dilluns, 29 de desembre del 2014

Obro un parèntesi que no sé si mai he de tancar


Sé que potser us sembli d'idiotes però aquests dies que tinc més temps...
ben entès, de temps en tinc exactament el mateix. El que mira d'abraçar l'expressió-clixé és que tinc "més temps lliure per dedicar, potencialment, a la lectura tot i que el dediqui a altres coses" (fer vida en família, corregir exàmens i badar al FB, bàsicament)
... estic intentant tancar llibres encetats i abandonats per diversos motius: perquè vaig de bòlit en allò que per comoditat anomenem el dia a dia, per dificultats a reprendre'n el fil, per estar llegint al mateix temps altres llibres més absorbents, per simple desídia, etc.

Ho estic aconseguint?

No ben bé.
BARCELONANOEXISTEIX VALLES

Us ho explico (els que ja he abandonat totalment, no cal ni mencionar-los): tinc engegats "L'endemà de tot" (Lluís Calvo), "Barcelona no existeix" (David Castillo) i "L'home manuscrit" (Manuel Baixauli).

Però tot és asseure'm a mirar d'avançar-ne algun i al cap de poc m'agafen ganes d'obrir-ne un altre totalment inexplorat: només traure-hi el cap a veure com és, quina flaireta fa ("Eufòria" de Xavier Bosch, "Les cròniques del déu coix" de Joan-Lluís Lluís o el que sigui).

Així, ara fa un parell de dies, enmig d'una recent represa de "L'endemà..." se'm va acudir encetar "Catalanes todos" de Javier Pérez Andújar. I per acabar-ho d'adobar, encara no acabat del tot aquest darrer, ahir m'entren ganes de fer una ullada al darrer Marsé ("Noticias felices en aviones de papel").

Ara resulta que he acabat primer el Marsé i tinc més avançat el Pérez Andújar que el Calvo...

Conclusió provisional:

Llegeixo com visc: a embranzides, caòticament, de manera visceral, tal com raja.

Conclusió perifràstica:

Llegeixo com escric. Escric com visc. Visc com escolto música. Etc.

Tanco parèntesi.

diumenge, 5 d’octubre del 2014

Teranyines: crònica d'una jornada fragmentada al Liberisliber

Teranyines:
crònica d'una jornada fragmentada al Liberisliber
(apunts per un conte que mai no escriuré)

Dissabte, 4 OCT. 2014

La ignorància et pot fer lliure només per atzar.


Anar a trobar els meus editors m'està fent conèixer món, per fer servir una fórmula estereotipada. Avui, un cop he acabat de fer dissabte la casa era, estranyament, buida de familiars– he entrat a fer un cop d'ull a Facebook i he vist que els de Males Herbes serien a Besalú, a la fira del llibre independent. Em fa l'efecte que “independent” és precisament l'etiqueta que fan anar. Escric això ja des de Besalú. He sortit de casa abans de dinar. Ara ja sóc davant de la que imagino no serà la darrera cervesa del dia. Espero que em duguin el clàssic entrepà de truita a la francesa. La noia que m'ha atès és preciosa i té aspecte i deix caribenys.
Només aterrar del cotxe he hagut de trucar a casa per avisar de la decisió que havia pres unes hores abans. En la nota que havia deixat encara no tenia clar si passaria a treure el cap a la reunió que els companys de la revista Portella feien a la Seu d'Urgell. Tampoc no havia decidit si tiraria milles i em plantaria a Besalú.
Aquí estic. Aquesta mena de decisions improvisades són força estranyes. Els nens imposen que normalment hagi d'anticipar força i ja no actuï de rampell. Al final, com que tot estava controlat –feina de casa avançada, correccions que podria gestionar l'endemà, cap urgència literària, descendència perfectament atesa, etc. m'he deixat endur per una idea poc raonable: un mínim de dues hores i mitja d'anada i el mateix de tornada per passar una estona a Besalú.
Tornar a veure els Males Herbes. El Ricard i el Ramon. Potser saludar l'Adrià Pujol, que feia unes hores hauria presentat nou llibre (Picadura de Barcelona, Edicions Sidillà). Potser saludar algú altre.
Un mínim de cinc hores de la pitjor carretera que us pugueu imaginar per conèixer la fira, fer un volt i un parell de cerveses i, amb sort, saludar tres o quatre coneguts. Poca cosa més. No sé encara si em quedaré fins tard o al cap d'una estona tindré la coneguda sensació que ja ho he vist tot i fotré el camp. No sé si trobaré colla i si la companyia farà que m'animi a quedar-me a sopar. Qui sap si sopo i llavors m'he de quedar a dormir. Qui sap on. Qui sap res?
Improvisaré. Estic sol i l'ambient del poble és de tranquil·litat màxima. M'hagués agradat haver-me organitzat millor i haver pogut venir amb tota la calma del món amb la troupe. Un bungalou a uns quants quilòmetres del poble, per exemple, que ja tenia mig ullat. Un cap de setmana fora de casa. Potser aquesta escapada em servirà per fer prospecció i convèncer-me de si val la pena tornar l'any vinent.

