diumenge, 30 de gener del 2011

Complement a l'apunt "Juverri, once again"

Totes les imatges són propietat de l'autor del blog. Cliqueu-hi al damunt per engrandir-les.

Aquí només s'aprecia la fossa. Trobareu detalls més explícits tant a una de les fotos adjuntes a l'apunt "Juverri, once again" com al reportatge d'ATV que vaig vinclar.

Amb tot, s'aprecien perfectament les formes de les tombes. Ja buides de pedres llinderes i de coberta. Ja buides dels ossos. Ja buides de qualsevols potencial objecte funerari o votiu (desconeixem si se n'hi van trobar).
Com a mínim, tenim el plaer de tenir un mínim arxiu paral·lel al de Patrimoni. Descontextualitzat i tardà, però testimonial.
Aquí s'aprecien perfectament els tres forats. Diu que alguns dels enterraments són probablement previs al bastiment de l'església de Sant Esteve (el mateix fenòmen que a Sant Cerni --sí, aquest amb "c"-- de Canillo o a Santa Eulàlia d'Encamp). Les fosses podrien datar dels segles VIII al XII. L'església devia ser construïda entre els segles XI i XII.

divendres, 28 de gener del 2011

Juverri, once again

A final de desembre passat, la premsa andorrana (o, com a mínim, el Periòdic d'Andorra i el Diari d'Andorra) publicaven sengles notícies explicant que Patrimoni Cultural exhumava tres tombes medievals a Juverri (vegeu-les més avall). ATV també se'n feia ressò.

La veritat sigui dita, la troballa no ens va sorprendre gens ni mica. De fet, d'alguna manera ja ho havia anticipat en un apunt que vaig publicar el 15 de maig del 2009. En aquell text feia referència a les troballes fetes feia poc al camp del Colomer i a una altra parcel·la de Juverri. També transcrivia una sèrie de notes de camp preses el dia 8 de setembre del 2007 a partir d’una conversa mantinguda aquell mateix dia a Bar amb una filla de Cal Folch de Juverri (pareu esment al punt 2):

  1. Feixa del Moro: em confirma el que va explicar el vell Folch a Joan Casamajor Patau (i que ja vam publicar) sobre la gent "de fora" que se’n va endur unes tupines.
  2. M’explica que també es van trobar "caixes" (ella diu "com les de la Feixa del Moro") quan van fer la carretera. La informant tenia 9 anys. La carretera passa just sobre l’església, vora el camp del Colomer. Diu que els nens hi anaven a burxar i xafardejar amb bastons. "I vés, què vols? Èrom canalla!" 
  3. Explica que molts anys més tard també va trobar unes restes "sota unes lloses" ens uns camps que treballava el seu germà. Hi havia un crani. El va agafar, el va posar dins de la caixa d’un telèfon "que els acabaven de posar" i el va dur al seu pare a l’hotel, a Sant Julià. A casa del pare la mare no volia el crani, així que la nostra informadora se’l va quedar. Anys més tard va explicar a una companya de feina a la fàbrica de tabac que tenia el crani i l’amiga va demanar-li-lo com a obsequi. M’explica igualment que la companya el va fer netejar i se’l va endur a Barcelona quan se n’hi va anar a viure i que "el tenia al pis, en un expositor". Afegeix: "Si hagués estat ara, els l'hauria dut als del Patrimoni".
  4. Diu que d'ossos se’n trobava pertot al camp aquell quan es llaurava amb el tractor.

    És a dir, que el fet que just damunt de l'esglèsia i/o a l'altra banda de la carretera hi havia d'haver més tombes era una probable certesa. Que al límit del camp del Colomer (i segur que també més amunt) han d'anar apareixent més i més trastes, sembla una altra obvietat. Primer van ser unes sitges (vegeu aquí i aquí). Ara aquestes tombes. Espero que Patrimoni Cultural continuï sense perdre pistonada, perquè allò és un terreny realment adobat.

    Patrimoni exhuma tres tombes medievals al jaciment de Juverri

    Periodic
    L'Escola Meritxell: al 2009 van aparèixer restes ceràmiques del Bronze Foto: El Periòdic d'Andorra
    Amb els millors auguris: així és com va néixer ahir el reglament d'activitats arqueològiques i paleontològiques, que entrarà en vigor en el termini de quinze dies i que ho farà a més acompanyat de les últimes troballes al jaciment de Juverri: tres tombes medievals que van ser exhumades la setmana passada i que la cap d'Àrea de Protecció del patrimoni immoble, Isabel de la Parte, associava ahir a la necròpoli adajacent a l'església de Sant Esteve. Els tres enterraments van aflorar en els moviments de terres previ a una pròxima intervenció urbanística, i il·lustra segons De la Parte la correcta aplicació dels protocols d'actuació arqueològica que funcionaven fins a la data i que el reglament, insisteix, només ha fet que fixar per escrit: com que la zona de Juverri és tècnicament un Espai de Presumpció Arqueològica –o EPA, que el reglament defineix com «un indret del qual es té indicis que hi pugui haver un jaciment»–, els promotors de la nova obra van avisar preceptivament el servei de Patrimoni de la intervenció imminent. Patrimoni hi va enviar un arqueòleg perquè en fes el seguiment, i així va ser com es va localitzar, identificar i excavar el jaciment. «No es tracta d'aturar les obres, sinó de cooperar per salvar les restes», diu de la Parte. «Com a molt, podem condicionar el ritme de les obres a l'extracció de les restes».

