diumenge, 13 de novembre del 2011

Sort, 5 de novembre de 2011




Proves fefaents que el Txema Díaz-Torrent i un servidor vam ser a Sort el cap de setmana passat presentant la revista 'Portella' en el marc d'una sessió promocional de l'associació Llibre del Pirineu (LldP). Aquí teniu quatre fotos de l'acte dut a terme a la biblioteca municipal de Sort, que sense ser multitudinari (tot i que Déu n'hi do!), sí que fou molt amable. És més, al final de la xerrada només una de les assistents em va venir a "llegir la cartilla" (positivament, això sí). El Txema, ras i curt, va triomfar. El saldo, doncs, del tot positiu. En alguna de les fotos veureu que ens acompayà en Josep M. Obiols, escriptor i president de l'associació LldP.

Presentació imminent del número 3 de 'Portella'

Cliqueu damunt la imatge per engrandir-la i poder llegir-ne els detalls.

divendres, 4 de novembre del 2011

Cabestros, mansos i marrans?

https://mail.google.com/mail/?ui=2&ik=655ba02122&view=att&th=1337004379e5fee1&attid=0.1&disp=inline&zw 

Demà, peregrinatge a Sort. A veure si ens reconeixeu a mister Díaz-Torrent i a moi même (Gálvez Casellas). Sí, formem part de l'escabot. No el de la foto, no. Els dels membres de l'Associació Llibre del Pirineu. Els dos duem barba. Serem a la carpa a les 18:30. Call me Xisqueta. Beee! Baaa!

Premi Arts Andorra de disseny per 'Portella' (BonDia Andorra)

Declarats deserts els primers premis Arts Andorra de pintura i d’escultura Imprimeix


Els jurats de pintura i d’escultura del 17è Cartell Arts Andorra han declarat deserts els primers premis. Les dues categories dels guardons artístics convocats pel Cercle de les Arts i de les Lletres han obtingut dos accèssits, dotats per Crèdit Andorrà amb 1.500 euros cadascun. L’accèssit de pintura ha estat per al pintor Josep Plaja (Palafrugell, 1955), per un quadre –sense títol– que plasma un carrer de la localitat de Néjar. L’obra forma part d’una col·lecció sobre Almeria, província espanyola de la qual l’autor prepara una exposició.

Plaja qualifica la seva obra de neorealista; treballa sempre a l’aire lliure i utilitza la tècnica de pintura a l’oli. Els motius de les seves pintures són la natura i les marines, i el seu traçat desdibuixat dóna importància a l’atmosfera i l’harmonia del paisatge.

La categoria d’escultura es queda per segon any consecutiu sense primer premi. L’accèssit ha recaigut en Sofia Isus (Sant Joan Despí, 1977) per l’obra Gran petitesa en la immensitat. Es tracta d’una peça de bronze on una petita figura de dona, suspesa a l’aire, s’asseu sobre una estructura en forma de filferro i contempla la immensitat de l’univers. L’autora simbolitza alhora la petitesa de l’ésser humà i la seva gran magnitud. Els premis Arts Andorra també inclouen la categoria de disseny gràfic, dotada pel ministeri de Cultura. En la modalitat de publicitat, l’agència 9 Màrqueting ha obtingut guardons per la caixa publicitària SOM i un fullet d’Andbanc. També s’han atorgat premis per a les modalitats de llibres, cartells i publicació periòdica, que ha reconegut la feina d’A-Tracció-A (Joan Xandri) amb la revista cultural Portella.

La categoria de fotografia ha rebut tres premis. La de cartell publicitari també s’ha declarat deserta, tot i que s’han atorgat dos accèssits.

L’entrega de premis s’ha fet coincidir amb la inauguració de l’exposició de les obres participants en el certamen, i que estaran al Centre d’Art d’Escaldes-Engordany fins al 19 de novembre. Els jurats de pintura (Mercè Saurís, Ruth Casabella i Faust Campamà) i d’escultura (Francesc Rodríguez, Elisenda Vives i Josep Maria Ubach) han decidit que totes les obres participants en les dues categories siguin exposades al CAEE.

Entre els noms que podran trobar en la mostra hi ha el de Joan Canal, Eve Ariza, Alfons Valdés, Arnau Pérez Orobitg i Martín Blanco, el guanyador de l’edició passada en la modalitat de pintura.

Article d'Andrés Luengo sobre l'Associació Llibre del Pirineu

Recupero aquí sota un article sobre l'Associació Llibre del Pirineu que l'Andrés Luengo va publicar a' El Periòdic d’Andorra' el 18 abril del 2011 amb l'excusa que demà hi ha acte de l'Associació a la Fira de Tardor de Sort. El Txema Díaz-Torrent i jo mateix ens desplaçarem fins a la VII Mostra d'Ovella Xisqueta amb l'afany de presentar la revista 'Portella' i no sortir-ne gaire esquilats. A l'article, a banda de l'ínclit Díaz-Torrent, hi apareix el nostre novel·lista revelació: Iñaki Rubio. Long life i ens veiem demà a Sort!

 

 

 


http://www.editorialandorra.com/components/com_virtuemart/shop_image/product/b593747e251d963be198e16a302817a4.jpgFacin la prova: el pròxim dia que visitin Barcelona, Lleida o Girona, entrin en una llibreria i hi busquin Trencadís, l’última novel·la d’Iñaki Rubio (Editorial Andorra); o La foscor visible, l’estupenda traducció al català de les memòries de la depressió de Wiliam Styron, cortesia –ja saben– de Límits: o encara més, …És estrany! Tres contes numèrics, el recull amb què Albert Ginestà es va endur l’últim Sant Carles Borromeu. El més probable –posem-hi la mà al foc– és que fracassin, perquè la trista, penosa realitat, és que els autors locals –sempre que no publiquin, és clar, amb editorials barcelonines– són avui invisibles més enllà de les nostres fronteres. I també els nostres segells. El pitjor del cas és que no cal anar tan lluny per comprovar l’escàs ressò de la producció literària nacional Runer avall: l’empresa és massa sovint igual de frustrant en places aparentment germanes com ara Puigcerdà, Tremp, Sort, Oliana i fins i tot la Seu. I superar d’una vegada aquesta frontera física i també mental és precisament l’objectiu de l’Associació Llibre del Pirineu, concebuda a la tardor a l’escalf de la Festa del Llibre del Pirineu que té lloc el primer cap de setmana de setembre a Organyà, i presidida per Joan Obiols: «La idea era aglutinar els agents interessats en el món del llibre en una sola entitat –autors i editors, és clar, però també llibreters, bibliotecaris, impressors, quiosquers i, en fi, qualsevol lector interessat– per superar l’atomització i l’aïllament tradicionals i, sobretot, donar visibilitat al llibre amb denominació d’origen pirinenca», diu Txema Díaz-Torrent, el coordinador per a Andorra. També, hi afegeix, funcionar com a canal d’interlocució entre els socis, insisteix, «perquè un llibre publicat a Andorra es trobi a Tremp o a Solsona –i al revés– i també entre els socis i les administracions a l’hora de gestionar subvencions i millorar la distribució, des del convenciment que una veu col·lectiva sempre serà més convincent que una d’individual».