El cas és que he tornat a passar per la maleïda Collada de Toses. Abans he hagut de sortir de l'embut que és Andorra. I he vist la Cerdanya que comença a encendre's amb els colors una mica fanfarrons de la tardor. I en aquest moment, com deia, ja sóc a Besalú. Un lloc, per cert, que em sonava haver visitat. Gairebé estic segur que una vegada, fa molts anys, vam venir-hi amb uns amics a fer una visita breu. Amb tot, no he reconegut en absolut cap dels racons que he recorregut per arribar a aquest bar on sóc. Això em desconcerta una mica perquè solc tenir força bona memòria espacial.
M'he allunyat de la plaça principal, on són les parades. Per vàries raons. La més òbvia és que sembla que allí s'hi arrepleguen els restaurants més comercials, que potser siguin massa cars. També perquè hi ha taulades de gent que aprofitant la pausa de migdia fan sobretaula. Deuen ser organitzadors i editors. De lluny, en una de les taules hi reconec l'Aniol Rafel. Penso que millor no l'atabalo encara. Que ja el saludaré més tard. Miro de localitzar el Ricard. Em salta la bústia de veu. Vàries vegades. M'adono que no tinc el telèfon del Ramon. Envio un SMS al Ricard. Algun error que no m'explico fa que el missatge mai no arribi al seu destí. Mentre vaig fent tot això, vagarejo pel poble mirant de trobar algun lloc on fer un mos.
Busco l'indret on els Males Herbes han dit que serien. Per què no estan a la plaça amb la resta? Un local, imagino que deu ser un centre cívic o una galeria que es diu el Forat de No-sé-què. Entro a una botigueta de souvenirs on una noia amb accent argentí em diu que no en té ni fava. Uns quants metres carrer amunt veig tres figures que s'atansen. De seguit en reconec dues: els flamants editors de Límits. Clua i Miró o viceversa. Un parell que em mereixen tota la simpatia del món i a qui espero que els vagi molt bé en aquest projecte que tot just enceten.

Em diuen que no tenen parada, que han vingut a fer un cop d'ull. Una mica com jo, doncs. Em presenten la tercera figura. Xerrem uns minuts. Ells ja han dinat i jo no els vull destorbar gaire. Estic segur que coincidirem més tard. Ironitzo de passada sobre el terme “independent” referit a la seva editorial i ells m'expliquen que justament s'han passat tot el dinar parlant entorn d'aquest concepte. Em demanen sobre el proper llibre que em publicarà Males herbes d'aquí a uns mesos i jo els en faig cinc cèntims. Quedem en veure'ns més tard pel poble.
Fa uns mesos va ser per anar a la plana de Vic i més tard el barri de Gràcia a Barcelona. Ara els Males Herbes m'han incitat a tornar a sortir de casa, agafar el cotxe i (re)conèixer Besalú.
Arriba l'entrepà de truita. Mentre menjo m'adono que tampoc no tinc el telèfon de l'Adrià Pujol. Abans d'acabar de dinar, però, endevineu qui veig pujar, atansant-se tot sol per un dels dos carrers que desemboquen a la porta del bar?