    En qualsevol cas, el reglament posa ordre en un àmbit –les excavacions arqueològiques– que ha experimentat un notable auge els últims anys, i compleix a més un dels mandats de la llei del patrimoni arqueològic, ni que sigui amb set anys de retard. «No hi trobarem grans novetats respecte al que ja aplicaven fins ara arqueòlegs i paleontòlegs. Però sí que calia normativitzar aquest àmbit que per llei és de competència estatal, establir els requisits administratius i acadèmics per portar a terme una excavació, i que els professionals s`paiguen quin és el marc legal al qual han d'ajustar la seva actuació». Això no vol dir que fins ara hi hagués barra lliure perquè, diu De la Parte, la llei del patrimoni ja imposava la presència d'un arqueòleg a la mínima sospita que es pogués estar davant d'un jaciment. El que sí que fa el reglament, amb una lloable voluntat pedagògica i clarificadora, és definir els diferents tipus d'intervencions (excavació, prospecció, documentació i conservació; programades, preventives i d'urgència); els requisits per iniciar una excavació (autorització, direcció, titulació); qui pot instigar-la, la documentació i els terminis que cal presentar, així com les obligacions del director de la intervenció, l'abast de la potestat inspectora del Govern, l'informe final i la memòria científica.

    El text del reglament es pot descarregar a http://www.bopa.ad/bopa/2010/bop22072.pdf.

    El passat, a la vista


    Alba Doral 
    Diari d’Andorra
    31 de desembre de 2010

    Un dels arqueòlegs, treballant al jaciment
    Foto: Diari d'Andorra
     
    Els arqueòlegs de l’àrea de Patrimoni del Govern han portat a terme una intervenció d’urgència –és a dir, no programada– a la zona propera a l’església de Sant Esteve, en ple desenvolupament urbanístic i considerat espai de presumpció arqueològica: el 2009 ja s’hi havien trobat a prop altres dues tombes.
    A més, a les proximitats hi ha un altre jaciment, el del camp del Colomer, d’una importància cabdal, ja que podria tractar-se del major assentament del neolític conegut a tot el Pirineu.
    Els enterraments ara exhumats, d’època medieval, responen a la mateixa tipologia que els que van centrar l’atenció dels arqueòlegs l’any passat. Com les anteriors, explica Àlex Vidal, membre de l’equip que ha treballat a l’excavació, presenten una orientació oest-est, i una morfologia de construcció similar. I  estan situades a una trentena de metres.

    Què suposa tot plegat? La nova troballa confirma la de l’any passat, que indicava l’existència d’una necròpoli anterior o contemporània a l’església de Sant Esteve, apunta Vidal. La novetat, que la distància que s’interposa entre les dues exhumacions “permet suposar que es tracta d’un cementiri d’una extensió important”. Similar, per nombre estimat d’enterraments i per extensió, al del Camp del Perot o a l’excavat a la Massana fa tres anys. Amb tot, encara és massa d’hora perquè puguin calcular quina és la superfície real de la necròpoli.

    Una forquilla més àmplia

    També resulta massa prematur concretar una datació i la relació o no coetània amb el temple. L’església va ser construïda entre els segles XI i XII, mentre que l’època a què correspon el cementiri “només es pot situar, de moment, en una forquilla més àmplia, entre els segles VIII i XII”, segons la informació aportada pel tècnic.
    Altres incògnites resten pendents de desentranyar-se. No se sap, per exemple, si els óssos trobats corresponen a homes o dones, ni les seves edats. Com tampoc es coneixen dades dels ocupants de les dues tombes ja conegudes. Les restes antropològiques van ser enviades per analitzar a un laboratori de la Universitat Autònoma de Barcelona, com ho seran probablement aquestes (o la de la Universitat de Barcelona, està per decidir). I en un altre centre d’estudis europeu s’estan portant a terme les anàlisis de carboni 14 per establir una datació precisa.

    Perspectives de més troballes

    La feina de vigilància de Patrimoni continua, ja que els arqueòlegs preveuen que el subsòl seguirà posant al descobert troballes similars quan es produeixin moviments de terres en l’àrea. “El promotor obrirà un altre tros al gener i la perspectiva és que apareixeran més tombes”, confirma Vidal.

    De moment, amb el que ha anat apareixent, els arqueòlegs han seguit el mateix procediment: l’enter­rament es documenta, amb fotografies, plànols i esquemes; es buida de restes òssies, que s’envien per fer els estudis als laboratoris, i posteriorment l’àrea excavada queda novament coberta.

    Ha estat aquesta una intervenció d’urgència en un any en què no s’ha realitzat cap de les campanyes programades d’excavacions estiuenques, segons van confirmar des de l’àrea de Patrimoni del Ministeri de Cultura. Una sequera que amenaça d’estendre’s a l’any que entra: el finançament dels treballs arqueològics a la Balma del Llunci i el Roc de l’Oral depèn de l’aprovació del projecte de pressupostos presentat pel Govern al Consell General.

    diumenge, 16 de gener del 2011

    Exposició de divendres passat

    Divendres passat vaig acompanyar el meu amic Jordi Casamajor a l'exposició que fan entre el 14 de gener i el 14 de febrer de 2011.
     
    Es tracta d'un recorregut per una selecció de treballs recents dels fotògrafs Júlia Hernández, Jaume Riba, Martín Blanco i Tony Lara. El Jordi com ja sabeu, es dedica principalment a l'escultura.
     
    El que més m'ha agradat, a banda de l'obra del Jordi, de la què sóc un seguidor incondicional, van ser algunes de les fotos del Jaume Riba. Hi ha dues macrofotografies impreses sobre suport d'alumini realment impressionants.
     