Mig any escàs després del part, l’entitat ja frega el centenar de socis distribuïts per la Cerdanya, Val d’Aran, la Ribargorça, els dos Pallars, l’Alt Urgell i Andorra. I a partir d’avui mateix ja es pot trobar a les llibreries d’aquests territoris el primer catàleg conjunt, que recull una trentena llarga d’obres publicades per segells com ara Editorial Andorra, Límits i Fundació JuliàReig –entre les andorranes– i Salòria, Garsineu, Cim i Pagès, entre les catalanes. El flamant catàleg arriba a temps per Sant Jordi i constitueix la primera aparició pública de Llibre del Pirineu. «Molt probablement, una iniciativa com aquesta hauria sigut inviable per a cadascun els socis individualment. Junts podem publicar aquest fulletó i distribuir-lo per totes les llibreries del territori», diu. N’hi seguiran d’altres, i ben aviat: llibreries i biblioteques seran dos dels objectius prioritaris de l’entitat: que reservin –com ja fan algunes, tot sigui dit– un espai de l’aparador al llibre pirinenc. Així mateix, els coordinadors territorials actuaran com a intermediaris per facilitar l’accés d’autors i editors d’altres zones. Posar ordre, afinar dades i donar visibilitats als autors locals a Viquipèdia serà un altres dels camps d’actuació immediata de l’associació. Crear, promoure i divulgar la marca Llibre del Pirineu, de provada eficàcia en d’altres àmbits. Des del respecte a la personalitat i individualitat de cada autor i de cada territori, però també des de la convicció que en un món cada vegada més globalitzat, els problemes del sector del llibre local només es resoldran amb iniciatives conjuntes i amb una sola veu. Per cert, la quota de soci, uns testimonials 20 euros anuals. El preu d’un llibre.

diumenge, 30 d’octubre del 2011

Geni anònim

XIX

Algún día vamos a yacer fríos y esqueletosos.
Lo que hayamos sido pasará a formar parte de otras cosas.
En algún momento, nadie va a saber que hemos sido.
Quizás nuestros hijos nos recuerden. Quizás también nuestros nietos. Y algunas generaciones más, quizás.
¿Pero cuántas generaciones podremos durar en la memoria colectiva?
Incluso si fuéramos célebres e ilustres. ¿En mil años nos recordarían? ¿En diez mil años? ¿En cien mil años?
Estamos condenados al olvido.
De nada sirve tratar que nos recuerden. En vano esforzarse por ser olvidado.
Eventualmente el que lee, el que escribe, no seremos nada.
Esta existencia breve no dejará marcas en el universo.
Y pronto será como si no hubiéramos existido.

Mi niña no tiene nombre


Mi niña de mármol quieto viaja en la eternidad de un colectivo.
Los dedos macramé de lino frágil
que juegan esta vez con un boleto.

La vida, como una hornalla,
se apaga con un giro de muñeca.
Se desvanece así. Como la punta
impermanente de la cinta-escóch.

Aquests textos són exemples d'un dels millors escriptors que conec a la xarxa, un argentí de qui en desconec el nom i que publica des del blog Cómo rompe las palabras. Us recomano que passeu a visitar-lo. No sé si us agradarà, però segur que us sorprendrà i no us deixarà indiferents. I ara, a continuació, una joia brutal:

Liason


Tu cara sepulturera
flota en el mar salino inexpresiva
como el pedazo de madera flota.
Vuela con la virtud de una gaviota:
de una gaviota pálida que fuera
del cielo la más lúbrica y remota.
De una gaviota que se diera vuelta
como al atardecer los girasoles.
De una gaviota suelta y embustera
como los sostenidos y bemoles.

Xerrada sobre la roseta del Pirineu


Després de mesos treballant en la xerrada que vaig fer divendres passat a la sala d'actes del Comú d'Escaldes-Engordany, la sensació que me'n va quedar és agradosa. Com que ja sabia que el tema era "força especialitzat", que ho feia per amor a l'art, que seríem quatre gats i que no podria explicar tot allò que havia descobert durant la investigació, m'ho vaig poder passar molt bé: sense nervis, sense falses erudicions i amb un discurs adaptat a les circumstàncies. M'hi vaig dedicar el temps just perquè ningú no s'adormís (uns 50 minuts llargs) i vaig exposar els quatre fets bàsics que m'interessava tocar.

Entre el públic, un parell d'historiadors, algun investigador, algun professor, algun ex consejero d'educació espanyol, i, en general, gent de la Casa de Aragón. Els agraeixo molt l'oportunitat oferta, l'acollida de la conferència i el sopar posterior al Don Denis.

Per cert, pels qui no hi vau ser, la xerrada versava sobre aspectes de la cultura popular compartits entre els territoris d'Andorra i l'Aragó. Vaig parlar d'alguns ritus i edificicacions similars (comunidors i conjugaderos, comunir o conjurar tempestes),  de lèxic compartit (esquirol / esquiruel) i de simbologia i iconografia popular comuna.

El tema central fou el fet que compartim la rosa sexifòlia com a element decoratiu i protector popular de fa molts segles.

Vaig projectar exemples del seu ús en portes de cases i corrals, collars de fusta, motlles per fer formatges, mobles domèstics i religiosos, joieria, etc. Vaig demostrar amb imatges que es troben encara avui en dia a Andorra i en tot el territori del Prepirineu i el Pirineu aragonès els diversos usos al llarg dels segles i fins l'actualitat.

De passada, vaig aprofitar parlar més en genèric dels símbols solars (com la rosa sexifòlia): trisquells i religadas de tres caps, lauburus i religadas de quatre caps, esvàstiques europees i orientals, religadas de cinc i sis caps, símbols solars de multitud de braços o formades a partir de cercles concèntrics...

També vaig explicar el possible camí fins al símbol solar de sis braços (la roseta del Pirineu) des de la creu. Concretament, des de la creu de Malta.

Ara tinc la intenció de transformar en un text ben travat i documentat allò que divendres només fou una projecció de més de 150 imatges i uns quants apunts.


Agraeixo les imatges de l'acte al Jordi Casamajor.

dissabte, 29 d’octubre del 2011

dissabte, 1 d’octubre del 2011

Andorra, un paradís (via ferrada)

Interessant vídeo promocional en què algú de fora (l'alpinista Cathy O'Dowd) ens ve a recordar allò que els d'aquí ja hauríem de saber, primer, i hauríem de saber explicar, després. A banda d'algunes imatges interessants de la natura andorrana, se la sent parlant en positiu del valor del paisatge andorrà i fent una passejada per la via ferrada del Roc del Quer.

divendres, 12 d’agost del 2011

L'enigma de la setmana

A Saignon, poble de la Provença francesa del qual us parlava breument en el meu darrer escrit, vaig fer una foto d'una porta sobre la què algun antic resident havia deixat una nota d'acomiadament. Una nota d'agraïment al poble pels anys de felicitat que "els" havia brindat.

Cliqueu damunt la foto. Llegiu el text original. Analitzeu la signatura. Sou capaços de descobrir qui és el personatge (probablement sigui un escriptor o artista) que hi ha al darrere?

