dijous, 27 de maig de 2010

Casamajor strikes back

Casamajor continua fort. Avui llegeixo al Diari d'Andorra que el seu projecte ha estat el més votat per convertir-se en obra monumental. Homenatge a la ciutadania o a la solidaritat (segons sigui la versió del diari o de l'artista). En fi, no caldrà recordar el llarg historial de l'artista ni els seus darrers èxits: escultura a la rotonda de Les Arades, escultura a la Ruta del Ferro (i posterior emissió del segell en què figura l'espectacular carro amb), exposició l'any passat d'una col·lecció de ceràmiques, mural solidari pintat recentment a Katmandú, etc.

Enhorabona!

dilluns, 24 de maig de 2010

Laboratoris patris

Darreres anècdotes:


I. L'altre dia --divendres passat, per ser més exactes-- el Nahum i l'Aitana van anar a fer una excursió amb les seves respectives classes. Anaven a Prats, a veure l'esglèsia i després baixaven fins a Meritxell pel camí ral. Els havia advertit que hi trobarien dues creus de pedra (pensava que passarien a veure la dels set braços o branques o banyes i la de Meritxell) i que era un camí molt bonic. Un cop tornats a casa, al vespre, demano com ha anat la cosa. L'Aitana em diu, convençudíssima: "Papa, t'has equivocat: només hi havia una creu de pedra i molts laboratoris" [el que de fet hi ha és algun oratori, com el de la Marededéu del Camí].

* * * * *

II. Anem en cotxe dissabte passat. El Nahum fa un max-mix de dos himnes i la cosa li queda la mar de patriòtica i divertida:

El gran Carlemany blaugrana
dels alarbs em deslliurà.

dissabte, 15 de maig de 2010

diumenge, 9 de maig de 2010

Goldberg Variation No. 1

Juístete de mi vida, 2

Juístete de mi vida

Diez fragmentos que no termino de entender si son distintos o uno solo.


II


Las diez y salgo. El hombre de la puerta.
Me está esperando el hombre de la puerta.
Cambia de nombre pero es siempre el mismo.
Cambia el sombrero pero nunca duerme.
No es que me obstruya el paso.
Desde siempre me espera en cada puerta.
Salgo y lo trato de evitar.
Me mira fijo pero no saluda.
No me habla nunca. Pero me imagino
sus reprimendas, sus inquisiciones.
Pesa la bolsa. Inútil intentarlo.
Siempre qué tarde.
Siempre todo mal.
Siempre el veneno amargo que me trago.




Poema extret del blog Cómo rompe las palabras