diumenge, 30 d’octubre de 2011

Geni anònim

XIX

Algún día vamos a yacer fríos y esqueletosos.
Lo que hayamos sido pasará a formar parte de otras cosas.
En algún momento, nadie va a saber que hemos sido.
Quizás nuestros hijos nos recuerden. Quizás también nuestros nietos. Y algunas generaciones más, quizás.
¿Pero cuántas generaciones podremos durar en la memoria colectiva?
Incluso si fuéramos célebres e ilustres. ¿En mil años nos recordarían? ¿En diez mil años? ¿En cien mil años?
Estamos condenados al olvido.
De nada sirve tratar que nos recuerden. En vano esforzarse por ser olvidado.
Eventualmente el que lee, el que escribe, no seremos nada.
Esta existencia breve no dejará marcas en el universo.
Y pronto será como si no hubiéramos existido.

Mi niña no tiene nombre


Mi niña de mármol quieto viaja en la eternidad de un colectivo.
Los dedos macramé de lino frágil
que juegan esta vez con un boleto.

La vida, como una hornalla,
se apaga con un giro de muñeca.
Se desvanece así. Como la punta
impermanente de la cinta-escóch.

Aquests textos són exemples d'un dels millors escriptors que conec a la xarxa, un argentí de qui en desconec el nom i que publica des del blog Cómo rompe las palabras. Us recomano que passeu a visitar-lo. No sé si us agradarà, però segur que us sorprendrà i no us deixarà indiferents. I ara, a continuació, una joia brutal:

Liason


Tu cara sepulturera
flota en el mar salino inexpresiva
como el pedazo de madera flota.
Vuela con la virtud de una gaviota:
de una gaviota pálida que fuera
del cielo la más lúbrica y remota.
De una gaviota que se diera vuelta
como al atardecer los girasoles.
De una gaviota suelta y embustera
como los sostenidos y bemoles.

Xerrada sobre la roseta del Pirineu


Després de mesos treballant en la xerrada que vaig fer divendres passat a la sala d'actes del Comú d'Escaldes-Engordany, la sensació que me'n va quedar és agradosa. Com que ja sabia que el tema era "força especialitzat", que ho feia per amor a l'art, que seríem quatre gats i que no podria explicar tot allò que havia descobert durant la investigació, m'ho vaig poder passar molt bé: sense nervis, sense falses erudicions i amb un discurs adaptat a les circumstàncies. M'hi vaig dedicar el temps just perquè ningú no s'adormís (uns 50 minuts llargs) i vaig exposar els quatre fets bàsics que m'interessava tocar.

Entre el públic, un parell d'historiadors, algun investigador, algun professor, algun ex consejero d'educació espanyol, i, en general, gent de la Casa de Aragón. Els agraeixo molt l'oportunitat oferta, l'acollida de la conferència i el sopar posterior al Don Denis.

Per cert, pels qui no hi vau ser, la xerrada versava sobre aspectes de la cultura popular compartits entre els territoris d'Andorra i l'Aragó. Vaig parlar d'alguns ritus i edificicacions similars (comunidors i conjugaderos, comunir o conjurar tempestes),  de lèxic compartit (esquirol / esquiruel) i de simbologia i iconografia popular comuna.

El tema central fou el fet que compartim la rosa sexifòlia com a element decoratiu i protector popular de fa molts segles.

Vaig projectar exemples del seu ús en portes de cases i corrals, collars de fusta, motlles per fer formatges, mobles domèstics i religiosos, joieria, etc. Vaig demostrar amb imatges que es troben encara avui en dia a Andorra i en tot el territori del Prepirineu i el Pirineu aragonès els diversos usos al llarg dels segles i fins l'actualitat.

De passada, vaig aprofitar parlar més en genèric dels símbols solars (com la rosa sexifòlia): trisquells i religadas de tres caps, lauburus i religadas de quatre caps, esvàstiques europees i orientals, religadas de cinc i sis caps, símbols solars de multitud de braços o formades a partir de cercles concèntrics...

També vaig explicar el possible camí fins al símbol solar de sis braços (la roseta del Pirineu) des de la creu. Concretament, des de la creu de Malta.

Ara tinc la intenció de transformar en un text ben travat i documentat allò que divendres només fou una projecció de més de 150 imatges i uns quants apunts.


Agraeixo les imatges de l'acte al Jordi Casamajor.

dissabte, 29 d’octubre de 2011

dissabte, 1 d’octubre de 2011

Andorra, un paradís (via ferrada)

Interessant vídeo promocional en què algú de fora (l'alpinista Cathy O'Dowd) ens ve a recordar allò que els d'aquí ja hauríem de saber, primer, i hauríem de saber explicar, després. A banda d'algunes imatges interessants de la natura andorrana, se la sent parlant en positiu del valor del paisatge andorrà i fent una passejada per la via ferrada del Roc del Quer.