El text fa:
Mérci à Saignon de la part de notre famille pour vingt-deux ans de merveilleux moments.
T*** D***
 Qui l'encerti, l'endevina!






dimecres, 10 d’agost del 2011

En ruta, I


Som a Alemanya. Com cada estiu. O gairebé. La Nicole s'ha retrobat amb la família i n'està, com sempre, encantada. Els nens també estan contents de ser aquí perquè tornen a veure tietes, padrins (tècnicament, nonna i opa) i cosins. Jo tampoc no em queixo pas ja que sempre que la resta de la troupe estan feliços i contents en trec algun profit en la forma de tranquil·litat i temps per llegir, anar en bicicleta o treure la pols a algun dels blogs ja encacarats de tanta indiferència...

Aquesta vegada hem tornat a l'estil old school i hem viatjat en cotxe. Volia, tant sí com no, transportar fins aquí la bicicleta de muntanya. A més, sempre va bé disposar de vehicle per moure'ns amb total llibertat i en tot moment.

El cas és que aquest cop vaig decidir que sortiríem ben de matí per desviar-nos una mica de la ruta i fer tarda, nit i esmorzar en algun raconet de França. Excel·lent excusa per liquidar un dels "deutes" que no havia saldat mai amb mi mateix: visitar Saignon, el poblet on Cortázar tenia la seva segona residència.

Va ser una experiència preciosa. Primer, a la tarda, vam arribar prop d'Apt (no és lluny Avignon) i, amb no poques dificultats, vam trobar l'hotelet en què havíem reservat habitacions. Ens vam canviar i vam anar de pet a la piscina. La clau va ser aquesta: després de més de sis hores de viatge ens vam remullar un parell d'hores. Els nens contents i els grans també.

Després dutxa i cap a Saignon. Allí vam passejar, fer fotos, ser feliços i sopar prou dignament. El restaurant es deia La Maison de Solveig. La cambrera es deia Laura. El lloc, molt agradable. La noia, també.

Saignon és un poble que ha sabut mantenir una certa essència d'autenticitat. Encara hi sobreviuen alguns tallers d'artista d'aquells que li van donar renom en altres èpoques.

Gaudiu de les fotos!

diumenge, 3 de juliol del 2011

Venc Hyundai Santa Fe per 4.000 euros

Es tracta d'un Hyundai Santa Fe 2.0 CRDi GLS.

Només un propietari.

Més que un "jeep" es tracta d'un 4 x 4 familiar.

És un cotxe pràctic si es té família nombrosa, sobretot canalla petita. També és pràctic si sou ciclistes: permet encabir-hi una bicicleta sense desmuntar roda davantera (tant BTT com carretera), només abatent un seient.

Ja us afegiré els detalls d'any de fabricació i matriculació.

Matrícula AND E8364. 127.000 quilòmetres. 112 CV. Dièsel.

Bon estat mecànic (revisions cada 10.000 quilòmetres). La planxa, però, no està impecable: bony a la part de sobre la roda dreta trasera i petit bony al sostre (a la part de la porta del portamaletes).

Aquesta mateixa setmana passarà la ITV.

Li canvio també totes les catifetes.

En breu penjaré fotos del cotxe.

Preu: 4.000 euros. Contacte: 391 089 / galvezcasellas arroba gmail punt com.

dimecres, 29 de juny del 2011

El col·lectiu Portella presenta "La veu cantant" de Pere Ballart

L'equip petit

El Txus-padrí-de-l'Aitana ens ha enviat via Facebook l'enllaç a aquest vídeo penjat a Vimeo. És acollonant. Boníssim. L'Eduard, el seu fill, juga a l'equip de futbol al què va dedicat el film. He rigut molt.

Gaudiu-ne!

El text introductori que em va enviar el Txus fa:

Hola guapos. Per si encara no us n'heu assabentat de la moguda, us penjo un enllaç a un vídeo documental sobre l'equip de futbol prebenjamí b del Margatània (escoles Margalló i Cossetània), on hi juga l'Eduard. A part d'estar molt bé, ha generat una mena de follia a la xarxa (ha estat vist uns 300.000 cops segons la productora, ens han entrevistat a Rac1 i CatRàdio, i continuen perseguint-nos altres mitjans). Només cal que cliqueu 'l'equip petit' a google, facebook o twitter per flipar una estona. Però primer mireu el vídeo!



dimarts, 21 de juny del 2011

Birdies i budisme

Una altra petita anècdota domèstica.

I és que, ara que torno a fer horaris raonables i a passar més estones amb la canalla, el resultat és impepinable: augment de les incidències humorístico-poètiques.

Ahir jugava al golf de Wii Sports amb l'Aitana (7 anys) i la noia va fer un forat magistral. En demanar-li "com és que em guanyes?" Em va respondre, amb una tranquil·litat força plausible: "és fàcil, amb el cristianisme i el budisme, estimant als altres...".

Collons, i tant si és fàcil... Guanyar al golf a base de fer el bé als altres via cristianisme i el budisme. Una recepta infal·lible!

dilluns, 20 de juny del 2011

Etherised upon a table?

http://ampaipse.files.wordpress.com/2011/05/joan-pich-i-pon-2.jpgMés anècdotes domèstiques d'aquelles que abans sovintejaven en aquest blog... Ja sabeu que les de tall lingüístic són les que més m'agraden, tot i que no faig escarafalls a anècdotes de visió poètica o transcedent aportades pels meus fills o altra genteta menuda. Sóc conscient que la minva en anècdotes lingüístiques acabarà en secada total... Els dos menuts (7 i 8 anys) cada cop dominen més l'eina i "'s'equivoquen" menys. Llàstima. Sobretot perquè els pretesos errors sovint aportaven llum (o, si més no, humor) al nostre massa-ben-parametrat dia a dia.

En fi, prou literatura introductòria. Vamos al trantran.

Primera anècdota

Vespre. Interior cuina. Hora de sopar.

L'Aitana, la viva de la família, demana --com qui diu "passa'm la sal, sisplau"-- com és que tal conegut es lleva sempre tan tard. Contesto que és perquè pren una medicació que fa que tingui molta son. Explico, per treure ferro, que jo abans prenia una medicació per a l'al·lèrgia que també em feia anar adormit tot el dia i  vaig haver de canviar-la. El Nahum postil·la, amb el seu discurs de setciències, "sí, és com aquella medicació, l'Anastàsia."

Digne de tot un Pich i Pon.


Segona anècdota

Carrer. Dissabte matí.

A Sant Julià s'hi celebrava aquest cap de setmana una activitat anomenada Festa del Pop. Celebració gastronòmica i musical organitzada amb col·laboració amb la Casa de Galícia, penso. Dos nens i sa mare passegen en sentit contrari al meu. A l'afirmació de la mare de "ja han començat la Festa del Pop", un dels nens respon "li dediquen al Michael Jackson?". La mare diu "què dius del Michael Jackson?! Pop, pulpo!". El nen contesta "és que el Michael Jackson era el Rei del Pop".

diumenge, 19 de juny del 2011

Notícies professionals

https://mail.google.com/mail/?ui=2&ik=655ba02122&view=att&th=12f4fef156714060&attid=0.1&disp=inline&zwNois, us deixo una miqueta d'informació complementària sobre el que va passar la setmana passada en l'àmbit professional personal: he deixat d'exercir com a director de departament del Ministeri d'Educació i he retornat a un centre educatiu. Va ser el dia 15. L'única cosa permanent és el canvi, no? Ho deia algun il·luminat nepalès?

