diumenge, 26 de desembre de 2010

Text del discurs de Joan Peruga a l'acte de presentació de 'Portella' a la Seu

Al·locució dirigida per l'escriptor Joan Peruga, president del col·lectiu Portella, al públic assistent (lloat sigo lo Corder!) a la presentació del primer número de la revista Portella el 14 de desembre de 2010 a la sala polivalent del Centre Cívic del Passeig de la Seu d'Urgell. L'acte de presentació vam fer-lo amb la col·laboració de la regidoria de Cultura de l'Ajuntament de la Seu i va comptar amb la intervenció del regidor Miquel Colom i dels portellans Txema Díaz-Torrent i Manel Gibert.


Bona nit,

En primer lloc, volia donar les gràcies a l’Ajuntament de la Seu, i de manera especial al Miquel Colom pel seu suport al nostre projecte, i a l'Albert Galindo i a l'Andreu Campillo, tècnics de cultura, per l’ajut a l'hora organitzar aquest acte que ens dóna l’oportunitat de presentar la revista Portella Andorra Lletres Arts avui.

Gràcies també a tots vosaltres per acompanyar-nos.

Us adreço unes paraules inicials, molt breus, en nom del col·lectiu Portella, que edita la revista, i del qual formem part el Txema Díaz-Torrent, el David Gálvez, el Manel Gibert, l’Iñaki Rubio, la Roser Suñé, el Quim Torredà i, un servidor, Joan Peruga.

Us parlo en qualitat de president del col·lectiu, sense gaire més mèrit que ser el membre de més edat.

L’edat, ja ho sabeu, no acostuma a fer-nos més savis, però sí que ens dóna experiències o, si voleu, simplement vivències i jo, com a historiador i com a escriptor, he acumulat ja unes quantes trobades, taules rodones, col·laboracions... amb creadors, amb gent de la cultura, en el sentit més ampli, de totes aquestes valls que, sense importar gaire per on passen les línies que la història ha marcat per fer de fronteres, ens hem trobat, de tant en tant, per parlar de les coses que ens interessen, que ens motiven, que ens preocupen o que ens emocionen.

Puc nomenar actes a Martinet, a la Vall de Cardós, a Tírvia… aquí a la Seu…a la vall d’Àneu... a Organyà… a Ortedó… a Prada..., a la biblioteca de la placeta Sant Esteve d’Andorra la Vella… alguna nit literària divertida a Ordino… o recordar encara el gust d’una cervesa a la Fada Ignorant mentre es recitaven uns poemes…

Quan ens vam començar a reunir per parlar de la possibilitat de fer una revista de cultura, i aquella idea forassenyada va anar prenent forma, vam tenir sempre molt present que encara que a la capçalera posés Andorra Lletres Arts, aquest Andorra havia de tenir un sentit ampli, havia d’abraçar tot el territori que acabo d’esbossar amb uns pocs noms i que es completa, en un mapa dilatat i lliure, amb tots els altres llocs i moments que vosaltres teniu ara en ment i amb els que podem afegir en el futur.

La foto del Jaume Riba que il·lustra les pàgines d’una mena de manifest que hem posat a l’inici de la revista, on expliquem què volem fer i per què ho fem ara, és de la Portella de la Portelleta. Doncs bé, la Portella dels Portellans vol ser això, una fita més, un nou lloc on la gent d’aquestes muntanyes ens puguem trobar per intercanviar experiències, projectes i afanys. Perquè creiem que, malgrat la crisi recurrent, és un moment molt fèrtil i hem de deixar constància escrita de la nostra vitalitat. Ens hem de sentir orgullosos, presumir si cal, de la quantitat i la qualitat de les coses que es couen en aquest racó de món, altres cops oblidat, i projectar-les més enllà d’aquell mapa imaginari.

I ens agradaria, o m’agradaria, perquè és un desig personal que té a veure també amb el temps, que Portella actués com un cert antídot contra la precipitació excessiva que ens afecta, potser de manera més intensa als que vivim a Andorra, i que no convé s’escampi per altres valls. Un vertigen que fa que, sovint, tot vagi massa ràpid, i que no ens doni temps a assaborir tot allò que fem amb encert o a aprendre dels errors i rectificar si cal.

I ja sabeu que no vull expressar cap nostàlgia d’altres temps i d’altres ritmes. Som en el moment que ens ha tocat viure i el futur s’albira encara més líquid i canviant. Però podem ser hàbils i aprofitar aquestes eines i situacions noves per saltar amb facilitat les fronteres, per passar àgils les portelles i per intensificar els intercanvis i les trobades. I per no perdre de vista que, per sobre de tot,  es tracta de gaudir amb delit i calma de la bellesa d’un territori, de la riquesa d’un llegat i de la vitalitat d’una gent extraordinaris.

Bé, deixo que el Txema i el Manel us expliquin per on hem començat en aquest primer número i us convidin a participar en la nostra aventura.

Gràcies de nou.

divendres, 24 de desembre de 2010

Discurs de Joan Peruga a l'acte de presentació de 'Portella' a Andorra



Al·locució dirigida per l'escriptor Joan Peruga, president del col·lectiu Portella, al públic assistent (beneïts sigon!) a la presentació del primer número de la revista Portella el 30 de novembre de 2010 al Centre de Congressos i Exposicions d'Andorra la Vella.

