divendres, 10 de desembre de 2010

Revista Portella: crítica d'Alexandra Grebennikova a 'Fòrum.ad' 10.12.2010

La por de ser província

"La bellesa existeix,” diu en Iago Andreu, i em mira amb un aire didàctic, com si em sospités d’un desig ardent de revocar l’existència de la bellesa. Per la seva veu intueixo que la “B” de Bellesa la pensa en majúscula. No seria capaç de contradir a un bon amic, fervent adepte de l’ordre i àngel portador de torrons de la pastisseria familiar de Montblanc. Acabada la feina, parteixo en busca de la bellesa al món dels oficis. Una de les destinacions més evidents del panorama cultural recent és la revista “Portella”: molt bon paper, maquetació perfecta i una llista de creadors que fa néixer l’esperança d’un món de nous somnis. Però la lectura atenta també fa néixer dubtes, mai dubtes sobre la bondat del projecte, sinó dubtes concrets sobre petits detalls.

El nom del grup, i de la revista, suggereix la idea de l’obertura al món. Tanmateix no hem d’oblidar que la metàfora de la portella amaga la necessitat inherent de tancament. Una portella no és un túnel, no és un forat en la roca que permet el pas. La creació d’una portella implica una delimitació de les possibles entrades a un espai inicialment obert, salvatge. De la mateixa manera que les portes es fan amb la idea de poder-les tenir tancades (si no fos així, en lloc de portes tindríem forats a les parets), per fer una portella d’entrada cal “tancar” el camp amb roques. Llegim el Manifest del Col·lectiu Portella per determinar de quina mena de camp, i de quina mena de delimitacions es tracta.

Al Manifest s’expressa l’objectiu de “generar un fòrum de cultura decididament andorrà, però alhora obert i permeable a totes les influències de contrades veïnes i llunyanes, amb les quals tenim lligams ancestrals”. Al camp de la cultura, em costa acostumar-me a les coses “decididament nacionals”. Una revista que volgués ser “decididament russa” o “decididament anglesa” em provocaria malestar. Quan es tracta d’un país tan petit com el nostre, el rebuig és menor, però segueixo pensant que el bo seria que la crítica – i la població - veiés el resultat del seu treball com a “decididament andorrà”, i no que es decideixi fer-ho “per decret” (o Manifest). ¿No serà una idea nascuda, - ella també! - d’aquella “por andorrana de ser província”, “die andorranische Angst, Provinz zu sein”, de la qual parla Max Frisch i que evoquen els autors de la revista?...

Quant a les influències de les contrades veïnes i llunyanes amb les quals es tenen lligams ancestrals, m’hi perdo definitivament. O bé s’accepten totes les influències, i no cal dir-ho, o bé s’exclouen específicament les possibles influències de les contrades llunyanes o veïnes que han tingut la mala fortuna de no haver format cap lligam ancestral amb Andorra. En aquest últim cas, resultaria que les influències espanyoles, franceses i portugueses – o russes, britàniques i italianes, si hi trobem el requerit lligam ancestral – són benvingudes, en canvi, les influències sueques o sud-africanes no, per falta de precedent.

M’hagués agradat llegir-hi un Manifest d’intencions estètiques en lloc d’un Manifest de construcció identitària (no és que es digui així, però ho és). Sembla que als autors, la comprensió de la realitat andorrana els resulti més atractiva que la creació de noves realitats. La revista no parla del cinema, de la música ni de les galeries de l’art; el teatre de Max Frisch (“una recerca infructuosa del que és i com es construeix la identitat” en “un país de mides tan reduïdes, inversament proporcionals al seu sentit d’autocrítica”, segons Txema Díaz-Torrent), i la fotografia, essencialment de Pep Aguareles, amb participacions puntuals de Jaume Riba i Tony Lara, hi tenen un cert protagonisme, però essencialment, es tracta d’una revista de pensament andorrà... això ja la fa una cosa curiosa.

A la revista hi ha un text en portuguès, un text en francès i un text en castellà; si hi és la traducció, no he sabut trobar-la. El fet d’incloure contribucions en altres llengües és original, però si Manel Gibert i Quim Torredà, en citar Òssip Mandelstam, l’haguessin citat a l’original en rus, ningú no els entendria. I que consti que em fa moltíssima il·lusió que citin un gran poeta rus. Trobo que quan es tracta de contribucions en llengües estrangeres, les traduccions són essencials.