    Casamajor presenta una col·lecció d’escultures d’orants i guerrers. Segueix en la seva línia: ara es tracta de personatges que apareixen amb els braços aixecats, resant, invocant els déus “o al més enllà”, n'hi ha muntats dalt de cavalls, alguns preparats per la lluita. Casamajor segueix bevent de l’art rupestre i l’art de l’antiguitat. Es tracta de terracuites policromades amb pigments.




    dissabte, 15 de gener del 2011

    M'han entrevistat pel blog 'Antaviana'

    Una companya virtual m'ha demanat avui, per sorpresa, si volia ser el "lector del mes" del seu blog Antaviana. La veritat és que de seguida ens hem posat d'acord i la cosa ha estat força fàcil. Resulta que només es tractava de parlar d'una de les meves passions. Estic contentíssim que algú que ni em coneix personalment es preocupi de demanar-me opinió o detalls. Aquest n'és el resultat:


    1. Quin fou el teu primer llibre?

    Llibre, llibre, així de veritat, atapaït de lletres i amb més de cent-cinquanta pàgines... Possiblement fos Les aventures de Huckleberry Finn de Mark Twain. Era una versió castellana. En dos volums. Gairebé m'hi quedo. Però en aquell moment ja havia llegit infinitat de tebeos i còmics de la Marvel. Aproximadament per aquella época devia començar a llegir també adaptacions en format juvenil de novel·les. No sé segur si va ser primer Huck Finn o El mundo perdido de Sir Arthur Conan Doyle i El misterio del cuarto amarillo de Gastón Leroux.

    2. Quin/s llibre/s tens ara a la capçalera del llit?

    A la tauleta hi tinc:
    • Dones d'Andorra (Adelaida Garcia Puy i Montserrat Ronchera Santacreu): transcripcions de converses amb dones (ja de certa edat) d'Andorra
    • Papelitos (Julio Cortázar): llibre de petits texts o apunts de Cortázar (quaderns, sobretot) en format d'edició no venal, regal de la seva primera dona (l'Aurora Bernárdez)
    • The Pyramid (Henning Mankell): les primeres aventures del famós inspector Kurt Wallander
    • Assignment in Andorra (May Mackintosh): una raresa en forma de llibre de policies i serenos
    • Blaus a la deriva (Manel Gibert): poesia d'un company del Col·lectiu Portella
    • Luppo Alberto e l'offcina delle erbe: un còmic de Silver que em van regalar aquest estiu a Itàlia
    • Guia't 2010-2010: una guia de recursos socials del poble en què visc, Sant Julià de Lòria
    • El sueño del celta (Mario Vargas Llosa): recent regal de Nadal que encara no he pogut encetar
    • Il deserto dei tartari (Dino Buzzati): un altre regal d'aniversari italià, a penes començat
    • Llegendes de coves, roques, mar i estanys catalans (Joan Amades): el títol és prou explícit, penso
    • Papeles inesperados (Julio Cortázar): edició de tetxs rars i/o inèdits preparada pel meu amic Carles Álvarez Garriga
    • Emmanuel College Magazine 2009-2010: revista del meu antic college de Cambridge
    3. Quin és el teu racó preferit per llegir?

    M'és igual. A tot arreu em va bé: al llit, al sofà, a la parada del bus, sota una figuera... No m'agrada llegir al water, però.

    4. Digues un llibre que no hagis llegit.

    No he llegit cap llibre de l'Albert Salvadó.

    5. Una lectura inoblidable…

    Rayuela (J. Cortázar), El Quijote (Cervantes), The Waste Land (TS Eliot), Berlin Alexanderplatz (Alfred Döblin), An Imaginary Life (David Malouf), Un metge rural (Franz Kafka), La casa verde (Vargas Llosa), Gulliver's Travels (J. Swift), Ficciones (Jorge Luis Borges), Moby Dick (H. Melville)...

    Un home, un munt de projectes

    L'home és en Pàmies, Víctor Pàmies (aka "Parèmies"). El munt de projectes, impossible de detallar. Informem tan sols del darrer...

    Tot comença així. L'amic Víctor Pàmies m'envia la següent carta:


    Benvolguts/udes,


    L'inici de l'any és un bon moment per plantejar-se reptes i iniciar projectes i jo vull esprémer al màxim aquest 2011 que comença.


    És per això que us vull fer partícips d'una iniciativa novedosa en la qual m'he embrancat i que m'ha de permetre publicar la primera obra escrita del meu entramat paremiològic. Durant la recollida de dades per al Top ten de refranys catalans, molts em preguntàveu si no tenia cap llibre publicat i us deia que la meva aposta per Internet era ferma i decidida i que no havia trobat el moment per plasmar tota aquesta feina en paper. Ara estic en disposició de fer el salt cap al món del llibre i us demano la vostra col·laboració.


    La plataforma que us vull presentar es diu Verkami i és una plataforma de crowdfunding, un lloc que posa en contacte emprenedors i mecenes per facilitar el microfinançament de projectes a través d'un entorn modern, amb la disponibilitat de les eines 2.0 i la seguretat de la banca electrònica (Catalunya Caixa). És la primera d'aquestes característiques en català (també s'hi pot navegar en castellà i en anglès).


    Allà hi he obert un projecte per materialitzar l'autopublicació d'un llibre en el qual vaig començar a treballar als meus inicis professionals com a paremiòleg: Amb cara i ulls, un diccionari de dites i refranys referits a l'ull. He reprès aquell manuscrit, l'he actualitzat amb les informacions de què disposo ara, l'he maquetat i us demano col·laboració per poder-lo veure publicat.


    Serà un publicació rigorosa, de qualitat, amb registre d'ISBN i uns continguts dels quals em faig responsable al 100%.


    Per aconseguir-ho necessito que almenys 200 persones vulgueu tenir aquest llibre. Això em garanteix el tiratge mínim per fer una edició limitada.


    Durant els 4 primers dies, més de 40 persones ja han cregut en la iniciativa i han permès recollir més del 25% total del cost del projecte.