Desitjo tota la sort del món al nou equip. Principalment, als companys portellans Roser Suñé i Quim Torredà.


ENSENYAMENT

El Govern reestructura Educació amb el nomenament dels nous directors

Ester Vilarrubla és la nova responsable de l'Escola Andorrana i Joaquim Torredà substitueix David Gálvez al capdavant de Formació Professional i Serveis Escolars




Redacció/Agències - Andorra la Vella - 15/06/2011

L'Executiu ha fet públics aquest dimecres al Butlletí Oficial del Principat d'Andorra els nomenaments dels diferents directors que conformen els departaments del Ministeri d'Educació.
Així, Ester Vilarrubla ocuparà el càrrec de directora del Departament d’Escola Andorrana, mentre que Anna Zamora serà la directora del Departament de Sistemes Educatius i Relacions Internacionals. D'altra banda, Joaquim Torredà ha estat nomenat director del Departament de Formació Professional i Serveis Escolars, mentre que M. Mercè Cabré serà la directora del Departament de Suport a l’Ensenyament i Inspecció Educativa. Finalment, M. Meritxell Gallo exercirà com a directora del Departament d’Ensenyament Superior i Recerca.
La publicació d'aquests nomenaments ha anat acompanyada del cessament dels anteriors responsables. Així, el decret del Govern fa públic el cessament de David Gálvez com a director del Departament de Formació Professional i Serveis Escolars, Rosa Maria Rechi com a directora del Departament de Suport a l’Ensenyament i Inspecció Educativa, Lídia Samarra com a directora del Departament d’Escola Andorrana i Jordi Torné com a director de Sistemes Educatius i Relacions Internacionals.
D'altra banda, el BOPA ha fet públics altres nomenaments del Departament de Salut que ja s'havien anunciat fa uns dies. Així, Josep Maria Casals serà el director general de Salut i de Benestar, i Carme Pallarés assumirà el càrrec de directora del Departament de Recursos Sanitaris. El BOPA també publica el cessament de Margarida Coll com a directora del Departament de Salut Pública.

divendres, 17 de juny del 2011

'Lo vistaire' a 'La paraula del dia' de RAC1

Fa uns dies, el Ramon Solsona va parlar (ja ho havia fet algun altre cop, també molt bé) del blog Lo vistaire, en què col·laboro de tant en tant. Podeu escoltar el Ramon a la secció La paraula del dia del programa El món a RAC1 (cliqueu aquí).

El maig del 2008 el Marc Cortès va crear un blog per recollir "trets del català que es perd a Andorra i l'Alt Urgell". Més endavant ens hi vam sumar el menda i el Marià Cerqueda. Cal reconèixer que, tot i la bona empenta inicial, fa dies que tenim el tros força abandonat. Quansevol dia mos hi fotem, tornar.

Tal i com deia l'altre dia el Marc al seu blog personal (a cal rèflex):
A Lo vistaire hi ha 122 entrades, bàsicament sobre lèxic. Les últimes: espalillat, buna i buner, clípol, festanal. Us convidem a fer-hi aportacions, o a sumar-vos al trio de vistaires, a veure si podem fer-lo més gran i complet, ja que a internet no hi ha gaire teca sobre el parlar d'aquí dalt.

dimecres, 18 de maig del 2011

Presentació de la guia In-Forma't 2011-2012 bis

In-forma’t inclou formacions d’entitats no governamentals

Nacional - Societat

Escrit per M. S. C.

Dimecres 18, Maig de 2011

La guia In-forma’t per al curs 2011-2012 s’ha ampliat amb altres formacions impartides per entitats no governamentals, com la Creu Roja i les federacions esportives.

Aquesta és una de les novetats de la publicació, destinada a fer conèixer les possibilitats formatives (tant al país com a l’estranger) un cop acabats els estudis obligatoris. A més, inclou l’oferta de les dues noves universitats (la Universitat de les Valls i la Universitat Oberta de La Salle) i s’ha clarificat la informació dels documents necessaris per residir a l’estranger com a estudiant.

El director de Formació Professional i Serveis Escolars, David Gálvez, va indicar que la guia inclou informació sobre els tres sistemes educatius, l’oferta formativa i el centre que l’imparteix, les condicions d’accés i el tipus de qualificació que s’obté, informació sobre les beques i una llista de llocs web. També s’hi troba informació dedicada a l’Espai Europeu d’Educació.

La publicació també recull altres formacions, com són els cursos gratuïts de català i història, els centres d’autoaprenentatge i l’oferta de l’Escola de Formació de Professions Esportives i de Muntanya. Gálvez va explicar que la intenció és treure la publicació abans que els estudiants hagin fet les preinscripcions. Tot i així, va recordar que l’orientació es fa des de diferents àmbits i que aquesta no és l’eina fonamental. La guia està finançada pels set comuns i el Govern i té un cost de menys de 5.000 euros. Se n’ha fet 7.000 exemplars, ja que va adreçada a un públic més ampli que els joves que ara cursen ensenyament obligatori.

La cònsol major de la capital, Rosa Ferrer, va celebrar que una de les universitats privades s’instal·li a la parròquia, ja que aporta més oferta educativa i ambient. Les classes començaran al Centre de Congressos fins que estiguin enllestides les obres de la seu de l’avinguda Meritxell.

Presentació de la guia In-Forma't 2011-2012

EDUCACIÓ

La 'Guia d'ensenyaments d'Andorra' inclou l'oferta de les ONGs
Es tracta d'una edició conjunta dels comuns i el Govern

Redacció - Agències/ Andorra la Vella - 18/05/2011


Ferrer i Gálvez, durant la presentació. ANA

Els comuns i el Govern han presentat aquest dimecres la reedició de la Guia d'ensenyaments a Andorra 2011-2012 In-forma't que recull les principals informacions a tenir en compte per aquells alumnes de centres escolars del país que vulguin continuar formant-se a l'exterior o al mateix Principat.

Entre les novetats d'aquesta edició, segons ha explicat la cònsol major d'Andorra la Vella, Rosa Ferrer, hi ha la inclusió de l'oferta formativa que entitats no governamentals, com per exemple la Creu Roja Andorrana, fan per a joves. La guia vol ser un instrument útil i complementari per orientar-se quan es finalitzen els estudis obligatoris.

El director de Formació Professional i Serveis Escolars del Ministeri d'Educació, David Gálvez, ha dit a la presentació que la guia "funciona correctament" i que és una "eina força útil" que més que orientar, informa. "La guia recull i ofereix un resum concentrat de moltes adreces, possibilitats d'estudi a l'estranger, informació concreta sobre condicions d'accés a estudis del país", ha assenyalat. Ha afegit que "anem millorant la qualitat del producte any rere any, però no hi ha grans canvis" encara que es mira d'"endreçar millor i de forma més clara per donar coherència a les diferents seccions".

A banda de la informació relativa als tres sistemes educatius, hi ha informació de l'oferta formativa i els centres que la imparteixen, els requisits i altres detalls sobre les professionals per a les quals prepara l'oferta formativa, el tipus de diplomes que s'obté, el llistat de llocs web en l'àmbit de l'educació superior i altres formacions, així com una part dedicada a l'espai europeu d'ensenyament superior, segons ha explicat Gálvez.

