dissabte, 28 de novembre del 2009

Bons amics dels de veritat

Fa temps vaig enviar la meva primera novel·la, escrita en castellà, a quatre persones que per diverses raons m'apreciava molt. La novel·la es diu Cartas muertas. La teniu penjada aquí a la voreta, a la banda dreta de la pantalla.

Òbviament no els la vaig enviar tan sols perquè m'apreciava aquests quatre individus, sinó perquè n'apreciava a més llur opinió, capacitat intel·lectual i d'anàlisi, habilitat d'expressar-se matisadament...

El primer és el meu íntim amic Carles Álvarez. Gairebé un germà per a mi. Hem compartit al llarg de molts anys dèries, investigacions, projectes i profunda amistat. Pels motius que sigui --i que penso que em va intentar explicar la nit que celebràvem els seus 40 anys, entre gintònics-- mai no m'ha respost gaire detalladament què pensa de la meva primera novel·la. No és un bon senyal. Vull dir que estic convençut que creu que el llibre és una merda i no vol dir-m'ho directament a la cara. Per això calla. El Carles és crític literari. També escriptor, malgrat ell digui el contrari.

El segon és el Salva Planas, sens dubte un dels paios més intel·ligents, peculiars i interessants que he conegut. La seva resposta escrita, que guardo com un tresor des de fa mesos, em va fer moltíssima il·lusió, em va agradar i em va obrir noves perspectives a la meva lectura personal --la d'autor-- del text. Aviat reproduiré aquí les seves paraules. Ha dedicat no poques hores a escriure. Diuen que ara ho ha deixat.

El tercer és un senyor argentí que es diu Andrés Barrera i a qui no conec personalment. Freqüentàvem un fòrum en línia de debat sobre literatura argentina contemporània i vam acabar fent amistat virtual. Allí es feia dir Habar Ahala. Tampoc no em va arribar a respondre mai. També es dedica a escriure relats, apunts de blog, articles i novel·les.

El darrer és un altre ex visitant assidu de Literatura Argentina Contemporanea, el Miguel Àngel Carballada. També argentí i escriptor. Per allí corria amb el sobrenom de Franck Stein. Ara fa poc em va respondre amb una crítica --la segona que mai ha rebut un llibre escrit en exclusiva per mi-- que també trobo molt generosa i magnífica i que ara passo a reproduir-vos. Aquesta és la meva manera de respondre i agrair-li les seves paraules --amb aquesta mena de botella al mar que probablement mai no rebi:

¡Hey, David!

¿Qué tal? ¿Cómo va la cosa?

Es preferible ahorrarte mención de cómo va por aquí, o tal vez alcance con decirte que imperturbablemente seguimos el curso in progress de nuestra propia decadencia. Como sabés, tengo algunos años y he vivido otras macarrónicas escenas nacionales, muchas de ellas deveras catastróficas. Lo que se ve por estos días sólo parece suponer una vuelta más de tuerca, el interminable loop de una sociedad bastante incomprensible. Podés agregarle figuras, país-cocodrilo, imperio de lo anárquico, vocación surreal. Canibalismo cultural. Barbarie, en fin.

Hurtándole al bolsillo del tiempo un poco por aquí y por allá, terminé de leer Cartas muertas. Hubiera querido hacerlo de corrido y sin las pérdidas que puede suponer regresar de a rachas a las orillas de un libro y re-reconocer la playa, las bahías donde desembarcaste antes y donde queda registrado el último rastro. Pero el "método" no resulta del todo malo, te inclina a un nuevo recorrido, a retomar a veces en un punto que te gustó y no por donde objetivamente habías desamarrado la lectura, lo que finalmente propone otro continuum. No será el que tal vez desearías, pero es otro válido y además, como dijera cierto célebre argie, una vez escrito tu libro ya no te pertenece, y yo decidí leerlo así.

