dissabte, 29 de desembre de 2012

Sleepless nights

Una altra mostra del geni d'un dels meus herois literaris de fa anys. Un dels millors escriptors que he llegit mai. Un dels més intel·ligents, irònics, profunds, lúdics, hàbils, preocupats i despreocupats alhora per la forma del fons. No sé qui és ni com es diu. Viu a como-rompe.blogspot.com.


Sleepless nights


Duerme, y que nadie te presione el pecho,

duerme entre vírgenes violadas,
duerme en el piso y sin almohadas,
duerme en el desamparo y sin un techo.

Duerme en el infortunio y en la duda,
duerme sin casa y sin laburo,
duerme con llanto y sin ayuda,
con desesperación y sin un duro.

Duerme en la soledad y en la miseria,
duerme en el frío y bajo lluvia,
duerme sin un abrazo, sin un beso,
sin consuelo, sin lástima, sin nada.

Duerme que si te toca algo de suerte
duermas quizás el sueño de la muerte.

dimecres, 26 de desembre de 2012

True Blood (opening credits song)

"Bad Things", de Jace Everett

And life goes on...

Avui ja no és Nadal. Ahir al vespre ja ens vam menjar les truites (espanyola i de trumfes) i els embotits (fuet, secallona, bull, llonganissa, etc.) disposats sobre la taula del menjador.

Ahir o abans-d'ahir vaig acabar "The Whispers of the Dead", que no us puc recomanar de cap manera.

Ja duc molt avançats els "Diarios" de Pessoa. També m'estan decebent. Extremament. Els acabaré, no fos cas que la cosa remunti les darreres trenta o quaranta pàgines.

Una altra cosa ben difererent és la darrera novel·la de la sèrie Wallander de Henning Mankell: "The Troubled Man". La vaig encetar ahir i ja en duc una mica més de 100 pàgines. Suficient per dir que està, com sempre passa amb Mankell, impecablement escrita. Imagino que el llibre suposarà un final digníssim a una magnífica sèrie (de nou novel·les i un recull de relats llargs) que m'ha alegrat molt la vida de lector els darrers anys. Us en mantindré puntualment al cas.

Fent un lligam entre això que us deia ara i el llibre de Pessoa, us deixo una anècdota dels seus diaris:
Uno de los pocos entretenimientos intelectuales que todavía le quedan a lo que queda de intelectual en la humanidad es la lectura de novelas policiales. Entre el número reducido y áureo de horas felices que la Vida me permite, algunas de las mejores del año son aquellas en las que la lectura de Conan Doyle o Arthur Morrison absorbe mi conciencia por completo. 
Un volumen de estos autores, un puro de a 45 el paquete, la idea de una taza de café, trinidad cuya unión es el conjugar de la felicidad para mí; mi felicidad se condensa en esto.

diumenge, 23 de desembre de 2012

Bones lectures!

Comença la part de les festes que més m'agrada...

Un cop fetes les maletes, perduts els estreps, viatjat en cotxe uns 1.400 quilòmetres, descansat una mica, etc.

Un cop fer tot això, dic, comença la part que més m'agrada: córrer i llegir. De córrer segur que ja us en parlaré ben aviat. De llegir, dir que tinc una pila de llibres per fer baixar que dóna gust (mai millor dit).

Dos volums inacabats que ara em menjaré de seguida:
  • "Hábleme de Funes", d'Humberto Costantini
  • "Whispers of the Dead", de Simon Beckett (un teòric llibre de lladres i serenos que m'està decebent força)

Uns pendents que prometen molt:
  • Dos Mankells: un de policies amb Wallander inclòs ("The Troubled Man") i un no-policíac ("Daniel") que espero que sigui tan bo com els altres dos no-policíacs seus que he llegit fins ara ("Italian Shoes" i "Depths")

  • Els "Diarios" de Fernando Pessoa
Bones festes!

D.

dijous, 1 de novembre de 2012

Dia de tots els sants

Fent honor al dia dels morts i tot seguint la tradició literària mexicana de les "calaveras", us deixo a sota una composició (una dècima) que trobo magnífica... No sé si entraria en el calaix estricte de les "calaveras", però tant hi fa!

