diumenge, 28 de febrer de 2010

"Frens" i la mala consciència



Malgrat que els nois (i noies!) del grup estable de l'Aula de Teatre del Comú d'Andorra la Vella em van donar tres oportunitats per anar-los a veure (dijous, divendres i dissabte)... Malgrat que tenia moltes ganes d'anar-hi i de passar una estona entretinguda basada en talent local... No vaig sortir-me'n de cap de les maneres. Un dia per feina. L'altre dia per compromisos familiars. L'altre per impossibilitat de trobar qui ens cuidés els nens. La veritat és que la motivació principal per anar a veure l'obra és que un conegut a qui m'aprecio molt hi participava com actor: el Joan Sans. Pot semblar una estupidesa de raó, però és la veritat. Quan algú a qui valores fa alguna activitat creativa, és bona cosa anar-lo a veure i animar-lo a seguir treballant. Ni més ni menys.

Em sap greu. Em sap greu no poder estar a tot arreu. Em sap greu no poder anar on voldria...

La setmana passada també vaig faltar a l'acte de lliurament dels concurs de contes de Nadal que convoca cada any la Biblioteca Pública d'Andorra. Aquest any em van convidar a formar part del jurat. Va ser una experiència exigent però molt agradable. Vaig tenir ocasió de conèixer breument l'actor Pere Tomàs, que em va semblar un paio interessantíssim. En fi, no vaig poder ser a l'acte final i això és una llàstima.

Aquesta setmana també tenia anotada a l'agenda la cita amb la Biblioteca Nacional per assistir a la presentació de La pastoral catalana, de Julià de Jòdar, últim premi Carlemany. En aquest cas m'interessava sobretot que en la presentació hi participava una amiga, la Josefina Lladós, a qui considero una professional molt seriosa i una excel·lent persona. La Josefina havia format part del jurat que va premiar l'obra de de Jòdar i voldria haver sentit què tenia a dir-ne, a més de demostrar-li el meu suport a través de la meva presència a l'acte. Tres a zero.

Vaig faltar igualment a una trobada d'una colla d'insensats d'aquí d'Andorra que no només escriuen sinó que, a més, tenen la idea de publicar. Voldrien que s'edités un volum conjunt amb relats de tots ells. Un llibre, diu! Hi participo, és clar... Com a mínim en esperit: ja he escrit i enviat la meva contribució i ara cal veure què en pensa la resta. Sorry boys!

Tampoc no aconsegueixo fer acte de presència regular a les reunions de la revista que fa mesos i mesos que mirem d'adobar a partir d'un altre grup de gent amb empenta, ara constituïts com a associació cultural sense ànim de lucre: el Col·lectiu Portella. Disculpes virtuals, nois (i noia!). No desistiu! Joan Peruga, Quim Torredà, Iñaki Rubio, Roser Suñé, Manel Gibert i Txema Díaz-Torrent. Ànims i a las barricadas!

A més, ara hi ha un cafè d'artistes que ofereix l'opció d'anar a participar més activa o més passivament a sessions de lectura l'últim dimecres de cada mes: es tracta de "Veus", a La fada ignorant. Ho he aconseguit només una vegada (anar-hi, no pas llegir)... Aquesta setmana passada, tampoc no va poder ser. I'll be back, though!

Ep, i la cosa no queda aquí! Últimament em passa, ara que hi ha una sala de concerts decent a Andorra, l'Apolo, amb una oferta eclèctica i de qualitat, que tampoc no em puc dedicar a aprofitar-me'n com haguera pogut fa uns anyets. Per parlar només de casos recents, no m'hagués fet res d'anar a veure el II Mount Zion Festival (amb l'Alika), en Quimi Portet o, ahir mateix, la Vargas Blues Band...

Fins ara fa poc, una de les poques col·laboracions que --en aquest període especialment atrafegat pel que fa a la feina-- encara aconseguia mantenir era alguna inervenció esporàdica al programa El somriure de la Medusa que el Toni Caus feia a la ràdio. No sé què devia passar, però un dia em va trucar per dir-me que la cosa s'havia acabat, que tancava la barraqueta... Llàstima, de veritat!

Evidentment, en aquestes condicions m'és impossible continuar publicant amb regularitat als meus blogs (com feia abans) i em seria força difícil poder col·laborar a la premsa escrita del país (com també vaig fer durant un parell d'anyets).

La publicació esporàdica d'articles "d'investigació", com el que vaig poder escriure pels Papers de Recerca Històrica, requereix igualment d'una dedicació i un temps dels què no disposo actualment. Simplement, perquè miro de dedicar el poc temps que em queda quan surto de la feina a estar amb la família. Abans, quan tenia més hores de lleure setmanal i vacances escolars, podia permetre'm altres èmfasis.


* * * * *


Nota: Regellint les activitats a què no he pogut assistir o en les què no he pogut participar darrerament, veig que alguna cosa sí que deu bullir a Andorra, culturalment parlant. I això que la meva visió d'aquesta realitat cultural és molt parcial, per personalitzada. Hi deuen haver desenes d'activitats i iniciatives que desconec o que em són alienes i que, tanmateix, belluguen.

1 comentari:

marc ha dit...

La vida és molt dura, Davit. Tampoc no vaig poder anar al teiatru, i això que és el meu quefe i em convé fer-li la pilota per trepar, hehe.

Res, jo no puc fer res. De casa a la feina i de la feina a casa. I el que m'espera!