Bona nit, 

A l’escola de la meva infantesa, les hores d’esbarjo eren extraordinàries. El mestre don Manuel, que tenia sempre un posat adust de tristesa i de fred als ossos, ens obria la porta de l’aula i ens aviava a rodar pels afores del poble. Enmig de les hortes i dels secans, ens dedicàvem a practicar jocs cada temporada diferents, nascuts de la imaginació d’un temps sense joguines i pautats per la roda de les estacions. Quan arribava la primavera, corrien pels camps de cereals a punt d’espigar i, amb les bates tacades de tinta, convertides de sobte en instruments científics, provaven d’atrapar els insectes i els ocells que niaven als bancals de l’ordi i del blat.
No sóc capaç de trobar cap altre record tan lluminós, tan intens d’aquella època com les ales multicolors d’una papallona brillant als plecs de la roba trista i vulgar de l’uniforme. M’hi podia passar moltes hores contemplant-la.
Malauradament, però, des de la porta de l’escola el mestre picava de mans i amb aquell senyal donava per acabada la nostra formació i ens obligava a retornar a l’aula.
Els darrers mesos, els membres del col·lectiu Portella, als quals passo llista perquè no s’hagin demorat amb la premsa: la Roser Suñé el Manel Gibert, el Quim Torredà, el David Gálvez, el Txema Díaz-Torrent, l’Iñaki Rubio i jo mateix, Joan Peruga, hem dedicat moltes hores a empaitar pitavoles i papallones. Hem voltat lliurement pel territori màgic de la creativitat que, de vegades, se’ns presentava una mica esquiu i d’altres frondós i acollidor. Hem procurat cercar els poemes, els relats, les imatges més brillants... nostres i de col·laboradors d’Andorra i d’arreu.
Quina satisfacció indescriptible quan les propostes i els afanys quedaven recollits en una frase rodona, en el regal d’un poema inèdit, en una fotografia contundent o en el traç suggeridor d’una il·lustració.
Ens podíem passar moltes hores comentant-lo!  Fins que algú de nosaltres mirava el rellotge o l’agenda i s’adonava que era molt tard, que havíem de tornar a la realitat.
El resultat de tots aquests moments viscuts, d’aquesta feina intensa, però molt gratificant, el podeu tenir (si el compreu) avui a les vostres mans: el primer número de Portella. Andorra Lletres Arts, que el Manel i el Quim us acaben de presentar.
Fer una revista de cultura a Andorra ens semblava un repte a voltes assolible, a voltes desmesurat, però sempre necessari. Pensàvem que era... que és el moment. Mai ha hagut al país tants creadors, tanta gent jove o ja consagrada, que estigués fent propostes tan interessants en totes les disciplines de les lletres i de les arts i amb tots els formats. Aquesta generació ha de deixar una empremta ferma i poderosa de la seva creativitat, de les seves iniciatives i amb Portella volem aportar una eina per fer-ho possible. Una eina nova, una més, que s’afegeixi a les propostes, a les accions que ja fan altres col·lectius i entitats.
I considerem que és el moment també perquè llegir la premsa o escoltar i veure els altres mitjans de comunicació, els d’Andorra i els dels països veïns, indueix més aviat a la desesperança i al desànim
Quins posats més tristos! Quin fred als ossos! Quant plom a les paraules!  Quina por, com aquella por andorrana recreada per Frisch!
Resulta imprescindible, divertit, saludable... obrir un espai, una porta, com feia el mestre de la meva infantesa, perquè puguem sortir tots plegats a voltar, lliures i sense temença, pels afores d’aquesta realitat sovint ben mediocre.
Per això hem triat Portella com a capçalera de la revista, perquè sigui una metàfora senzilla i eloqüent, ben arrelada al nostre territori, amb la qual s’expliqui de manera gràfica l’impuls que ens ha fet emprendre l’aventura de posar en marxa una publicació periòdica centrada en les lletres i les arts a Andorra.
Portella és, doncs, una obertura, un pas per on se surt i s’entra, una drecera per on es puja i es baixa, un pont per on se salven fronteres i s’accedeix a d’altres indrets i realitats. Un lloc de trobada, un espai de discussió, de creació, d’agitació i d’afirmació d’allò que hem estat en aquest país, d’allò que som i d’allò que aspirem a ser. Us convidem a travessar-la.
Només amb la participació de tothom, la nostra proposta tindrà sentit!
Hauríem de fer molts agraïments, que obligatòriament he de resumir.
En primer lloc al Sr. Viñas del Vero (a) Somontano, un gran amic meu, per donar-nos sempre ànims i bon caliu. També la Sra. Heineken ens ha servit en molts moments de musa i d’inspiració.
Bé, seriosament...
Gràcies en primer lloc a tots els col·laboradors. No els puc nomenar un a un i només poso dos exemples: el Perejaume que ens ha regalat, pràcticament sense saber qui érem, un text i uns poemes extraordinaris; i el Jordi Casamajor, les il·lustracions del qual per al dossier de Max Frisch són sensacionals i ens van fer veure per primer cop que la revista podia funcionar.
Gràcies al Marc Cortès per dedicar moltes hores del seu temps a la correcció dels textos amb total generositat.
Als dos Joans, el Xandri i el Gispert, d’A-Tracció-A, pel gran treball de la maqueta i per recollir amb paciència totes les nostres aportacions.
A l’Anna i el Peremiquel de la Puça per l’ajut a la distribució.
Al departament de Promoció Cultural de Govern per la subvenció que ens va atorgar.
A tots els anunciants.
Si parlo de generositat, però, he de mencionar de manera especial la Sra. Isabel Escudé que amb el seu mecenatge ha fet possible que el producte final sigui de la qualitat que havíem somiat. El seu gest altruista fa creure en les possibilitats i en el futur d’aquesta societat.  
Finalment, gràcies a tots vosaltres, companys, col·legues i amics: per la paciència d’aquells als quals hem deixat sols o soles durant moltes hores, per tots els ànims i complicitats, per tots els suports.
Sabem que s’ha creat una gran expectació. Ai! Si després de tant parlar-ne, no us agrada!
Esperem que sí. Estem segurs que sí... perquè hi hem posat l’ànima.
Per si de cas, us convidem a una copa de cava i així el vostre judici serà més amable.
En nom dels set portellans, gràcies amics i... llarga vida a Portella!