Me pregunto qué hace que, vía algunos escritores y artistas, te hayas ocupado tanto de esta parte del mundo. Salvo algunas breves referencias de cierto bartender alumno de mi escuela que supo andar por Andorra tiempo atrás, es poco o nada lo que sé de tu país y he sentido así como una falta por ello. Obvio, te gustan algunas letras de aquí. Pero por fuera de eso, y sin excluir que alguno de tus gustos argentinos me sacan, como siempre (Piglia, por ejemplo), una sonrisita de coté, hallo que esa tendencia está alejada de formatos snob y eso qué bueno está.

Leí tu libro con gran placer. Y nada se debe al cierto y ya añoso aprecio que te tengo, que tampoco queda afuera, por supuesto. A uno le alegran los aciertos de las personas así queridas y a cada tranco (ya sabés, de tanto en tanto alguna nimiedad que no llega a objeción o que no invalida) surfear por las palabras te ubica en una dimensión casi cinética, como estar frente a un objeto cuyo ritmo y despliegue se abre y cierra sobre sí mismo desde variados ángulos, que es lo mejor que ocurre cuando ese objeto se integra al mundo, al mundo mío, digo, al propio, y lo de disfrutar se vuelve entonces una sonrisa estable mientras leés. Bueno, así fue.

Siempre fui algo sensible a las cuestiones formales en la escritura, sin llegar a la pacatería en eso. Me refiero a basics que pueden categorizarse como unidad de estilo y boludeces así, lo que no conlleva que un estilo, digamos, deshilachado, no tenga esa unidad, incluso de hierro. Me gustó mucho tu estilo de baterista regular (regularidad referida a un compás parejo desde principio al fin de la pieza). No hay disrrupciones ostensibles (salvo algunas, escasas, de las que te diré algo luego). Esto es algo que le convino al trabajo por el lado del tono, ya que emparenta a Cartas muertas y su formato diario con otros formatos, ¿los monólogos?, quizá más cercanos al espíritu del escritor, confesiones a orillas del océano, caminando por el bosque o tomando un trago junto a la fogata y cotejando ideas, sospechas, tal vez papeles en la mano. No se nota fatiga en la muñeca y eso ha favorecido mucho el ir de una frase a la otra, de uno a otro interrogante, al juego de luces y sombras que es la historia de posibles cruces, inferida en personalidades tan conspicuas como las que tocás en tu libro.

Me llamó mucho la atención la aparición de algunos inserts. Los que en algún lado llamaste escritos mutantes, pàgs. 17, 34, 47, etc. Has puesto otra tela ahí. La cortaste de otro modo. Te incluiste en el desarrollo y si bien podría colegirse al íntimo autor de las cartas en un soliloquio, uno se siente inclinado a pensar en David Gálvez, a secas, hombre en dos patas, escritor. ¿Sabés qué? Te sienta muy bien. Y no lo leo como parte del libro escrito sino de alguno que podrías escribir, que podría muy bien estar esperándote en algún recodo del camino. Se te presiente más a la intemperie, menos sujeto a la elección racional de un rol, loco o cuerdo, para un libro. Está ahí con curioso derecho propio. Por algunos instantes lo sentí más perceptible, y oscuramente viable, que al manso relator de las Cartas.

Algo hay ahí. A veces las palabras, o el comercio con ellas, mejor, pujan por algo que ni uno mismo sabe qué es, en qué consiste.

En suma, lo disfruté, que es lo que importa. Espero que estés muy bien, y que tu amada familia no la pase menos bien que vos.

Un abrazo largo y sincero,

Miguel


Si ell sabés que en gran manera va ser ell qui em va inspirar en molts moments...
Si ell sabés que li han agradat els inserts perquè no són res més que una adaptació, una còpia espiritual, d'uns altres inserts que ell mateix feia servir en una novel·la policial inèdita que em va enviar fa anys...
Si ell sabés que jo també vaig pensar que era als inserts,--quan deixava de banda la trama, els personatges, els tics, els plans-- que precisament el reconeixia com un escriptor colossal...
Si ell sabés que també jo vaig pensar que els seus inserts per si sols podien donar lloc a un llibre independent i fantàstic...

dijous, 26 de novembre del 2009

Noel's Ark vs Platyceros

Avui els nens eren ja a punt d'entrar a la banyera quan el Nahum ha desaparegut un moment del lavabo. Ha dit que anava a buscar joguines. Ha dut tres figuretes de plàstic a sa germana petita, tres animalons. Ell se n'ha quedat unes altres tres. Figures repetides: dues tortugues, dos cavalls, dos rinoceronts. Li ha dit, textualment: "són del joc de la barca de Noel".

