dijous, 31 de juliol de 2008

Caixes grafitades (a Oberursel)

Una variant molt interessant del grafit: en lloc d'embrutir una façana, ara alguns artistes busquen aquelles capsotes metàl·liques que hi ha en moltes cantonades i que ja ni veiem de (mal) acostumats que estem. Són caixes de llum, telèfons, per regular semàfors... A Oberursel en vaig trobar un parell d'exemples, es tracta d'una empresa que ofereix els seus serveis. No són res de l'altre món quant a realització, però són el present i futur del grafit. Aprofitar allí on hi hagi un racó desaprofitat (ni en murs de cases particulars, ni portes, ni façanes d'edificis) i embellir-lo. Els tags, pintades d'eslògans, signatures cutres, etc. indiscrinats no fan gaire favor als artistes de debò. En el post sobre el Isoe, ja es veia que el paio usava també caixes d'aquestes, racons foscos perduts en un sotaescala d'un metro, etc.



Grafits variats (Oberursel)

Obersursel és una ciutat menuda, de Hessen, a Alemanya. Sorprèn, però, que tot i que força petita, la zona comercial peatonal està farcida de grafits, algun de qualitat. La majoria estan ben integrats a les façanes i mobiliari urbà de la vila (vegeu proper post). Alguns són treballs d'artistes que han fet façanes per ra estaurants i comerços i publiciten així la seva destresa alhora que els seus números de contacte. Altres artistes són més clàssics: troben un mur blanc i l'aprofiten, afegint-hi la signatura i prou. Aquest dos d'aquí són els més ben realitzats.


dimarts, 29 de juliol de 2008

Símbols, creus i coincidències parcials

Fa escassament un mes en Jordi Casamajor publicava una imatge molt interessant al seu blog de gravats rupestres. Es tractava de la creu del Cap del Baser del Bosc de la Costassa (i després diuen que els noms dels carrers a Berlín són complicats). Una creu que té gravats dos punts a l'interior de les aspes. Buscant i remenant imatges de menhirs reconvertits en creus a Internet, he trobat un altre símbol molt semblant, aquest cop amb els quatre punts cisellats. És cert que en un cas el punts són més propers als centre de la creu que en l'altre, però la idea és bàsicament la mateixa.

dilluns, 28 de juliol de 2008

Creu gòtica de la Placeta de Santa Anna (Escaldes, Andorra)

Abans de marxar de vacances a Alemanya vaig estar passejant per Escaldes. Entre altres coses, vaig fotografiar la creu de la placeta de Santa Anna. La creu actual ja té força anys. En la imatge antiga que reprodueixo aquí podreu veure que el basament de la creu se sosté sobre un roc de forma circular amb un forat al mig (molt semblant a les que trobem al terreny de davant de l'església de Santa Coloma). El més interessant per a mi és comprovar que aquest roc circular ha estat substituït per un cub de granit molt més modern en aparença. Però encara més: el roc damunt del qual se sostenia aquesta mena de roda pètria és l'element que a mi em sembla més interessant i que, evidentment, tampoc no hi és en l'actualitat. De la foto de Josep Salvany i Blanch a les meves no ha passat ni tan sols un segle. I un segle pot ser poquíssim temps en la vida d'una creu. La importància de la imatge de Salvany és, per a mi, capital donada la meva teoria que l'origen de les creus gòtiques cristianes no és més que el final d'una evolució que naix d'un roc. Probablement un gran roc de l'estil dels menhirs. Crec que alguns menhirs servien de talismà o protecció als caminants en temps reculadíssims. Damunt de molts d'aquests menhirs s'hi va gravar, inscriure o cisellar en algun moment una creu. O s'hi va clavar una creu de ferro forjat al cap. Sovint les creus cisellades o de forja inicials van anar prenen més importànica fins esdevenir l'element clau de la combinació roc-creu, fins el punt que, com hem vist, el roc pot acabar desapareixent sense deixar traça. En el moment d'algunes cristianitzacions de menhirs, es gravava sobre el roc la data de l'afegit de la creu o de la cerimònia. Algunes d'aquestes creus més o menys primitives podien ser substituïdes més endavant per altres de més treballades. Així, l'origen pagà d'alguns d'aquest monuments, ha quedat totalment eradicat. A Andorra tenim vàries creus precioses, que pretenc anar-vos mostrant de mica en mica. Sovint s'anomena aquestes creus "creus de terme" o "creus de trenca", equivocadament.