Revista 'Portella': nota a la plana web de BPA

Un col·lectiu impulsa una nova revista de difusió cultural, ‘Portella’


Un col·lectiu de persones de l’àmbit de l’educació, però també lligades a diferents terrenys de la cultura i la creació al Principat, van presentar ahir Portella, una nova revista de lletres i arts centrada en Andorra.

De forma semestral, la revista buscarà “donar visibilitat” a projectes de creadors del país, no suficientment coneguts, en opinió dels membres del col·lectiu, integrat per Joan Peruga, Txema Díaz-Torrent, David Gálvez, Manel Gibert, Iñaki Rubio, Roser Suñé i Quim Torredà.

La revista neix un any després de la constitució d’un col·lectiu que porta el mateix nom i es concep com “un espai de trobada, discussió, difusió de les moltes iniciatives del país”, va explicar Peruga, que assumeix la direcció del projecte. Els impulsors de la iniciativa s’han proposat “cuidar molt la presentació” conceben la revista com a “objecte” i tenen planificat crear una web per a la mateixa. La revista acull no tan sols textos en català, sinó també en d’altres llengües presents també al país, com el francès o el castellà.

De moment, la primera tirada assoleix els 1.200 exemplars (es ven a deu euros cadascun) i la distribució –assegurada dins el país– es vol fer també a l’exterior, ja que el col·lectiu vol promoure “el diàleg inevitable amb les ter­res veïnes”, sigui a Catalunya o França, on també es vol arribar.

L’estructura de la revista presenta, com a “pal de paller”, un dossier monogràfic que, en aquest primer número està dedicat a Max Frisch, autor de l’obra teatral Andorra. El col·lectiu ha trobat oportú aprofundir tant en l’autor com en diferents aspectes lligats a l’obra i la seva percepció a Alemanya, on és molt més coneguda que al Principat, malgrat la recent traducció al català feta per Editorial Andorra. Entrevistes, assajos, perfils, ressenyes, textos literaris i la mostra de treballs d’artistes visuals completen les seccions que seran habituals a la revista.

dijous, 23 de desembre de 2010

Víctor Pàmies: el rayo que no cesa

Acabo de trobar aquesta entrevista que li van fer fa poc a l'amic Parèmies tot llegint la pàgina web de Fòrum.ad. Us l'enganxo aquí pel vostre gaudi (que diria el capellà). Aprofito, a més, per saludar el Víctor (doncs d'alguna misteriosa manera acabarà sabent que he publicat aquest retall aquí) i desitjar-li bon Nadal i un molt feliç 2011.

Víctor Pàmies: "Cada dia apareixen nous refranys per afrontar la nova realitat"

Víctor Pàmies és lingüista i intenta determinar quins són els refranys més populars de la llengua catalana a través d’una enquesta feta exclusivament a través d’Internet i les xarxes socials.

Com se't va acudir identificar els 10 refranys catalans més populars? Bé, de fet, sempre que cerquem refranys, acudim a diccionaris, reculls o monografies en paper, que ens mostren l'estat de la llengua en un determinat moment, però en el passat. Volia identificar els refranys que es diuen i es recorden ara mateix, quan hi ha veus que apunten que això dels refranys s'està perdent. Veus que jo no comparteixo i punt de partida del meu estudi sobre la popularitat dels refranys.

Per què ho has fet exclusivament a través de les noves tecnologies?
Per comoditat, per a comprovar la potència real que tenen aquestes eines per a realitzar estudis semblants i perquè sóc un usuari convençut dels avantatges que ens ofereix internet per a moltes coses. No sé si abans s'havien fet enquestes lingüístiques semblants emprant aquestes eines, però el resultat està sent espectacular.

Quines podrien ser les diferències més destacades en fer l'estudi a través d'Internet o fer-lo, per exemple, a peu de carrer?

Jo crec que no té color. Caminant arribes on et porten les cames. Internet és una finestra oberta al món. Si hagués hagut d'entrevistar-me personalment amb les prop d'un miler de persones que ja m'han fet arribar el qüestionari a través del correu electrònic i que viuen escampats per tot el territori de parla catalana (Perpinyà, Mallorca, Elx, Fraga, Olot, l'Alguer, Andorra la Vella...)... no vull pensar en la despesa que m'hagués suposat pel que fa a viatges i temps. Potser hagués necessitat anys per fer una feina que estic enllestint en poc més d'un trimestre.

Consideres que els refranys estan en perill d'extinció o tenen molt de futur?
Els refranys van néixer en l'oralitat, en una societat poc alfabetitzada. Per això són peces amb rima, ritme i musicalitat. Posteriorment, de la mà de l'escriptura van passar al paper en reculls temàtics, en diccionaris o en monografies locals. Ara som en el moment de fer un nou salt i fer arribar els refranys a la xarxa, posar-los a disposició dels internautes a través de les eines informàtiques i les noves tecnologies. En això treballo amb el meu portal de paremiologia catalana (http://refranys.com ) i tots els blogs especialitzats que comparteixo a la xarxa.

La llengua és rica en matissos i té la capacitat d'adaptar-se perfectament a les noves realitats i a les necessitats dels parlants. És evident que els referents socials i culturals canvien, però la llengua té una capacitat increïble per adaptar-s'hi. Així, de la mateixa manera que hi ha refranys que han caigut en desús, n'apareixen cada dia de nous per afrontar, d'una manera lúdica i enginyosa, la nova realitat.

Però també se'n deuen crear de nous...
Com deia, les llengües tenen una capacitat d'adaptació fantàstica i principalment en el camp de les frases fetes (que juguen amb el llenguatge figurat o metonímic) la producció no s'atura. Potser els refranys i proverbis van més lligats a una cultura ancestral, sovint compartida entre molt diverses cultures, que ja abraça un seguit de consells i coneixements molt concrets i interioritzats, i aquí la producció pot estar més aturada. Però com que són peces anònimes que no sempre podem documentar quan van aparèixer, es fa sovint molt complicat determinar l'antiguitat dels refranys.