Avui, no se sap per quin misteri, a més del concepte barca de Noel, a cals Gálvez-Rhein s'ha forjat també un nou animal híbrid, digne d'un bestiari medieval, el probablement temible orniceront. El Nahum s'hi ha referit amb impunitat mentre sostenia un simple i vulgar rinoceront de plàstic a la mà dreta. No he pogut evitar imaginar la impossible barreja d'un ornitorinc i un rinoceront... Dos bèsties d'allò més freak ja per separat! Penseu que només l'estranya aparença de l'ornitorinc --un mamífer que pon ous, és verinós, té un bec que sembla d'ànec, una cua que sembla de castor i potes que semblen de llúdriga-- va desconcertar durant anys els naturalistes europeus que se'l van trobar. Hi va haver, és sabut, qui el va arribar a considerar poc més que una elaborada falsificació. No parlem del rinoceront, una mena de tanc gairebé cec amb banyes al nas que té cuirassa i duu una mena de faldilletes! Us imagineu, doncs, què podria suposar en el present moment de crisi econòmica, de valors i de programació televisiva el descobriment de l'orniceront? Millor no pensar-hi gaire i seguir ensabonant la canalla.

Sobre el títol: he usat els noms platypus (ornitorinc) més rhynoceros (rinoceront) per crear la versió anglesa de l'orniceront, el no menys inversemblant platyceros.

El més fotut és que l'híbrid resultant --platyceros-- ja existia. Sembla que és un tipus de gamba. Ho acabo de mirar a Internet. La ciència ja té aquestes coses... Quan jo parlava d' "imaginar la impossible barreja d'un ornitorinc i un rinoceront" potser sí que se m'ha aparegut l'entrevisió d'una gamba amb una retirada a la Carmen de Mairena (dues altres bèsties estranyes i freak donde las haya).


Nota: confesso que avui no he anat apuntant d'on he pres les imatges i que això està molt mal fet, però és que no us podeu imaginar la mandra que em fa posar-m'hi ara... El rinoceront, això sí, és el famós gravat d'Albrecht Dürer, tret de Wikipèdia.

dissabte, 21 de novembre del 2009

Bufen aires de millora

Que bonic quan les paraules serveixen per explicar les coses importants de la vida! Que important quan les paraules són el fil conductor d'una bona intenció i l'esllavissada d'un cor gran com una plaça de toros! Que tristes algunes realitats patides per gent que ens estimem i que alegres les perspectives que s'obren pertot!

M'alegro molt cada cop que el Joan Peruga es decideix a sortir del cau en el què ha decidit mantenir-se momentàniament reclòs per regalar-nos algun dels seus articles. La darrera vegada que va fer-ho, crec, va ser per parlar de la seva experiència a la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007. Ja li vaig agrair llavors en un article que tragués el tupí pel Diari d'Andorra. Avui li vull tornar a agrair el nou regal. Aquest cop, doblement. El motiu del seu escrit és el de compartir i agrair. Però els fets que s'hi narren són tan durs, tan torbadors, que depassen el territori de l'anècdota simpàtica que li coneixem al Joan i s'internen en la confessió a cor obert, gairebé impúdica. Felicitats per la valentia de viure i escriure com ho feu! Escriu un, ja ho sé, però us felicito a tots dos: Pilar i Joan. De ben segur que aquest cop el Joan convindrà que el text és també i en gran manera de la Pili.

Llegiu i gaudiu de la impossible senzillesa que s'escola del bon escriptor.