Fem petar la xerrada uns minuts. Amb tot, l'Adrià Pujol ha de marxar de seguida perquè diu que és el “piulador oficial” de la fira. Això l'obliga a assistir a tots els actes i passejar-se constantment per tal de piular de tot el que va passant o ell va veient. També ens emplacem, doncs, a veure'ns al cap d'una estona.
Una parella de guapos passa per davant del bar com buscant alguna cosa. Més tard els torno a veure i tinc ocasió de fixar-me bé en la noia. Certament impecable. Just abans he passat per la vora del que he pres per una senyora anglesa un pèl excèntrica. L'he vist des de darrere. Ella era asseguda a taula. Una cullera de fusta li decorava un barret de Mad Hatter. Més tard, quan l'he vist deambular entre les parades, m'he adonat retroactivament de que es tractava de l'Enric Casasses.

Arribo a la plaça al cap d'uns minuts. Ja gairebé tothom ha reiniciat l'activitat. Ara sí que m'atanso a saludar l'Aniol Rafel a la parada de Periscopi. Aprofito per inquirir si sap on paren els Males Herbes i em diu que està gairebé segur que no són allí. Quan comento allò de l'SMS, em confirma que els telèfons no van o que ho fan molt deficientment. M'indica la parada dels organitzadors per tal que aclareixi això dels meus editors. Els organitzadors segur que sabran el què.
Aquesta bona gent –parlo amb el Miquel-Àngel Codes sense saber qui és m'asseguren que els Males Herbes aquest any no han anat a Besalú. Els explico allò de l'avís del Facebook conforme avui havien de ser no-sé-on i que la meva assumpció havia estat que el lloc que citaven era un racó de Besalú. Els dic que probablement ha estat una sobreinterpretació que deriva del fet que sabia que van ser aquí l'any passat. Em responen que Males Herbes els havien dit que no venien perquè anaven a una altra fira. Que al Liberisliber segur que no.

Ja he quedat com un idiota davant de tots els meus coneguts i, fins i tot, davant d'alguns desconeguts també.
Són gairebé les cinc. Estic xerrant amb l'Adrià Pujol en un banc que hi ha just darrere de la parada d'Edicions Sidillà. Li explico com funciona aquesta entitat que jo anomeno "la meva vida": m'animo a venir a saludar els meus editors entre d'altres coses, foto més hores que un tonto de desplaçament i resulta que ni tan sols estan aquí. Story of my life.

Anècdota. De lluny he vist el verd dels llibres de Males Herbes en una parada i m'hi he apropat a demanar el què. Quan he dit que era un "dels autors de la casa" un paio amb humor britànic m'ha demanat si era Kurt Vonnegut. Li he respost si em reconeixia per l'accent. Eren els paios d'Edicions Cal·lígraf. La mena de gent amb la què, sense conèixer-los de res, aniries a fer unes cerveses immediatament.

