dimarts, 29 de desembre de 2009

Segona pell

Ahir al vespre vaig sortir a córrer pels meus estimats camps alemanys per tercera vegada des que vàrem arribar. Parlo sempre de camps alemanys, i en són, però potser hauria de ser més local: camps de Hessen, camps del Main Taunus Kreiss, camps de Steinbach i Kronberg i Stierstadt i Bad Homburg. Si fos possible, faríem un zoom amb una eina tipus Google Earth des de les galàxies més llunyanes fins al punt on ara fa unes hores corria un home a una velocitat moderada, esquivant una deposició de cavall, disfressat com de carnaval amb un llum frontal al cap i un altre al braç que fa pampallugues vermelles. L'home estrambòtic sóc jo.

Els camps són sempre els mateixos i sempre diferents.

El primer dia tot era força glaçat i nevat, malgrat que ja fonia. Devíem estar a quatre graus positius, tot un luxe. El cel estava tapat. La llum era pobra. L'ambient gris. Bufava un vent gèlid només a camp obert, a les rectes exposades. Més tard es van obrir clarianes i la llum solar va irrompre amb fanfarroneria aquí i allí, creant clapes de glòria en la grisor. Només hi havia un parell de punts perillosos pel que fa a relliscades fins a l'entrada al bosc. Allí vaig haver de fer mitja volta: massa pendent i gelat.

El dia de la segona carrera la capa blanca que havia jagut damunt dels camps ja no hi era, malgrat que feia més fred, potser un parell de graus positius. Ja es veien puixants brots verds, com si una conxorxa de la natura hagués decidit que la primavera s'avançava al desembre, que no calia esperar més. El sol em va acompanyar des d'un bon principi. La sensació era de falsa bonança. Em vaig haver de posar el buff damunt la boca molt més sovint que durant la sessió prèvia, d'altra manera el fred de l'aire em feria la gola en respirar.

Ahir, en canvi, vaig sortir que ja fosquejava. El fred era un pèl més acusat, devíem fregar el punt de glaçada. Al moment d'entrar al bosc, un corredor que venia d'una altra direcció va quedar situat uns metres davant meu. Allí el vaig dur durant els següents tres quilòmetres. De vegades ell se n'anava una mica amb aparent facilitat. De vegades jo m'hi atansava a costa de cert patiment. Vam arribar junts fins a tocar de casa. El paio es devia pensar que el seguia un boig perillós. Resulta que viu a trenta metres escassos de casa dels sogres.

Vaig recordar un relat d'una escriptora argentina en què un corredor urbà es troba en una situació comparable a la meva. El corredor veu una noia grassoneta que s'atura en un semàfor a la seva vora. Quan el semàfor es posa verd engegen a córrer altre cop i l'home s'adona que no pot deixar enrere la noia. Accelera. Va davant. Sent la noia molt a prop. No es vol girar. Incrementa el ritme. Continua sentint les passes de la noia a tocar. No s'ho pot creure. Fa un esforç suprem i encara força més el ritme. Segueix sentint la respiració de la mossa. Encara treu forces de no se sap quin racó per tal que no sigui dit que aquella noia rodoneta li ha guanyat la cursa. En arribar al cap d'un turó s'atura amb un sobtat mal de pit i mig ofegat, doblegat. Llavors sent boirosament com un conegut corredor veterà , ex professional, el felicita per la carrera. En el moment previ a morir d'un atac de cor l'home s'adona de l'error: havia estat competint amb algú molt superior per orgull, per no haver-se dignat girar-se a fer comprovacions. Jo ahir em recordava del relat mentre corria darrera del paio aquell.

En arribar a casa per norma entro al lavabo i llenço a terra la gorra de llana, el buff (que duc al coll), el cinturó del pulsòmetre, el rellotge, els mitjons, les malles, els pantalons curts (que duc damunt de les malles per evitar la congelació testicular), la samarreta de màniga llarga, la samarreta de màniga curta, l'armilla paravent, les sabatilles esportives, els guants, el braçalet amb el llum del braç i el llum frontal. Tot plegat, una exageració, una segona pell artificial que em permet córrer en ple hivern a gairebé zero graus sense agafar fred ni refredar-me, a les fosques i sense lesionar-me. Una extraordinària segona pell que permet gaudir de moments de llibertat i desconnexió impagables.