Cliqueu damunt la imatge per llegir l'article

diumenge, 15 de novembre del 2009

Cuando cumpla los ochenta

Fa uns dies vaig penjar al meu altre blog (David Gálvez Casellas) una mena de poema-cançó que vaig llegir divendres 13 de novembre al programa de ràdio del Toni Caus El somriure de la Medusa. Es tracta d'un exemple més d'allò que jo anomeno textos mutants. Com en diríem en la intimitat? Afusellaments, plagis, refregits, variacions, alteracions... Trobo un text que m'agrada i el refaig, l'apropo a la meva sensibilitat, al meu entorn, sovint a la meva llengua. No el retoco tant que no es pugui veure d'on bé, ni tan poc que sigui literalment una fotocòpia. Si el retoqués més i no expliqués el què estaríem parlant de plagi estricte. Ep, però jo sempre aviso! Mai reclamo ser l'autor de res --només faltaria!-- sinó el simple i pur dret a jugar.

L'altre dia vaig llegir el text, com sempre, per telèfon. La diferència és que per primera vegada no era sol a l'habitació. Normalment em tanco a la cuina de casa, aïllat de sorolls, i després d'assajar unes quantes vegades en veu alta, espero la trucada del Toni. És tot molt assèptic perquè no veig la reacció del Toni ni de la sempre potencial audiència. Aquest últim cop, però, era en plena reunió amb un grup d'amics a casa d'un d'ells. En plena reunió a mig camí entre la trobada de feina i la tertúlia. Em van trucar, vaig llegir... Però la veritat és que vaig tenir una reacció imprevista: se'm va disparar el cor, vaig patir una descàrrega d'adrenalina que em va arribar a entretallar la veu, vaig perdre el fil de lectura en més d'un moment, vaig haver d'improvisar un pèl. Res a veure amb la meva experiència prèvia. Possiblement fos perquè els presents són també escriptors. Va ser una reacció visceral, perquè un segon abans d'engegar a llegir estava ben tranquil.

Tota aquest anecdotari insuls per arribar finalment a l'arrel del text mutant en qüestió. La meva versió es diu "Les bones intencions" i l'original, de Liliana Felipe, "Cuando cumpla los ochenta". Gaudiu-ne en la versió en concert que n'he trobat a Internet.


dissabte, 7 de novembre del 2009

Víctor i la victòria permanent

Sembla que l'estudi dels proverbis --¿i refranys?-- es coneix com paremiologia (del grec παροιμία, "proverbi") i que pot ser traçat fins a temps tan reculats com els de l'insigne Aristòtil. Aquí, a casa nostra, hi ha un paremiòleg --¿i paremiògraf?-- no gaire menys tòtil (vull dir "gairebé igual d'eminent"), un paio que té blogs pertot, que fa una tasca ingent que encara cap institució cultural ha tingut la dignitat de reconèixer, que surt en programes de ràdio i televisió com una reconeguda autoritat... Un paio, senyors, que per sort meva resulta que també és company de projectes --l'Ablog/ccedari Brossa i el Diccitionari-- i amic. Un bon home en el sentit estricte. Un tal Pàmies a qui a la catosfera es coneix amb els afectuosos malnoms de Parèmies (per raons òbvies) i Demi o Demiürg (pel seu aparent do d'ubiqüitat, caràcterística ja comentada). Un homenot que ha creat, ell solet, una cosa que es diu Paremiosfera, tal com sona. Un savi modest que hem tingut assegut a la taula de casa i a qui avui saludem amb les mans alçades i fent saltirons des del cim més alt d'aquest Principat d'Andorra. I a tothom que ens trobem li expliquem: "aquest Parèmies és un crack, i jo el conec". Com si la virtut, la constància, la intel·ligència o la visió de futur i de servei es poguessin contagiar. Com si el virus victorià fóra igual de promiscu que aquest altre tan malparidet de l'A(H1N1). I per què estem tan contents aquí dalt de la muntanya, fum, fum, fum (amb el fred que fot!)? Donques, perquè resulta que avui en Víctor, fent un cop més honor al seu nom de fonts, ha arribat a les més altes cotes de grandesa blogaire, remuntat-s'hi proverbi a proverbi, buidat a buidat, des del raquític llim dels registres paremiològics previs en català. I per això ens veiem a la distància: jo aquí dalt del Comapedrosa, ell alçat damunt dels 300.000 registres de la seva base de dades. Hello, Pami!