Mentre encara no hem parat de riure veig un vell conegut de vora casa. Un editor de la Seu d'Urgell amb qui en trobo en els llocs i en les situacions més inversemblants: el Marcel·lí Pascual, d'Edicions Salòria. Ens saludem i xerrem un moment. Mentre li començo a explicar que només arribar m'he trobat amb els d'Editorial Límits noto una estranya presència a la meva esquena. Són precisament ells: Miró i Clua o viceversa. Faig les presentacions i enraonen sobre temes comercials. Acaben marxant tots plegats. El Marcel·lí s'ha ofert a presentar-los el Miquel-Àngel Codes als de Límits.
Flashback. Són gairebé les cinc. Estic xerrant amb l'Adrià Pujol en un banc que hi ha just darrere de la parada d'Edicions Sidillà. Mentre parlem, ell escriu al mòbil. Rep un missatge que l'avisa que és a punt de començar la taula rodona on Albert Sánchez Piñol, Manuel Delgado i Jordi Panyella han d'analitzar per què resulta que a Catalunya la política és, cada vegada més, un tema d'apassionant actualitat. Reconec en el presentador de l'acte el noi que abans m'ha informat que Males Herbes no eren a Besalú: el Miquel-Àngel Codes a qui no sé si els de Límits han arribat a conèixer.
De camí a la sala de conferències tinc el plaer de fer coneixença de la família de l'Adrià Pujol i descobreixo que un dels conferenciants és el seu director de tesi. Després se sap que aquest mateix paio, que arriba tard a la sala perquè estava enraonant a la plaça amb un editor, també havia estat professor del Sánchez Pinyol. Un altre dels conferenciants que és allí per parlar en nom d'un col·lectiu de petits editors, Contrabandos, és també editor a Pol·len on també col·labora Adrià Pujol. Pujol, Delgado, Sánchez Pinyol, Panyella... La densitat d'antropòleg per metre quadrat amenaça amb batre rècords.
La sala es plena com un ou. De tota manera, per un accés lateral a través d'un balcó i després de passar gràcilment per darrere d'una càmera de televisió amb trípode, acabo instal·lat en una d'aquelles cadires que queden màgicament buides a primera fila i que la gent normal no s'atreveix a ocupar.
Després de la xerrada m'arribo al cotxe a buscar un exemplar de Cartes mortes. He pensat que fóra bona idea que Sánchez Pinyol em llegeixi. Quina millor manera d'intentar-ho que presentar-me i regalar-li un llibre en mà.

M'aturo a fer un cafè abans de reingressar al ritme tranquil de la plaça. El cambrer és un home amable. Acabem parlant de Besalú, del viatge que suposa venir des d'Andorra per la collada de Toses, del fet que no sap quins actes s'organitzen perquè ningú no li ha dut un programa, del fet que se li estan morint els peixos de la peixera que té al passadís que mena als lavabos ("millor ells que jo")...
Un altre cop rere la parada de Sidillà i ja no són les cinc de la tarda. Se'm presenta l'ocasió de parar Sánchez Pinyol, que em passa a frec, i regalar-li el Cartes mortes que duc a la mà. Però no ho faig.
Ja deuen ser les set. O gairebé. Acompanyo l'Adrià Pujol al seu hotel, on l'esperen. De camí parem a encomanar un parell de pizzes per la seva tropa. Fem una cervesa mentre esperem. Enraonem de les xarxes socials i de les xarxes humanes en general. Del fet que tothom sembla conèixer-se quan algunes vegades no acaba de ser el cas. Teranyines. De que Besalú serveix, sobretot, per això: trobar-te, badar, enraonat, conèixer-te. M'explica detalls d'algun llibre seu, d'algun editor, del projecte en el que ell fa d'editor... Parlem de Vicenç Pagès i Jordà, a qui ell coneix i jo no –i que va fer una de les millors ressenyes possibles sobre Cartes mortes, per la que sempre li estaré agraït.

Vespreja. Creuem el Pont del Jueus –del nom me n'informa el meu acompanyant. Ara, des d'aquesta perspectiva, m'adono que sí que havia estat aquí abans. Tot em sembla lleugerament maquillat, però. Alterat. Com si certes coses fossin més atrezzo. Amb tot, no ha estat fins que he decidit, d'últimes, acompanyar l'Adrià Pujol fins a la porta del seu hotel que he pogut certificar experimentalment que jo això ja ho coneixia.

A la plaça, quan eren les set o gairebé, rere la parada de Sidillà ha quedat palès que l'Adrià Pujol ja carretejava una bossa i una caixa amb llibres i hauria de carregar, a més a més, les pizzes que encarregués. (Uf: "carretejar", "carregar", "encarregar". Malo, malo.) D'aquí que m'hagi ofert a fer-li un cop de mà.