Fitxa de la foto a la Biblioteca de Catalunya: Títol: Creu a la plaça. Matèria: Escaldes d'Andorra; Andorra; Creus de terme; Places. Creador: Salvany i Blanch, Josep, 1866-1929. Editor: Biblioteca de Catalunya. Data de publicació: 2006. Data del document original: 1916. Tipus de recurs: Imatge. Format: Imatge/jpg. Font: Placa de vidre estereoscòpica, 6x13 cm. Fons Salvany SaP_314_11. Gestió dels drets: Còpia permesa amb finalitat d'estudi o recerca, citant la font “Biblioteca de Catalunya”.





dijous, 24 de juliol de 2008

(Ad)Sense Comentaris

Avui he intentat donar-me d'alta al servei AdSense de Google. Després de vendre'm l'ànima al diable acceptant unes condicions que no sé exactament què volien dir, he rebut aquesta interessant resposta. Evitaré fer-ne cap valoració:
Estimado David Gálvez Casellas:

Gracias por el interés mostrado en AdSense de Google. Tras revisar su
solicitud, nuestros especialistas han comprobado que no cumple las
políticas de nuestro programa, por lo que de momento no podemos
aceptarla. A continuación detallamos las razones que han motivado el
rechazo de su solicitud:

- Idioma no disponible

---------------------

Más detalles:

Idioma no disponible: Hemos detectado que el contenido principal de su
sitio aparece en un idioma para el que Google no ofrece asistencia en
estos momentos. Dispone de la lista completa de idiomas disponibles en
https://www.google.com/support/adsense/bin/answer.py?answer=9727&hl=es.
Si administra o posee otros sitios en uno de los idiomas para los que
ofrecemos asistencia, no dude en volver a enviarnos su solicitud, tal y
como le indicamos a continuación.

---------------------

Si desea obtener la lista completa de los criterios de AdSense, por
favor, consulte: https://www.google.com/adsense/policies?hl=es
https://www.google.com/adsense/localized-terms?rc=AD&ce=1&hl=es

Para actualizar y enviar su solicitud, por favor, vaya a
https://www.google.com/adsense?hl=es y acceda introduciendo en el
cuadro Registro de clientes actuales la dirección de correo electrónico
y la contraseña que indicó en su solicitud. Nuestros especialistas
revisarán su cuenta para comprobar que cumple las políticas de nuestro
programa. Por ello, es recomendable resolver todos los problemas
mencionados antes de reenviar la solicitud.

Si tiene alguna duda, envíenos un mensaje a la dirección
adsense-es@google.com.

Atentamente,

El equipo AdSense de Google

dissabte, 19 de juliol de 2008

La lluita contra l'hidra de la lectoescriptura

El meu fill Nahum (5 anys) està escrivint en aquests moments els seus primers texts. El paio és ambiciós i ha començat amb dues cròniques periodístiques. Us enganxo la primera aquí sota. Quan hagi acabat la il·lustració que prepara, l'escanejo i l'afegeixo en un post nou.

Sí que és ambiciós, sí. Primer va dir que feia un text. Quan el vaig felicitar pels resultats (jo estava emocionat, com podreu imaginar), va decidir immediatament que això no seria com el cas de la flor que no fa estiu i es va disposar a preparar-ne un altre. Llavors, crescut, amb l'ego pels núvols, va pensar que a diferència de quan jo escrit els articles i el Jordi Casamajor en fa les i·lustracions, ell se'n podria ben bé encarregar de tot. Un clar exemple de Joan-Colomitis. I no només faria, va anunciar, escrits i dibuixos, sinó que retallaria i enganxaria els gargots. Escriptor, dibuixant i, ara, editor! En fi, que el noi ja és a punt d'editar el seu primer diari. Em fa por que tot aquest magne projecte no respongui a la il·lusió inflamada del primer dia i que després no es desinfli... He, he, he!

