dimarts, 2 de novembre de 2010

Frigiliana, 1

Sento, del balcó estant,
el soroll dels cotxes, el sol ponent-se,
una pau d'irrealitat.
Dues noies que parlen amb accent sureny,
uns cavalls dins d'un tancat, els turons
que ens rodegen amicablement.

Al fons, si aixeco el cap,
els dos blaus, marí i celeste,
separats per un perfecte horitzó.

M'ha semblat possible
habituar-me a viure
dins d'aquest somni tardoral.

Les carreteres secundàries,
les piscines, les teulades, els repartidors, ...
Tot fa una sentor com de promesa,
com si perpetuar aquest parèntesi
no fos del tot inversemblant.