dissabte, 31 d’octubre de 2009

Pedres a les butxaques


Que bo que és aquest paio, el tal miq! Ja ho he dit en altres ocasions. Aquí fa un text hiperbòlic a partir d'una instantània o dues, totalment versemblants. Literatura de veritat. La clava.

Fa un entretemps d'aquells de muntar i desmuntar les terrasses dels bars i els restaurants. Avui sí, demà no, demà passat potser. El rètol del semàfor que es gronxa avisa als propietaris de les terrasses del perill del vent. D'un vent que amenaça d'endur-se'ls les estovalles, les cadires i les taules; un vent que arrencarà el paviment de les voreres i deixarà al descobert les entranyes del subsòl.

Un pis per sota, l'exprés passa rabent carregat d'autòmats solitaris. Aïllats, amb els auriculars blancs a les orelles, ignoren el que s'esdevé a la superfície. El vent escombra la ciutat. Els ciutadans més prims són els primers que en patiran les conseqüències.

dijous, 29 d’octubre de 2009

Més rocs curiosos

Ja fa força dies que vaig fer aquestes fotos prop de la zona de l'antiga Ràdio Andorra d'Encamp. Sempre cal tenir els ulls oberts, sobretot en aquesta zona. Ja sabeu que hi havia informacions que apuntaven cap a la possibilitat que just al lloc on actualment hi ha la rotonda s'hi hagués erigit antigament un dolmen. Però es tracta de rumors no demostrats...

El que sí és cert és que hi havia hagut cabanes de moro a Encamp. Això ha estat documentalment provat.

Aquí a les fotos, no us voldria enganyar, només apareixen uns grans blocs curiosos i prou. Res de l'altre món. Penso que de totes maneres no faig cap mal deixant constància aquí d'aquestes formes peculiars, aprofitant que acabaven de desbrossar la zona.


dissabte, 24 d’octubre de 2009

El suat però inesgotable plaer de la bona taula

Abans-d'ahir la Nicole i jo vam anar a sopar al restaurant Gínjol, a Andorra la Vella. Fa força temps, ma germana Mariona i el seu marit Oriol ens havien fet obsequi de l'àpat que abans-d'ahir al vespre --per fi!-- vam anar instal·lant en lliuraments molt ben dosificats a l'interior dels nostres gràcils cossos. Ens ho vam passar d'allò més bé. Ens vam deixar sorprendre per una selecció-degustació proposada pels xefs, el Ferran Terés i la Meritxell de Dios.

Beures

Jo vaig beure una cervesa vulgaris, un got de vi blanc francès --de cuyo nombre no puedo acordarme-- i aigua Pineo.

La Nicole, Vichy i un got de vi negre --un garnatxa jove del 2008, Garnacha de Fuego de les bodegues Ateca, D.O. Calatayud.

Tot molt mesurat perquè o l'un o l'altre havíem de conduir. El segon gotet que en un inici teníem previst, no el vam l'arribar a demanar mai.

Entrants

1) Cullerada de taboulé amb trosset d'arengada escabetxada.

2) Cullerada de quiche d'aus sobre un puré de carabassa. En un primer moment (el que t'entra per la vista, vaja) sembla que es tracti d'un trosset de truita de patata posat damunt d'un rovell d'ou amb una escumeta enigmàtica al damunt.

Mitjos plats

1) Amanida amb figues, bacallà i formatge. No us sé dir exactament de quina mena d'enciams estava feta l'amanida (contenia rúcula, això segur). La combinació era arriscada i interessant d'entrada, però a mi no em va funcionar. L'amanida, bé. El formatge, excepcional i que no vam saber identificar.

2) Canaló farcit de codorniu amb tallarines de sípia, faves i rossinyols. El canaló exquisit, sense més. Els rossinyols, magnífics. Les tires de sípia, correctes. El millor plat del vespre a banda de les postres.

3) Orada amb carabassó en tiretes sobre un puré d'albergínia. Molt bo. Pel meu gust, però, el punt de cuina del peix era excessiu.

4) Costellar de porc amb arròs amb fredolics. El plat que menys ens va agradar, però no perquè no fos gustós, sinó perquè a nosaltres el greix excessiu a la carn no ens agrada gaire.

Postres

1) Granissat de llima amb vodka i unes espurnetes de menta fresca. Senzill i tremendament efectiu. Es-pec-ta-cu-lar!

2) Niu de formatge fresc amb galeta, làmines de mango i sorbet de nabius al damunt. Només em menjo el sorbet, que és casolà i deliciós. Ja en feia la pinta! La resta la "regalo" a la Nicole. Val a dir que sóc un fanàtic dels sorbets: mandarina, llimona, etc. i la meva dona del formatge fresc en totes les seves expressions. El millor sorbet que mai he menjat, però, continua sent un de flor de saüc a Cal Serni de Calvinyà.

