dilluns, 21 de febrer de 2011

Chano Domínguez: Oye como viene

Un altre exemple de la tremenda compatibilitat del jazz i el flamenco. Quan tots dos són bons, és clar. No hi ha secrets. Quina força!

diumenge, 20 de febrer de 2011

Més sobre Canòlich (Màrius Serra via 'El Periòdic d'Andorra')

Màrius Serra: «Canòlich, amb 'h' Convoquin un referèndum»

Correu electrònic Imprimeix PDF

PER ANDRÉS LUENGO
L'enigmista català, dilluns al Centre de la Cultura Catalana. Foto: TONY LARA
–Diu que es va casar en un teatre. El Condal de Barcelon. El matrimoni, ¿és una farsa o un drama?

–La convivència és una tragicomèdia; l'amor pot arribar a ser un drama, i el matrimoni, com a cerimònia, és una comèdia amb un punt d'òpera bufa. Però, ep, jo porto 21 anys casat.

–L'amor dura tres anys, diu Beigbeder. ¿Només tres?

–Ara els bioquímics diuen que set. No ho sé. Personalment, crec que la durada de l'amor depèn directament de les seves intermitències.

–Un oncle seu va començar d'anarquista i va acabar de monjo cartoixà. ¿A quin costat s'hi veu millor, vostè?

–Si m'he de definir, m'aplicaré el que li vaig sentir una vegada a Pere Quart, que era, deia, un anarquista empíric. Jo també, tot i que alguns anarquistes em titllen de farsant. M'agrada tocar de peus a terra, però amb un sol peu...

–Diu Barnils que els diaris només serveixen per fregar el terra. Els periodistes, ¿som els senyors de la neteja?

–La meva primera entrevista me la van fer als 24 anys. Acabava de publicar els primer llibre i vaig anar a casa d'una nòvia meva. Li havien posat al gos uns diaris al terra, i vaig veure com aquell gos se'm pixava a la cara. Una lliçó d'humilitat que no he oblidat mai. Molt útil per combatre els atacs d'ego.

–No va fer la mili, per militar i per espanyola. I una mili catalana, ¿la faria?

–A un estat català li posaria pràticament les mateixes objeccions que li poso a l'estat espanyol. I la mili, mai. La bestiesa més gran que ha fet mai la humanitat és institucionalitzar la violència.

–Té una biblioteca amb 8.000 volums. El llegir, ¿li ha fet perdre l'escriure?

–És un risc, però em semblaria encara pitjor que l'escriure em fes perdre el llegir.

–El faig al cas de la polèmica sobre Canòlich, l'únic topònim català acabat en ch. ¿El fet diferencial andorrà?

–A Catalunya tenim el cas de Figaró. Els filòlegs van establir que ve de figa, i que per tant s'havia d'escriure Figueró. Semblava evident, però els polítics se les van empescar per covocar un referèndum. ¡I va sortir Figaró!

–¿Suggereix que convoquem un referèndum sobre Canòlich?

–Si es volen distreure, sí. Però probablement l'unic que en treuran és donar carta de naturalesa a un problema on n'hi hauria hagut prou a aplicar criteris científics. Dit això, hi afegiré que trobo la ch tan interessant com qualsevol altra lletra.

–Definició d'Andorra per a uns mots encreuats.

–Evitem els tòpics de l'escapada, els Pirineus, la neu i el sucre... Potser diria: «La seca, la Meca i... ¿quines Valls?»

–Màrius Torres, Màrius Sempere, Cinco horas con Mario, Marius et Jeanette, Mario Vargas Llosa... ¿Li fa nosa algú, en aquesta llista?

–Cap. I els he llegit –o vist– tots. L'únic Mario que detesto és Super Mario Bros. Per culpa seva em deien Super Mario Gros...

–¿Ni Vargas Llosa?

–He tingut el gust de dinar-hi en diverses ocasions. Segur que podríem tenir una interessant discussió política. Però el Nobel d'aquest any esmena un error històric.