Esa seda que rebaja
tus procederes cristianos
obra fue de los gusanos
que labraron tu mortaja.
También en la región baja
la tuya han de devorar.
¿De qué te puedes jactar,
ni en qué tus glorias consisten
si unos gusanos te visten
y otros te han de desnudar?


dilluns, 20 d’agost de 2012

Santiago Caruso

Potser sigui perquè sempre m'han apassionat Brueghel el vell i Hieronymus Bosch. Potser perquè a la brutalitat gairebé medieval d'aquells dos, Caruso afegeix detalls que podrien ser del Harry Clarke il·lustrador de Poe o ambients que semblen de Gustave Doré. Potser, simplement, perquè fascina i repel a la vegada. Va, un tastet!




Ex-libris, 2



"Ex-Libris Hnizdovsky" de Jacques Hnizdovsky, gravat original en fusta i imprès en paper de morera. Creat el 1972. 

diumenge, 12 d’agost de 2012

"Si ens aixequem ben d'hora, ben d'hora i ens posem a pencar de debò..."

Logo vist a http://www.tebo-3000.de/
Calculo —contar-ho exactament amb l’índex fóra extenuant— que els darrers set mesos l’amic de qui parlem ha publicat unes 325 entrades al blog Diccitionari. Posem que durant els darrers mesos aquest company ha publicat doncs, de mitjana, una entrada i mitja al dia. Mentre això passava  —uns carden la llana... — els altres tres membres del col·lectiu i suposats coeditors del Diccitionari es dedicaven a córrer, cuidar la canalla, construir cases, escriure llibres, guanyar-se les garrofes de diverses maneres, anar en bicicleta i, sobretot, gaudir de tota mena d'illes paradisíaques, còctels i, en general, un estàndard de vida regalada subvencionat per les ingents regalies i marxandatge derivats del blog —em sap greu, però com que marxandatge és parauleta de moda i imagino que molestarà els altres tres diccitionaristes, l’havia de fer servir.

Calculo que per poder publicar una mitjana d’una entrada i mitja al dia has de ser una persona molt constant i voluntariosa. Has de ser un d’aquells que, com se sol dir, creu en la causa, sigui la que sigui. En aquest cas, la de la difusió de coneixement, humor i cultura en llengua catalana.

Calculo que, més enllà de la feina del gran iniciador i de la parella de ball primigènia, el cúmul d’èxit mantingut que suposa el Diccitionari es deu en gran part a la tasca de l’amic de qui parlem avui, el Marc Cortès i Minguet, àlies "Lo nen de cal Rèflex":

  • gairebé 135.000 visites de pàgina des de l’inici
  • més de 6.500? visites de pàgina al mes (darrerament)

Ell solet —el veig corrent, en el meu ull mental, com el soldat aquell de la cèlebre història de la batalla de Marató, sense calçotets— ens ha fet acostar-nos, travessar i endinsar-nos a la xifra de les 3000 entrades o diccitacions.

Aprofitant, doncs, que avui celebren la Festa Major al seu poble, el Pla de Sant Tirs, hem decidit retre-li des d’aquí —i des dels blogs dels altres dos companys, ben entès Raons que rimen (del Víctor Pàmies) i Gazophylacium (del Joan Puigmalet)— el “nostre més sentit i humil homenatge”: gràcies, Marc! Si passeu pel Diccitionari, veureu que allí també hem fet servir les seves paraules per acabar d'enllestir-li el bust per a la posteritat.


Publico aquí el logotip que hem estrenat aquest matí al Diccitionari per celebrar que ja fa dies que hem superat les 3000 entrades —dedicat al Marc— i uns quants més que vaig preparar i que, clarament, van fer llufa... N’hi ha un del rotllet hippy flower-power, un que volia ser seriós i va quedar queco, un parell d'imatges que vaig trobar, etc. En quin cap cap això d’encarregar-me a mi idear logos? Au, no us talleu, rieu i critiqueu tan com vulgueu! És el preu que he de pagar després d’haver estat totalment inactiu i gairebé a punt de donar-me de baixa del Diccitionari.






dilluns, 9 de juliol de 2012

Amb la "o"