Entre els canvis introduïts en la nova edició, ha indicat Gálvez, hi ha la constatació que "totes les titulacios de primer cicle de la Universitat d'Andorra son bàtxelors, la creació de dues noves universitats privades, la de les Valls i la Oberta de la Salle i la inclusió de l'esquema de marc andorrà de titulacions de l'ensenyament superior". Així mateix, ha afirmat que "s'ha fet un esforç per a clarificar també quina documentació han d'aportar els ciutadans quan volen residir legalment com a estudiants a l'estranger".

Rosa Ferrer ha comentat que la guia va néixer com a idea del comú d'Andorra la Vella el 2007 i que posteriorment la resta de parròquies s'hi van adherir a més a més del Govern. Actualment cada institució aporta uns 600 euros i la despesa total no arriba als 5.000.

D'altra banda, Ferrer s'ha felicitat que la universitat de les Valls hagi decidit instal·lar-se a la capital i ha explicat que provisionalment faran les classes en un espai llogat al Centre de Congressos. Posteriorment es traslladaran a unes instal·lacions pròpies a l'avinguda de Meritxell, segons ha dit la cònsol.

La nova 'Guia d'ensenyaments d'Andorra' inclou l'oferta formativa d'entitats no governamentals

La nova 'Guia d'ensenyaments d'Andorra' inclou l'oferta formativa d'entitats no governamentals

dilluns, 16 de maig del 2011

Presentació del núm. 2 de la revista 'Portella'

Invitació Portella 2

diumenge, 15 de maig del 2011

Cassoleta prop del dolmen de Saulet

Fa unes setmanes el Jordi Casamajor i el menda vam anar a trobar el dolmen de Saulet. A banda d'arribar fins el monument megalític i fer les fotos de rigor, vam visitar el poble de Saulet pràcticament abandonat: els carrers, l'església... En el camí d'aproximació al dolmen, seguint l'aresta rocallosa que separa la part més obaga de la solana, vaig trobar una cassoleta (gravat hemiesfèric). Concretament, al cap d'un baser. Un cop trobada la primera en vam localitzar un parell més, entre els dos. No sé si s'aprecia gaire bé, però hi era: claríssima, ben executada, amb les traces de la frotació en cercle.


dissabte, 14 de maig del 2011

Nova sèrie d'escultures de Jordi Casamajor

Nova sèrie d'escultures de Jordi Casamajor en terra cuita. Estèticament parlant, es tracta d'obres deutores de l'estil esquemàtic de les darreres sèries d'orants, gats i guerrers. Ara Casamajor explora temes i personatges mitològics. Torna la representació plana característica de gran part de l'obra d'aquest autor, que en moltes de les seves escultures (algunes de les arades, algunes de les barques votives) reinterpreta les tres dimensions en dues, com si es tractés de quadres. Aquesta característica, per cert, és compartida amb certa manera de representar d'algunes cultures anomenades primitives; característica que ja va influenciar de valent les avantguardes europees d'inici del segle XX.

Us les presento (reproduïdes amb autorització de l'autor):

Centaure. Animal mitològic desconegut. Unicorn. Pegàs. Minotaure.

Gaudiu-ne!

diumenge, 8 de maig del 2011

Kleenex i atzars


El mundo es un pañuelo. Casualitats de la vida. Etc. Clixés. Clixés que tenen una traducció a la vida real.

Fa un parell d'anys vaig conèixer una d'aquelles persones excepcionals que de tant en tant et trobes. Per qüestions laborals hem estat treballant un a la vora de l'altre; literalment, despatx per despatx. Ha demostrat ser un professional preparadíssim i un excel·lent company. Tot i no ser estrictament el meu superior jeràrquic directe, m'ha donat suport sempre que m'ha calgut: opinió tècnica, consells, crítiques. És a dir que, moralment parlant, gairebé ha exercit de superior jeràrquic.

Doncs ara resulta (un missatge rebotat al meu compte de Gmail des del mur del meu Facebook m'ho ha anunciat avui) que la seva dona és cosina germana d'un conegut a qui m'aprecio molt. No en tenia la més mínima idea. Tant la parella de qui us parlo com jo vivim a Andorra. L'amic viu a Barcelona. Res m'havia fet sospitar mai la connexió. 

Es tracta d'un escriptor amb qui vaig compartir passió literària durant uns quants anys. Ell formava part de la tertúlia literària "El pato loco", liderada per Jorge Grant (autor de La batalla de Ezeiza) i que comptava amb la presència regular de Carles Álvarez Garriga (conegut com Johnny el Guapo o Johnny Melenas el terror de las nenas o el Kid de la Verneda), Juan Manuel Pereira (conegut com Daniel Sylveira de Aires o Phantom 8000 de la serie Pereira modelo Arcipreste, autor d'El baúl de Fernando Pessoa y otros relatos i Pelé estuvo aquí), Andrés Ciria Romero (conegut com el Octópodo o el Pulpo), Jose Luis Giménez Carbó (a.k.a Mario Belleville o el Parisino), Manolo Martín Soriano (Dalton maior) i molts d'altres. Jo era considerat una mena de sobrevingut, un corresponsal-tafaner a l'estranger que, en rares ocasions, passava a treure el cap. Allí se'm coneixia com Macías Galloway o el Enamorado a Veces, entre altres malnoms.

Justament, és Pereira qui ha resultat ser cosí germà de la dona del meu company de feina... I, com us deia, no en tenia la més mínima sospita fins avui. Celebro la casualitat i aprofito per recordar Pereira perquè, a més, avui és el seu aniversari. Les paraules de més avall són seves.
PEREIRA, Juan Manuel (1965- ). Escritor español, nacido en Barcelona. Es autor de una obra narrativa todavía escasa pero de gran originalidad argumental e incisiva escritura. En 1996 publicó el libro de cuentos El baúl de Fernando Pessoa y otros relatos y la novela Pelé estuvo aquí. Si la primera es una lírica exploración de algunas de sus obsesiones literarias, la segunda aborda, con ironía y pasión, el tema de la influencia social y cultural del fútbol.
 Per molts anys!

dissabte, 7 de maig del 2011

Cortázar sonetista


Fa uns mesos vaig parlar de Cartas a los Jonquières, de Julio Cortázar, en un apunt. Allí us feia cinc cèntims de la meva relació amb el llibre (o amb una part del contingut de l'actual llibre) i penso que també de la meva relació amb els dos editors de l'obra: Carles Álvarez i Aurora Bernárdez.

Ara fa poc el Carles em va obsequiar el llibre en format comercial. Encara no el tenia.

Tot i que molts dels continguts ja em sonen de la lectura parcial que vaig fer fa anys (aquell fantàstic relligat de facsímils de les cartes mecanoscrites originals!), he decidit emprendre el recorregut de lectura complet altre cop, de l'alfa a l'omega, com se sol dir.

Avui, a les pàgines 83-84 he trobat un sonet escrit per Cortázar que inclou en carta. Cortázar explica l'any 1952 des de París que ha trobat l'escrit (que és de 1947) i que ha quedat parat. Diu que és "Un soneto tan hermoso que a mí mismo me parece de una perfección total." No li cal ser modest, perquè retroba el sonet i se'l mira des de la distància, com si gairebé no li fos propi.