–No arriba a palíndrom, però, ¿si li dic Arrodna? Tic-tac, tic-tac...

–Hmmm. A veure, a veure... An-dor-ra. Bona, aquesta.

divendres, 18 de febrer de 2011

Bon vi

Sembla que tindrem la Sra. Eliane Elias a Andorra d'aquí a poc. Trobeu-la aquí sota amb el seu trio interpretant un clàssic brasileny. Gaudiu-ne. No calen més paraules.

dissabte, 12 de febrer de 2011

Dos i dos fan 'cinch'

[Article d'avui de l'Àlvar Valls al Diari d'Andorra. Per fi una veu assenyada.]


Passa de tant en tant: una qüestió purament tècnica, que no sembla que admeti debat públic, cobra vida, contaminada per la política, i origina una polèmica que passa a primera línia de l’actualitat. Vegeu si no, a Catalunya, la regulació de la velocitat als accessos a Barcelona, que ja fa setmanes que és el tema estrella de portades de diaris, tertúlies als mitjans i declaracions d’alts responsables polítics. Diríeu que els catalans han oblidat els greus problemes de la crisi econòmica, de l’espoli fiscal o de les relacions amb Espanya i s’han abocat a discutir sobre el sexe dels àngels.

A casa nostra –més sotto voce, com manen els cànons de l’andorranitat–, el sexe dels àngels es diu Canòlich. Quan semblava que el Govern havia tancat el tema amb l’aprovació del nomenclàtor proposat per la Comissió de Toponímia, on figuraven Canòlic i altres topònims escrits segons els dictats de la ciència, vet aquí que l’executiu, cedint al foc granejat de l’artilleria laurediana i exhibint un cop més la seva debilitat, fa marxa enrere i torna a elevar la hac de la ignorància a veritat oficial. Potser no podia fer res més des del moment que el cap d’Estat episcopal, amb unes desafor­tunades declaracions, va desautoritzar el decret governamental.

A Sant Julià, seu de la Universitat d’Andorra, hi ha una Universitat Bis amb una Facultat de Filologia radicada a la casa comuna que, en lloc d’ensenyar, desensenya. Les paraules del cònsol major escudant-se en la legislació per defensar una posició indefensable farien sentir vergo­nya aliena si no es veiessin com el que són: una arma política populista. El cas recorda aquell passatge de la novel·la 1984, de George Orwell, en què es diu que si l’Estat defineix que dos i dos fan cinc, com té la potestat de fer, potser tothom ho acabarà creient, però això no en farà mai una veritat científica. La nostra llei lingüística, de tall orwellià, dóna al Govern i als comuns la facultat de fer i desfer en grafia de topònims, de manera que l’Acadèmia –la Comissió de Toponímia– en aquest cas resta com una simple comparsa que es pot usar i llençar i fins i tot humiliar. Però encara que, per imperatius polítics, Canòlic porti oficialment la hac final, no serà mai veritat que dos i dos facin cinc.

dimecres, 9 de febrer de 2011

Sentit comunal? [article del 'Periòdic d'Andorra']

Els topònims de la discòrdia: el que diu la Comissió

Correu electrònic Imprimeix PDF
  • 'Aubinyà', 'Canòlic' i 'Juverri' són tan o més tradicionals que 'Auvinyà', 'Canòlich' i 'Juberri'
A. L.
SANT JULIÀ DE LÒRIA