Navegant que navegaràs, avui he anat a topar amb un d'aquells jocs literaris que tots hem fet alguna vegada. En aquest cas, un text que per sons vocàlics només té "os". És obra de la Roser Carol, qui, com sempre, demostra domini de la llengua i unes ganes terribles de passar-ho bé:
Com ho vols? Mots homòfons, ortòtons, cognoms confosos, pronoms forts, noms compostos? No? Cony! Sols os? Bo! Doncs, ho conto. Jo compto dos mons (orcs o sords) on tothom vol roncs, brocs, mocs, foc, dolor, plors, horror... mort. Són tots folls, tots bojos: sors o monjos ortodoxos, doctors moros, mormons dròpols, pòndols pòtols, cònsols lloscos, prohoms pollosos, mogols, ostrogots... Ho toco tot: fortor d'ossos mòlts, llot moll, llopots grossos com porcs, lloros confosos, gossos o bocs colltorts, torsos borrosos, bords ronyosos, sons somorts... Collons, com dol! Dormo poc, ploro molt. On trobo conhort o consol o condol? Com gronxo mocosos plorosos? On copso colors, flors, dolços jorns? Com proposo honors? On omplo pots d'olor? Com corro tot sol? On són tots? Oh! Tot mort? Concloc: no! Cronos s'ho fot tot. Sort!

dissabte, 2 de juny de 2012

Andrés Luengo escriu sobre 'Portella' núm. 4

Reinvindicació del Poeta

DIJOUS, 31 DE MAIG DE 2012 02:00

·         El número 4 de 'Portella' rescata del purgatori Martí i Pol / El 2013 es commemora el 10è aniversari del traspàs de l'autor d'Andorra, postals i altres poemes' / La revista inclou una entrevista exclusiva al bibliòfil Enric Palmitjavila
A. L.
Joan Peruga, Manel Gibert i Iñaki Rubio, part de l'staff de Portella, en la presentació a la premsa del nou número Foto: TONY LARA


ESCALDES-ENGORDANY

Periodic

Hi va haver un temps que en aquest país –i en el de sota– Miquel Martí i Pol era el més semblant a una estrella del rock que hagi parit la literatura catalana del segle XX. Ho deia ahir Iñaki Rubio, promotor de la revista Portella, i té tota la raó: allà on anava, tot eren reverències i homenatges. L'autor d'Estimada Marta arrasava. Era el poeta nacional; el Poeta amb majúscula. Ho recordarà el lector, perquè la febre martiipoliana va arribar fins aquí –als Turons de l'Art escaldencs, allà cap al 2000– i a algú se li va ocórrer la peregrina idea de postular-lo per al premi Nobel de literatura. Però tot allò es va quedar en quasi res quan el Poeta va morir, el novembre del 2003. L'any que ve en farà un decenni, però sembla que hagin passat segles. Més enllà del reglamentari purgatori que poetes i escriptors en general han de gruar quan tenen la mala ocurrència d'anar-se'n a l'altre barri, sorprèn que el descens als llimbs de Martí i Pol fos tan veloç i tan transversal. Avui, gairebé l'únic lector confés que li queda és l'entrenador del Barça, Pep Guardiola –que no és poca cosa, és veritat– i més d'un, de dos i de deu lectors d'aquest racó de diari –si n'hi ha– es quedaran de pedra davant quan obri el número 4 de Portella, que es presenta aquest vespre al pub Califa d'Escaldes, i s'hi topi Andorra, postals i altres poemes, el recull inspirat per Antoni Morell i publicat el 1984 a l'editorial Serra Airosa.
Es pot discutir, i tant que sí, el lloc que Martí i Pol ocupa dins del panteó literari, i encara més si era ell precisament qui havia de saldar els deutes del premi Nobel amb la literatura en català. Però no l'impacte popular que un dia va tenir: possiblement, el de Roda de Ter va ser el poeta més llegit de les últimes generacions. Així que no pot ser més oportuna la reivindicació de Martí i Pol que Portella assaja en l'últim número, amb un extens (i també intens) dossier que a més de comptar amb l'aval i la complicitat de la vídua del poeta, Montserrat Sans –atenció a l'apartat gràfic, amb imatges de l'àlbum familiar rigorosament inèdites, i en tenen una aquí al costat– revisa l'estretíssima relació del poeta amb Andorra, els seus vincles afectius i ciutadans amb aquest racó de món, l'inevitable salt cap a la hiperurbanització actual, i el peculiar concepte d'andorranitat que va acabar destil·lant –a instàncies, repetim-ho de nou, de Morell– a Postals i altres poemes. El dossier reprodueix sis d'aquests poemes, amb parada i fonda a «Recordo Andorra amb cuixes de turistes» i «Si dic Andorra, dic/ tot el que me'n separa»–, s'obre amb una molt il·lustrativa introducció del crític Pere Ballart, i es completa amb articles d'Anna Zamora, Manel Gibert, Josep Enric Dallerès, Àlex Broch i Iñaki Rubio. Atenció especial a les il·lustracions que Mònica Armengol ha creat expressament per il·lustrar cadascun dels poemes de Martí i Pol.