Molts lectors del Cortázar contista o novel·lista desconeixen que Cortázar també va escriure molt assaig, molta carta, una mica de teatre i molta poesia. Poesia de tota mena. També sonets. Se sap que els escrivia els anys 1930 (perquè en va arribar a publicar un recull anomenat Presencia l'any 1938). La carta a la què feia referència més amunt demostra que encara escrivia sonets l'any 1947. Potser mai no va parar d'escriure'ls.

De Presencia en parlaré més en futurs apunts, si us sembla.

Aquí va "Soneto":


Así, cuando la vida rezagada
retorna leve, apenas en el paso
breve de un aire, de una nube, un vaso
que irisa al sol la curva de su nada,

así, grisalla de la madrugada,
sombra del ave por el cielorraso,
menos que imagen o recuerdo, paso
del beso por la boca ya olvidada,

te contemplo, naciendo de tu ausencia,
halo de juego de agua donde juegas
con la infancia liviana del reflejo,

y alza otra vez su duro ser tu esencia
sobre esta soledad donde me entregas,
oh amor, la vana entrega del espejo.


Coincideixo amb Cortázar: es tracta d'un sonet notable (malgrat algunes repeticions que pel meu gust no calen; "juego / juegas" (v. 10), "entregas / entrega" (v. 13-14).

dijous, 5 de maig del 2011

Anècdotes de desguàs

Fa uns dies vam ser a Vilanova. Ens vam esbargir una mica. Vam aprofitar per comprar i rebre les mones escaients. Jo sóc padrí per partida doble: fillol i fillola. Ella és una preciositat que es diu Berta Álvarez, filla del Carles i la Núria. El Carles Álvarez és un dels autors de Cortázar sin barba, actual co-editor de l'obra Cortázar (amb l'Aurora Bernárdez) i antic col·laborador de l'ABC cultural i els programes Saló de lectura i L'hora del lector. Tenen tres nens: Pol, Berta i Quim.

L'altre dia, doncs, mentre passejàvem per Vilanova, el Quim (el petit dels Álvarez-Mansanet) m'explicava tot de teories fantàstiques sobre l'origen del mar. Que si sa mare li havia dit que el mar es feia perquè hi havia unes màquines: concretament dues... Que si l'aigua sortia de les aixetes i se n'anava per les clavegueres i així sorgia el mar...

El salt conceptual interessant d'observar (perspectiva de l'adult que contempla el món plàstic del nen) arriba per una associació de dues paraules. I a continuació, el trencament.

EXCERPT
Quim: ... perquè la mama diu que l'aigua se'n va per les clavegueres i hi ha unes màquines que es diuen clavegueres que fan el mar, que es fa amb dues màquines ...

David: mmmmm.

Quim: ... i tota l'aigua surt de les calaveres i omple el mar ...

David: Calaveres? Potser vols dir clavegueres. Una calavera és una altra cosa.

Quim: Sí, quina gràcia!
 Pausa
Quim: Existeixen les clavegueres?

Molt bo! El paio no es qüestiona si existeixen les calaveres. Deu ser una obvietat que sí, perquè les ha vistes a la tele, suposo. El paio es qüestiona si existeixen aquestes fantàstiques màquines (dues, concretament) que es diuen clavegueres i han creat el mar...

Molt bo! Fot-te tu del realisme màgic!

dimecres, 4 de maig del 2011

I ara, Arabian Nights...

Això no té aturador. Aquesta genteta de l'ADTE estan expedientats tots (tot i que facin aquestes conyes fora de l'horari laboral i utilitzant mitjans de comunicació privats). Això no té aturador. Ja ho deia abans, els dones la mà i et tallen el cap. Encara bo que el que inicialment sembla una mort per estampació contra el sòl es resol prou elegantment...

Off with their heads!

Personalize funny videos and birthday eCards at JibJab!

Home llop a Andorra

M'acaben de fer aquest regalet. És de part de la gent de l'Àrea de Desenvolupament Tecnològic Educatiu (ADTE) que forma part del Departament de Formació Professional i Serveis Escolars (MEC del Govern d'Andorra).

Els de l'ADTE (algun membre "avançat", vaja) han creat el video. Hi apareixen ells. Jo també hi faig un amable cameo sota la forma d'home llop. Per cert, de moment encara sóc el director del departament... Ja no hi ha autoritat, ni respecte, ni jerarquia! He he!

Moltes gràcies, nois!

Personalize funny videos and birthday eCards at JibJab!

diumenge, 1 de maig del 2011

Juverri i les destrals de pedra polida

Fa un temps vaig publicar un retall extret del Diari d'Andorra en què s'exposava la teoria que Juverri podria haver estat un punt de fabricació massiva i d'exportació de destrals de pedra polida a l'època neolítica.

L'altre dia, mentre ens atansàvem al dolmen del Saulet, el Jordi Casamajor em deia que trobava molt estranya aquesta teoria. Em parlava de zones del Pirineu en què sí que és molt coneguda una sobreabundància de troballes de destrals de pedra polida, conegudes popularment com pedres de llamp. Casamajor em va parlar de força llocs (citant pobles concrets i fins i tot cases particulars) en què la gent que conreuava la terra n'havia anat desenterrant al llarg de generacions, fins el punt que en algun mas (aquest potser en seria el cas més excepcional) algun padrí li n'havia arribat a ensenyar alguna bossa plena. Casamajor reflexionava tot dient-me que hi havia molt llocs propers a Andorra en què de ben segur s'elaboraven destrals de pedra polida i on se n'havien trobat innombrables exemplars. En canvi, deia no tenir constància que a Andorra i, concretament, a Juverri se n'hagués trobat tantíssimes com per aventurar una teoria de fabricació massiva i exportació. A més, defensava que l'exportació de destrals "vulgars" no tenia gaire sentit. Jo li vaig respondre que pel que havia llegit de Juverri, a la feixa del Moro s'havien localitzat algunes destrals, però no tantes com per generar una teoria tan agosarada. D'altra banda, també vaig especular que es devia haver trobat alguna cosa molt reveladora o molts i molts exemplars de destrals (potser "curioses") a les excavacions més recents (carrer del Llinàs, camp del Colomer) per tal de justificar una idea tan "innovadora". És a dir, s'entèn que en el cas de les destrals votives fetes de materials especials, s'exportessin com a objectes de valor. S'entèn menys que en el cas de destrals per a l'ús més quotidià (artigues) que es podrien fer gairebé a qualsevol lloc a partir de material lític comú, es pugui concebre'n l'exportació. Precisament perquè parlaríem de material que es trobaria pertot. Quant a la possibilitat de destrals votives ("de luxe"), tant Casamajor com jo mateix desconeixíem que a Andorra es trobessin mines o jaciments de pedra "especial" o semipreciosa. Mentre Casamajor era escèptic sobre la teoria, jo responia que probablement encara no ho sabíem tot. Entenc que no es proposa una cosa així sense estudis, documentació, proves i publicacions científiques que ho demostrin. L'article del Diari, de tota manera, ja era força concret i deia (els subratllats són meus):