Aquí va el primer text:

1) AGUTUNADEGASIA.A.GAPO.PECE.AGUTUNTEREMOTO

[Versió de TV3: Hi ha hagut una desgràcia al Japó perquè hi ha hagut un terratrèmol.]

M'encanta que fot punts on creu que acaben les paraules. Es deu haver fixat en que existeixen i imita a les palpentes. Ho fa més o menys igual de bé que alguns dels meus estudiants adolescents-tirant-a-adults. Segons aquesta intuïció 'agutunadegasia' i 'agutunteremoto' serien blocs semàntics. Interessant... Potser sí que al final resultarà que és més alemany del que créiem... A veure què en dirà el Puigmalet,de tot plegat. Una nova manera d'endreçar entrades de diccionari? Agutunadegasia, agutunteremoto, agutunasiden, agutunpoblema...

Continuarem informant.

PS: El pitjor és que busco 'teremoto' (amb una erra) a imatges Google i em vomita 2.210 resultats a la cara. Ara ja en tinc la certesa: el Nahum és, sens dubte, un visionari al més pur estil Kane. De passada, aprenc que Gapo (a banda de l'obvietat col·loquial en castellà) és també el nom d'un personatge de còmic, el senyor pallasso viciós d'aquí a la vora (el que només té un cap).

divendres, 18 de juliol de 2008

Nous amics

Arran d'un post de fa un parell de dies, el Joan Puigmalet em va posar en contacte amb Belart. A la seva pàgina, Espai Graff, he trobat dues obres que penso que mereixen reproducció.

Nota: Escolta, Belart, si et molesta que les torni a penjar aquí, digues-m'ho i m'ho carrego tot.

Us recordo la pàgina d'on he tret aquest material (entreu-hi i xafardegeu):

www.espaigraff.blogspot.com

dimecres, 16 de juliol de 2008

Isoe

Arribo a la pàgina de Wooster Collective a través d'una web d'un publicista que escriu en castellà, no em demaneu com. Tampoc no recordo el nom del blog o del seu autor. Una llarga passejada d'aquelles que comença en un blog d'algun conegut i et va duent d'un vincle a un altre fins que topes amb alguna cosa realment interessant. En aquest cas, a Wooster Collective, com dic, és on trobo la primera obra de l'artista gràfic de carrer Isoe. M'agrada tant que començo a intentar localitzar-ne més a la xarxa. M'adono que el paio ha estat viatjant perquè té obra en murs i mobles urbans australians, berlinesos, eslovens, tailandesos... Trobo els seus grafits molt bons. Aprofita racons miserables per dibuixar obres excel·lents, fanals, caixes de control de semàfors, parts tridimensionals d'edificis, tubs, etc. Si mai vas perdut per un d'aquests llocs tètrics i trobes una obra d'un artista així, ha de ser com descobrir una magnòlia dalt d'un femer. Us en penjo unes quantes imatges, per no atabalar més.

No vull fer comparacions ni parlar de les figures humanes de Freud, ni Bacon, ni Klimt, ni Schiele... però em sembla clar que l'Isoe és un fora de sèrie i que el seu talent mereix reconeixement.

