divendres, 27 de març de 2009

El Nahum i les aparicions marianes


L'altre dia miràvem una pel·lícula o una sèrie a la tele. Es veien les típiques vistes de gratacels i paisatges d'una gran urbs estatunidenca. El Nahum va dir "Nova York". Jo vaig dir-li "Molt bé, Nahum!". Estava força impressionat. Convinguem que no és obvi que un nano de sis anys sàpiga identificar Nova York. Li vaig demanar com ho havia sabut. "Fàcil: per la mare de déu, papa!". Evidentment, es referia a l'Estàtua de la Llibertat. Fàcil, evidentment.

dimecres, 18 de març de 2009

Diari d'un candidat de l'Alternativa, 2



Encara és dimecres?

MIGDIA
He dinat un menú al bar Fenoy amb l'Angi Duró. Hem xerrat principalment d'assumptes d'educació, que seguim debatent i perfilant de fa dies.

Per cert, aquest dinar d'avui no és el primer. Dimecres passat ja vaig dinar amb l'Angi Duró i el Josep Roig i vam compartir quatre impressions. Hem quedat així: els dimecres ens trobem (els qui podem) i aprofitem l'hora de pausa per mantenir-nos al corrent de les notícies, les entrevistes, els rumors, els actes previstos, els assumptes pendents.

Avui el Josep Roig no ha dinat amb nosaltres perquè era amb els candidats de la llista nacional (així com amb els dos primers candidats de les llistes territorials) de l'Alternativa a l'acte que es feia a partir de les 13 hores a la sala Les Fontetes, a La Massana, i en què es presentaven als mitjans de comunicació les línies generals del programa del PS i l’Alternativa.


*****

VESPRE/NIT
Fa unes hores la majoria de candidats de l'Alternativa ens hem tornat a trobar per acabar la reunió que havíem iniciat el dissabte passat (i de la qual ja us vaig parlar breument en l'apunt previ).

Calia acabar de parlar de quatre idees entorn de l'encaix d'Andorra a l'UE. L'exposició l'ha duta a terme el Jaume Bartumeu. Ha estat ràpida, concisa i clara. De l'hora i mitja de què disposàvem només ha ocupat tres quarts d'hora en comunicar-nos els seus missatges. Amb un saber fer i tranquil·litat envejables. Potser perquè sap que la feina i els punts clau estaven previstos i publicats des del 2004. El temps restant l'hem passat posant preguntes o responent-les (sobretot el Jaume Bartumeu). Tot en el mateix to informat, eficient i relaxat de dissabte. Un cop més, la sensació és bona.

Després, una clara al bar de Plaza amb el Josep Roig i el Bruno Bartolomé i a sopar a casa. Un dia més a la saca.

dilluns, 16 de març de 2009

Diari d'un candidat de l'Alternativa, 1



Fet i fet, no sé ben bé què diré en aquesta sèrie de breus apunts que inicio avui. No tinc les idees gaire clares pel que fa a les experiències o reflexions que us proposaré des d'aquest racó. Voldria només que representessin l'anvers de la moneda que ja suposen els blogs i webs oficials i els espais llogats i no llogats a la premsa.

Pretenc fer un apunt diari sobre algun aspecte domèstic d'allò que em pot suposar ser candidat. Sense estridències ni dramatisme. Algun retall de conversa, impressió, sentiment.

Avui, per exemple, cal que parli breument del cap de setmana.

Dissabte al matí tots els candidats de l'Alternativa, tant territorials com a la llista nacional, ens vàrem trobar per escoltar, aprendre, parlar, fer observacions, criticar, preguntar, respondre. Res de l'altre món, segons com es miri. Personalment, vaig quedar gratament impressionat per tres o quatre detallets.

NB: Penseu que jo vinc "de fora" de l'organització, que no en sabia res fins ara fa poc de com funcionen els partits polítics. Arribo com a independent a l'òrbita del PS i em trobo amb una organització sòlida i solvent que ja ha fet molt bé una gran part dels deures.

En primer lloc, vull felicitar un cop més el Pere López tant pel fons com per la forma de la seva explicació sobre la proposta tributària de l'Alternativa. És sabut que això del fons i la forma són convencions per entendre'ns: el fons és la forma. El Pere López va exposar idees molt sensates, penso que realitzables, amb suport d'estudis i coneixements tècnics, basades a més en un ideari convincent. I les va exposar amb una claredat cristal·lina. És un gran comunicador. Tant que fins i tot jo --un llec absolut en la matèria-- vaig ser capaç de creure que ho entenia pràcticament tot.

