dijous, 28 de febrer de 2013

Retrobament

Avui he retrobat a la xarxa una professora, Victoria Cirlot, que vaig tenir un trimestre del primer curs universitari a finals dels anys 80. Llavors em va semblar molt diva. Tot i que han passat 25 anys, trobo que ha envellit molt poc. Us deixo la seva explicació que m'ha semblat simplement preciosa, immaculada i molt ben travada.


diumenge, 24 de febrer de 2013

Col·laboració al dossier central de 'Portella' núm. 5

Vaig oblidar penjar-vos aquí el darrer text que he publicat a la revista 'Portella' (núm. 5, tardor 2012). Ho faig ara.

Primer, el text, tal com raja:
"Tornarem a alçar la vista per mirar el cel. Recularem per orientar-nos i observar si “vénen tres núvols grans: / un de trons, / un de llamps / i un de mals espants.” Ens tornarem a encomanar a Santa Bàrbara pel que pugui passar. Escrutarem l’horitzó, el cel, el vol dels ocells per saber què ens ha de proposar l’avenir. Reconsiderarem l’amistat i l’amor: vers les persones, les bèsties, els elements naturals, la terra. Entendrem que hi ha un cor que batega dins del roc, a la mena de ferro. Notarem que hi ha una explosió latent, en expansió contínua també en tot allò aparentment fred. Ens abraçarem i trencarem tots els gels i les gebrades i els glaços. Ens desfarem de la crosta i anirem al moll de l’ós, al mos de l’ull, a allò que cal que la vista devori un altre cop, mil vegades. Sabrem que som el resultat d’aquesta iteració canviant. Aturarem els cotxes a les rotondes. Comprendrem la integració antiga entre l’home i la natura i la cabal angulós però suficient que el paisatge ens segueix prestant. Obrirem les caixes d’eines i recuperarem els malls i els pics més rovellats. Els elevarem al cel i fabricarem núvols nous plens de noves prometences. Revisarem les columnes que ens sostenen des de dins, des de l’arrel. Aixecarem la vista un altre cop i demanarem explicacions. Tornarem a asseure’ns al pedrís, vora la font, a la plaça. Enraonarem. Falcarem el paisatge, el país, amb enormes senyals immòbils, amb estàtues i fotografies plenes d’emoció. Ens falcarem els uns als altres amb aquests símbols que compartim. Serem modestos gràcies a la mirada dels savis, dels artistes i dels avantpassats. Ens farem petits, una taca al cel de la fotografia de la vida, per tornar a ser grans."
Ara, algun detall més. El dossier central de la revista contenia:

(1) Una portada: poema de Joan Margarit i foto de Manel Gibert (d'una obra de Miquel Àngel Planas).



(2) Un text introductori al tema de l'escultura pública de Pilar Parcerisas que incloïa una foto de cadascun dels sis fotògrafs següents: Ricard Lobo, Fiona Morrison, Àlex Tena, Carles Esteve, Jaume Riba i Montserrat Altimiras.


(3) Sis subseccions amb un text (de Robert Pastor, Roser Porta, Txema Díaz Torrent, Andrés Luengo, David Gálvez i Quim Torredà) i tres fotos de cadascun dels fotògrafs mencionats d'obres de: Philip Lavail / Àngel Calvente, Alberto Carneiro, Sergi Mas, Roger Mas, Jordi Casamajor, Joan Brossa, Dennis Oppenheim, Jorge Dubona, Fernando de Blasi, Nerea Aixàs, Mercè Ciàurriz, Josep Viladomat, Carlos Cruz-Díez, Antonio Tenreiro, Erik Dietman, Judit Gaset, Jaume Plensa, Mario Stacciolia, Andreu Alfaro, Paul Van Hoeydonck, Rachid Khimoune, Manuel Cusachs, Joan Canal i Emili Armengol.

Aquí sota us enganxo, com a exemple, la subsecció corresponent al text que vaig escriure per les imatges de Carles Esteve (escultures de Jordi Casamajor, Manuel Cusachs, Joan Canal i Emili Armengol).


(4) A més, la portada del número 5 incloïa una foto de Manel Gibert d'una obra de Samuel Salcedo.


En total, doncs, vint-i-set escultors, set fotògrafs i set escriptors per bastir un dossier central que semblava "de factura senzilla".