Heu vist la bellesa del dibuix del cos de dona d'aquí a la vora?

dilluns, 14 de juliol de 2008

RodaMots, 2070, 6 de juny del 2008

Ara resulta que els de RodaMots van fer un link al meu altre blog fa un munt de dies arran de l'article "Tortugues i tàrtars" i jo no m'he n'adono fins fa uns minuts. Si és que la vida es una tómbola, que deia l'altra:

Cada dia un mot / 2070 / divendres, 6 de juny del 2008
colpet (m)
Quantitat no massa gran de qualsevol beguda alcohòlica que sovint es beu d'un colp.
Diu Pep que, primer, podíem anar al bar del cantó a fer-nos uns colpets i, en acabant, al restaurant a dinar. A mi em pareix bé, ¿i a tu?
[Etimologia — De colp (d'on deriva cop), del llatí vulgar colupus, llatí colaphus, 'cop de puny', i aquest, del grec kólaphos 'bufetada'.]
El vocable colpet és, evidentment, un diminutiu de colp. En valencià tenim, a banda de colpet, paraula vivíssima i usada per milers de valencians de les comarques meridionals, el mot americanet, que es diu a Algemesí, el vocable didalet, que s'empra a la Plana de Castelló, i la paraula llagrimeta, que cada vegada s'ou més pels bars del barri del Carme de València.
Eugeni S. Reig, Les nostres paraules (València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2008), pàg. 95
*** Aquesta setmana: mots trets del llibre d'Eugeni S. Reig Les nostres paraules ***
Articles de Joan Solà sobre Valencià en perill d’extinció, d'Eugeni S. Reig
http://www.rodamots.com/calaix.asp?text=sola-reig
Acadèmia Valenciana de la Llengua
http://www.avl.gva.es/
Coses que fan els subscriptors de CD1M: «Tortugues i tàrtars», de David Gálvez Casellas
http://galvezcasellas.blogspot.com/2008/05/tortugues-i-trtars.html

Passejada pels límits de la Germania

Ahir diumenge vaig fer la primera sortideta de la temporada en bicicleta una mica més llarga per terres alemanyes. Els dies de cada dia faig sessions curtes en circuit asfaltat (entre 45 minuts i 1 hora a tope). Ahir, però, vaig continuar una de les rutes més turístiques que solia fer l'estiu previ. Sortir de Steinbach, encarar cap el bosc i anar buscant --a estones sobre asfalt i a estones per pista-- la fortalesa romana que hi ha a Saalburg. Un cop allí, el meu objectiu era arribar fins a Sandplacken, cosa que mai no vaig aconseguir l'estiu passat. Per què? Doncs, perquè malgrat que la distància no és llarga, hi ha un desnivell positiu considerable i gairebé constant. Arribats a aquest punt normalment ja en tenia prou i girava cua. Ahir, però, anava amb la idea d'arribar fins a Sandplacken i me'n vaig sortir. Una part del camí (6 o 7 quilòmetres) vaig veure que s'anomenava Limesweg. Penso que és el camí que marca el límit (limes), la frontera de la incursió romana a Alemanya. Així que vaig passejar per la línia, com si diguéssim, que separava la Germania de les terres bàrbares. Genial idea, genial sensació!

Ara intentaré crear un mapa amb Google maps per mostrar el recorregut i calcular distància i desnivells. Com a mínim, el primer punt és factible... No sé pas si el segon també. El que passa és que tinc trencat el trastet compta quilòmetres, velocímetre, etcètera. De fet, "només" és qüestió de soldar un cable que s'ha desenganxat (d'una estrebada, per cert, que hi va fotre un tècnic molt patata d'Esports Jorma, a Sant Julià).

Bé, anant a les impressions de la passejada, cal dir que més enllà del cansament de cames, el passeig va ser molt agraït. Fins i tot la pesantor de cames del final és en certa manera collonuda. Passejar pel bosc aquí a Alemanya sempre m'agrada. Hi ha pistes amples, així que la gent que, com jo, no volem tallar per senders estrets, rocallosos i pendents camp pel dret, podem estalviar-no-ho. Vaig creuar-me amb la varietat de figures de sempre: caminadors amb els bastons aquells que tanta ràbia em fan del nordic-walking, ciclistes de tot pelatge, grups d'excursionistes, corredors (un parell de corredores solitàries sorprenentment atractives, d'aquelles que desperten tota mena de fantasies boscanes). Més amunt de Saalburg, abans d'arribar a Sandplacken, vaig trobar dues sorpreses interessants: (1) les ruïnes d'una petita casa forta, una mena de casa de guàrdia que devia ser una prèvia a la fortalesa. (2) Una sèrie de marques (de distància, penso) que començaven a la casa forta i que anaven (a mida que m'allunyava) fent una mena de compte enrere. Només en vaig veure tres: les marques de 100, 99 i 97. Suposo que després el sender que jo seguia es va separar de la línea de pedrons.