Una qüestió molt important és la seva localització geogràfica.
I és clar. Tot el repertori paremiològic català no és compartit al 100% per tots els parlants. Perquè hi ha parèmies referides a llocs molt concrets, perquè hi ha realitats meteorològiques diferents (són molt importants l'immens cabal de refranys meteorològics), perquè hi ha variants concretes en moltes parles. Quan ens trobem amb un refrany o qualsevol altra peça lèxica semblant, és important poder determinar on es diu, quina extensió d'ús i coneixement té i què la va originar. Per això aquestes enquestes arribades d'arreu dels Països Catalans m'ajuden a determinar localitzacions de dites concretes i per això vull intentar oferir resultats de popularitat de refranys per les principals diferents zones dialectals de la llengua catalana.

Hores d'ara, prop d'un miler de persones s'han afegit a la teva iniciativa.
Un miler d'enquestes era on havia situat el llistó per poder emprendre amb certes garanties aquest estudi. No cal dir que estic molt content de la resposta que ha obtingut la iniciativa i que faré tots els possibles per aprofitar aquesta bona inèrcia per poder disposar del màxim possible d'enquestes.

Has tingut alguna resposta que t'ha sorprès especialment?
Moltes, moltíssimes. La generositat de les persones no té límit. Hi ha hagut gent que m'ha fet arribar centenars de dites del seu poble, que ha reenviat la meva crida a moltíssims coneguts i això ha fet que s'anés estenent com una taca d'oli. M'ha sorprès que la majoria d'enquestes que m'han arribat són de gent que no coneixia personalment. O sigui amics i coneguts dels meus amics i contactes.

No sempre les enquestes s'ajustaven a les premisses que demanava per a l'estudi (triar els 10 primers refranys que us vinguin al cap, fer-ho individualment, trametre'm la llista per correu electrònic i facilitar-me les dades essencials de filiació dialectal), però després d'un intercanvi de correus amb tots i cadascun dels participants, la mostra s'ajusta moltíssim al que demanava.

Com a lingüista, com valores la salut de la nostra llengua?
No sóc de tarannà alarmista i penso que s'ha d'aconseguir facilitar que els nouvinguts que arriben al país es puguin incorporar al més ràpidament i de la manera més senzilla possible a parlar el català. S'ha d'eixamplar el percentatge de parlants incorporant els nouvinguts per tal que el català no esdevingui minoritari a casa seva, fet que ja s'està donant en massa racons del territori.

La situació és complexa per la pressió d'altres llengües com l'anglès, el francès o el castellà, per la uniformització que generen els mitjans de comunicació generalistes (amb un percentatge ínfim de català) i per la tasca de constant actualització terminològica de la llengua a les necessitats del moment. S'ha de fer molta feina, s'està fent molta feina i no hem de defallir en aquesta lluita perquè ens hi juguem molt.

Un cop acabi aquest recull, com presentaràs l'estudi corresponent?
Els resultats sortiran publicats al blog Raons que rimen (http://vpamies.blogspot.com ), des d'on vaig iniciar la crida. Trobo que és el més honest i els participants tenen dret a poder accedir a les conclusions de l'estudi des del mateix lloc d'on ha partit la iniciativa i la crida a la participació.

Posteriorment hi ha alguns mitjans que s'han interessat a què hi vagi a presentar les conclusions i no descarto poder-ne fer un llibre en paper amb tota la història, desenvolupament i conclusions de la iniciativa.

L'èxit d'aquesta iniciativa lingüística et podria dur a encetar noves campanyes similars? Segur que sí! El meu cap bull ple d'idees, que aniré conformant ordenadament un cop hagi tancat aquesta enquesta. Però prefereixo no avançar esdeveniments.

Per Ramon Texidó / ACPG (7973 caracters)

dissabte, 18 de desembre de 2010

dimecres, 15 de desembre de 2010

Columna de Joan Massa al 'Diari d'Andorra' 15.12.2010

Referència del Luengo a una menció de l'ideari portellà 15.12.2010

A.L.
 
ORDINO
  L'aspecte que presentava ahir al vespre l'Auditori Nacional era francament desolador. Mig centenar escàs d'espectadors –la majoria, per imperatiu laboral– van assistir a la lectura dramatitzada d'una escena d'El somni de Carlemany –ja saben: aquella òpera amb llibret de Villaró que Minoves va encarregar a Rendini– amb què es va anar esquitxant la cerimònia. Bé, potser no ho era, una escena d'El somni de Carlemany, però ningú no es va molestar a informar el públic del que estava succeint dalt de l'escenari. Entremig, van anar desfilant pel faristol el vicepresident de la Fundació Enciclopèdia Catalana, Jordi Porta, i la ministra de Cultura, Susanna Vela, amb unes intervencions absolutament previsibles i protocol·làries: Porta va posar el Carlemany com a «exemple» de la col·laboració entre l'empresa privada (catalana) i les institucions públiques (andorranes , és clar, que posen a més els calerons), i es va felicitar que la producció literària en català sigui «en quantitat i en qualitat» –va dir– «superior a d'altres literatures que disposen d'una base demogràfica molt més àmplia». Va admetre –ell sí– ombres: «Fallem en la difusió». I aquí és on entra en joc el Carlemany, «que té la virtut de fer públics autors i obres que mereixen ser coneguts». Vela, de la seva banda, es va confessar «honrada» de formar part d'un Govern «que creu en la Cultura», i va fer seu el manifest programàtic de la revista Portella: «És temps de moure's, de crear, de fer propostes i ser imaginatius, de deixar una empremta profunda i bella».