    I la manera de posar-vos en contacte amb mi i el llibre és a través de Verkami. Hi tinc un espai per presentar el projecte, amb un vídeo promocional, una explicació exhaustiva de tot el projecte, un blog, que podeu seguir a través de la subscripció per RSS, on aniré penjant les novetats, també hi ha un espai per a les preguntes que em vulgueu fer i està adaptat perquè les novetats puguin ser seguides des del Facebook o el Twitter.


    El projecte serà viu a Verkami durant 40 dies. Durant aquest temps he d'aconseguir el finançament del projecte a través de les vostres aportacions. Hi ha un sistema de compensacions per a diferents imports, que van des dels 5 euros mínims. Jo crec que l'aportació ideal són els 20 euros que us donen dret a rebre un llibre en mà, signat i dedicat, d'aquest primer tiratge inicial.


    Tot el sistema de pagament es fa a través d'un entorn segur de Catalunya Caixa, a través del pagament amb targeta autoritzada per a fer transaccions per Internet i el càrrec del pagament no es farà efectiu fins passats aquests 40 dies, només en el cas que s'hagi assolit l'objectiu final.


    Moltes gràcies per la vostra atenció i no cal que us demani que us agrairé qualsevol aportació econòmica que vulgueu fer al projecte i tota la difusió que pugueu fer d'aquesta iniciativa entre els vostres coneguts que penseu que els pugui resultar d'interès.


    Rebeu una abraçada ben cordial.


    Víctor Pàmies i Riudor
    vpamies@gmail.com
    http://vpamies.blogspot.com

    Enllaços d'interès


    Quan vas al lloc en qüestió, trobes el següent (entre d'altres coses):


    Vídeo Verkami - Amb cara i ulls from Víctor Pàmies Riudor on Vimeo.

    Descripció del projecte

    La idea és finançar l'autoedició d'un llibre d'unes 100-150 pàgines, en format diccionari, amb pròleg, introducció, cos del diccionari, índexs idiomàtics finals i bibliografia utilitzada, sobre dites i frases fetes referides a l'ull. N'hi ha centenars, de refranys, que contenen la paraula ull!


    La meva intenció és mostrar-les en format de diccionari i aportar informació relativa al significat, equivalents idiomàtics, sinònims i altres curiositats de cadascuna d'aquestes expressions.


    Porto més de 15 anys dedicats a l'estudi i recollida de refranys i frases fetes i des de fa uns 3 anys que m'he decidit a divulgar-ho i compartir-ho a través d'Internet, amb l'obertura d'un portal sobre paremiologia catalana i un seguit de blogs especialitzats i diversificats


    Molts lectors i seguidors em demanen si tinc algun llibre publicat, perquè no és el mateix poder-ho consultar per pantalla que tenir un llibre.


    Des de l'any 1997 tinc elaborats uns vocabularis sobre parèmies de diferents parts del cos humà, en format diccionari, i penso que és un material prou interessant per iniciar la meva aventura editorial. El de l'ull, que presento aquí com a projecte, per exemple, és un recull de vora 600 dites.


    He avaluat l'execució del projecte en 4.000 euros. D'aquí han de sortir les despeses de la confecció i edició del llibre, la distribució, i les comissions i taxes per dur el projecte a bon port (IVA, dipòsit legal, ISBN, les comissions de Verkami i de l'entitat bancària que fa de mitjancera dels pagaments, etc.).


    La idea és trobar 200 persones que vulguin rebre un llibre d'unes 100-150 pàgines en mà (a casa, dedicat per mi, amb els ports pagats o en mà en algun dels actes públics de promoció del llibre que es faran un cop editat), per 20 euros.


    Intento ajustar molt la despesa real inevitable pequè el projecte resulti fàcilment viable. En fer un tiratge de 500 llibres (mínim recomanable) em permet poder jugar amb ofertes de padrinatge per rebre 2, 3 o més llibres a un preu més ajustat. La resta de llibres que em quedessin serien el meu possible guany en aquest projecte.


    Tot aquest projecte serà promogut a través de les xarxes socials i la Internet 2.0 actual: el públic potencial arribarà a través dels seguidors dels meus blogs (més de 170 en el blog personal Raons que rimen, en aquests moments), dels subscriptors RSS del blog (uns 350 més en aquest moments, que reben l'actualització de qualsevol entrada del meu blog), la pàgina de paremiologia que tinc al Facebook (amb més de 800 seguidors) i el meu perfil personal (amb 450 amics), missatges curts al Twitter (amb més de 300 seguidors), els meus contactes de networking, i els seguidors i persones interessades en el meu projecte del Top ten dels refranys catalans, un estudi sobre l'actualitat i vitalitat dels refranys a l'actualitat, determinat a través de 1.200 enquestes fetes a través d'Internet.



    Evidentment, jo ja he fet la meva petita contribució al projecte. Aquesta em sembla una manera collonuda de tirar endavant projectes. El lloc que permet fer-lo possible (Verkami) em sembla d'una senzillesa i intel·ligència tan òbvies que planteja la pregunta (no menys òbvia) de "com és que ningú [a Catalunya] havia muntat res de semblant?". Felicitats al Víctor, és clar. Felicitats també als qui hi ha darrere de Verkami. Molta merda a tots!