dijous, 10 de juliol de 2008

Festa major d'Ós de Civís (1)

El darrer cap de setmana de juny o el cap de setmana previ a final de curs o el cap de setmana abans que marxéssim de vacances a Alemanya (on som encara) es va celebrar la festa major d'Ós de Civís.

Una festa major que encara recorda les d'abans, les de sempre, les de poble petit del Pirineu. senzilla, entranyable, generosa amb veïns i visitants.

Vam tenir una mica de tot. Dissabte vam pujar a la tarda i ens hi vam quedar a sopar. A la plaça del poble repartien botifarra, costelles de corder i sardines. El beure s'havia de pagar, com és natural. D'alguna banda han de traure els calers per muntar-ho tot plegat, oi? Després una mica de sarau: el ball de nit. Orquestra clàssica (Xarxa?): dins d'un remolc de camió, un cantant que tocava el teclat fantàsticament bé i dues mosses que feien els coros amb molta dignitat. Quatre focus, tres micros, uns quants amplis i avall que fot baixada. Què més vols? El repertori? De tot i força: Bisbal, The Police, passodobles, Sabina... Els nens s'ho van passar pipa amb els amics d'allí. La Nicole i jo també. Hi estàvem com a casa. La Carmen i el Juan són una gent collonuda i l'ambient al poble és excepcionalment tranquil i sa.

Diumenge a les 10 del matí havia quedat a Ós mateix per fer una mica de bicicleta amb el Juan. Com que vaig arribar una mica tard (un maleït autocar que no acabava de pujar mai més!) ell va tirar sense mi pista amunt i quan vaig fer-hi cap vaig haver de sortir en la seva persecució. Com que no coneixia la pista ni sabia quant feia exactament que el Juan havia sortit (a més a més, anava fresquet com una rosa perquè no havia mamat gens la nit abans), vaig pujar a un ritme bastant bèstia. El vaig atrapar a l'alçada de la presa, on havia parat a descansar un moment. Al segon tram, en una costa dura, em vaig voler fer l'home i també vaig pujar fort... I vaig acabar apajarant-me! El tram final ja va ser més tranquil·let i suportable.

Després, a cal Juan, ens vam fotre una dutxa i vam tornar a marxar al bosc a veure si trobàvem qualque boletot. Aquest com prop de la Borda Cremada. Alguna cosa vam trobar, però no pas el cistell de ceps que ens prometíem.

La recompensa a tant esforç va ser el dinar: la mare del Juan (de visita de l'Argentina) ens va preparar uns ñoquis con pollo per llepar-se els dits.

... TO BE CONTINUED ...

dilluns, 7 de juliol de 2008

Invalidenfriedhof

Una de les coses que més m'han agradat de la meva recent estada a Berlin ha estat l'Invalidenfriedhof (Cementiri dels Invàlids). Hi vaig arribar gràcies al Klaus, que el passat dissabte al matí em va guiar en bicicleta per la ciutat. Vàrem fer la Mauerweg (ruta del mur). En arribar-hi, el meu cicerone m'explicava que durant l'època de la guerra freda el mur dividia el cementiri i que hi havia gent que necessitava un passi per poder accedir a visitar els seus morts.

De seguida que hi vàrem entrar vaig veure les pedres. Em van cridar molt l'atenció. Vaig parar de seguit i vaig demanar el Klaus una mica de temps per veure millor els rocs i fer-ne fotos.

Un dels millors moments de la meva visita a Berlin. Un dels molts moments excel·lents dels quals miraré d'anar parlant amb calma al llarg dels propers dies.

Les vacances alemanyes, però, tot just acaben de començar. De ben segur que hi haurà moltes més històries que explicar a banda de les de Berlin.