"Dels jaciments han sortit evidències que permeten reconstruir tota la cadena operativa de la manufactura de pics i destrals: peces fetes, peces a mig fer desestimades per defectuoses i restes de talla. I en un nombre tan elevat que assenyala que no estaven destinades a un ús domèstic, o local, sinó que es feien amb intenció de distribuir-les per altres zones. Intercanviant-les per sal, per exemple.
"Així, hi ha constància que aquests estris elaborats a Andor­ra –i la vora del Segre– van arribar a Cardona i a les valls del Solsonès, on s’han trobat explotacions neolítiques a cel obert. Com se sap del cert la procedència? Pels materials de què estan fetes. Esquistos, corneanes, algunes quarcites i amfibulita. És justament la seva presència al terreny de les valls el que va propiciar que s’iniciés aquesta producció.
"Malgrat el panorama esbossat a grans trets, no obstant, no s’han de perdre de vista algunes consideracions importants, adverteix Fortó. La primera, que sempre s’està parlant de producció domèstica. Res a veure amb un taller especialitzat amb treballadors alliberats. Construir aquestes eines tampoc és que requerís un gran coneixement tècnic ni més eines que la mateixa pedra. Qui se n’encarregués, seguia participant de l’activitat principal de la comunitat: l’agricultura."
Avui tinc algun complement d'informació més. En qualsevol cas, es tracta de dades menys concretes que les ja mencionades. A l'article "Darreres intervencions arqueològiques al Principat d'Andorra" (Ex-Libris Casa Bauró, núm. 14, 2011), Abel Fortó escriu, al respecte de les recents excavacions fetes a Juverri al camp del Colomer i al carrer Llinàs, 24 (els subratllats són meus):
"Tractem conjuntament aquestes intervencions atesa la seva proximitat, la coincidència cronològica i el fet que s’excavessin simultàniament entre maig i setembre de 2009 (Fortó et al., 2010).
"En el primer cas [camp del Colomer], es tracta d’una excavació d’urgència que ens va permetre documentar un hàbitat del neolític mitjà (4.500-3.000 cal BC). En total vam documentar 7 sitges, 2 cabanes excavades al subsòl, i unes 30 fosses de funció desconeguda però que podrien estar relacionades amb sistemes d’emmagatzematge i àrees de treball. Vam poder recuperar un gran nombre d’atuells ceràmics de grans dimensions, de ben segur destinats a la despensa i la transformació d’aliments, i diverses destrals de pedra polida.
"L’excavació preventiva del carrer Llinàs ens ha aportat unes restes molt més modestes, consistents en un mur de terrassa i algun forat de pal. Entre el material exhumat tenim, com en el cas anterior, ceràmica, encara que en un estat molt més fragmentari, destrals de pedra polida i rebuigs de pedra producte de l’elaboració d’aquestes destrals. Segurament es tracta Sitges i conjunt de fosses indeterminades del camp del Colomer d’una zona d’abocament de deixalles, fet que fa suposar que la zona d’hàbitat podria estar a una cota lleugerament superior, o fins i tot correspondre amb la feixa del Moro (Llovera, Bertran, 1991; Yáñez, Maese, 2009)."
En tot cas, em caldria poder llegir l'article "Darreres troballes arqueològiques a Juberri (Andorra)" (FORTÓ, A.; MAESE, X.; VIDAL, A.) publicat el 2010 a Cota Zero, núm. 24, abans de poder avançar-vos res més. Espero que sigui molt més concret i detallat que el text del qual acabo de citar.

dissabte, 9 d’abril del 2011

Més Yasmin Levy

Ja ho heu descobert? Ja heu mirat qui és la Yasmin Levy? Va, homes i dones del cap dret, feu una mica de recerca, no espereu que us donin tot amanidet i mastegadet. Collonuda, la veu? Maca, la noia? Preciosa, la música? Oi que sí?

Qui és Yasmin Levy?

El vídeo és una punyetera femta però tanqueu els ulls i escolteu. L'energia que pot arribar a transmetre la música és bestial.

dilluns, 21 de febrer del 2011

Chano Domínguez: Oye como viene

Un altre exemple de la tremenda compatibilitat del jazz i el flamenco. Quan tots dos són bons, és clar. No hi ha secrets. Quina força!

diumenge, 20 de febrer del 2011

Més sobre Canòlich (Màrius Serra via 'El Periòdic d'Andorra')

Màrius Serra: «Canòlich, amb 'h' Convoquin un referèndum»

Correu electrònic Imprimeix PDF

PER ANDRÉS LUENGO
L'enigmista català, dilluns al Centre de la Cultura Catalana. Foto: TONY LARA
–Diu que es va casar en un teatre. El Condal de Barcelon. El matrimoni, ¿és una farsa o un drama?

–La convivència és una tragicomèdia; l'amor pot arribar a ser un drama, i el matrimoni, com a cerimònia, és una comèdia amb un punt d'òpera bufa. Però, ep, jo porto 21 anys casat.

–L'amor dura tres anys, diu Beigbeder. ¿Només tres?

–Ara els bioquímics diuen que set. No ho sé. Personalment, crec que la durada de l'amor depèn directament de les seves intermitències.

–Un oncle seu va començar d'anarquista i va acabar de monjo cartoixà. ¿A quin costat s'hi veu millor, vostè?

–Si m'he de definir, m'aplicaré el que li vaig sentir una vegada a Pere Quart, que era, deia, un anarquista empíric. Jo també, tot i que alguns anarquistes em titllen de farsant. M'agrada tocar de peus a terra, però amb un sol peu...

–Diu Barnils que els diaris només serveixen per fregar el terra. Els periodistes, ¿som els senyors de la neteja?

–La meva primera entrevista me la van fer als 24 anys. Acabava de publicar els primer llibre i vaig anar a casa d'una nòvia meva. Li havien posat al gos uns diaris al terra, i vaig veure com aquell gos se'm pixava a la cara. Una lliçó d'humilitat que no he oblidat mai. Molt útil per combatre els atacs d'ego.

–No va fer la mili, per militar i per espanyola. I una mili catalana, ¿la faria?

–A un estat català li posaria pràticament les mateixes objeccions que li poso a l'estat espanyol. I la mili, mai. La bestiesa més gran que ha fet mai la humanitat és institucionalitzar la violència.

–Té una biblioteca amb 8.000 volums. El llegir, ¿li ha fet perdre l'escriure?

–És un risc, però em semblaria encara pitjor que l'escriure em fes perdre el llegir.

–El faig al cas de la polèmica sobre Canòlich, l'únic topònim català acabat en ch. ¿El fet diferencial andorrà?

–A Catalunya tenim el cas de Figaró. Els filòlegs van establir que ve de figa, i que per tant s'havia d'escriure Figueró. Semblava evident, però els polítics se les van empescar per covocar un referèndum. ¡I va sortir Figaró!

–¿Suggereix que convoquem un referèndum sobre Canòlich?

–Si es volen distreure, sí. Però probablement l'unic que en treuran és donar carta de naturalesa a un problema on n'hi hauria hagut prou a aplicar criteris científics. Dit això, hi afegiré que trobo la ch tan interessant com qualsevol altra lletra.

–Definició d'Andorra per a uns mots encreuats.

–Evitem els tòpics de l'escapada, els Pirineus, la neu i el sucre... Potser diria: «La seca, la Meca i... ¿quines Valls?»

–Màrius Torres, Màrius Sempere, Cinco horas con Mario, Marius et Jeanette, Mario Vargas Llosa... ¿Li fa nosa algú, en aquesta llista?

–Cap. I els he llegit –o vist– tots. L'únic Mario que detesto és Super Mario Bros. Per culpa seva em deien Super Mario Gros...