    Ullals

    El Macip treu llibre nou (i en van...). Ullals. Quin títol més contundent. No l'he llegit, és clar. No sé quan podré fer-ho. Aquest l'ha escrit a quatre mans. La cosa pinta bé, eh? De moment, la informació que tenim és aquesta: el Macip té (o tindrà) llibre nou al carrer ben aviat i la sinopsi que ha publicat via un apunt al seu blog ens remet a un territori de patamolls entre la realitat i la ficció carregadíssim de suspense. Us mantindré informats dels moviments. Us deixo en la companyia d'un dels autors del llibre:

    Ensenyem els Ullals


    La Galera anuncia oficialment avui les primeres novetats del 2011, entre elles la sortida d'Ullals el proper 15 de març. Què us sembla la coberta? Impactant, no? Per anar fent boca, aquí teniu els detalls, trets del catàleg de novetats de primavera.

    Ullals
    Salvador Macip / Sebastià Roig

    Data de publicació: 15/03/2011
    PVP: 16,95 euros
    PÀGINES: 256
    Idiomes: català i castellà

    Premi Joaquim Ruyra de Narrativa Juvenil 2010

    Ullals, un thriller inspirat en fets reals escrit a quatre mans, ple de fantasia i terror.

    Salvador Macip i Sebastià Roig són els guanyadors del premi Joaquim Ruyra 2010 amb Ullals, un thriller trepidant, ple de fantasia i terror. L’any 2006, els diaris van publicar la notícia dels presumptes maltractaments patits per uns nois estrangers en un reformatori de característiques molt especials, situat en un terreny escabrós de l’Alt Empordà. L’entorn isolat, les condicions higièniques en què vivien i la disciplina emprada amb els alumnes suggerien una atmosfera digna d’un malson. Ullals es va inspirar en alguns d’aquests elements i els va utilitzar com a punt de partida per a construir una ficció impactant i addictiva. Un veritable page-turner que no es pot deixar fins la darrera pàgina. Una obra que va molt més enllà de la literatura juvenil i és equiparable al millor Stephen King; per tant, el seu públic potencial és universal.

    SINOPSI: En Vicent és un adolescent de classe alta molt acostumat a fer el que vol. El seu pare sent que ha perdut el control sobre ell i pren una mesura radical: enviar-lo a uns campaments exclusius, famosos entre l’elit pel seu èxit en reeducació de joves conflictius.

    En Vicent comprova ben aviat els seus mètodes quan el fan passar hores tancat en un tuguri on a penes hi cap i no pot ni moure’s. A poc a poc s’haurà d’anar adaptant a un món malsà de disciplina cruel i extrema. Però en Vicent veurà que tot això no és, ni de bon tros, el pitjor que li pot passar. Aviat tindrà notícia d’unes misterioses criatures, salvatges i assassines, que assetgen les instal·lacions. I, també, que els seus companys de campament són poc més que carn de canó.

    Artistes de la Viquipèdia

    Artistes de la Viquipèdia,

    Si sou editors de Viquipèdia, us demano per favor que passeu per aquí David Gálvez Casellas i em feu un maleït cop de mà. És a dir que si trobeu la manera de contribuir a l'article (ep, de bon rotllo, eh, que per trinxar-lo no cal), sigueu benvinguts: referències, vincles, etc.

    O a l'inrevés: si des d'algun article o entrada vostra voleu fer referència a la pàgina David Gálvez Casellas de Viquipèdia, endavant les atxes.

    És que es veu que des del punt de vista d'un article de Viquipèdia, aquest sobre la meva faceta literària és una mena de caqueta.

    Si en sabeu i us ve de gust, us demano sispli que sigueu generosos.

    dijous, 13 de gener del 2011

    Mireu què he trobat dins d'un bagul...


     Todo en un punto

    Con arreglo a los cálculos iniciados por Edwin P Hubble sobre la velocidad del alejamiento de las galaxias, se puede establecer el momento en que toda la materia del universo estaba concentrada en un solo punto, antes de empezar a expandirse en el espacio.