Notícia a la plana web de l'Ajuntament de la Seu d'Urgell 13.12.2010

ES PRESENTA A LA SEU LA REVISTA 'PORTELLA. ANDORRA, LLETRES I ARTS'

Demà dimarts a les vuit del vespre al centre cívic El Passeig.


El Col·lectiu Portella, associació cultural sense ànim de lucre del Principat d'Andorra, presentarà demà dimarts, 14 de desembre, a les vuit del vespre, el número 1 de la revista Portella, Lletres i Arts.

L'acte de presentació anirà a càrrec del regidor de Cultura de l'Ajuntament de la Seu d'Urgell, Miquel Colom, juntament amb els promotors de la revista. La presentació tindrà lloc a la sala polivalent del centre cívic El Passeig.

dissabte, 11 de desembre de 2010

Sobre 'La por de ser província', I

A l'article de l'Alexandra Grebennikova hi havia una sèrie de punts amb els què no puc estar d'acord. Sense ànims de fer polèmica, tinc ganes de comentar-ne algun. Sense èmfasi.

L'Alexandra escriu:

"El nom del grup, i de la revista, suggereix la idea de l’obertura al món. Tanmateix no hem d’oblidar que la metàfora de la portella amaga la necessitat inherent de tancament. Una portella no és un túnel, no és un forat en la roca que permet el pas. La creació d’una portella implica una delimitació de les possibles entrades a un espai inicialment obert, salvatge. De la mateixa manera que les portes es fan amb la idea de poder-les tenir tancades (si no fos així, en lloc de portes tindríem forats a les parets), per fer una portella d’entrada cal “tancar” el camp amb roques. Llegim el Manifest del Col·lectiu Portella per determinar de quina mena de camp, i de quina mena de delimitacions es tracta."

Discrepo: una portella sí que és, també, entre moltes altres coses, justament "un forat en la roca que permet el pas". L'èmfasi és en l'obertura. No vam triar les paraules marge, ni terme, ni frontera, ni límit, ni fita. Les vàrem sospesar i molt a fons. Aquestes i unes quantes centenes més. Amb tot, vam triar amb molta cura la paraula que ens havia d'identificar. I la vam triar, repeteixo, no perquè separa o tanca, sinó perquè obre i uneix. Cert que en l'accepció que significa "porta petita o part d'una porta" es podria forçar la interpretació que fa l'Alexandra, malgrat que una porta igual obre que tanca:  fins i tot l'accepció "més negativa" és ambivalent. Entroncant amb l'inici de l'article de l'Alexandra, que parla de la bellesa, recordem la dita anglesa: beauty is in the eye of the beholder. Jo diria, per analogia, que també hi deu haver tares o imperfeccions que poden estar més en l'esguard de l'observador que en la realitat. Em fa l'efecte que és el cas de l'ull de l'Alexandra quan emfasitza, artificialment, la connotació de tancament. El Col·lectiu Portella es va posicionar, clarament, de la banda de la idea d'espai de connexió.

Com deia, en la resta d'accepcions lexicogràfiques (quan portella no és "porta dins d'una porta" o "porta petita") l'èmfasi és sempre en l'obertura. Fa molt de temps (abans de proposar-los el nom a la resta de l'equip) el Marc Cortès va començar a escriure un article sobre la paraula portell/a al blog que ara fem a mitges amb el Marià Cerqueda (Lo vistaire), datat 3 de setembre de 2008. Jo hi vaig contribuir alguna coseta i a partir d'allí vaig passar de ser lector a col·laborador. En aquella entrada, el Marc ja recull part d'un text meu en què resaltava la idea de portella com espai obert: "es tracta de pedres en les quals s'inserien fustes que servien per tancar un prat. L'espai descrit entre les pedres, però, continua sent una obertura, si t'hi fixes. El que marquen les dues pedres és un espai d'accés, una porta (o una portella)".

Fixeu-vos-hi:

DCVB:


portell
I. Pas molt estret entre dues muntanyes o altres elevacions del terreny (Gir., Empordà, Priorat). Aquesta favor a la mercaderia tingueren al cor los beneits prínceps e prelats passats qui en favor de mercaders... establien los portells e passos perillosos e els reparaven, Eximenis Reg. cosa públ., c. 34. Fem venir la salvatgina en un portell, e allí ab fletxes balestes e lances ne fon feta una gran destrucció, Tirant, c. 82.
II. || 1. Obertura feta violentament a un mur, per la qual es pot passar. Quan uench entorn d'ora de uespres hac tant derrocat del mur que gran portel hi hac feyt, Jaume I, Cròn. 15. Per un portell fort estret e perillós... pujaren en la carrera, Pere IV, Cròn. 286. Ab mines y fonèvols | al mur obrin portells, Orlandis Poes. 51. a) fig. S'obrí un portell en la muralla de gernació, Pons Com an. 44.
|| 2. Esvoranc, solució de continuïtat produïda en un marge o paret per la força de l'aigua o per un altre accident (Urgell, Tortosa, Maestrat, Morella, Mall.). El torrent ha obert un portell, Rosselló Many. 114.
|| 3. Obertura estreta deixada en una paret o marge per a permetre el pas a homes o a bestiar (Cerdanya, Ripollès, Pallars, Ribagorça, Gandesa, País Valencià, Mall., Men.). Sols pach mundatge | e l'escurim, | traga 'l tarquim | del seu portell, Spill 14805.
|| 4. Porteta de llates o de canyes per a tancar un hort o tros petit de terra (Baix Empordà).
|| 5. Espai que queda entre dues cases i que serveix de passatge d'un carrer a un altre (Altea).
|| 6. Finestra o obertura d'una cambra de vaixell, que dóna al costat del buc (BDC, xii, 59).
|| 7. Forat lateral de la calçada, per on l'oli surt i raja dins el safareig (Artà).
|| 8. Buit produït per la ruptura o caiguda d'un tros o peça, com d'una dent, d'una porció de vora d'un recipient, etc.
DIEC2 :

portell
m. [LC] [AQ] Obertura feta a una muralla enderrocant-ne un tros. Les tropes d’assalt entraren a la ciutat per un portell fet per l’artilleria.
m. [LC] [AQ] Pas d’entrada en un marge o en una tanca, que permet just el pas d’un carro.
m. [LC] [TRA] Obertura de la cabina d’una nau que dóna al costat del buc.
portella
2. Obertura practicada al buc d’una nau, com qualsevol d’aquelles per on ixen els canons.