Dos. La resta dels qui van parlar també ho van fer bé. Tots ells. Però a banda dels qui van realitzar una exposició, em va agradar i em va tranquil·litzar molt el nivell de les observacions i les preguntes --crítiques i no tant-- que es van anar proposant des de la platea. Parlaven els meus companys de viatge i no sentia vergonya sinó admiració i tranquil·litat.

Tres. Pauses adequades, reflexions imprescindibles, dubtes comprensibles, convenciments petris, canvis d'agenda necessaris (per tal d'acabar un altre dia el que no es podia acabar dissabte). Tot em va semblar d'una serenor i una normalitat que espero que sigui la tònica en endavant.

El matí de dissabte complet --9 a 13 hores-- ben ocupat en una trobada que ens va apropar a candidats de diferents parròquies, a convençuts del PS i convençuts independents (convençuts de l'Alternativa, en fi), a gent de diferents parròquies, a homes i dones de diferents procedències i tonalitats.

To be continued.

diumenge, 8 de març de 2009

Ex voto

Li havia promés fa una estona al Puigmalet. Aquí ho teniu. Poema original d'Oliverio Girondo que vaig fer servir per un relat breu refregit fa uns mesos. A David Gálvez Casellas en vaig penjar justament el tros complet que he plagiat-traduït de Girondo. Del relat sencer, només n'he eliminat una brevíssima introducció-afegit. La versió del text que he enganxat a l'altra banda, doncs, és el reflex lleugerament mogut d'això d'aquí. El fragment titulat "Les noies del Bus Exprés" ja el vaig llegir a la ràdio el mes passat. El text original que us enganxo més avall (el de Girondo) té ja gairebé 90 anys (!) i tota la potència intacta. Ja voldríem la majoria dels qui escrivim avui tocar el moll de l'os com tan sovint feia ell... Snif.


A las chicas de Flores
.
Las chicas de Flores, tienen los ojos dulces como las almendras azucaradas de la Confitería del Molino, y usan moños de seda que les liban las nalgas en un aleteo de mariposa.

Las chicas de Flores, se pasean tomadas de los brazos, para trasmitirse sus estremecimientos, y si alguien las mira en las pupilas, aprietan las piernas, de miedo que el sexo se les caiga en la vereda.

Al atardecer, todas ellas cuelgan sus pechos sin madurar del ramaje de hierro de los balcones, para que sus vestidos se empurpuren al sentirlas desnudas, y de noche, a remolque de sus mamás -empavesadas como fragatas- van a pasearse por la plaza para que los hombres les eyaculen palabras al oído, y sus pezones fosforecentes se enciendan y se apaguen como luciérnagas.

Las chicas de Flores, viven en la angustia de que las nalgas se les pudran, como manzanas que se han dejado pasar, y el deseo de los hombres las sofoca tanto, que a veces quisieran desembarazarse de él como de un corsé, ya que no tuienen el coraje de cortarse el cuerpo a padacitos y arrojárselo, a todos los que pasan la vereda.

.
Oliverio Girondo
Buenos Aires, octubre 1920

dimecres, 4 de març de 2009

Sant Antoni de la Grella


Buscava les grotes de què parlen alguns cronistes antics als encontorns de Sant Antoni de la Grella o, més amunt, de la Serra de l'Honor (queda poc clar):

1 h. d'Ordino. Un pont (1,270 mèt.), mène sur la gauche; la rive droite est bordée par les roches à pic de la Serra de la Nor; plusieurs grottes avec de larges portails s'ouvrent dans ces parois de roches.

1 h. d'Ordino. Un pont (1270 m.) mena a (la riba) esquerra; la riba dreta està rodejada verticalment per les roques de la Serra de la Nor; diverses grutes amb grans portalades s'obren en aquestes parets de penyals.

Font: A. Lequeutre, "Una vall lluminosa i alegre" o "De Saint-Béat a Bourg-Madame", pp. 98 i 99 de l'Annuaire du Club Alpin Français del 1877.

La confusió del text precedent entre les grutes de la Serra de l'Honor (la Nor) o de Sant Antoni sembla quedar dissipada aquí:

Passem pel marge dret, i 50 metres més tard, som a l'ermita de San Antonio. El nostre borratxo [l'autor es refereix a una mena de guia] vol fer-nos pregar el seu sant. El deixo agenollar-se, i aprofito per examinar la manera d'arribar a l'entrada d'una de les grutes de grans pòrtics , obertes a la paret del penyal. Davant d'aquesta idea, el nostre xerraire indígena es torna a persignar, i ens suplica que no molestem els genis dolents que sovintegen per aquestes cavernes.

