dimecres, 27 de març del 2013

Joan Peruga i Pau Xavier d'Areny Plandolit

Ja sabeu que de fa uns dies vaig aportant aquí alguna pinzellada en referència a l'última novel·la del Joan Peruga, El museu de l'elefant. Avui us enganxo, a tall de curiositat, dues portades que he trobat a la plana web de la Biblioteca Nacional d'Andorra. Corresponen a dues obres d'un dels protagonistes de la novel·la de Peruga (Pau Xavier d'Areny Plandolit) que, com podeu observar a les imatges, signava Dr. Areny de Plandolit. Les obres formen part del fons de la biblioteca del Museu Casa d'Areny-Plandolit.

dijous, 21 de març del 2013

Reportatge sobre "El museu de l'elefant" d'Alba Doral


REPORTATGE

La memòria de l’elefant

N’hi ha que n’havien sentit a parlar, d’aquell museu de ciències naturals a Ordino, amb girafes i cocodrils farcits de palla, efímera experiència impulsada per Pau Xavier d’Areny-Plandolit. Joan Peruga el rescata i novel·la la peripècia a ‘El museu de l'elefant'
Mitja: 10.0/10 (2 vots)   Galeria Fotos
A.D. Andorra la Vella 20/03/2013
"N’hi ha qui encara en parla, però el record és com una nebulosa”.
Explica l’escriptor, que un bon dia va ensopegar amb documentació, escassa però molt clara, que dóna fe de l’existència d'aquest museu. Incloent-hi alguna fotografia: Pau Xavier i fills al costat dels cocodrils dissecats. “Imagineu-vos quin espant a l’Ordino de l’època.” Bon punt de partida per a un autor a qui havien quedat deutes pendents amb la nissaga dels Areny-Plandolit després d'Últim estiu a Ordino (premi Fiter i Rossell 1998). 
    La novel·la –novetat d'Editorial Andorra per a aquest Sant Jordi– comença amb un elefant femella que desapareix al bell mig de la Seu d'Urgell i a plena llum del dia de camí a Ordino. I a partir d'aquí Peruga porta el lector per un relliscós ter­reny entre història i ficció en una Andorra, la dels anys trenta del segle passat, que iniciava un ineluctable procés de canvi: si fins aleshores havia estat com “una creació dels viatgers romàntics”, ara es convertia en pol d'atracció per a caràcters de tot pelatge. 
    Entre aquests individus pintorescs, un de novel·lat però molt real: Miquel Mateu, conseller delegat de Fhasa, a qui Peruga ha batejat com el Benefactor Altruista: “Era d'aquells que es presentaven dient que les concessionàries no havien vingut aquí a fer diners, sinó a salvar el país.” De fet, recorda Peruga, és cert que en un primer moment se les va rebre amb la reverència deguda al déu del progrés, “però no van trigar a aixecar reticències pel poder que havien acumulat: no sols l’explotació elèctrica i l’execució de les carreteres, també tenien la banca, els hotels, pagaven la policia... s’havien convertit en un poder fàctic”.
Progrés versus llibertat
Aquest desequilibri va fer que un dia els andorrans es veiessin obligats a posar en un platet de la balança el progrés i en l’altre, la llibertat i la independència. “Al llibre es veurà què van decidir, jo no us ho avanço”, convida l’autor a la lectura.
    La narració al·ludeix a les vagues del 1933, però per damunt perquè els fets que explica són ja posteriors. Però el conflicte té importància en la trajectòria del Mariano, anarquista aragonès que és trassumpte d’un oncle de Peruga, lluitador emigrat a França que no va retornar a Espa­nya fins després de la mort del dictador. “No vaig tenir gaires oportunitats de parlar amb ell i li devia una llarga conversa; és aquesta”, apuntava l’autor, nascut a Osca i qui confessa que conserva i rellegeix de tant en tant les actes d’un congrés anarquista a Saragossa, “on es dibuixava aquella societat utòpica, ideal, igualitària”, en el moment “que més gent hi havia i més convençuts estaven que un dia seria possible” allò que imaginaven. 
    El personatge central, és clar, és el petit de la saga, metge i taxidermista, hipnotitzador i comerciant, editor i mag professional amb espectacle al Paral·lel barceloní, a qui un dia agafa la dèria de muntar el Gran Museu Areny de Ciències Naturals i s’hi dedica obsessivament. Reprendre la peripècia de la saga era, segons va afirmar Peruga durant la presentació de la novel·la, un deure: “L’hi devia a l’Assumpta [la protagonista d'Últim estiu a Ordino i germana gran de Pau Xavier] i els ho devia als lectors, que han convertit aquell llibre en una novel·la de culte.” 
    Agafa força també a mesura que avança la narració el personatge de la Neus, la dona de Pau Xavier, que el va sobreviure en un parell de dècades. Ell va desaparèixer el 1936. El museu va tancar les portes el 1948 i la col·lecció d'animals dissecats es va vendre el 1955 al Museu de Zoologia de Barcelona.
    La novel·la de Peruga tindrà una presentació pública el 9 d'abril a la Llacuna, amb temps suficient per arribar al partit de la Champions, promet l’autor, i la projecció d'imatges de l’antic museu.