–¿Ni Vargas Llosa?

–He tingut el gust de dinar-hi en diverses ocasions. Segur que podríem tenir una interessant discussió política. Però el Nobel d'aquest any esmena un error històric.

–No arriba a palíndrom, però, ¿si li dic Arrodna? Tic-tac, tic-tac...

–Hmmm. A veure, a veure... An-dor-ra. Bona, aquesta.

divendres, 18 de febrer del 2011

Bon vi

Sembla que tindrem la Sra. Eliane Elias a Andorra d'aquí a poc. Trobeu-la aquí sota amb el seu trio interpretant un clàssic brasileny. Gaudiu-ne. No calen més paraules.

dissabte, 12 de febrer del 2011

Dos i dos fan 'cinch'

[Article d'avui de l'Àlvar Valls al Diari d'Andorra. Per fi una veu assenyada.]


Passa de tant en tant: una qüestió purament tècnica, que no sembla que admeti debat públic, cobra vida, contaminada per la política, i origina una polèmica que passa a primera línia de l’actualitat. Vegeu si no, a Catalunya, la regulació de la velocitat als accessos a Barcelona, que ja fa setmanes que és el tema estrella de portades de diaris, tertúlies als mitjans i declaracions d’alts responsables polítics. Diríeu que els catalans han oblidat els greus problemes de la crisi econòmica, de l’espoli fiscal o de les relacions amb Espanya i s’han abocat a discutir sobre el sexe dels àngels.

A casa nostra –més sotto voce, com manen els cànons de l’andorranitat–, el sexe dels àngels es diu Canòlich. Quan semblava que el Govern havia tancat el tema amb l’aprovació del nomenclàtor proposat per la Comissió de Toponímia, on figuraven Canòlic i altres topònims escrits segons els dictats de la ciència, vet aquí que l’executiu, cedint al foc granejat de l’artilleria laurediana i exhibint un cop més la seva debilitat, fa marxa enrere i torna a elevar la hac de la ignorància a veritat oficial. Potser no podia fer res més des del moment que el cap d’Estat episcopal, amb unes desafor­tunades declaracions, va desautoritzar el decret governamental.

A Sant Julià, seu de la Universitat d’Andorra, hi ha una Universitat Bis amb una Facultat de Filologia radicada a la casa comuna que, en lloc d’ensenyar, desensenya. Les paraules del cònsol major escudant-se en la legislació per defensar una posició indefensable farien sentir vergo­nya aliena si no es veiessin com el que són: una arma política populista. El cas recorda aquell passatge de la novel·la 1984, de George Orwell, en què es diu que si l’Estat defineix que dos i dos fan cinc, com té la potestat de fer, potser tothom ho acabarà creient, però això no en farà mai una veritat científica. La nostra llei lingüística, de tall orwellià, dóna al Govern i als comuns la facultat de fer i desfer en grafia de topònims, de manera que l’Acadèmia –la Comissió de Toponímia– en aquest cas resta com una simple comparsa que es pot usar i llençar i fins i tot humiliar. Però encara que, per imperatius polítics, Canòlic porti oficialment la hac final, no serà mai veritat que dos i dos facin cinc.

dimecres, 9 de febrer del 2011

Sentit comunal? [article del 'Periòdic d'Andorra']

Els topònims de la discòrdia: el que diu la Comissió

Correu electrònic Imprimeix PDF
  • 'Aubinyà', 'Canòlic' i 'Juverri' són tan o més tradicionals que 'Auvinyà', 'Canòlich' i 'Juberri'
A. L.
SANT JULIÀ DE LÒRIA

Periodic
Canòlic ha durat només tres mesos: Canòlich torna a ser Canòlich; no ha calgut ni canviar la senyalització.
Foto: TONY LARA
Si la tradició ha de ser l'argument determinant per decidir els noms de lloc oficials, els guanyadors de la Guera del topònim haurien d'haver sigut Aubinyà, Canòlic i Juverri, tal com proposava la Comissió de Topínima –i tal com va aprovar el Govern a l'octubre. I les derrotades, Auvinyà, Canòlich i Juberri, que eren les grafies preferides pel comú de Sant Julià, avalades exclusivament per l'argument de la tradició i que s'han acabat imposant després de la vergonyant marxa enrere protagonitzada la setmana passada pel mateix executiu. Això és el que es desprèn de l'estudi tècnic amb què la Comissió va justificar l'opció per Aubinyà, Canòlic i Juverri, els tres termes ara desestimats.
Per al primer, la Comissió apel·la a arguments d'autoritat i etimològics, i finalment –atenció– també a la tradició. Així, tant la Geografia i diccionari geogràfic (GDC), editat el 1977 i l'únic oficial fins a l'aprovació del Nomenclàtor, com la Gran Enciclopedia Catalana (GEC) s'inclinen per Aubinyà, amb b. L'etimologia indica que el terme prové del llatí albinianus, adjectiu del nom de persona Albinius, i pel que fa a la tradició, la Comissió sosté que la grafia amb v «ha compartit espai al llarg dels segles amb la grafia amb b», fins al punt que als mapes dels segles XVI i XVII només s'escriu amb b, al segle XIX conviuen b i v, i només al XX Auvinyà guanya terreny a Aubinyà. Una tradició, la v, com es veu molt més recent que la seva rival.
Amb Juverri passa un cas similar: el terme prové, recorda la Comissió, de jou, ‘coll de muntanya', i per tant s'ha d'escriure amb v, per la relació fonètica entre u i v. Pel que fa a la tradició, entre els segles X i XV s'escriurà «sempre» amb v: Joverra, Iuverre, Ioverre... Entre els segles XVI i XX conviuran Juverri i Juberri, «amb certa preferència de la forma amb b, però no pas predominant», admet la Comissió. I no serà fins al XX que la grafia amb b es converteix en «hegemònica». De tot plegat, conclou, «la grafia b ha acabat imposant-se molt recentment», i «la tradició no permet certificar que Juberri sigui la més usual al llarg de la història». Per tant, i segons l'etimologia, «només la grafia Juverri és possible». L'última canonada de la Comissió arriba amb Canòlic, sense h, tan tradicional –diu– com Canòlich i Canòlig, però que a més constitueix una grafia moderna, utilitzada sistemàticament pel Govern, avalada per la GDC i la GEC i que, per acabar-ho d'adobar, és l'única que s'avé amb la normativa ortogràfica del català, facilita una hipotètica derivació i, sobretot, no contradiu l'ús corrent de la llengua: en català no existeix cap nom de lloc –cap– acabat en ch: Hostalric, Vic, Bruc, Reixac, Montblanc, Montjuic... ¿Per què Canòlic hauria de ser l'excepció?
Fins aquí, els arguments al·legats pels experts. Davant d'aquesta bateria, el comú s'ha limitat a invocar una vegada i una altra la tradició. Una tradició que, segons el Nomenclàtor, o bé certifica l'empat entre les grafies en litigi o bé es decanta decididament pels termes rebutjats (Aubinyà, Canòlic, Juverri). I tot això, amb un comú que el mateix té la pell finíssima quan se li toquen aquests topònims que mostra una màniga insòlitament ampla a l'hora de batejar Naturlandia. Esdrúixola... ¡i sense accent! La llei de l'embut.