dilluns, 27 de setembre de 2010

Au, a córrer!

El Marc --molt educadament-- em deia en un comentari a l'entrada d'ahir que a veure si això de les dues o tres vegades per setmana a què feia referència no era un esquer. Efectivament. No tinc temps per escriure res. Per tant, últimament només penjo alguna ruta que puc haver fet en bicicleta o corrent. És avorrit, ho sé. No aporta una gran informació sobre la meva vida, en sóc conscient. Però és "lu que n'hi ha". Deixeu-me que la meva impudícia es limiti a això de l'exercici i deixeu-me que deixi les preteses proeses sexuals (quantitatives?) per una altra vida.

Au! No us diré si ahir vaig "sucar el melindro", però sí que vaig sortir a rondar:



diumenge, 26 de setembre de 2010

Dues o tres vegades per setmana

Ja no les penjo cada cop que surto a córrer, però últimament les meves sortidetes per l'asfalt solen ser variacions del tema que avui penjo aquí. Aquesta setmana vaig anar un dia a córrer en cinta. Divendres vaig fer aquesta ruta i avui, d'aquí a una estoneta, segurament hi torni.



divendres, 3 de setembre de 2010

El blog del Climent Miró

Ara fa una estona, passejant per la premsa andorrana a Internet (Bondia, Diari d'Andorra, El Periòdic, Diari Més Andorra, Fòrum.ad, etc.) he ensopegat amb un text de fa un parell de mesos del Climent Miró. El reprodueixo sense afegir-hi res. És prou explícit. Combrego amb l'esperit de gairebé tot el que s'hi diu.


El Josep Roig
climentmiro | enllaç permanent | dijous, 1 de juliol de 2010 | 18:30h

Conec el Josep Roig, el Pepe, des de fa una bona colla d'anys, més de vint. Amb ell i una petita colla d'amics passàvem bona part dels patis parlant de música, política, art i sobretot, somniàvem en transformar el món i aquella vall que des del col·legi dels frares, el Sant Ermengol, miràvem cada dia. Des d'aquella mena de falansteri aïllat, lluny del brogit i de les presses d'Andorra i d'Escaldes, amb els amics ens aïllàvem per pensar i tenir ideals. El Pepe, com la majoria de nosaltres, no era un d'aquells que estaven tot el sant dia fotent-te pels morros la seva ascendència, el que ara en diuen andorrans de pota negra. Nosaltres érem uns nouvinguts, com a Catalunya els paquistanesos, o els xinesos, però sense drets polítics. De fet, el nostre somni sempre acabava quan els usos i costums ens recordaven que si no teníem una padrina andorrana, fos del segle que fos, ho teníem magre.

Quan era estiu, els d'aquell grupet no teníem temps d'anar a cremar rodes de Golf, perquè no en teníem, i sempre havíem de treballar, fins i tot, en ple horari escolar, nosaltres érem capaços de combinar aquestes dures tasques. Érem un grup de gent que fèiem pinya en adversitats que ens podien afectar, i sobretot, davant d'un futur que ens acollonia.

Per aquest motiu, com què el conec, i sé com és el Pepe, no em va fer cap gràcia el que li va passar al Ministeri d'Educació d'Andorra. La seva idea i el seu treball van fer tremolar aquell califat intocable, i una mica més, ho aconsegueix. Almenys ho ha intentat.

Aquests dies s'ha parlat molt d'ell, i la gent n'ha fet mofa, és fàcil. La persecució que ha tingut aquests mesos i aquest acorralament mediàtic capitanejat per certa premsa groga, no té cap nom. No és digne d'una democràcia. Mani qui mani, governi qui governi, la dignitat i el respecte a les persones han de ser claus en el codi deontològic de cert diari del Principat.

El Pepe està sol, pensen alguns dels que li han clavat el punyal per l'esquena, però aquí s'equivoquen, els que estan sols són ells i elles, els fills de l'avarícia, de l'enveja i de les ganes d'estroncar la vida d'aquest país anomenat Andorra. El Pepe és una persona bregada, valenta i no es deixarà blegar pel que diguin o pensin quatre fills de papà nous rics.

Espero que des del seu nou lloc a l'administració pugui contribuir a construir un país millor i més just, acomplint els somnis dels esbarjos i de les passejades al Roc de Sant Pere.