dimecres, 20 de març del 2013

"El museu de l'elefant" de Peruga al BonDia Andorra

Peruga novel·la la vida del taxidermista i metge Pau-Xavier d’Areny-PlandolitImprimeix
Nacional Cultura
Escrit per E.J.M./Foto:T.M.   
Dimarts 19, Març de 2013 20:56
Pau-Xavier d’Areny-Plandolit (1876-1936) va ser metge, taxidermista, empresari, comerciant d’ossos humans, científic, mag, editor, museòleg, il·lusionista... Un personatge fascinant que va captar l’atenció de l’historiador i escriptor Joan Peruga (Santalecina, Osca, 1954). Partint de la personalitat real d’un dels membres de la nissaga d’Ordino, Peruga ha novel·lat l’últim any de vida d’Areny-Plandolit i l’ha plasmat a El museu de l’elefant, que acaba de publicar l’editorial Andorra.

Pau-Xavier d’Areny-Plandolit era el germà petit de la Sumpta Areny, la protagonista de la novel·la Últim estiu a Ordino (Columna), amb què Peruga va guanyar el premi Fiter i Rossell del 1997. El museu de l’elefant no és, però, una segona part de l’obra publicada fa quinze anys. La Sumpta va morir l’any 1892, amb 30 anys, i el context en què viu Pau-Xavier és molt diferent: són els anys 30 del segle XX, una època de grans canvis a Andorra, amb la construcció de les carreteres, la concessió a Fhasa dels salts d’aigua, la introducció de la banca, el turisme... “En aquesta novel·la tot passa molt ràpid, és una altra època”, ha matisat l’autor a la seu de l’editorial.

Uns anys convulsos en què els andorrans hauran de decidir si mantenen la independència i la llibertat o se sumen al progrés. “Fhasa s’havia convertit en un poder fàctic que feia trontollar la llibertat.” El conseller delegat de Fhasa, Miquel Mateu, era conegut com el “benefactor altruista”, però després es veurà amb recel pel poder que obté.

L’època que retrata Peruga és la de després de la vaga i la lluita obrera del 1933 i just abans de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola. Un dels personatges de més pes de la novel·la és el Mariano, un anarquista –un homenatge a l’oncle de l’escriptor–. La Neus, la dona d’Areny-Plandolit, també guanya protagonisme a mesura que avança la trama.

Però, ¿per què El museu de l’elefant? Doncs perquè Areny-Plandolit, naturòleg i taxidermista, va arreplegar una gran col·lecció d’animals dissecats. Animals de tota mena, fets arribar de tot arreu, com serps o un cocodril, es van exposar al Gran Museu Areny de Ciències Naturals, que el doctor Areny va impulsar el 1935 i on actualment hi ha l’Auditori Nacional. La Guerra Civil va truncar el projecte i molts dels animals van ser venuts i d’altres encara es mostren a la casa dels Areny-Plandolit.

La peça estrella havia de ser una elefanta dissecada, la Júlia, que va ser traslladada des de Barcelona i que en arribar a la Seu d’Urgell va desaparèixer. En Pau-Xavier i el Mariano la buscaran. La recerca de la paquiderma és el tret de sortida de la nova novel·la de Peruga.

El museu de l’elefant es presentarà al públic el pròxim 9 d’abril, a les 19.30, a La Llacuna. Durant l’acte es projectaran fotografies de l’època i documents que custodia l’Arxiu Nacional. Entre les imatges no hi faltarà una de Pau-Xavier d’Areny-Plandolit amb l’elefanta Júlia.