     Naturalmente que estábamos todos allí –dijo el viejo Qfwfq–, ¿y dónde íbamos a estar, si no? Que pudiese haber espacio, nadie lo sabía todavía. Y el tiempo, ídem: ¿qué quieren que hiciéramos con el tiempo, allí apretados como sardinas?
     He dicho "apretados como sardinas" por usar una imagen literaria: en realidad no había espacio, ni siquiera para estar apretados. Cada punto de nosotros coincidía con cada punto de los demás en un punto único que era aquel donde estábamos todos. En una palabra, ni siquiera nos molestábamos, salvo en lo que se refiere al carácter, porque, cuando no hay espacio, tener siempre montado en las narices a un antipático como el señor Pbert Pberd es de lo más cargante.
     ¿Cuántos éramos? Bueno, nunca pude saberlo, ni siquiera aproximadamente. Para contar hay que poder separarse por lo menos un poquito uno de otro, y nosotros ocupábamos todos el mismo punto. Contrariamente a lo que podría parecer, no era una situación que favoreciese la sociabilidad; sé que por ejemplo en otras épocas los vecinos se frecuentan; allí, en cambio, como todos éramos vecinos, no había siquiera un buenos días ni un buenas noches.
     Cada uno terminaba por tener trato solamente con un número restringido de conocidos. Los que yo recuerdo son sobre todo la señora Ph(i)Nko, su amigo De XuaeauX, una familia de emigrados, los Z'zu, y el señor Pbern Pbern que he nombrado. Había también la mujer de la limpieza –"adscrita a la manutención" la llamaban–, una sola para todo el universo, dado lo reducido del ambiente. A decir verdad, no tenía nada que hacer en todo el día, ni siquiera quitar el polvo –dentro de un punto no puede entrar ni un granito de polvo– y se desahogaba en continuos chismes y lamentos.
     Con estos que les he nombrado ya hubiera habido supernumerarios; añadan, además, las cosas que debíamos tener allí amontonadas: todo el material que después serviría para formar el universo, desmontado y concentrado de manera que no conseguías distinguir lo que después pasaría a formar parte de la astronomía (como la nebulosa de Andrómeda), de lo que estaba destinado a la geografía (por ejemplo, los Vosgos) o a la química (como ciertos isótopos del berilo). Además, se tropezaba siempre con los trastos de la fablia Z'zu, catres, colchones, cestas: estos Z'zu, si uno se descuidaba, con la excusa de que eran una familia numerosa hacían como si no hubiera más que ellos en el mundo, pretendían incluso tender cuerdas a través del punto para poner a secar la ropa.
     Pero también los otros tenían su parte de culpa con los Z'zu, empezando por la calificación de "emigrados" basada en el supuesto de que mientras los demás estaban allí desde antes, ellos habían venido después. Me parece evidente que éste era un prejuicio infundado, pues no existía ni un antes ni un después ni otro lugar de donde emigrar, pero había quien sostenía que el concepto de "emigrado" podía entenderse al estado puro, es decir, independientemente del espacio y del tiempo.
     Era una mentalidad, confesémoslo, limitada, la que teníamos entonces, mezquina. Culpa del ambiente en que nos habíamos formado. Una mentalidad que se ha mantenido en el fondo de todos nosotros, fíjense: sigue asomando todavía hoy, cuando por casualidad dos de nosotros se encuentran –en la parada del autobús, en un cine, en un congreso internacional de dentistas– y se ponen a recordar aquellos tiempos. Nos saludamos –a veces es alguien que me reconoce, a veces yo reconozco a alguien– y de pronto empezamos a preguntar por éste y por aquél (aunque cada uno recuerde sólo a algunos de los que recuerda el otro) y así se reanudan las disputas de una época, las maldades, las difamaciones. Hasta que se nombra a la señora Ph(i)Nko –todas las conversaciones van a parar siempre allí– y entonces de golpe se dejan de lado las mezquindades y uno se siente como elevado por un entemecimiento beatífico y generoso. La señora Ph(i)Nko, la única que ninguno de nosotros ha olvidado y que todos añoramos, ¿dónde ha ido a parar? Hace tiempo que he dejado de buscarla: la señora Ph(i)Nko; su pecho, sus caderas, su batón anaranjado, no la encontraremos más, ni en este sistema de galaxia ni en otro.
     Que quede bien claro, a mí la teoría de que el universo, después de haber alcanzado un grado extremo de enrarecimiento, volverá a condensarse y que, por lo tanto, nos tocará encontrarnos en aquel punto para recomenzar después, nunca me ha convencido. Y, sin embargo, son tantos los que cuentan solamente con eso, los que siguen haciendo proyectos para cuando estemos todos de nuevo allí. El mes pasado entro en el café de aquí de la esquina, ¿y a quién veo? Al señor Pbert Pberd. –¿Qué cuenta de bueno? ¿Qué anda haciendo por aquí? –Me entero de que tiene una representación de material plástico en Pavía. Está tal cual, con su diente de oro y los tirantes floreados. –Cuando volvamos allá –me dice en voz baja– habrá que fijarse para que esta vez cierta gente quede afuera... Usted me entiende: esos Z'zu...
     Hubiera querido contestarle que esta conversación ya se la he escuchado a más de uno, con el añadido: "Usted me entiende... el señor Pbert Pberd..."
     Para no dejarme arrastrar por la pendiente, me apresuré a decir: –Y a la señora Ph(i)Nko, ¿cree que la encontraremos?
     –Ah, sí... A ella sí... –dijo enrojeciendo.
     El gran secreto de la señora Ph(i)Nko es que nunca ha provocado celos entre nosotros. Ni tampoco chismes. Que se acostaba con su amigo, el señor De XuaeauX, era sabido. Pero en un punto, si hay una cama, ocupa todo el punto; por lo tanto, no se trata de acostarse, sino de estar en la cama, porque todo el que está en el punto está también en la cama. Por consiguiente, era inevitable que ella se acostara también con cada uno de nosotros. Si hubiera sido otra persona, quién sabe cuántas cosas se habrían dicho a sus espaldas. La mujer de la limpieza estaba siempre dando rienda suelta a la maledicencia, y los otros no se hacían rogar para imitarla. De los Z'zu, para no variar, las cosas horribles que había que oír: padre hijas hermanos hermanas madre tías, no había insinuación retorcida que los parara. Con ella, en cambio, era distinto: la felicidad que me venía de la señora Ph(i)Nko era al mismo tiempo la de esconderme yo puntiforme en ella, y la de protegerla a ella puntiforme en mí, era contemplación viciosa (dada la promiscuidad del converger puntiforme de todos en ella) y al mismo tiempo casta (dada la impenetrabilidad puntiforme de ella). En una palabra, ¿qué más podía pedir?
     Y todo esto, así como era cierto para mí, valía también para cada uno de los otros. Y para ella: contenía y era contenida con la misma alegría, y nos acogía y amaba y habitaba a todos por igual.
     Estábamos tan bien todos juntos, tan bien, que algo extraordinario tenía que suceder. Bastó que en cierto momento ella dijese: –¡Muchachos, si tuviera un poco de espacio, cómo me gustaría amasarles unos tallarines! –Y en aquel momento todos pensamos en el espacio que hubieran ocupado los redondos brazos de ella moviéndose adelante y atrás con el rodillo sobre la lámina de masa, el pecho de ella bajando lentamente sobre el gran montón de harina y huevos que llenaba la ancha tabla de amasar mientras sus brazos amasaban, amasaban, blancos y untados de aceite hasta el codo; pensamos en el espacio que hubiera ocupado la harina, y el trigo para hacer la harina, y los campos para cultivar el trigo, y las montañas de las que bajaba el agua para regar los campos, y los pastos para los rebaños de terneras que darían la carne para la salsa; en el espacio que sería necesario para que el Sol llegase con sus rayos a madurar el trigo; en el espacio para que de las nubes de gases estelares el Sol se condensara y ardiera; en la cantidad de estrellas y galaxias y aglomeraciones galácticas en fuga por el espacio que serían necesarias para tener suspendida cada galaxia, cada nebulosa, cada sol, cada planeta, y en el mismo momento de pensarlo ese espacio infatigablemente se formaba, en el mismo momento en que la señora Ph(i)Nko pronunciaba sus palabras: –...los tallarines, ¡eh, muchachos!–; el punto que la contenía a ella y a todos nosotros se expandía en una irradiación de distancias de años–luz y siglos–luz y millones de milenios–luz, y nosotros lanzados a las cuatro puntas del Universo (el señor Pbert Pberd hasta Pavía), ella disuelta en no sé qué especie de energía luz calor, ella, la señora Ph(i)Nko, la que en medio de nuestro cerrado mundo mezquino había sido capaz de un impulso generoso, el primer "¡Muchachos, qué tallarines les serviría!", un verdadero impulso de amor general, dando comienzo a la vez al concepto de espacio y al espacio propiamente dicho, y al tiempo, y a la gravitación universal, y al universo gravitante, haciendo posibles millones de soles, y de planetas, y de campos de trigo, y de señoras Ph(i)Nko dispersas por los continentes de los planetas que amasan con los brazos untados y generosos y enharinados y desde aquel momento perdida y nosotros llorándola.

