diumenge, 17 de maig de 2009

Andorra, un profund i llarg viatge (1)

Ahir, aprofitant que la meva filla —tècnicament pre-adolescent— era al cinema plorant amb la pel·liculeta de la Hannah Montana, em vaig plantar a l’exposició que des del 7 d’abril fan a la sala d’exposicions de Govern: Andorra, un profund i llarg viatge. La vox populi —sempre una mica sàvia i una de la conya— ja l’ha rebatejada com l’Expominoves, en honor al ministre de cultura en funcions.

Precisament perquè van anunciar que duraria tot un any (?) no havia sentit la urgència d’anar-hi abans. Mal fet. Mal fet perquè ara fa poc em van explicar que una part de les peces sí que canvia de manera periòdica. Desconec de quines peces parlem. Desconec quina pugui ser la periodicitat. Sigui com sigui, quan jo vaig fer la visita ahir ja havien fet canvis. Per tant, alguna cosa em dec haver perdut. Sort que no sé quina i no em puc flagel·lar per ruc!

Parlem, però, de les coses bones. En primer lloc, vull tornar a felicitar l’Arnau Orobitg pels fantàstics dibuixos que va realitzar per l’exposició. Acompanyen una bona part de les vitrines i objectes de la primera part i són reconstruccions d’excel·lent factura i rigor. Són el complement ideal als cartellets que expliquen de quin objecte es tracta, on fou trobat, de quina època data. Situen immediatament l’objecte per via visual en el context en què era emprat, ubicant amb molta eficiència alhora el visitant davant el moment històric en qüestió.

Les imatges que us mostro aquí són un bon exemple d’això que us explico. [Us demano que em disculpeu per la mala qualitat de les fotos: són fetes amb la càmera del mòbil.] L’objecte és un fragment de llosa que es diu que podia ser part d’un tauler per jugar al marro (teoria que ja ens encarregarem de qüestionar d’aquí a uns dies en un apunt que dedicarem a l’assumpte en exclusiva). El dibuix mostra una parella de jugadors jugant al marro amb el tauler sencer [trobeu aquí el detall ressaltat].

Dels tots els objectes exposats, m’hauré de quedar amb un reduït pessó heterogeni que us començaré a esmentar en aquest apunt i que aniré llistant en algun altre que seguirà. Engeguem: per quëstions personals em va interessar molt la vitrina en què es mostraven algunes de les troballes de la Feixa del Moro.

[Les raons personals són variades. Vaig viure alguns anys a Juberri, a casa els pares. Hi tinc comprada una parcel·la en la què qui sap si un dia no podrem edificar. A Juberri vaig poder visitar les cistes de la Feixa del Moro i les considero el conjunt monumental més impressionant que s'hagi vist mai en territori andorrà. Com a objecte d’estudi, m’agrada la prehistòria en genèric. En concret, m’atrauen els megàlits. En el nivell subatòmic, m'interessen els motius per la minsa pervivència de megàlits en territori andorrà.]

El més impactant de tots els objectes provinents de la Feixa del Moro va ser la més gran de les dues destrals votives exposades. Ja coneixia el collaret per fotos del catàleg Les joies de la prehistòria. El molí barquiforme, també interessan i que també coneixia, no m’arribà tant a l’ànima... La destral és espectacular: té una forma preciosa, és de grandària considerable, està molt polida, fa referència a una part espiritual dels nostres avantpassats. Quan veus una peça així no pots evitar pensar a subjectar-la. Si bé hi ha un dibuix d'aquest exemplar a l’article del Xavier Llovera “Visita i discussions sobre la Feixa del Moro (Juberri, Andorra)”, no és cap dels que apareix fotografiat al catàleg de l’exposició Andorra arqueològica. Per tant, tenir l’ocasió de veure la destral a un pam —per molt que només fos parcialment inèdita per a mi— va ser un dels millors instants de l’exposició.