi acosto, estic realment content, exaltat. Era morta i ara és aquí real, calenta. L'abraço, li faig un munt de petons, l'arrambo contra mi per tal de confirmar que és veritat, que puc tornar a dormir tranquil. He sentit per un moment la desesperació de saber-la definitivament raptada. Ara estic agraït.

ADDENDA

Al migdia, mentre ens dutxem, la Kara em pregunta què m’amoïnava la passada nit, perquè li havia fet tants petons. Li explico que havia somiat que li passava alguna desgràcia.


JORNADA SEGONA

Un parell de dies mes tard

TRAÏCIÓ PRÈVIA

Com ja he dit més amunt, abans d'escriure sobre tot això n'he parlat amb el Cèsar. M'ha estranyat recordar tants somnis (tantes sensacions somniades) en un espai tan breu de temps. Tres somnis en una setmana.

És clar que tan bon punt li he contat el somni segon, m'he afanyat a assenyalar que la lectura més fàcil que se'n pot fer és, de tan òbvia, estúpida. He dit que els símbols eren massa clars per a ser vàlids. A un nivell superficial el perill desconegut seria la meva relació amb la Kara, el rec un obstacle a superar, jo un paio incapaç de dur-la a ella pel bon camí (incapaç de subjectar la seva mà amb la fermesa necessària), la Kara hauria marxat (l'hauria obligada a esvair-se) de la meva vida. Tot massa fàcil, tot massa clar, dèiem el Cèsar i jo.

Pensàvem que si els somnis volguessin dir res, no ho dirien d'una manera tan vulgar. No els nostres somnis, si més no (com si es poguessin triar). I hem parlat de somnis com petites obres d'art, amb traces i detalls menuts, difícils d'entendre. Retalls impossibles d'aprehendre ja que quan ens despertaríem hauríem oblidat les parts significants i ens en quedaria tan sols un marc insuls. Amb l'afegitó que pensem en els somnis des de la consciència i, per tant, tenim perduda per endavant tota possibilitat d'encertar. En l'encreuament entre dos o més somnis, en les cantonades, potser sí que hi podrien gravitar, per acumulació o complementació, regions veritables. Llevat que fessin falta desenes, centenars d'esquinçalls per fer el tapís. Necessitaríem massa raïsses adherides a les parets, massa juntures i esquerdes que permetessin el pas del verd. Complicadíssim tot plegat, acabàvem admetent.

SOMNI SEGON

Som en algun lloc elevat. Jo hi sóc i la Kara hi és. Crec que hi ha més gent, sembla que són la meva família (pares potser), no n'estic segur. Llavors l'acció es centra en la Kara i en mi. Ha de fer alguna cosa, miro que entengui que ha de fer-ho, és necessari. Dirigeixo la mirada cap avall i veig una sèquia que és alhora un tobogan, una rampa de salts d'esquí, una caiguda de central hidroelèctrica. La Kara s'ha de posar dins la canal, per on corre aigua, per superar un perill cert però indefinit. Ara hi ha dos recs. Com sempre la Kara es col·loca en el rec que no toca. La renyo. És tancat per una reclosa metàl·lica que impedeix que la Kara llisqui cap avall. Jo em giro i veig un senyal més amunt (una figura humana asseguda en una cadira de rodes en blanc sobre un fons blau) que em ratifica que la Kara s'ha equivocat de canal, que aquell és d'ús exclusiu. Torno a mirar la Kara, a qui em sembla recordar estar donant la mà (protegint-la) i ja no hi és. Deu haver passat per sota la comporta, tot i que això és impossible. Ha fluït, se n'ha anat corrent avall. Sento encara el contacte de la seva mà. Llavors sóc a la part inferior i pregunto a algú on desemboca. Segurament em refereixo a on desemboca la bassa que he imaginat des de dalt. No hi ha final, no hi ha desembocadura. El rec no acaba enlloc.

DESPERTAR SEGON

No estic espantat, ni busco la Kara quan surto del somni. Reconec l'habitació. Continuo dormint.

ADDENDA

No li dic res a la Kara sobre aquest somni. Sap que durant uns dies he dormit malament, sap (li he dit) que he somiat amb ella, però no me'n demana detalls. Sóc a punt de fer uns exàmens on em jugo la meva continuïtat a la universitat, així que probablement ella pensa que els malsons són producte de la meva intranquil·litat, dels nervis. Jo mateix intento creure-m'ho.


JORNADA TERCERA

El primer de setembre

TRAÏCIÓ PRÈVIA

Havent parlat ja dels somnis primer i segon, el Cèsar i jo esperem que el tercer i últim ens projectarà cap a alguna troballa inesperada. Si analitzem els denominadors comuns més retolats trobem la presència de la Kara en tots tres somnis i que en els tres s'hi llegeixen distanciaments, pèrdues o separacions.

-I això és tot? Justament aquests punts són els que m'han dut a parlar-ne amb tu. Aquestes repeticions, creia, podien ser signes, podien articular alguna cosa important. No em refereixo ni a auguris ni premonicions. No em refereixo a obvietats del tipus la Kara i tu esteu a punt de separar-vos (o ja us heu separat) per sempre més i en els somnis l'angoixa que tu sents per aquest fet es mostra d'una manera latent.

