dissabte, 3 d’agost de 2013

Balar gratis, cansina, ovejamente

L'original és, com tant sovint, de l'escriptor anònim aquell que tant admiro. El trobareu en tot el seu esplendor juganer a Cómo rompe las palabras. Li he traduït una altra cosa (de manera provisional, saltant-me qualsevol intent de fer quadrar la mètrica).


Balar gratis, cansina, ovejamente,
términos circunscriptos a los trazos
de ese alfabeto inveterado, escaso,
del que nadie está exento: solamente

frenar el colectivo con el brazo,
hurgar el fondo del bolsillo, un peso,
sacar boleto, y entre algún bostezo,
estrangular el caño por si acaso;

sentarse sabe quién dónde se pueda
y, al fin, la incertidumbre, la certeza,
de que ella suba en la parada esa,
la que siempre se va, la que se queda.

La garganta colmada de esa ausencia,
contradicción gastada si las hay,
cuando dobla en la calle Paraguay,
y el arranque inhumano de imprudencia,

lo que se dice huevos propiamente,
bajar el ancho, no escapar al mazo:
hincar los codos, entreabrirse paso
en el lío hormigueante de la gente,

tocar el timbre, respirar el fresco,
mire atrás al bajar, salir rajando,
libre por fin, las venas palpitando;

libre por fin del hado canallesco,
del fastidioso caos de la gente,
del apremio apurado e impaciente;

libre por fin, pero también cautivo,
condenado a esperarla vanamente
en la parada gris de un colectivo.


               * * * * *


Belar gratis, pesada, ovellament,
termes circumscrits al traç
d'aquest alfabet inveterat, escàs,
del qual ningú no està exempt:

aturar el clípol amb el braç,
furgar el fons de la butxaca, una moneda,
comprar el tiquet, badallar dins de la cleda,
escanyar la barra per si de cas;

asseure’s qui sap en quina fenedura
i la incertitud, la certesa, per fi,
que ella pugi en la parada d’allí,
la que sempre se'n va, la que perdura.

La gola plena d'aquesta absència,
contradicció gastada per excel·lència,
quan tomba pel carrer València,
i la rauxa inhumana d'imprudència,

el que es diu ous pròpiament,
no defugir el trumfo, arrastrar:
clavar els colzes, mirar de passar
entre l’embull formiguejant de la gent,

tocar el timbre, respirar l’aire fresc,
mirar enrere al baixar, sortir llets-cagant,
lliure per fi, les venes bategant;

lliure per fi del fat purriesc,
de l'irritant caos de la gent,
de l’afany apurat i impacient;

lliure per fi, però també un reclús
condemnat a esperar-la vanament
a la parada gris d'un autobús.

1 comentari:

David Gálvez Casellas ha dit...

Ja seria la bomba si m'hi pogués dedicar de veritat i fer que tot fossin endecasíl·labs....