Cafès

Cafè per mi. Cafè amb llet per la Nicole. Acompanyats d'uns petits detallets: minicookies, palets coberts de xocolata blanca, cruixents.

Copes

Ens ofereixen digestius però declinem. Hem de conduir.

Puros

Ni pensaments.

Curiositats / Servei

La Meritxell, que ens ve a veure al principi i al final de l'àpat, és molt atenta i potser una mica massa efusiva pel més gust, però no és culpa seva: és que jo sóc una mica orc.

La joia del sopar és una de les dues cambreres, una noia discretíssima que ens parla en català amb accent argentí (se suposa que perquè jo m'he dirigit a ella en català, tot i que sent que parlo amb la meva dona en castellà durant tot el sopar). Millor dit, la noia no ens parla, ens recita amb dificultats òbvies els plats que ens va duent, en un català suau i dolcíssim. Es nota que s'ha après els noms dels plats i els ingredients de cor. Jo trobo que això encara té més mèrit. És el que tocaria, oi? A mi m'encanta: s'ho pren molt seriosament i se la nota tímida i un pèl nerviosa. El recitat ens sona molt professional i eufònic. Potser ens sona especialment bé perquè això que hauria de ser del tot natural a Andorra es confirma com un fet sovint excepcional. En un moment donat fa una pausa, hesita i ens pregunta "com es diu bacon en català?". La Nicole li diu cansalada. Jo li dic que pot dir-ne bacó. Es disculpa. Li dic que no cal, que ho fa extraordinàriament bé. La Nicole es posa una mica gelosa.

No cal fer la brometa de dir com de contents vam sortir del restaurant, oi? Us el recomanem, sense cap mena de dubte.

Per cert...

Aquesta setmana, especial gastronomia a cal Diccitionari

dilluns, 19 d’octubre de 2009

Besos

Travesso les vostres morts innominades, boscos de fills caiguts de la meva pàtria,
m'agenollo a frec de les vostres ombres dretes
i poso les semprevives del meu cor a les fornícules de la vostra absència.
Besos us dono amb els meus llavis de terra viva,
besos per als vostres cabells esbullats pels vents de les batalles,
besos per a les vostres sangs de blat escampat.
Oh, ni un plany no fugirà de la meva ànima: només besos, ara!
Besos sense comiat, perquè mai no us abandonaré a les molses
de l'oblit, morts meus!, solpostats a mig cel.
Besos, només, ara. I la gola nuada, i el dolor infinit...


He tingut l'immens plaer de trobar el poema d'Agustí Bartra que transcric més amunt en una edició digital feta a Alacant l'any 2000 dins del projecte Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Edició digital basada en la segona edició d'Edicions 62 (Barcelona, 1985) de l'Obra poètica completa. Volum I: 1938-1972 de Bartra. Visca el centralisme globalitzat si pot garantir sorpreses com aquesta!

dimarts, 6 d’octubre de 2009

Microrelat impecable

L'he trobat a Cómo rompe las palabras. El blog continua sent un dels meus preferits. Com es pot escriure tant i tan bé? Com es pot tenir la desinhibició que té el paio aquest, el tal Pablo? Va, sense més rotllos. És un microrelat impecable.

Al principio el celular cambiaba las "é" por "i". Uno escribía "tenés" y el otro recibía "tenis". "Que estés bien" se transformaba en "que estis bien". "Después hablamos" en "despuis hablamos".

El tiempo pasó y el celular empezó a cambiar otras letras. Empezó por las vocales y poco a poco fueron cayendo también las consonantes. Los primeros tiempos las palabras todavía eran reconocibles. O, de última, no era difícil recordar la trasliteración.

Pasaban los meses y los cambios se acumulaban. El celular suprimía letras y agregaba otras nuevas, fundía varias letras en una y a veces las separaba. Recuerdo el día que recibí un sms que decía esto:

  ii iiiiii iii iiiiii ii iiii iiiii,
iiii iiiiiiiii i ii iiiiii ii iiiiiiiii.

Un día ya nadie pudo entenderse.

dilluns, 5 d’octubre de 2009

Rottweiler

Anàvem de viatge cap a Vilanova l'altre dia. El Nahum ens va explicar que ell sabia dibuixar tope bé molts cotxes. Que l'últim que havia après a dibuixar era un cotxe antic, el rottweiler. Literalment. A dures penes vam poder evitar esclatar a riure. Seguim buscant què deu haver volgut dir. S'accepten suggeriments.