-Home, no vols que et digui obvietats, però què esperes que faci? Que m'inventi teories poca-soltes? Em pensava que volies explicar-me els somnis en plan mira quina cosa més curiosa m'ha passat!, però sense afany de treure'n cap conclusió. Em sembla que en això estàvem d'acord, no?

-Sí, al principi, tens raó; ja sé que no hi deu d'haver res més al darrera... Ho deixem? Ara que n'hem xerrat i una vegada ho hagi escrit ja em pararà de voltar pel cap.

SOMNI TERCER

La Kara no és amb mi al llit i no entenc per què. Admetent que el llit de matrimoni és el lloc on hauria d'estar i que no hi és, dedueixo que se n'ha anat a l'altra habitació. M’emprenya que hagi fugit de mi, que hagi cercat una calma de la que jo resulto exclòs. Em sento rebutjat. Ella sap el que significa per a mi sentir-la a prop. Li deu passar alguna cosa? Espero que no s'hagi molestat amb mi. L'odio per no ser a la meva vora.

DESPERTAR TERCER

Molt ràpidament passo a saber que tot és com és. La Kara se n'ha anat el dia abans cap a França. Per tant, no pot de cap manera compartir llit amb mi; simplement no hi és. No en té culpa alguna, no es venja de mi per res que jo li hagi pogut fer. Em trobo sol al meu pis.

ADDENDA

Quan em llevo, i després de mirar-me buidament al mirall, rentar-me la cara, les dents i fer pix, una inèrcia o un afany de corroboració em fa obrir la porta de l'habitació de la iaia, on no hi ha ningú. Per un moment em pregunto quina hauria estat la meva reacció si hi hagués descobert la Kara. Kara. Nom tantes vegades repetit en tants pocs dies. Mia Kara! L'habitació de la iaia, deixeu-m'ho aclarir, és en el somni l'altra habitació, allí on jo havia cregut que dormia la Kara desprès d'abandonar-me a mi. Ara em fa gràcia la desimboltura amb que els fets i les seguretats s'enlairen en els somnis. Mentre somiava sabia (visualitzava mentalment, sentia) en quina habitació dormia la Kara. I amb tot, no és només l'altra habitació en aquest moment, ara que hi he vingut. Sense els passatges que la precedeixen i segueixen en el somni, l'altra habitació perd tota solidesa, no em sembla un lloc que la Kara hagués triat mai per refugiar-s'hi. M'assec al llit, passen els minuts i ja no sóc en terreny enemic. Com en tots els espais de traïció, transcorregut el temps suficient, només em sento trist.


APÈNDIX

PART I

5 de setembre

Això que segueix és el que no m'ha estat donat d'escriure. Estúpides fixacions. Volia interpretar allò que jo mateix no m'acabava de creure. No creia en la significació dels somnis, per començar. Desitjava poder refiar-me'n, però m'era impossible acceptar uns somnis dibuixats amb uns contorns tan subratllats. Tot anunciat amb llums de neó, tot proclamat amb veu de locutor de ràdio. Massa fàcil. Fixació estúpida que de tan diàfana em cegava.

I així fou. Així és. La Kara no havia de morir, mai no vaig rebre cap trucada de sa germana comunicant-me que l'enterraven el dia següent. La separació no era que la Kara se n'havia d'anar a França i potser no ens tornaríem a veure. No es tractava de redreçar res, ni d'estimar, ni de lligar-nos sense enganys, sense prostitucions, sense tedis. No calia pensar de fora endins. No vaig caure-hi.

PART II

Josep Ma. Pi i Canals

Morí cristianament el dia 3 de setembre de 1993, a l'edat de 23 anys.

Els seus resignats: pare, Ramon Pi Sarral; mare, Ma. Dolors Canals Grill; germanes, Lluïsa i Maribel; i tota la família ho fan saber a llurs amics i coneguts, i els preguen que el vulguin tenir present en les seves oracions.

La cerimònia fúnebre serà el dilluns dia 6 a les 9 i mitja del matí a l’església parroquial dels Padres Carmelitas de Terrassa, on pregarem pel bé de la seva ànima i tot seguit tindrà lloc la conducció del cadàver a la seva darrera estada.

(Esquela mortuòria apareguda al Periódico de Catalunya)


[1] Tot és qüestió de segons, potser d'un segon. El que provo de fer és descloure el que em passà pel cap, el que sentia, com vaig reaccionar. Evidentment tot és un intent inútil. Sé del cert que cada vegada que hi penso estic degradant-ne l'essència. Per això m'acuito a anotar-ho. Ja és massa tard, fóra fins i tot massa tard si ho hagués descrit en el mateix moment que tot estava ocorrent. Badar la boca, agafar un bolígraf és insuficient. Malgrat tot, malgrat els impossibles, sento que potser l'única manera d'oblidar-me'n una mica és remembrar-ho tot, ara en paraules.