Aquí us deixo una sèrie de topònims andorrans que impliquen lloc de pas, forat en la muntanya, obertura:


el portell de les Comes (Aixàs, Sant Julià de Lòria), la Portella (Aixirivall, Sant Julià de Lòria), la Portella (Canillo), la Portella (el Forn, Canillo), la portella d'Arcalís (la coma del Forat, Ordino), la portella de Besalí (Rialb, Ordino), la portella Blanca (Engaït, Encamp), la portella de la Cebollera (Sorteny, Ordino), la portella de la Coma de Varilles (la coma de Ransol, Canillo), la portella de Comallempla (Comapedrosa, la Massana), la portella del Forn (Sorteny, Ordino), la portella de Joan Antoni (Engaït, Encamp), la portella de la Portelleta (Setut, Escaldes-Engordany), la portella de Rialb (el Castellar, Ordino), la portella de Sanfons (Comapedrosa, la Massana), la portella de les Vaques (Comallempla, la Massana), la Portelleta (Setut, Escaldes-Engordany), el pic de la Portelleta (Setut, Escaldes-Engordany).

N'hi ha molts més.



També hi ha derivats de portell/a que signifiquen "obrir" i "foradar". Mireu:


DIEC2:


esportellar
v. tr. [LC] [AQ] Obrir portell (en un mur, una muntanya, etc.).
tr. [LC] Trencar la vora (d’un recipient).

DCVB:


esportellar
|| 1. Obrir formant portell; cast. desportillar. Turons que el raig esportella, Llorente Versos, i, 94. a) refl. Tan bon punt a les ones lo Calpe s'esportella, Atlàntida v.
|| 2. Trencar la vora d'un recipient o altre objecte; cast. desportillar. Font com aquella que raja del cànter esportellat, Rector de Vallfogona 63 (ap. Aguiló Dicc.).
|| 3. refl. Perdre una o algunes dents, de manera que resti llur buit entre les altres de la dentadura; cast. desportillarse. Som esportellat, me manquen ses dents de davant, Pons Llar 40.
|| 4. refl. Aclarir-se el cel, retirar-se els núvols (Pla d'Urgell); cast. serenarse. «Lo temps s'esportella» (Fulleda). «El sol s'esportella»: el sol comença a deixar-se veure entre els núvols.
    Fon.:
əspuɾtəʎá (or., men., eiv.); aspoɾteʎá (occ.); espoɾteʎáɾ (val.); əspoɾtəʎá (mall.).
    Etim.:
derivat de portell.

Penso que no cal seguir insistint en allò que a hores d'ara, hauria de ser força obvi.

divendres, 10 de desembre de 2010

Revista Portella: crítica d'Alexandra Grebennikova a 'Fòrum.ad' 10.12.2010

La por de ser província

"La bellesa existeix,” diu en Iago Andreu, i em mira amb un aire didàctic, com si em sospités d’un desig ardent de revocar l’existència de la bellesa. Per la seva veu intueixo que la “B” de Bellesa la pensa en majúscula. No seria capaç de contradir a un bon amic, fervent adepte de l’ordre i àngel portador de torrons de la pastisseria familiar de Montblanc. Acabada la feina, parteixo en busca de la bellesa al món dels oficis. Una de les destinacions més evidents del panorama cultural recent és la revista “Portella”: molt bon paper, maquetació perfecta i una llista de creadors que fa néixer l’esperança d’un món de nous somnis. Però la lectura atenta també fa néixer dubtes, mai dubtes sobre la bondat del projecte, sinó dubtes concrets sobre petits detalls.

El nom del grup, i de la revista, suggereix la idea de l’obertura al món. Tanmateix no hem d’oblidar que la metàfora de la portella amaga la necessitat inherent de tancament. Una portella no és un túnel, no és un forat en la roca que permet el pas. La creació d’una portella implica una delimitació de les possibles entrades a un espai inicialment obert, salvatge. De la mateixa manera que les portes es fan amb la idea de poder-les tenir tancades (si no fos així, en lloc de portes tindríem forats a les parets), per fer una portella d’entrada cal “tancar” el camp amb roques. Llegim el Manifest del Col·lectiu Portella per determinar de quina mena de camp, i de quina mena de delimitacions es tracta.

Al Manifest s’expressa l’objectiu de “generar un fòrum de cultura decididament andorrà, però alhora obert i permeable a totes les influències de contrades veïnes i llunyanes, amb les quals tenim lligams ancestrals”. Al camp de la cultura, em costa acostumar-me a les coses “decididament nacionals”. Una revista que volgués ser “decididament russa” o “decididament anglesa” em provocaria malestar. Quan es tracta d’un país tan petit com el nostre, el rebuig és menor, però segueixo pensant que el bo seria que la crítica – i la població - veiés el resultat del seu treball com a “decididament andorrà”, i no que es decideixi fer-ho “per decret” (o Manifest). ¿No serà una idea nascuda, - ella també! - d’aquella “por andorrana de ser província”, “die andorranische Angst, Provinz zu sein”, de la qual parla Max Frisch i que evoquen els autors de la revista?...