Periodic
Canòlic ha durat només tres mesos: Canòlich torna a ser Canòlich; no ha calgut ni canviar la senyalització.
Foto: TONY LARA
Si la tradició ha de ser l'argument determinant per decidir els noms de lloc oficials, els guanyadors de la Guera del topònim haurien d'haver sigut Aubinyà, Canòlic i Juverri, tal com proposava la Comissió de Topínima –i tal com va aprovar el Govern a l'octubre. I les derrotades, Auvinyà, Canòlich i Juberri, que eren les grafies preferides pel comú de Sant Julià, avalades exclusivament per l'argument de la tradició i que s'han acabat imposant després de la vergonyant marxa enrere protagonitzada la setmana passada pel mateix executiu. Això és el que es desprèn de l'estudi tècnic amb què la Comissió va justificar l'opció per Aubinyà, Canòlic i Juverri, els tres termes ara desestimats.
Per al primer, la Comissió apel·la a arguments d'autoritat i etimològics, i finalment –atenció– també a la tradició. Així, tant la Geografia i diccionari geogràfic (GDC), editat el 1977 i l'únic oficial fins a l'aprovació del Nomenclàtor, com la Gran Enciclopedia Catalana (GEC) s'inclinen per Aubinyà, amb b. L'etimologia indica que el terme prové del llatí albinianus, adjectiu del nom de persona Albinius, i pel que fa a la tradició, la Comissió sosté que la grafia amb v «ha compartit espai al llarg dels segles amb la grafia amb b», fins al punt que als mapes dels segles XVI i XVII només s'escriu amb b, al segle XIX conviuen b i v, i només al XX Auvinyà guanya terreny a Aubinyà. Una tradició, la v, com es veu molt més recent que la seva rival.
Amb Juverri passa un cas similar: el terme prové, recorda la Comissió, de jou, ‘coll de muntanya', i per tant s'ha d'escriure amb v, per la relació fonètica entre u i v. Pel que fa a la tradició, entre els segles X i XV s'escriurà «sempre» amb v: Joverra, Iuverre, Ioverre... Entre els segles XVI i XX conviuran Juverri i Juberri, «amb certa preferència de la forma amb b, però no pas predominant», admet la Comissió. I no serà fins al XX que la grafia amb b es converteix en «hegemònica». De tot plegat, conclou, «la grafia b ha acabat imposant-se molt recentment», i «la tradició no permet certificar que Juberri sigui la més usual al llarg de la història». Per tant, i segons l'etimologia, «només la grafia Juverri és possible». L'última canonada de la Comissió arriba amb Canòlic, sense h, tan tradicional –diu– com Canòlich i Canòlig, però que a més constitueix una grafia moderna, utilitzada sistemàticament pel Govern, avalada per la GDC i la GEC i que, per acabar-ho d'adobar, és l'única que s'avé amb la normativa ortogràfica del català, facilita una hipotètica derivació i, sobretot, no contradiu l'ús corrent de la llengua: en català no existeix cap nom de lloc –cap– acabat en ch: Hostalric, Vic, Bruc, Reixac, Montblanc, Montjuic... ¿Per què Canòlic hauria de ser l'excepció?
Fins aquí, els arguments al·legats pels experts. Davant d'aquesta bateria, el comú s'ha limitat a invocar una vegada i una altra la tradició. Una tradició que, segons el Nomenclàtor, o bé certifica l'empat entre les grafies en litigi o bé es decanta decididament pels termes rebutjats (Aubinyà, Canòlic, Juverri). I tot això, amb un comú que el mateix té la pell finíssima quan se li toquen aquests topònims que mostra una màniga insòlitament ampla a l'hora de batejar Naturlandia. Esdrúixola... ¡i sense accent! La llei de l'embut.

diumenge, 6 de febrer de 2011

Atzar?

Ahir (penso que era ahir) feia un apunt sobre allò de si Canòlich amb hac o sense hac. De fet, al final ni tan sols arribava a parlar del cas Canòlich. Per tot comentari, transcrivia un poema satíric de Na Garraleta, de Fòrum.ad.

Més tard rumiava que potser hagués de buscar una imatge que il·lustrés l'apunt. Avui l'he trobada tot esmorzant, mentre repassava la premsa. El Blanco, l'humorista gràfic del Diari d'Andorra, m'ha proporcionat la imatge que em calia ahir. Ja l'he afegida a l'apunt A prendre pel sach Canòlich.

