dissabte, 22 de novembre de 2008

Creu de la Borda Mateu




Aquesta creu devia estar a la vora d'algun camí vell que menava de Santa Coloma a Andorra la Vella. Ara és dins dels terrenys de la Borda Mateu però ben bé a tocar de la carretera. Segueixo amb la meva teoria que aquestes creus modernes no deuen ser res més que una traça del que fos que hi havia en aquest mateix indret fa segles o qui sap si fins i tot algun mil·lenni. El pilar de pedra és certament modern. També la pròpia creu de forja del capdamunt és relativament nova. El que potser sigui més antic és la peça de pedra que hi ha al capdamunt del pilar i en la qual és clavada la creu. Aquesta peça circular amb un forat al centre pot ser vista com a actual base de nombroses creus (que normalment havien estat vora camins andorrans). No sabem si aquestes peces en forma de roda són part dels blocs de pedra originals (retreballats, rebaixats, minvats, arrodonits) que podria haver hagut en aquests llocs o si han estat transportades d'altres indrets. Tampoc podem confirmar si les pedres originals (en cas que n'hi hagués) tenien algun valor ritual o de protecció del caminant, ni si eren menhirs o pedres dretes. De fet, no en sabem gran cosa. Si publiquem aquests comentaris especulatius és amb la esperança que algun lector pugui ajudar-nos a resoldre dubtes.

Curioses teranyines




A tocar mateix del racó on hi ha la pica baptismal, el Nahum i jo passejàvem pel barri antic d'Andorra la Vella. De sobte ens va sorprendre una gran obra d'art suspesa sobre els nostres caps i feta de cintes de plàstic: grans teranyines blanques que unien les dues ribes del carrer. Sorprenent. Senzill. Espectacular.

Pica baptismal d'Andorra la Vella





A tocar de l'església d'Andorra la Vella, hi ha una font força curiosa. Està feta, com tantes altres, amb el que semblaria ser una pica baptismal. Aquesta és força rústica (semblant a la de Sant Julià, esdevinguda també font, que ja vam mostrar en un post passat). La curiositat rau, en aquest cas, en que s'ha volgut embellir la rusticitat amb un afegit modern. No és que l'escultura en bronze no sigui bonica. La pregunta és: si haguessin deixat la pica tal i com era i haguessin fotut la figura en un altre lloc, no hagués estat encara millor?

Festa major de Civís (2)




Festa major de Civís 2008 (1)




El Pla de Sant Tirs, 3



El Pla de Sant Tirs, 2




El Pla de Sant Tirs, 1






Què veu en Gálvez quan passeja per un poble del Pirineu? Lo de sempre: panys, forrellats, argolles, forats de tota mena en pardines, finestres, portes, balcons que són com quadres (que coi, que SÓN quadres!), restes del famós blauet que espantava les bruixes (aquí en tenim tres exemples, a les primeres tres fotos), dates de construcció en pedres,...

Les mesures de la bladeria





Catedral de la Seu (detalls 2)



Els nens el dia de la Fira de Sant Ermengol. Aportant l'element humà que faltava a les fotos prèvies. Plovia. Vull dir que els paraigües no són d'atrezzo. Acabàvem de comprar embotits (secallona i bull de carn). Esperàvem que tornés el Marc (Cortès) que rondava per allí a prop fent no-sé-què.


Aquí sota unes marques estranyes (pintures? pintades?) en una de les pedres de la façana. Semblarien marques d'òxid ferruginós... Cliqueu-hi al damunt per engrandir i poder apreciar-ne els detalls. Els cercles no són ben bé cercles ni ben bé concèntrics. Què deuen ser? Qui m'ho explica?

Catedral de la Seu (detalls 1)




diumenge, 16 de novembre de 2008

Chet Baker

Aquest text el vaig publicar com a comentari a una entrada del blog de l'escriptor mexicà Xavier Velasco. No em demaneu per què. Avui l'he retrobat. Vuestro es, mío no.
La cara de Baker desmiente su voz. La cara de boxeador, de vividor, de noctámbulo, de adicto. Nuestros prejuicios, tan instalados, se resisten a aceptar que tal bruto pueda emitir un timbre tan modulado, una prolongación tan estable de aullidos dulces. Vamos aceptando esa superposición, esa disonancia, a nuestro pesar. Aceptamos el diente que le volaron o se le cayó (como suele pasarles a los junkies). Toleramos su fina sensibilidad sólo porque uno no puede resistirse a tanto acierto. Y luego, cuando Baker agarra la trompeta, desistimos ya de raciocinio. Cada nota perfecta, cada nota necesaria en su arbitrariedad. Irrepetible secuencia de gotas innecesarias. Ese tipo (que pudiera haber sido protagonista de una película de David Lynch o el Neal Cassady de la beat generation o el eterno cliente del bar de la esquina) nos contradice en nuestro juicio a priori, en nuestra superficialidad. Ya rotos todos los esquemas de nuestra imbecilidad. Nos contradice. Nosotros que lo habríamos creído un cromagnon hipermasculino de quijada prominente de sentarnos junto a él en el metro. Nosotros: los educados, los civilizados, los sensibles que nunca podremos llegar a nada que se acerque a esa cursi suavidad que nos deleita y cabrea a partes iguales.


dimarts, 11 de novembre de 2008

Més sobre llinatges malaltissos

L'estupend amic Marc Cortès m'ha trucat aquesta tarda per demanar-me si havia vist El Periòdic d'Andorra d'avui. És el segon cop en pocs mesos que algú em truca i em demana una cosa tan contradictòria, tan concreta i vaga alhora, referida a un diari. Veure (que no llegir) la totalitat d'un diari (que no una notícia, una foto concreta d'una noia tremenda a la secció societat o fins i tot un peu de foto) no és moc de pav (sic).

