divendres, 12 d’agost de 2011

L'enigma de la setmana

A Saignon, poble de la Provença francesa del qual us parlava breument en el meu darrer escrit, vaig fer una foto d'una porta sobre la què algun antic resident havia deixat una nota d'acomiadament. Una nota d'agraïment al poble pels anys de felicitat que "els" havia brindat.

Cliqueu damunt la foto. Llegiu el text original. Analitzeu la signatura. Sou capaços de descobrir qui és el personatge (probablement sigui un escriptor o artista) que hi ha al darrere?

El text fa:
Mérci à Saignon de la part de notre famille pour vingt-deux ans de merveilleux moments.
T*** D***
 Qui l'encerti, l'endevina!






dimecres, 10 d’agost de 2011

En ruta, I


Som a Alemanya. Com cada estiu. O gairebé. La Nicole s'ha retrobat amb la família i n'està, com sempre, encantada. Els nens també estan contents de ser aquí perquè tornen a veure tietes, padrins (tècnicament, nonna i opa) i cosins. Jo tampoc no em queixo pas ja que sempre que la resta de la troupe estan feliços i contents en trec algun profit en la forma de tranquil·litat i temps per llegir, anar en bicicleta o treure la pols a algun dels blogs ja encacarats de tanta indiferència...

Aquesta vegada hem tornat a l'estil old school i hem viatjat en cotxe. Volia, tant sí com no, transportar fins aquí la bicicleta de muntanya. A més, sempre va bé disposar de vehicle per moure'ns amb total llibertat i en tot moment.

El cas és que aquest cop vaig decidir que sortiríem ben de matí per desviar-nos una mica de la ruta i fer tarda, nit i esmorzar en algun raconet de França. Excel·lent excusa per liquidar un dels "deutes" que no havia saldat mai amb mi mateix: visitar Saignon, el poblet on Cortázar tenia la seva segona residència.

Va ser una experiència preciosa. Primer, a la tarda, vam arribar prop d'Apt (no és lluny Avignon) i, amb no poques dificultats, vam trobar l'hotelet en què havíem reservat habitacions. Ens vam canviar i vam anar de pet a la piscina. La clau va ser aquesta: després de més de sis hores de viatge ens vam remullar un parell d'hores. Els nens contents i els grans també.

Després dutxa i cap a Saignon. Allí vam passejar, fer fotos, ser feliços i sopar prou dignament. El restaurant es deia La Maison de Solveig. La cambrera es deia Laura. El lloc, molt agradable. La noia, també.

Saignon és un poble que ha sabut mantenir una certa essència d'autenticitat. Encara hi sobreviuen alguns tallers d'artista d'aquells que li van donar renom en altres èpoques.

Gaudiu de les fotos!