Insinuava abans que a més d'estudiós de les parèmies --i per tant, paremiòleg--, en Pàmies també deu ser paremiògraf vist que a més d'estudiar-les, també les col·lecciona, les agrupa, les remena, les publica... És el nostre Wolfgang Mieder. Esperem que en Pàmies passi a la història de la catosfera com si d'un dels seus amats objectes d'estudi es tractés, atès que:

Un proverbi és una frase curta coneguda per la majoria de gent que conté saviesa, certesa, moralitat o un punt de vista tradicional sota una forma metafòrica, determinada i memoritzable i que és transmesa de generació en generació



Excepcional logo gentilesa de Palli: Disseny

divendres, 6 de novembre del 2009

Batalletes

Fa unes setmanes vaig tenir el privilegi --i això no és només una fórmula gastada-- de participar com a representant del Govern d'Andorra a la comissió d'educació de la 35a conferència general de la UNESCO a París.

El viatge no només va ser fructífer per qüestions de feina, que en va ser i molt. També em va servir per liquidar un dels deutes pendents que tenia amb mi mateix. I és que malgrat em faci una pèl de vergonya confessar-ho aquí, resulta que mai no havia visitat París.

Una vegada, fa uns anys, vaig ser a punt d'anar-hi... Però tot va sortir entregirat. Vaig preveure un temps massa just per atansar-me a l'aeroport de Tolosa. Va coincidir que va caure un tou de neu que impedia marxar pel Pas de la Casa. Vaig haver de fer el tomb per Puigcerdà i vaig acabar fent tard. Per una simple qüestió de minuts no em van deixar embarcar. Havia quedat amb uns amics (que m'esperaven a París) per anar a veure la vídua de Cortázar, Aurora Bernárdez, amb qui he tingut unes quantes trobades i algun intercanvi postal. Però allò de llavors havia de ser una altra cosa: veure-la en el seu ambient i visitar-la a casa seva, la casa que un cop també fou la de Cortázar. La casa plena de records en què Gabo, acabat d'arribar a París, va conèixer Cortázar i va pensar-se que era el fill de l'escriptor, de tan jove que semblava. En fi, deia que aquell cop no va poder ser. Que em vaig quedar a terra perquè no vaig voler agafar el següent shuttle i gastar-me un dineral afegit. Que em vaig resignar a tornar a casa emprenyat per culpa de no haver calculat bé, per culpa de ser tan burro, criant bilis al llarg de tot l'ingrat viatge de tornada.

Per això va ser encara més satisfactori passejar finalment per París en les estones lliures: la tour Eiffel, St-Germain-des-Prés, Belleville, Trocadero, la Sorbonne, Montmartre, Pont Neuf,...

Gairebé tot va ser agradable:
  • la permanent companyia del secretari d'estat d'educació, el Pepe Roig;
  • el magnífic cous-cous a L'homme bleu;
  • l'afabilitat i eficiència de la delegació permanent a la UNESCO (el Julià Vila, ambaixador d'Andorra a París, i la Meritxell Font);
  • els restaurants, el tracte impecable dels professionals i els menjars sense cap excepció;
  • la presència de la comissió nacional andorrana per a la UNESCO (la Teresa Cairat i el Jean-Michel Armengol);
  • les passejades en cotxe de bracet del millor cicerone del món, el parisenc-andorrà Jordi Batlle;
  • la fantàstica exposició de fotografia al carrer que vam recórrer un vespre ja tard; etc.
El darrer detall fantàstic --i motiu inicial que comencés a escriure aquesta nota-- va ser trobar un llibre de Juan Rodolfo Wilcock, Les jours hereux, en edició bilingüe i traducció al francès de Silvia Baron Supervielle a la llibreria de publicacions de la UNESCO. Us en regalo uns fragments:

Este crepúsculo es como una ciudad lejana
donde alguna vez hubieras dicho mi nombre;
aquí, en la galería, he de escuchar las alas
serenas de la lluvia que pasa entre los árboles.

Ce crépuscule est comme un ville lointaine
où tu aurais un jour dit mon nom ;
ici, dans la galerie, j'ecouterai les ailes
sereines de la pluie qui passe entre les arbres.