Andrés Luengo sobre "El museu de l'elefant"


Article de l'Andrés Luengo sobre "El museu de l'elefant":

Pau-Xavier, l'últim excèntric

11111 Classificació 0.00 (0 Vots)
  • Peruga tanca amb 'El museu de l'elefant' el díptic sobre els Areny-Plandolit iniciat a 'Últim estiu a Ordino'
A.L.
ANDORRA LA VELLA

Periodic
Peruga, als jardins d'Editorial Andorra i amb els exemplars de la novel·la dibuixant el nom de l'elefanta del títol Foto: TONY LARA
«El primer elefant que pujava fins a les valls enlairades dels Pirineus, sense comptar els trenta-sis que, segons les cròniques de l'historiador Polibi, havien format part del poderós exèrcit d'Anníbal, acabava de desaparèixer de manera misteriosa i inexplicable del passeig de Tetuan de la Seu d'Urgell». Aquest és el prometedor començament d'El museu de l'elefant, la tercera novel·la de Joan Peruga (Santalecina, Osca, 1954) i el títol amb què clausura el cicle literari consagrat a la nissaga dels Areny-Plandolit iniciat ara fa tres lustres amb Últim estiu a Ordino. Ja saben: la història més aviat desgraciada i més aviat trista de la lànguida Sumpta, traspassada el 1892 als 32 anys. Però aquesta és una altra història. A El museu de l'elefant, publicada per Editorial Andorra, Peruga avança tres decennis fins a l'agost del 1935, quan es produeix la fabulosa desaparició de l'elefant del títol. Millor dit: elefanta, de nom Júlia i vedet fins aleshores del zoo de Barcelona, cridada a convertir-se en la principal atracció del flamant Museu de Ciències Naturals que Pau-Xavier d'Areny-Plandolit i Plandolit –que ja és redundància– planejava inaugurar per la festa major d'aquell any a la reconvertida borda de la casa pairal de la família a Ordino. El que avui és l'Auditori Nacional, vaja.
La novel·la és la reconstrucció literària de la portentosa i, en ocasions, estrafolària vida de Pau-Xavier, el petit dels fills de Don Guillem –i això és molt dir, perquè Don Guillem va tenir 17 fills: set amb la primera esposa, la bella Maria Dolors Parrella, i set més amb la segona, donya Carolina Plandolit i Pelati. Un personatge «extraordinari i polièdric», per no dir absolutament excèntric per als cànons andorrans de l'època, que va exercir –successivament o a la vegada– com a metge, taxidermista, mag i hipnotista, entre d'altres dèries més o menys exòtiques i la majoria de les vegades ruïnoses. Peruga se centra a El museu de l'elefant en els últims dos anys de vida del protagonista, completament abduït per un projecte –el del Museu de Ciències Naturals– que no hauria tingut parangó a Europa. Com es veu a venir, la cosa no va acabar de la millor de les maneres, entre d'altres motius per l'adveniment de la guerra civil espanyola, que va truncar no només el museu sinó també altres projectes igualment visionaris –pistes d'esquí, balnearis, aeroport... ¿els sona?– que havien de convertir Andorra en la terra de les oportunitats.
El retrat d'aquest país de cucanya, que gràcies a l'electrificació havia despertat abruptament d'una letargia secular, és l'altre fil argumental de la novel·la: «Andorra i els andorrans es troben en el transcurs de pocs anys en un dilema sense precedents: d'un costat, el progrés que encarna Fhasa; de l'altra, el manteniment de la llibertat i la independència». Aquesta és la papereta a què haurà de fer front el Consell en una històrica reunió que havia de dirimir si se li concedia o no la pròrroga de l'explotació hidroelèctrica a Miquel Mateu, rebatejat per a l'ocasió amb el molt eufònic sobrenom de Benefactor Altruista i erigit a El museu de l'elefant en el dolent de torn. Cosa d'altra banda gens sorprenent si es té en compte que una de les últimes decisions del cap de Govern, Toni Martí, com a cònsol d'Escaldes, va ser defenestrar Mateu del nomenclàtor de la parròquia i rebatejar com a avinguda del Pont de Tosca la part alta de Carlemany.
Una exòtica fauna humana