Palmitjavila, bibliòfil major
Un luxe exquisit, en fi, al qual ja ens té perillosament acostumats Portella –recordi només el lector l'espectacular incursió cortazariana amb què ens va regalar al número anterior– i que no s'acaba aquí. Mirin el senyor d'aquí baix. O millor encara, mirin a darrere seu: Enric Palmitjavila és probablement el major bibliòfil del país. Retirin el probablement i el canviïn per un sens dubte. Diuen que ha perdut el compte dels volums que té. Milers, per descomptat: una biblioteca espectacular, oceànica, borgiana, de la qual molts en teníem com a molt referències i fins ara mateix vedada a la mirada del foraster. Doncs Portella ha aconseguit la gesta portentosa d'accedir al temple sagrat de Palmitjavila: per aquí, els 38 volums de la primera edició (1751-1772) de l'Encyclopédie de Diderot i companyia; una mica més enllà, la Bíblia llatina d'Anton Koberger, incunable del 1482 publicat per qui va ser un estret col·laborador de Gutenberg; i de postres, una Divina Comedia del 1491 il·luminada per Botticelli, el del Naixement de la Primavera. Per llepar-s'hi els dits. El problema és que alguns ja no en farem prou amb la sola referència i exigirem legítimament veure –no ja tocar, ep– aquests tresors. És de justícia.
La taula de continguts es completa amb les seccions habituals: Carpeta dedica unes sucoses pàgines al Bla, l'última dèria d'Eve Ariza, la més conceptual de les artistes nacionals. Com és també tradició, Portella cedeix la veu a noves veus: Carli Bastida i Alexandre Herea. Txema Díaz-Torrent entrevista Tortell Poltrona; els fotògrafs Ricard Lobo i Madeyoulook il·lustren un relat d'Yvan Lara, i Albert Villaró divaga molt pròpiament sobre les portelles de la seva vida. Dos poetes –Ester Fenoll i Josep Dalleres, no se'n perdin el look Pancho Villa– protagonitzen per acabar sengles retrats a càrrec de Miquel Mercé i Manel Gibert. Pel que fa a la imatge,hi col·laboren els il·lustradors Xavier Casals i Jordi Casamajor –habituals d'EL PERIÒDIC– així com els fotògrafs Àlex Tena i Tony Lara, fotoperiodista d'aquesta casa. A partir d'avui, a les llibreries. Perdre-s'ho és tonteria.

Esther Jover escriu sobre 'Portella' núm. 4

Ja estàvem acostumats --tot i que no deixen de ser una veritable raresa-- als excel·lents articles que l'Andrés Luengo ha dedicat a cadascun dels números de la revista 'Portella'. La novetat és que una altra periodista cultural d'Andorra, l'Esther Jover, ens ha fet l'honor de dedicar no ja una notícia o un breu, sinó un article de qualitat, amb tots els ets i uts, al nostre número 4.

El nostre agraïment i benvinguda a la gran família portellana, Esther!

‘Portella’ vol “recuperar del silenci” el poemari andorrà de Miquel Martí i Pol

Miquel Martí i Pol (1929-2003) va mantenir una estreta relació amb Andorra. Visitava sovint el Principat i durant la seva malaltia hi va passar llargues temporades. El seu amor pel país era tant que, fins i tot, el considerava “la seva segona pàtria”. Els records, les vivències i les experiències viscudes al Principat –almenys fins al 1982– les va plasmar en el poemari Andorra, postals i altres poemes, llibre que va publicar l’editorial Serra Airosa el 1984. El poemari ha estat eclipsat per d’altres obres del poeta, com Estimada Marta, però el col·lectiu Portella el vol “recuperar del silenci”, tal com afirma en l’editorial del número quatre de la revista cultural homònima, que publica semestralment. El dossier central de la quarta revista Portella està dedicat al poemari en què el poeta “reivindica la seva andorranitat”, va comentar ahir Iñaki Rubio, membre del col·lectiu cultural. La publicació del quadern, a més, és un avançament, un modest homenatge, a la commemoració dels deu anys de la mort de Martí i Pol, que es compleixen l’any que ve.