    Italo Calvino, Las cosmicómicas
    (Trad. de Aurora Bernárdez)

    dilluns, 10 de gener del 2011

    Si mai fos el cas, deixaria un cadàver prou decent a la posteritat

    Autor: Roberto Fludd de la Nuez. Escriptor. Autor de novel·la negra. Blogaire fantasmal inclinat a l'erotisme. Traductor (?). Se'n tenen escassíssimes dades biogràfiques. Alguna carta el situa residint al carrer Bailèn de Barcelona. El nom potser sigui només un pseudònim. De vegades signa Roberto de la Nuez. De vegades Fludd apareix entre cometes, com si fos un malnom.

    Equivalent [ES]: Si se diera el caso, dejaría un cadáver bastante decente a la posteridad.

    Equivalent en versió expandida [ES]: Llevaba puesto mi traje azul oscuro. El único que me queda. Había intentado mejorar la apariencia de mis zapatos pasándoles un trapo húmedo. Hace años que no tengo betún. Ni siquiera estoy seguro de que el betún aún exista. Mi doble en el espejo me quería convencer de que iba decentemente peinado y afeitado. Lástima del ojo morado. Casi me sentía sobrio. Mi aspecto difería un poco del de costumbre. Aquella mañana me parecía bastante al director que una vez fui. No sabía a ciencia cierta si estaba a punto de cobrar un cheque de 250.000 euros o a encontrarme de frente con la muerte. Fuera cual fuera el desenlace, mi aspecto no estaba del todo mal. Si se diera el caso, dejaría un cadáver bastante decente a la posteridad.

    Citació en versió expandida: Duia posat el meu vestit blau fosc. L’únic que em queda. Havia intentat millorar l’aparença de les meves sabates passant-les-hi un drap humit. Fa anys que no tinc betum. Ni tan sols estic segur que encara existeixi el betum. El meu doble al mirall em volia convèncer que anava decentment pentinat i afaitat. Llàstima de l’ull de vellut. Gairebé em sentia sobri. El meu aspecte diferia del d’habitud. Aquell matí m’assemblava força al director que una vegada vaig ser. No sabia del cert si estava a punt de cobrar un xec de 250.000 euros o a trobar-me de cara amb la mort. Fos quin fos el desenllaç, el meu aspecte no estava del tot malament. Si mai fos el cas, deixaria un cadàver prou decent a la posteritat.

    Font: Novel·la Todo es incierto (Dead Letters Editors, Barcelona, 2010).

    Nota: Aquesta citació és una picada d'ull a la citació Viu de pressa, mor jove i llega un cadàver atractiu, publicada al Diccitionari el 26 de desembre de 2010.

    diumenge, 9 de gener del 2011

    Viu de pressa, mor jove i llega un cadàver atractiu

    Entrada redactada pel Diccitionari el 26 de desembre del 2010.

    Autor: probablement fos Willard Motley, un escriptor afro-estatunidenc nascut al si d'una família benestant el 1909 o el 1912 (depenent de les fonts). Va crèixer a Chicago, al barri d'Englewood, en una de les poques cases d'afro-estatunidencs que residien allí.

    Equivalent [EN]: Live fast, die young and leave a good-looking corpse [behind].

    Nota: La frase "Live fast, die young and leave a good-looking corpse" (sense el "behind") la va pronunciar el 1949 l'actor John Derek a la pel·lícula Knock on Any Door (amb Humphrey Bogart i dirigida per Nicholas Ray). Curiosament, Ray va dirigir més tard James Dean, qui va passar a ser admirat per vàries generacions per haver adoptat accidentalment una part del consell de Derek (desconeixem com va quedar el cadàver). El guió fou escrit per John Monks, Jr. i estava basat en una novel·la de Willard Motley. Motley és qui realment forja l'expressió per a la posteritat. Parlem aquí del moment a partir del qual la frase va passar a tenir copyright i més o menys la forma actual, perquè és sabut que altres variacions ("Live fast and die young" i altres) es poden traçar en la seva forma oral a partir dels primers anys del segle XX.

    La frase ha estat motiu de reciclatge. Al guió de True Romance (Amor a boca de canó) escrit per Quentin Tarantino, el personatge Clarence (Christian Slater) utilitza la citació amb inclusió de la paraula "behind". Diu la frase en referència a Elvis i les seves pel·lis, si no recordo malament.

