diumenge, 25 de juliol de 2010

La traïció de les paraules traduïdes

Deia fa unes hores que volia començar a traduir més sistemàticament els poemes de la sèrie "Juístete de mi vida" de l'autor del blog Cómo rompe las palabras. Deures fets.


I

Subiendo los peldaños
delineados apenas en la piedra,
esa mañana ya se había ido.
El amor, ilusorio,
ese ever-changing cirrostratus,
fue disipándose.

I

Pujant els esglaons
delineats amb prou feines a la pedra,
aquell matí ja havia marxat.
L'amor, il·lusori,
aquell ever-changing cirrostratus,
va anar dissipant-se.

II

Las diez y salgo. El hombre de la puerta.
Me está esperando el hombre de la puerta.
Cambia de nombre pero es siempre el mismo.
Cambia el sombrero pero nunca duerme.
No es que me obstruya el paso.
Desde siempre me espera en cada puerta.
Salgo y lo trato de evitar.
Me mira fijo pero no saluda.
No me habla nunca. Pero me imagino
sus reprimendas, sus inquisiciones.
Pesa la bolsa. Inútil intentarlo.
Siempre qué tarde.
Siempre todo mal.
Siempre el veneno amargo que me trago.

II

Les deu i surto. L'home de la porta.
M'està esperant l'home de la porta.
Canvia de nom però és sempre el mateix.
Canvia el barret però mai dorm.
No és que m'obstrueixi el pas.
De sempre que m'espera a cada porta.
Surto i el tracto d'evitar.
Em mira fixament però no saluda.
No em parla mai. Però m'imagino
els seus renys, les seves inquisicions.
Pesa la bossa. Inútil intentar-ho.
Sempre com n'és de tard.
Sempre tot malament.
Sempre el verí amarg que m'empasso.

III

Célula enferma.
Tumor maligno late en una teta.
La muerte lenta viaja por las venas.

III

Cèl·lula malalta.
Tumor maligne batega en una teta.
La mort lenta viatja per les venes.

2 comentaris:

reflexions en català ha dit...

"Sempre que tard", sense accent.

La reprimenda no m'acaba de llamar, però no em sembla fàcil encertar-la: reny?, reprensió?, reprovació?, increpació?

No ho sé pas.

Bon diumenge!

David Gálvez Casellas ha dit...

Gràcies, Cascavellico!

Cagades esmenades. Propostes acceptades.

Et com un sol de maig!