El més curiós, però (i això ja entra en l'esfera de La dimensió desconeguda), és que la imatge del diari que l'humorista ha fet servir per crear el muntatge de la seva vinyeta es basa en una portada en què hi apareixo jo... Sí, de l'única vegada en ma vida que he aparegut en portada de cap diari. És difícil d'apreciar (i no us demano tant), sobretot vista la mala resolució de les imatges del Diari d'Andorra en versió digital, però us asseguro que el paio mig borrós que figura al capdamunt de la portada és un servidor.

El titular "Govern torna la 'h' a 'Canòlich'" muntat sobre una portada amb el Gálvez al capdamunt... Ha de ser un atzar, cas que tal cosa existeixi.


divendres, 4 de febrer de 2011

A prendre pel sach Canòlich (poema satíric de Fòrum.ad)

Sant Julià. Andorra.

Resulta que ara es tiren enrere els canvis proposats inicialment per la comissió que es va encarregar de l'elaboració del Nomenclàtor d'Andorra... Llàstima. Ara Juverri torna a ser oficialment Juberri (merda!). I Aubinyà serà Auvinyà, tornar (merda al quadrat!).  A mi ja m'agradava com havien quedat les coses perquè prefereixo arrapar-me a l'origen etimològic com una paparra (tot i que per a la comissió aquest no fos el principal criteri tècnic). Dins de la meva (limitada) lògica el medieval Iuverra hauria de desembocar en Juverri (i està relacionat amb Iove i Jou entesos com maneres de transcriure el nom de la divinitat europea dels cims). Aubinyà és per a mi una marca en el paisatge= conjunt d'aubes (encara fóra més ben parit escriure-ho Aubinyar). Pel que fa a Bixessarri, Bissisarri o com es digui m'és igual perquè ningú no sap com s'ha de dir. En fi. No comment.


Gran guinyol nacional

A PRENDRE PEL SACH CANÒLICH


En eix país tan bucòlich
on tot el saber és simbòlich
ara ens torna, melancòlich,
l’indicible mot: Canòlich.

Potser és que algun alcohòlich
amb algun atach sistòlich
(o potser era diastòlich?)
s’ha encaparrat amb Canòlich.

Però, és clar, com que és catòlich,
romà i àdhuch apostòlich,
pot tenir un gest diabòlich
i encolomar-nos Canòlich.

Mes… Si ben groch n’és el marcòlich
i el cop de vent és eòlich,
és normal que agafi un còlich
el qui escrigui amb hach Canòlich.

Aquest poema hiperbòlich
no és escrit per cap mongòlich.
Simplement és parabòlich:
“A prendre pel sach Canòlich!”.


Escrit per Na Garraleta, el Dijous, 03 de Febrer 2011

Cor agre (Adrià Puntí)

Si tot va bé, em quedo aquí,
sóc com sóc, m’és igual d’on vinc
menjo merda, farro, ningú m’entén.
Veí d’intèrprets, rucs ignorants,
insults, enveges, cent cops de pal,
deixebles vicaris del fracàs,
Nues, fúcsies, veí d’un cel dispers,
crues, prou músties, botxí del seny,
trucs, cínics i bastards,
tots junts t’ennueguen l’esma.
Cau del pes, ignots retrets
sanglots, saxons, sipais del vent,
un munt de calúmnies, través d’un engany.
Rumiant cabòries, pals de cec,
pampallugues d’innocent,
rubricant mentides, signes d’incomprès...
Nues, fúcsies, veí d’un cel dispers,
crues, prou músties, botxí del seny,
trucs, cínics i bastards,
tots junts t’ennueguen l’esma.
rucs, tísics i covards,
tots junts t’ennueguen l’esma.
i un sol deixant la pell, deixant la pell
cau del pes, ignots retrets,
sanglots, saxons, sipais del vent,
cau pel pes, cau pel pes.