    Font: Citació inspirada per la de Joan Fuster de més avall.

    dissabte, 8 de gener del 2011

    Forat generacional

    Forat generacional.

    De tant en tant hi ha esquerdes que ens fan comprendre el que ens entestem a ignorar. Pensem que som com els nostres fills: esquiem amb ells, escoltem part de la música que ells escolten, sabem fer anar la Wii, el mòbil i l'ordinador... Però l'escletxa hi és.

    L'altre dia li vaig arreglar a la meva filla Laura (12 anys) un tocadiscs que té a la seva habitació. El tocadiscs forma part d'una cadena de música de quan jo era jove (reproductor de CD, doble pletina de casset, ràdio, amplificador, equalitzador).

    S'havia esgangalat la goma que fa de corretja de transmissió i mou el plat. Per sort, tenia a casa una altra cadena vella que m'havien donat mons pares i el que vaig extirpar d'una em va servir per reparar l'altra.

    El cas és que arran del fet que ara la Laura tenia tocadiscs, va estar escoltant força un dels meus discs clàssics de Bob Marley, Uprising. En preguntar-li al cap d'uns dies si li agradava el disc, em va respondre: "Sí, però és molt curt." Se'm va encendre el llumet. Li vaig dir: "Saps que els disc té una cara A i una cara B, oi?". Evidentment, no en tenia ni la més mínima idea. No sabia ni què era això de la cara B. El seu únic referent rígid era el CD, que només té una cara. Ho vaig trobar alliçonador: per la mateixa regla de tres qualsevol altre paradigma o referent cultural és susceptible de canviar de manera radical d'una generació a l'altra fins a quedar obsolet. La meva filla no sabia que els discs de vinil es giraven. Mai no va menester saber-ho.

    Avui, per cert, llegia a la premsa això sobre la defunció definitiva del DVD.

    Morir-se massa jove és un error. Morir-se massa vell, també. En general, morir-se és sempre un error...

    Entrada del Víctor Pàmies al Diccitionari que generà una rèplica meva i que ara desemboca encara en un afegit.


    Autor: Joan Fuster i Ortells (Sueca, Ribera Baixa, 23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992), escriptor valencià.

    Citació completa: MORIR: Morir-se massa jove és un error. Morir-se massa vell, també. En general, morir-se és sempre un error. El mal és que podríem dir això mateix respecte al fet de viure.

    Font: Vista al carallibre d'un llibreaddicte.

    dijous, 6 de gener del 2011

    Encara hi ha esperança

    Va, feu-los cantar això al 95% dels nenets (i nenetes) aquestos de l'Operación Triunfo...

    Molt bonic, Esperanza, molt bonic. Com de senzill fas que sembli cantar collonudament bé una cosa força complicada. I resulta que toques esplèndidament el baix (i el contrabaix, ens consta). I al damunt, fas goig de mirar.

    En fi, nois, la música escenificada pot ser un gran plaer. Es-pe-ran-za. Tu nombre me sabe a gloria.

    Bona entrada d'any!

    diumenge, 2 de gener del 2011

    Lectura

    Aquests dies que he disposat d'una mica més de temps del que és habitual, he retornat a una de les meves grans passions. M'ha acompanyat des de l'adolescència i ha condicionat moltes de les tries vocacionals que he fet: estudis, ciutats, afanys, amics, etc. Sí, he tornat a llegir.

    Què?

    Doncs he tingut la sort de poder llegir una novel·la inèdita d'un company. M'ha sorprès molt favorablement. Es diu Fragments (no us en desvetllo, de moment, el subtítol ni l'autor) i estarà a la venda d'aquí a pocs mesos.

    He llegit també la darrera novel·la de l'Albert Villaró, La primera pràctica, que també m'ha agradat. L'Albert és un bon escriptor. Fa temps que el segueixo i m'agrada gran part de la seva obra. Penso que he llegit tots els seus llibres a banda de L'any dels francs que, per cert, hi ha qui em diu que és la seva millor producció. Sempre dic que me la reservo per un bon moment. En fi, de tot plegat em quedo fins ara amb Obaga, La selva moral (la meva favorita), Les ànimes sordes i aquesta darrera. De La primera pràctica només m'hagués agradat (és una questió de gustos) que el tancament de la trama més contemporània fos més obert, menys happy ending. Però ja us ho dic: a banda d'això, la novel·la m'ha semblat ben trabada, sense algunes de les minúcies que m'havien "molestat" a Blau de Prússia. Li desitjo molts èxits. Segueix escrivint, Albert!

    He llegit també una altra obra d'una escriptora amiga, la Rosa Ribas, que segueix treballant de manera molt sòlida i solvent. Me la va regalar l'altre dia i al dia següent ja me l'havia injectada. Es titula La detective miope i és una falsa novel·la de detectius amb una trama lleugera, un pèl estripada i, sobretot, molt divertida. Ep, quid pro quo: Portella ja és a les seves mans.

    També he aprofitat per tancar el tercer volum de la saga de la Salander i el Blomkvist, La reina en el palacio de las corrientes de aire (títol que encara no he aconseguit comprendre), que tenia engegat des de ves-a-saber-quan. Malgrat les tares i exageracions de la trama (de vegades em sobta la similitud caricatural amb alguns detalls de la saga del James Bond, sobretot pel que fa als personatges), segueixo pensant que els tres volums estan suficientment ben escrits no només per mantenir-te enganxat, sinó per fer-te recaure en una continuació (quan n'hi ha).

    Pendents? Sí, sempre: segur, The Pyramid, de Henning Mankell; probable, El sueño del celta, de Mario Vargas Llosa.