Un dels altres membres del grup Portella, Joan Peruga, va insistir que el llibre és “extraordinari, deliciós” i que paga la pena recuperar-lo de la prestatgeria i gaudir-ne amb una relectura. Del poemari, Peruga en va destacar el pròleg, “senzill i profund”. Martí i Pol diu al pròleg d’An­dorra, postals i altres poemes que amb l’obra pretén “reivindicar l’andorranitat més genuïna per a aquest llibre, i, posats a dir, per a mi mateix. I que consti que no ho faig amb la intenció de reclamar cap mena de dret. (...) Això no obstant, sí que em sembla que puc esperar una correspondència per part d’aquells a qui les ofereixo, és a dir, els andorrans”.

L’obra de qui un dia va ser considerat el “poeta nacional de Catalunya” ha estat acusada de fàcil. Però Manel Gibert, també membre de Portella, ho desmenteix. “He analitzat un poema i és molt complex, molt profund. Utilitza figures literàries de molta qualitat i escriu versos alexandrins perfectes!”, va destacar ahir entusiasmat. Però l’aproximació de Portella a Andorra, postals i altres poemes no pretén ser “acadèmica”. Per això ha triat sis poemes, cadascun dels quals és comentat i analitzat per un autor. A més, cada poema s’acompanya d’una il·lustració de Mònica Armengol, que ha fet la seva particular lectura dels versos. EL 

TESTIMONI DE LA SEVA ESPOSA

El quadern es complementa amb la col·laboració de Montserrat Sans, vídua del poeta. Sans recorda que el llibre es va publicar l’any en què va morir la primera esposa de Martí i Pol, i va ser a partir d’aleshores quan ella va conviure amb el poeta i van visitar amb freqüència el país. Sans cita els amics Joan Rosanas i Toni Morell, les estades a l’hotel Delfos, les excursions per les valls, les grandalles que cobrien els prats... Sans confessa que “potser Andorra era l’únic lloc que l’hauria pogut fer marxar del seu poble, Roda de Ter”.

La presentació pública del nou exemplar de Portella és avui, a les 21.30, al pub Califa. Durant l’acte, sis col·laboradors de la revista llegiran sis composicions del poemari. Potser entre els versos que es recitaran se sentiran aquests mots del poeta: “Escric des del recer / que em faig amb les paraules, / el groc melangiós / dels arbres m’acompanya / i són clars els contorns / tan tendres de la tarda. / Si dic Andorra, dic / tot el que me’n separa”.

Incursió a la biblioteca d’Enric Palmitjavila i la firma d’Albert Villaró, altres atractius del nou exemplar

El número quatre de Portella inclou alguna sorpresa. Iñaki Rubio i el fotògraf Tony Lara s’han colat a casa del bibliòfil Enric Palmitjavila, on guarda milers de llibres, alguns d’excepcionals. El col·leccionista conserva “incunables, obres mestres”, va comentar Rubio, “fins i tot una edició de la Divina comèdia amb il·lustracions atribuïdes a Botticelli”.

El nou exemplar també compta amb la firma de l’escriptor Albert Villaró, que en el text Tres portelles, tres, parla de tres portelles en el seu món que l’obsessionen. 

L’artista Eve Ariza col·labora en el número amb una presentació de la seva obra i, tot i ser “una artista conceptual”, diverses pàgines de la revista mostren alguns dels seus treballs més recents.

L’escriptora novella Carli Bastida publica el relat de ficció La selva negra. 

Txema Díaz-Torrent, membre del col·lectiu Portella, ha entrevistat el pallasso Tortell Poltrona, que parla de la seva trajectòria i experiència i també de la seva relació amb el país.  

L’escriptor Joan Peruga publica l’article la Memòria del tabac, en què recorre el Museu del Tabac, tant com a espai cultural com el que va suposar quan era una fàbrica.

El nou número, que ja es pot comprar a les llibreries, també conté un relat en romanès i en català sobre el final de Ceausescu del professor Alexandru Herea, una ressenya de Miquel Mercè sobre l’últim poemari d’Ester Fenoll i un retrat de Josep Dallerès realitzat per Manel Gibert.

dilluns, 28 de maig de 2012

Grata troballa: Ah Xian

El meu darrer "descobriment". No és impressionant? Ah Xian (nascut el 1960 a Pequín) és un artista xinès resident a Sydney, Austràlia.


dissabte, 26 de maig de 2012

Presentació del núm. 4 de 'Portella'

Gent! Farem la presentació del número 4 de 'Portella' el proper dijous, 31 de maig, a les 21:30 hores, al Califa Pub d'Andorra.

Aquí teniu un tastet dels continguts que hi trobareu en forma de portada. L'obra que s'hi reprodueix és de l'artista andorrana Mònica Armengol.

Us hi esperem.

Vingueu nombrosos!