Quant a les influències de les contrades veïnes i llunyanes amb les quals es tenen lligams ancestrals, m’hi perdo definitivament. O bé s’accepten totes les influències, i no cal dir-ho, o bé s’exclouen específicament les possibles influències de les contrades llunyanes o veïnes que han tingut la mala fortuna de no haver format cap lligam ancestral amb Andorra. En aquest últim cas, resultaria que les influències espanyoles, franceses i portugueses – o russes, britàniques i italianes, si hi trobem el requerit lligam ancestral – són benvingudes, en canvi, les influències sueques o sud-africanes no, per falta de precedent.

M’hagués agradat llegir-hi un Manifest d’intencions estètiques en lloc d’un Manifest de construcció identitària (no és que es digui així, però ho és). Sembla que als autors, la comprensió de la realitat andorrana els resulti més atractiva que la creació de noves realitats. La revista no parla del cinema, de la música ni de les galeries de l’art; el teatre de Max Frisch (“una recerca infructuosa del que és i com es construeix la identitat” en “un país de mides tan reduïdes, inversament proporcionals al seu sentit d’autocrítica”, segons Txema Díaz-Torrent), i la fotografia, essencialment de Pep Aguareles, amb participacions puntuals de Jaume Riba i Tony Lara, hi tenen un cert protagonisme, però essencialment, es tracta d’una revista de pensament andorrà... això ja la fa una cosa curiosa.

A la revista hi ha un text en portuguès, un text en francès i un text en castellà; si hi és la traducció, no he sabut trobar-la. El fet d’incloure contribucions en altres llengües és original, però si Manel Gibert i Quim Torredà, en citar Òssip Mandelstam, l’haguessin citat a l’original en rus, ningú no els entendria. I que consti que em fa moltíssima il·lusió que citin un gran poeta rus. Trobo que quan es tracta de contribucions en llengües estrangeres, les traduccions són essencials.

La qualitat literària dels textos varia, com és inevitable en qualsevol publicació, però trobo que generalment és molt bona. En un petit article, és impossible analitzar totes les coses bones, i només mencionaré que, entre d’altres, és mil vegades digne d’atenció el dossier “La por andorrana”, sobre “Andorra” de Max Frisch, els autors del qual fan paral·lels interessants entre el “model andorrà” fictici, un món poblat de desconfiança envers les coses llunyanes i properes, i l’Andorra real: amb il·lustracions genials de Jordi Casamajor... Els homenatges a Antoni Morell, Sergi Mas i Casi Arajol, sense els quals la visió del nostre petit món seria incompleta, són tendres i sincers. No oblidem tampoc la presència del Don Quixot de la Manxa, Conquistador d’Andorra, del qual hem pogut fer la coneixença gràcies a Iñaki Rubio.

Estic perduda entre la ficció i la realitat. La Bellesa segueix existint, però li plau amagar-se, com a la natura, segons Heràclit (vegeu l’epígraf a “El so discret” de Gibert i Torredà). Al meu món, les sensacions i les idees que les provoquen ocupen un lloc més definit que la bellesa. A l’article de Díaz-Torrent, un intel·lectual es defineix com “un personatge ridícul, víctima d’un compromís excessiu amb el seu context, que malda per desentrellar la veritat de les coses.” M’agradaria fer-ho; m’agradaria que fos possible; m’agradaria que algú hi arribés. Desitgem una llarga vida a la publicació recentment nascuda. Llarga vida de molts feliços anys.



Publicat originalment a Fòrum.ad i reproduït aquí amb el vist-i-plau de l'autora, a qui tornem a agrair la deferència.

bloGuejat: L'escollit (LXXIII)

En Salvador Macip, vell conegut de la casa, ens dedica avui (el paio és generós) la clàssica secció "L'escollit" del seu blog BloGuejat. Els de la revista Portella estem agraïdíssims del regal.


L'escollit (LXXIII)

Avui a l'Escollit us parlo de la revista Portella, que han presentat aquests dies. Sempre s'ha de celebrar que neixi una nova revista cultural. Aquesta a més té molt bon aspecte, és de procedència andorrana i compta amb gent com el David Gálvez, blogaire d'aquests hiperactius, que fa temps que segueixo. Val la pena fer-li un cop d'ull. Aquí podreu llegirels elogis que els ha dedicat la premsa. Molta sort en aquesta aventura!

diumenge, 5 de desembre de 2010

Revista Portella: Article de César García al 'Periòdic d'Andorra' 5.12.2010


Ostium culturae

diumenge, 5 de desembre de 2010 02:00 
CESAR GARCIA
La Portella, la Portelleta, Portella d'Arcalís, Portella de Rialb, Portella de Besalí, Portella del Forn, Portella de Sanfons, Portella de la Coma de Varilles, Portella de la Cebollera, Portella de Joan Antoni. Aquest topònim sovint repetit i repartit per la geografia andorrana ha estat escollit per batejar una iniciativa cultural que es va presentar dimarts i que es podria denominar la Portella de Joan Peruga i els seus companys. Amb una posada en escena que fugia del dejà vu i que invitava a entrar en la publicació, es va obrir pas Portella, la nova revista andorrana que s'ocuparà de la cultura nacional. A hores d'ara el significat de nacional i petit, con nosaltres som, ha de voler dir internacional: des de la petitesa del nostre territori a la immensitat del nostre món. Tenim quelcom a dir i hem de ser capaços de dir-ho, amb les eines necessàries. Hem de ser conscients de la nostra petitesa però també ho hem de ser de les nostres possibilitats i la cultura és una oportunitat per expandir la nostra presència arreu.