[Nota de l'editor (antic professor de redacció del Gálvez i desesperat): si eliminem els parèntesis (innecessaris), la frase quedaria: "Veure la totalitat d'un diari no és moc de pav."]

L'altra vegada que van fer-me una trucada similar era el Joan Puig, a.k.a. "Gazo". Aquell cop la variant era: "Ja heu mirat l'Avui d'avui?" (que és una fórmula molt més vistosa que la del Marc d'ara fa una estona, pobre ànima!). En aquella ocasió em publicaven un fragment d'un text una mica llardoset que vaig escriure precisament arran d'un premi que li havien atorgat al Gazo.

Ara el Marc diu que es fan ressò d'aquell recull (La Catosfera literària 2008) del qual ja vaig parlar fa uns mesos. El periodista demostra estar un pèl démodé a l'hora d'etiquetar la notícia de novetat editorial. No serem gaire estrictes, però, que una mica de publicitat mai no ha fet mal ningú. Gràcies, senyor periodista, gràcies! I sisplau, ara no s'aturi.

Trobo molt interessant que, a banda dels tres andorrans seleccionats pel llibre, es parli d'altres blogaires que estan fent bona feina des d'Andorra, com l'altre (no menys estupend) amic Jordi Casamajor, el Delfí Roca, la Noemí Rodríguez...

El que més il·lusió em fa, però, no és la menció a la meva participació al llibre o a aquest blog en el que ara us trobeu (que de fet, senyor periodista, no és ben bé el blog on es va publicar el text inclòs a l'antologia, però tampoc no hi fa res; aquell altre es diu David Gálvez Casellas, com s'indica inequívocament al propi llibre, que no dubto ha llegit amb aprofitament). El que més m'ha agradat, deia, és que en la nota es faci menció al blog que tenim a mitges el Marc Cortès i un servidor (que es diu, em sap greu, Lo vistaire, no Lo visitaire..).

Igualment, m'ha encantat que citin el blog del Marc Cortès (ep, i de la Josefina Lladós: Reflexions en català) com a blog andorrà (sic). També m'ha semblat molt adient que els medis del país hagin nacionalitzat per la via directa un altre dels blogs "en què tinc l'immens plaer i orgull" (Joan Carles I dixit) de participar: el Diccitionari. Que no s'enfadin els tres companys catalans que van crear, fer créixer i donar prestigi al blog (Marc C., Gazo i l'ínclit Víctor Pàmies). Que no se sentin amenaçats en absolut. Que sàpiguen tan sols que ara el blog és andorrà i punt. Les coses (no només el futbol) són així!

En fi, el que dèiem més amunt: sempre són bones notícies quan parlen d'un (malament, bé, amb inexactitud, tant li fot!) i encara més bones quan parlen dels amics.


I per fi, la notícia:

Tres blocaires andorrans, a la 'Catosfera literària 08'

EL PERIÒDIC
ESCALDES-ENGORDANY

Tres autors locals --David Gálvez, Climent Miró i un(a) anònim(a) que firma com a elquemaietvaigdir-- figuren entre el centenar de blocaires ressenyats a La catosfera literària 08, publicat per Cossetània i que constitueix, com indica el subtítol, la primera antologia de blocs en català. Es tracta d'un directori dels ciberdietaris amb pretensions literàries escrits en català sorgit a partir de les Jornades de la Catosfera que van tenir lloc al gener a Granollers. El llibret es presenta amb pròleg del mallorquí Biel Mesquida, blocaire il·lustre (Plagueta de bord) que qualifica de "vici impune" l'afició als dietaris virtuals. El bloc de Miró porta el molt literari títol de Propense, i el de Gálvez, Cinc cèntims. Però la blocosfera literària andorrana n'inclou altres que no surten al llibre: Ningú no és perfecte, La Contenta, Reflexions en català, Lo visitaire, Dicctionari, Gravats rupestres i Kantugansu, entre d'altres, sense oblidar el bloc degà, Tamarrolàndia, i els seus imitadors, Andorralàndia.
Post Scriptum: Ara m'adono que potser el periodista de qui parlàvem és una periodista, vostès disculpin. Era tan sols una manera (barroera i masclista, és cert) de parlar. És que fa poc, al Diccitionari, ens han acusat de misògins i tenim la pell molt fina!

diumenge, 9 de novembre de 2008

Clemàstecs

Clemàstecs de Cal Baró de Civís (Alt Urgell). En alguna de les fotos podreu veure una de les olles originals que en penja. També un detall de les musicadures (no sé si es poden dir així quan no són treball sobre fusta). El primitiu estri de fusta que penja del travesser dels clemàstecs era per remenar les sopes. En desconec el nom.