Francesc Fuguet entrevistat al Catalan Network del diari 'Ara'

Francesc Fuguet: “Andorra sorprèn com més temps hi passes. És un país molt diferent de Catalunya, tot i tenir el català com a llengua”
D’Alcover (Alt Camp) a Andorra la Vella. Professor d’Història.
Com has arribat a Andorra, i a què et dediques actualment?
La casualitat i una mica de sort, van fer que ara ja fa dos anys i mig rebés una trucada del Ministeri d’Educació d’Andorra que em proposava realitzar una entrevista de feina per tal d’ocupar una plaça de professor d’història a batxillerat. Sense pensar-ho hi vaig anar. Aquesta vegada, l’enviament massiu de currículums a tots els centres i institucions educatives haguts i per haver havia donat fruit; en aquest cas però a l’estranger, a Andorra. Les ganes hi eren i l’experiència també: dos anys com a professor substitut del departament d’educació de la Generalitat tombant per diferents centres de la província de Tarragona (fins que l’aixeta es va estroncar), docent en acadèmies privades, periodista de caps de setmana, operari en diverses fàbriques, pagès… i molts altres afers. Ara (i que duri), professor d’història, història de l’art i sociologia a l’Escola Andorrana de Batxillerat.
Què és el que més t’ha sorprès d’Andorra per què?
Moltes coses. Moltes vegades des de Catalunya es creu que Andorra és un apèndix de Catalunya, on els principals i màxims protagonistes són el tabac, l’alcohol, els formatges i els enlluernadors centres comercials, i no és així, en absolut. Andorra et sorprèn, i a mesura que més temps hi rondes encara et sorprèn més; hi descobreixes que tot i el català, és un altre país totalment diferent. Et sorprèn la seva organització, les seves institucions, les seves estructures d’estat pròpies, petites i properes, algunes tradicions, i el caràcter andorrà; aquest, molts cops, tancat i distant, però també, segur, ferm i eficient.
Recomana algun indret especial de la ciutat.
Les muntanyes. L’entorn natural privilegiat i molt ben cuidat amb el qual compta el país.
Què t’enduries de la ciutat on vius cap a Catalunya i viceversa?
D’Andorra m’enduria la tranquil·litat i la seguretat de què gaudeix el país. Alguna amistat i el saber d’alguns dels meus companys de feina.
De Catalunya cap a Andorra, m’enduria la família. Per què no, tot allò que estimo de Catalunya i també l’horitzó i les llargues planes pentinades de sembrats, vinyes, oliveres i avellaners que tant anhelo i tant m’encisen cada vegada que torno al poble.
Com es veu Catalunya des de la ciutat/país on vius?
Doncs, tot i el temps que fa que hi sóc encara no ho sabria dir. Per una banda, diria que alguns andorrans la veuen amb certa distància, però tampoc no seria correcte del tot, ja que per altra part no és així. La cultura és la catalana, molts andorrans són d’origen català, i molts més viatgen i comparteixen vida a Catalunya. De portes en fora però, la condició d’estat independent, fa que totes les relacions diplomàtiques i institucionals mirin a Madrid, i per tant, allò que hi ha més enllà de la frontera és Espanya. Però de portes endins, també s’hi troba una relació íntima, més familiar amb Catalunya, on s’entén perfectament la seva realitat, i es valora la seva força.
Tens previst tornar a Catalunya a mig termini?
Sí. Però ara el més important és la feina, i la feina la tinc a Andorra i hi estic molt a gust; per tant no puc fer previsions ni a curt ni a llarg termini, ja ho veurem.
Per què t’agradaria que servís el Catalan Network?
Per fer una mirada al món, sigui aquest més llunyà o més proper. Per poder veure i conèixer les sensacions i les experiències d’altres catalans com jo, que viuen en lloc diferents de Catalunya, i poder intentar comprendre les seves realitats i situacions.

dijous, 21 de febrer de 2013

Sobre 'El museu de l'elefant' de Joan Peruga

Us enganxo aquí sota el text d'una notícia breu que publicava ahir el diari BonDia d'Andorra. Aviat tindrem a les mans l'esperada novel·la de Joan Peruga (historiador, escriptor i president del col·lectiu Portella). Us n'aniré parlant molt al llarg de les properes setmanes. Primer, perquè el Joan em va fer l'honor fa un parell d'anys de deixar-me llegir una versió ja gairebé definitiva del llibre. Segon, perquè trobo que és una gran notícia que el Joan torni a publicar una novel·la, després de força anys d'aparent silenci.

* * * * *

Feia quinze anys que els lectors esperaven llegir una altra història de la nissaga familiar Areny-Plandolit. L’escriptor Joan Peruga (1954) ja té a les mans El museu de l’elefant, la nova novel·la protagonitzada per la cèlebre família d’Ordino, publicada per l’editorial Andorra. El llibre es presentarà el pròxim 9 d’abril al centre cultural La Llacuna.

Peruga no ha volgut avançar cap detall de la novel·la, només ha matisat que no és la segona part d’Últim estiu a Ordino (Columna, 1998), tot i que parla de la mateixa família. Últim estiu a Ordino, premi Fiter i Rossell 1997, se situa a la tardor del 1882, quan la Sumpta Areny deixa la casa pairal dels Areny-Plandolit i acompanya la seva mare a Barcelona per defensar l’herència familiar.

dimecres, 20 de febrer de 2013

Secció 'Avatars' del programa 'L'arrova estesa'

Ahir es va emetre la secció 'Avatars' que el programa 'L'arrova estesa' (d'Andorra TV) em va dedicar amb l'excusa que parlés una mica de blogspot i d'algun dels meus blogs.