Si hi ha un dolent, hi ha d'haver forçosament un bo, que és en aquest cas l'anarquista Mariano, ajudant de Pau-Xavier i una llicència històrica amb què Peruga ret homenatge a un oncle seu del mateix nom, combatent republicà emigrat a França amb la derrota, que va lluitar contra els nazis a la guerra mundial i que no va tornar a Espanya fins a la mort del dictador, i que encarna –diu l'autor– «les en ocasions tràgiques contradiccions, ombres i fracassos que van acompanyar l'anarquisme durant la república [espanyola] i la guerra civil».
Al costat de Mariano, de Pau-Xavier i del Benefactor Altruista –es veu que així era com es referien a Mateu els pilotes i llepaculs del moment– hi pul·lulen un rosari de personatges molts dels quals podrien donar perfectament lloc a un spin off, si se'ns permet la paraulota: des de l'enigmàtic Otto Ruhr, suposat àlies d'un altre Otto, de cognom Rahn, que va fer estada –quina casualitat– a la casa d'Areny-Plandolit i que va ser –ves per on– el que li va inculcar a Himmler la dèria pel Sant Greal, fins a Marcel·lí Vila, el Lino, i el Bonaventura Serchs, el Turi, que durant la Segona Guerra Mundial li van fer la competència a al Rick's de Humphrey Bogart des de la barra del Café d'Andorre de Casablanca, i sota els acords improbables de l'orquestra Andorran's Dancing. ¿Es pot demanar més? Ja que hi som: el tal Lino va tenir també un final a l'altura de la novel·la, quan es va perdre el rastre de l'expedició a la selva brasilera del Mato Grosso que havia aixecat per provar l'eficàcia d'un vestit contra les picadures batejat amb el nom de... ¡Andoro!
I no ens descuidéssim mai de Neus Gassó, l'abnegada esposa de Pau-Xavier, que en traspassar el marit, el maig del 1936, en va heretar els deutes i que no va tenir més remei que vendre les fabuloses peces del Museu de Ciències Naturals –inclosos la Júlia, una girafa i un cocodril dissecats– al museu de Zoologia de Barcelona. Com es veu, una fauna humana digna de Pau-Xavier, autor de llibres de títol portentós –Las maravillas de la magia moderna, Cultivo de la estética y belleza de la mujer–, soci fundador de la Societat espanyola d'il·lusionisme, i que no va tenir manies a sortir als escenaris del Paral·lel transmutat en el Baró Màgic. Tot i que aquest últim extrem és una altra llicència de l'autor. O potser no.
Un cas, com es veu, i també una mina literària que, com en el cas de Boris Skossyreff –que, per cert, també té a la novel·la un cameo incidental– va esperar durant decennis el seu descobridor: Peruga, òbviament, que hi va arribar primer, que hi farem. Insisteix que no es tracta de la continuació d'Últim estiu a Ordino; simplement, de la conclusió d'una saga literària i –diu– d'un deute pendent amb la Sumpta. Però tampoc ens en refiem gaire perquè –afegeix– hi ha tantes novel·les ocultes a la casa d'Areny-Plandolit que «potser no he tancat definitivament el cicle». En qualsevol cas, una excusa perfecta per reeditar la novel·la primigènia, avui incomprensiblement esgotada. La presentació oficial, el 9 d'abril a la Llacuna. I si em permeten un consell, no perdin l'oportunitat de conèixer Pau-Xavier. No només era un bon home, com li diu la Marieta a Peruga, sinó també i sobretot un excel·lent company de viatge.

"El museu de l'elefant" a AndorraTV

Vaig dir que us aniria informant de l'arribada al mercat de l'últim llibre de Joan Peruga: antic professor, historiador, amic, escriptor brillant, company de feina i president del Col·lectiu Portella.


dijous, 14 de març del 2013

Joan Peruga i "Las maravillas de la magia moderna"

L’escriptor andorrà Joan Peruga (1954) ja té a les mans El museu de l’elefant, la nova novel·la protagonitzada, entre molts d'altres, per membres de la cèlebre família Areny-Plandolit d’Ordino. Publica el llibre l’Editorial Andorra.

El volum es presentarà el pròxim 9 d’abril al centre cultural La Llacuna.




El protagonista del llibre El museu de l'elefant, el doctor Pau-Xavier d'Areny-Plandolit, va ser un personatge polifacètic que va escriure el llibre Las maravillas de la magia moderna, que com s'explicava a la portada era un "manual práctico para juegos de prestidigitación propios para ejecutarse en salones, casinos y teatros".

Més, el dia de la presentació. No oblideu ser-hi presents i comprar l'obra!