La qualitat literària dels textos varia, com és inevitable en qualsevol publicació, però trobo que generalment és molt bona. En un petit article, és impossible analitzar totes les coses bones, i només mencionaré que, entre d’altres, és mil vegades digne d’atenció el dossier “La por andorrana”, sobre “Andorra” de Max Frisch, els autors del qual fan paral·lels interessants entre el “model andorrà” fictici, un món poblat de desconfiança envers les coses llunyanes i properes, i l’Andorra real: amb il·lustracions genials de Jordi Casamajor... Els homenatges a Antoni Morell, Sergi Mas i Casi Arajol, sense els quals la visió del nostre petit món seria incompleta, són tendres i sincers. No oblidem tampoc la presència del Don Quixot de la Manxa, Conquistador d’Andorra, del qual hem pogut fer la coneixença gràcies a Iñaki Rubio.

Estic perduda entre la ficció i la realitat. La Bellesa segueix existint, però li plau amagar-se, com a la natura, segons Heràclit (vegeu l’epígraf a “El so discret” de Gibert i Torredà). Al meu món, les sensacions i les idees que les provoquen ocupen un lloc més definit que la bellesa. A l’article de Díaz-Torrent, un intel·lectual es defineix com “un personatge ridícul, víctima d’un compromís excessiu amb el seu context, que malda per desentrellar la veritat de les coses.” M’agradaria fer-ho; m’agradaria que fos possible; m’agradaria que algú hi arribés. Desitgem una llarga vida a la publicació recentment nascuda. Llarga vida de molts feliços anys.



Publicat originalment a Fòrum.ad i reproduït aquí amb el vist-i-plau de l'autora, a qui tornem a agrair la deferència.

6 comentaris:

marc ha dit...

Si no fos deciddidament andorrana, no tindria gaire interès, em sembla. I precisament el que fa falta a Andorra és això, perquè de revistes internacionals ja n'hi ha moltes.

La ida de portella-tancament em sembla molt 'imaginativa'.

O potser no, potser sou uns tancadots.

David Gálvez Casellas ha dit...

Si, Marc, no he entrat a puntualitzar (encara?) tots els aspectes que trobo artificiosos en el text de l'Alexandra, justament perquè la major part del col·lectiu no hi veu l'interès. Però tens raó que l'observació que fas tu sobre el punt d'un fòrum de trobada decididament andorrà és un dels obvis. Som a Andorra, tots els membres ens hem trobat a Andorra, exercim les nostres professions a Andorra, volem donar visibilitat a talent local, treballem amb il·lustradors i fotògrafs d'Andorra, maquetem a Andorra, imprimim a Andorra,... Què hem de dir? Que som decididament australians?

Coincideixo també en allò que emfasitzar la idea de tancament de la portella és força imaginatiu. Un amic escrivia ahir que "la idea de tancament també és [o pot ser] positiva, perquè rere les portelles hi ha espais d'aplec, de recolliment, d'acollida."

Alexandra Grebennikova ha dit...

David: M'ha agradat molt - molt - la interpretació del teu amic. Suposo que, tal i com indiques a la teva crítica, per naturalesa m'agrada la idea del tancament, de la delimitació (que inclou "espais d'aplec, de recolliment, d'acollida"). Fins i tot - tal com indico a l'article - m'agradaria que hi hagués una delimitació més clara de les intencions estètiques del vostre moviment.

Marc: ¿Per quina raó una revista cultural feta a Andorra no ha de tenir interès, si no està dedicada a Andorra temàticament? És clar que hi ha moltes revistes internacionals, però també es fan a llocs definits, concrets, no es fan a un "espai internacional" hipotètic... ¿Per què no aquí?..

Quant a la meva ressenya, preneu-la com un intent de comprendre, és tot. Sí, m'agradaria que sigui una revista que interessi tant als barcelonins com a la gent de Perpinyà com als andorrans; m'agradaria que - de cara al futura - també parlés de la museologia, del cinema, de la música. M'agradaria que el segon número fos millor que el primer - no perquè el primer no tingui articles de molt alta qualitat (un d'ells que no vaig mencionar però que em sembla molt i molt bo és el treball de Roser Porta, per exemple), sinó perquè tot, sempre, es pot millorar. Si penseu que el que heu fet és simplement immillorable - ignoreu-me, i punt.