Font: Maurice Gourdon, "Catalogne & Andorre", pp. 149-151 del Bulletin de la Société Ramond del 1879.

Cal dir que no hi vaig saber trobar res més enllà del pont de Sant Antoni, l'església i el camí ral que estan reconstruint per anar fins a La Massana?

dimarts, 3 de març de 2009

Curiós roc a Canillo


Aquest roc és a Canillo. Fa temps que m'hi volia arribar per fer un cop d'ull. Està situat en un lloc privilegiat, des d'on es domina l'entrada a Canillo venint d'Encamp (a la zona de Racons), el riu, l'altra banda de vall (amb el camí que puja de Prats, el Forn), etc.


Vaig anar-hi justament perquè a banda de ser un roc enorme i espectacular està situat en un indret elevat. A més, de la carretera estant semblava que oferís aixopluc. Així, vaig pensar que potser trobés senyals d'antropització per l'entorn (més enllà dels camps de conreu del voltant).


El que realment m'hagués agradat trobar és alguna cassoleta gravada damunt. En lloc d'això vaig trobar una marca (una xapa) que m'indicava que el lloc s'havia fet servir com a referència cartogràfica. Vaig veure algun marge de pedra seca ben a la vora i un curiós muret (si se'n pot dir així) a l'interior.

I poca cosa més.

dilluns, 2 de març de 2009

Més pedres espectaculars


N'hi ha de semblants a la Cortinada, davant de l'església. O a Molleres, possiblement restes de portelles en desús.

Aquestes pedres estan a Soldeu, població a la què aquesta setmana dediquem una sèries de notes.

No sabem quin era el seu ús originari. No sabem si eren portelles o si servien per bastir marcs de portes o finestres (improbable).

N'hi ha dues de diferents, una a tocar de l'altra. Podeu clicar-hi damunt per apreciar-ne els detalls.


Només veiem que estan integrades en una casa i que ningú no se les mira ni els dona cap valor. Com deia al títol, jo les trobo espectaculars.

diumenge, 1 de març de 2009

Pedró de Sant Bartomeu


Aquesta pedra és molt curiosa. Millor dir, com ha perviscut al llarg dels temps és un misteri.

Normalment, aquesta mena de pedres s'ha acabat fent desaparèixer en tot el territori andorrà dels racons on abans s'erigien. Probablement allí s'havien mantingut a la vista dels pobladors de les Valls sense que ningú no s'hi fixés gaire.

Pedres i pedrons semblants n'hi havia hagut pertot. De vegades eren no més que una pedra dreta, de vegades prenien la forma de fita o pessó de pedres, de vegades s'acabaven transformant en una petita columna de pedra seca... Algunes es coronaven, com és el cas aquí, amb una creu de ferro forjat.

Fa dies que penso que caldria recuperar de les postals i els arxius fotogràfics totes les pedres que havien perviscut (no se sap per quin atzar) fins a principis del segle XX a Andorra. Sempre que en trobo miro de guardar-ne memòria. Quantes de les desaparegudes recordeu de fotos antigues? La de la Plaça Benlloch d'Andorra la Vella? Sabeu si no n'hi havia una primer al centre i més tard en un racó de la Plaça Major de Sant Julià? Era un pedró o una font? Quines podeu rescatar de l'oblit mitjançant documentació o records de coneguts i familiars?


Aquesta de Sant Bartomeu de Soldeu va ser a punt de ser destruïda fa uns anys. M'explicava l'altre dia Mossèn Ramon de Canillo que quan li van dir que hi volien posar una escultura, ell els va dir: "Quina millor escultura voleu que una pedra?". També m'explicava que allí, entorn de la pedra, hi oficia cada any alguna cerimònia justament per cridar l'atenció de la gent sobre la seva existència. És del mateix parer que jo: potser la pedra fos tan o més important que l'església per a certa gent en cert moment.

Ara no recordo en quin dels llibres de viatgers que llegeixo últimament, algú fa esment del pedró de Soldeu. Inicialment pensava que era a Petits mons i velles civilitzacions (1929) de Ferreira de Castro, però no en sé retrobar la referència. Seguirem informant.