dijous, 31 d’octubre del 2013

Nada me aniquiló de tal manera

Torno un altre cop a un dels més ouroboros personals. A un més dels meus retorns no-eterns. Al meu ritornello que és tornada tronada, admiració sentida i fonda. El poeta anònim, torna a parlar-me des del fons d'un dels seus pous. Les paraules m'arriben a pesar meu com recitades per unes sirenes perfectes, de sines fermes i un pèl púbic sedós i fragant. Les paraules m'arriben i no em puc resistir al joc de vertir-les, innecessàriament, dins d'un altre flascó. Com sempre, d'altra banda. Per no res. Així.


Taut


Nada me aniquiló de tal manera
como enterarnos una primavera
de cierta enfermedad que no se espera.
De la inminencia de tu calavera.

Aflicción que la vida saca afuera,
lastima cuerpos y ánimas ulcera,
que te volvió del mundo forastera
y de una cama fue tu carcelera.

Se me grabó una risa tuya, austera,
sin pensar que quizás ya más no hubiera,
que desde el fin quizá era la primera.

Y por qué habrá de ser que me vulnera,
cuando de esta verdad nadie se entera,
el darme cuenta de que un día muera.


* * * * *


Taut


Res em va aniquilar de tal manera
com assabentar-me una primavera
de certa malaltia que no s'espera.
De la imminència de la teva calavera.

Aflicció que la vida treu fora,
llastima cossos i ànimes ulcera,
que et va tornar del món forastera
i d'un llit va ser la teva carcellera.

Se'm va gravar una rialla teva, austera,
sense pensar que potser ja més no fóra,
que des de la fi potser era la primera.

I per què ha de ser que em vulnera,
quan d'aquesta veritat ningú s'entera,
adonar-me de que un dia mora.