Alexandra Grebennikova ha dit...

Volia dir "de cara al futur" (no "futura").

David Gálvez Casellas ha dit...

No sé què ha passat, però he fet una resposta llarguíssima i se m'he n'ha "perdut" la primera part... Ara només me'n resta el segon bocí, que queda desvirtuat per manca del primer...

Quina mandra tornar-ho a escriure! No sé què faré.

David Gálvez Casellas ha dit...

SEGON BOCINET

La "futura" revista ja està pensada (algunes parts d'alguns dels propers números ja estan pensats). Comprendràs que en les 90 pàgines d'un primer número no s'hi pot encabir tot. Com a mínim, nosaltres no treballem així. Treballem d'acord amb criteris de rigor qualitatiu, no quantitatiu. No pretenem ser sempre equitatius; no ens mouen les equidistàncies i els mil•límetres. Vam sospesar què volíem dir, en quin moment, de quina manera, a través de quins actors. Hem estat prou decidits fent allò que potser d'altres s'havien imaginat i no es van atrevir a fer. O que potser d'altres no havien ni imaginat. Evidentment que en tota tria hi ha amagats tant l'error com l'encert potencials. Aquests sí que els assumim plenament.

Per cert, les exposicions i la música ja hi són presents, directa o indirectament, al número 1 de la revista. Em penso que queda subratllat en algun lloc: la pròpia revista [crònica de dues exposicions del Barceló per part de l'Elisenda Vives, text de la Dúnia Ambatlle sobre dansa (i, per tant, implícitament) música]. Les arts escèniques també hi han estat incorporades. I què si el cinema no hi apareix en un primer número? Per cert, la nostra revista no té l'afany de parlar de tot sempre. Ni tan sols pretenem parlar de tot. Parlarem d'allò que convinguem que ens interessa parlar en un moment donat, sospesant interès, oportunitat, conveniència, projecció a curt i a mig termini, etc. Suposo que deus haver notat que un producte com el nostre no s'ha improvisat. No pateixis per la grisor dels propers números: gaudeix de la lluminositat que han aportat tota la gent (col•laboradors) que han contribuït des de tots els àmbits. No et cal patir per l'afany de superació del col•lectiu, gràcies. Ja ens aniràs coneixent. Sense aquest afany, el primer número ja no seria el que és. Això segur que ho saps malgrat no ho diguis. Et fixes en el que fas? En lloc de celebrar que el primer sigui bo (tot i ser un primer) et preocupes pel risc de davallada dels que han de seguir... Increïble el teu pessimisme. Imagina si això ho fessis amb una pel•lícula o una novel•la o un disc: parlar que els següents potser seran pitjors. Et dirien que estàs sent injusta. Jo no ho faré. Què estaries dient, implícitament? Que el primer dels productes de la sèrie és immillorable? Espero que no sigui això el que vols venir a dir de 'Portella'. Ens afalagaries massa. No hi cabríem d'orgull. Ens botiríem. De tota manera, pensa que hem tardat igual o més en engegar el projecte i materialitzar el primer número que tarden molts creadors en acabar les obres que he mencionat més amunt.

Evidentment que no penso (ni jo ni ningú del grup) que el que hem fet sigui immillorable. D'altra manera, per què fer un número 2? Et diré, però, que estem modestament orgullosos i satisfets del que hem aconseguit fer entre tots: equip de redacció, col•laboradors, espònsors, amics. Com pots comprovar, en cap cas t'estic ignorant (tot i una veu interior que em tempta amb energia de Pepito Grillo).

En fi, salut. Potser hagi arribat el moment de no allargar més les meves respostes (tot i que no t'he dit, encara, tot el que penso) per no donar-li a tot plegat més importància de la que realment té.

De totes maneres, moltes gràcies per l'interès i la dedicació. Ja veus que jo també m'hi sento còmode, en el debat. Coses de la meva formació (tan espanyola, com andorrana, com catalana, com anglesa).