Us penjo el vídeo aquí sota.


divendres, 15 de febrer de 2013

Mai cap amant no ha gosat arribar...


Al blog Diccitionari tenim un factòtum. Figura que és un blog coral, fet entre quatre individus. Però en realitat, no és pas el cas. Només un de nosaltres s'hi dedica, com se sol dir, en cos i ànima. És lo nen de cal Rèflex. O un dels dos caps de Reflexions en català: Marc Cortès. Darrerament s'ha aficionat a penjar piulades de gent enginyosa, barrejades amb poesia d'alt voltatge. Avui ha publicat una entrada amb un poema de la Maria-Mercè Marçal (Ivars d'Urgell, Pla d'Urgell, 13 de novembre de 1952 - Barcelona, 5 de juliol de 1998). Una escriptora catalana que desconec enciclopèdicament (com deia l'altre).

Pareu atenció. Primer llegiu i gaudiu, com qui s'escola. Després, però, feu marxa enrere i degusteu altre cop el lèxic (areny, penyalar, congriar, escomeses, clos, acaronar, aguait), la manera d'endreçar mots (i em faig areny, mirall de l'ombra de l'ahir, cor dejú, on l'urc se'm desaferra). El poema pertany al llibre Sal oberta (Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1982). Admireu-vos de la perfecció de les rimes, homes i dones del cap dret!


Mai cap amant no ha gosat arribar
al lloc extrem des d'on tu m'acarones.
De dins enfora, amor, sento les ones
i em faig areny i duna i penyalar.

Sorra i record de demà, mans enceses
pel risc, mirall de l'ombra de l'ahir
que et congrià i et feu hoste de mi,
jo visc en tu, en les teves escomeses.

Tu vius en mi i et mous pel clos comú
-aigua a l'aguait de les veus de la terra
que esborra amb sal el rastre de la guerra-

¿Sents el llevant com tempta, cor dejú,
els molls remots on l'urc se'm desaferra?
Creixent en tu, la mar i jo som u.

diumenge, 10 de febrer de 2013

Dives musicals, V









La Mala Rodríguez. Prou coneguda. No cal explicar gran cosa.



Dives musicals, III




Sílvia Pérez Cruz. Preciosa en tots els sentits i des de tots els angles.

Dives musicals, II

Alice Glass. Vocalista de Crystal Castles.







Dives musicals, I




Nadezhda Tolokonnikova, membre de les Pussy Riot. Sense comentaris. Evidentment, aquí no estem parlant de divisme musical, sinó d'un altre tipus d'evidència. Que quedi clar, que la sèrie que iniciem ara no és incompatible amb la bondat musical.





divendres, 1 de febrer de 2013

Figuretes de pessebre

Avui baixava carretera de la Rabassa avall fent la meva carrereta habitual. És una ruta (Juverri, quilòmetre 10 de la carretera, Juverri) que miro de fer sempre que els compromisos i la meteorologia m'ho permeten i que a l'hivern (durant l'època lectiva) pot ser un cop cada setmana o deu dies.

Avui baixava carretera avall, doncs. Ja gairebé estava deixant enrere (a la meva dreta) la zona del tancat inferior del camp base del Tobotronc (antic Camp de tir).

De cop m'he adonat que en mig del bosc, però a la banda esquerra, hi havia una figureta nova d'un cérvol. L'he vista de casualitat. I llavors, a la vora n'he detectat una altra. I encara, una tercera. M'ha cridat l'atenció que haguessin posat figures d'aquelles de cartó pedra (o, més possiblement, de fibra de vidre) en ple bosc. És cert que (o això creia recordar) d'altres vegades havien plantat porcs fers, cérvols o óssos dins d'algun tancat o a la vora d'algun camí de la cota 2000.

And then, s'ha produït la màgia. Recordeu que anava corrent? Potser no he dit que en veure la segona o tercera figura m'he aturat per poder mirar-m'ho millor. I llavors me n'he adonat: no eren figures sinó cérvols reals! Estaven plantats a deu o quinze metres, immòbils!, realment immòbils com estàtues hiper-realistes encarades cap a mi. I, a més, he vist que no n'hi havia tres, sinó cinc o sis.

Aquests breus segons, entre l'instant en què he vist el primer cérvol, m'he aturat a mirar i he engegat a córrer altre cop... Aquests segons, dic, han sigut màgics. I com en una pel·lícula o en un somni, quan he reiniciat la carrera, ells han engegat també a córrer suaument, en sentit contrari: una progressió tan tranquil·la com la meva, com la d'un vell tren que s'allunya indiferent.

I en girar la cara per no perdre'ls de vista del tot, he descobert les cues de cotó-fluix i he tingut la certesa que "la vida" (diguem-ho així, no hi fa res) afegia un regal més als que ja acumulava. Al plaer de fer exercici físic i al magnífic espectacle que suposa el bosc de la Rabassa, s'hi sumava un parèntesi d'aquells que ara ja sé que recordaré tota la vida: el grup de cérvols femella i cervatons immòbils que m'han mirat una estona com si fossin un quadre o un pessebre.