A Andorra tot és petit, els noms així ho reflecteixen: Portella. Deu ser la humilitat de la gent de muntanya que sap que la natura és molt més potent que les persones. No obstant Portella pot ser gran, és ja una gran idea feta realitat. Caldria que fos també un bé cultural que es perllongui en el temps. El país ho necessita. Caldrà un suport econòmic que la faci viable. ¿Per què costa tant aconseguir diners per a la cultura? És d'agrair que els responsables siguin gent de l'educació, és a dir professors, és a dir cultivadors de persones que volen fer la seva feina didàctica també fora de l'aula, com si tot el país fos una escola on tots aprenguéssim allò que és amagat darrere les lletres i dels autors de les lletres.

Recordo que quan era a Dublin durant la setmana de Pasqua, fent una visita al Trinity College vaig veure uns cartells anunciadors de l'obra de Max Frisch, Andorra, que aquell dia es representava. L'autor suís és protagonista del primer número de Portella i ho va ser també a la presentació. Aquella visita a la universitat dublinesa va ser com una premonició. A més dels membres del col·lectiu, Portella compta amb col·laboradors entre els quals hi ha la Roser Porta, que no podia faltar tenint aquest cognom.

dimecres, 1 de desembre de 2010

Revista Portella: Editorial del 'Periòdic d'Andorra' 1.12.2010

Benvinguda a la revista 'Portella'


Malgrat la profunda crisi per la qual travessa, el món de la premsa és un món de contrastos: Mentre la pràctica totalitat dels mitjans escrits existents les passen magres en neixen de nous. L'últim exemple el vam tenir diumenge passat a Catalunya amb l'aparició del diari Ara, un nou concepte de mitjà de comunicació escrit que aposta fermament per la difusió mitjançant plataformes digitals.

A Andorra ahir es va presentar una nova revista de temàtica cultural i periodicitat semestral: Portella. No podem sinó saludar-la amb el més sincer entusiasme. Per tres motius: el primer per apostar per un mitjà escrit –per bé que Portella no sigui un mitjà de comunicació stricto sensu– en temps de crisi, no només de la premsa escrita, sinó de la lectura en general. El segon, per haver escollit un àmbit com el de la cultura i ser capaç –com el primer número demostra– de tractar-lo amb rigor, profunditat i amenitat. El tercer, per comptar amb col·laboradors el nom dels quals està estretament lligat al d'aquest rotatiu: el redactor de Cultura Andrés Luengo, el fotògraf Tony Lara i la que va ser durant anys cap de redacció i periodista cultural, Roser Porta.

Diversos mèrits s'albiren amb el primer cop d'ull al primer número de Portella: l'hàbil combinació de localisme i universalitat, l'acurada edició i tractament del text i les fotografies i la varietat dels col·laboradors escollits i de les disciplines tractades. Tot i això, des d'un punt de vista periodístic, resulta especialment interessant la presència de quatre llengües diferents a les pàgines de la revista. Portella és una revista en català, fet que no és menor en tractar-se d'una llengua que no ho ha tingut sempre fàcil, enclavada com està entre dues comunitats lingüístiques tradicionalment molt potents. Una revista en català, però, que inclou textos en francès, castellà i portuguès. Això evidencia un interès a no amagar la realitat del país en el qual s'edita. I amb això, Portella assumeix el que hauria de ser un dels principals objectius dels mitjans de comunicació: la vertebració de la societat, la consolidació de la comunitat. De fet, ja ho anuncia en la seva carta de presentació: «Quan l'economia i la política es comporten amb massa temor o cautela, la literatura i les arts han d'actuar amb resolució i generositat, i han de contribuir a vertebrar una comunitat que reforci el caràcter propi». Doncs això: ara només hi falten els lectors. Felicitats al col·lectiu Portella per haver impulsat la revista i per molts i molt fructífers anys.

Revista Portella: Breu aparegut al 'Més Andorra' 1.12.2010



Cliqueu damunt la imatge per engrandir-la

Revista Portella: Portada i notícia aparegudes al 'Periòdic d'Andorra' 01.12.2010

Cliqueu damunt les imatges per engrandir-les.



Revista Portella: Portada i notícia aparegudes al 'BonDia Andorra' 01.12.2010


Cliqueu per engrandir les imatges.


Revista Portella: notícia apareguda al 'Diari d'Andorra' 1.12.2010



 Cliqueu damunt la imatge per engrandir-la

Revista Portella: Notícia apareguda a "Viure als Pirineus" 30.11.2010

Cultura

Presenten a Andorra la revista 'Portella'

Notícia publicada el 30 de novembre del 2010 a les 13:08. Arxivada a la categoria cultura
 
Aquest dimarts dia 30 de novembre, a les 8 del vespre, al Centre de Congressos i Exposicions d'Andorra la Vella es presenta una nova publicació cultural que porta per títol Portella-Andorra Lletres Arts. Es tracta d'una publicació semestral impulsada pel col·lectiu Portella i que a partir d'aquest dimecres es podrà adquirir a les llibreries d'Andorra. D'aquí uns dies la revista també es podrà trobar a les llibreries de l'Alt Urgell i la Cerdanya i el dia 14 es presentarà a la Seu d'Urgell.

Fotografia relacionada amb la imatge 

Imatge de presentació de la revista Portella
El col·lectiu Portella està format per Txema Díaz-Torrent, David Gálvez, Manel Gibert, Joan Peruga, Iñaki Rubio, Roser Suñé i Quim Torredà que des de fa mesos treballen en aquest projecte amb la finalitat de revitalitzar el sector cultural d'Andorra i de les comarques veïnes del Pirineu.

El primer número de la revista Portella compta amb la col·laboració, entre d'altres, de Dúnia Ambatlle, Perejaume, Andrés Luengo, Albert Galindo, Bernat Manresa, Jordi Casamajor i Roser Porta.

La publicació inclou interessant Dossier central dedicat a Max Frisch titulat "Max Frisch. La por andorrana".