Per tant, no ha estat fins a gairebé el final i de casualitat que m'he pogut adonar que l'altre cop que vam ser aquí segurament vam accedir al poble des d'un altre racó. Això ha estat el que m'ha permès gaudir d'un desdoblament de Besalú que ara m'adono que m'encanta. He gaudit del dubte sobre si Besalú era un ens o més d'un, he gaudit del Besalú que m'ha tocat viure avui i, al cap del dia, de la reconciliació del Besalú de fa anys amb el que jo transitava... Collons!
I tot per ignorància.
Igual que he gaudit d'un Miquel-Àngel Codes que era un desconegut anònim i, més tard, de sobte, l'organitzador de Liberisliber. Igual que he sentit al Sánchez Pinyol gairebé per accident. Igual que he après que una senyora anglesa pot equivaldre a un poeta de barret inversemblant. Igual que el fet de viatjar amb intenció de saludar els Males Herbes m'ha permès saludar a la fi tanta altra gent. Igual que m'he adonat en mig d'una conferència, quan el Jordi Panyella ha ubicat el lloc on vénen els llibres del projecte Contrabandos, que el Forat de la Vergonya és un racó de Barcelona i que allí és on devien estar instal·lats en aquell precís instant els meus editors perduts.

Tan lluny i tan a prop.
I és que la ignorància et pot fer lliure només per atzar.

diumenge, 28 de setembre del 2014

Nota sobre la importància del to: Amat-Piniella a 'K.L. Reich'


Fa ja molts dies que vaig acabar de llegir K.L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella. I no és que ara us en vulgui fer una ressenya amb tots els ets i uts. Admeto, això sí, que em vaig quedar amb les ganes de dir-ne alguna cosa. Us proposo una nota breu sobre un aspecte concret.

La novel·la és bona. La història que narra, brutal. Trobo molt encertats els episodis i la manera com l'escriptor tria d'explicar la tragèdia moral i pràctica que va suposar el nazisme: sense estirabots ni fanatisme, sense dramatisme ni edulcorants. Em sembla especialment adient el despullament de tot sentimentalisme sobrer: Amat dibuixa amb cert distanciament i fredor uns fets corprenedors que ja no poden ser canviats, adopta en aparença el posat indiferent davant de la mort, de la tortura, de la misèria moral, etc. que sabem que practicaven els nazis amb les seves víctimes. No ens estalvia res però ho fa sense manierismes sentimentals ni adscripció a bàndols maniqueus. Hi havia gent bona i menys bona, hi havia faccions i grupuscles, hi havia interessos egoistes i pulsions baixes, hi havia violència extrema i compassió, hi havia indiferència i complicitat davant de la tortura del pròxim, hi havia ganes de sobreviure. I Amat posa totes les cartes sobre la taula sense embuts.

Però, com us deia, no voldria incórrer en la ressenya a l'ús. Vull comentar que allò que més em va cridar l'atenció des d'un primer moment fou com Amat empra el llenguatge, com introdueix un lèxic ric –gairebé poètic– en la narració d'uns fets que expliquen bàsicament que l'home és capaç de les baixeses morals més indecents. Em va agradar molt des del primer instant com l'altitud en la tria dels mots i les expressions, disseminades adientment dins del discurs, ajudaven a sostenir un to literari que es movia en paral·lel al to moral al qual el llibre –en el fons– mirava d'apel·lar.

Potser la sobreacumulació d'aquests mots hagués sigut un impediment per mi. Em fa l'efecte, però, que Amat aconsegueix un rar equilibri. No es passa de pedant ni d'intel·lectual ni d'afectat. Però fa servir paraules riques i precioses que apunten cap a una bellesa connotada, possible, en el futur que s'obre al final dels camps de concentració i d'extermini.

El fred era molt viu. No calia pas pessigar-se la carn per tenir la certesa de no dormir. Els dits dels peus, empresonats des de feia tres dies dintre les sabates ferrades i humitejats pels mitjons bruts, cedien sense resistència a la gelor que pujava de terra. Sense aquell fred agut, als centenars d'homes trasbalsats pel sobtat desvetllament, aquella albada els hauria semblat irreal. A través de la boira que s'espesseïa a mesura que el dia s'anava deixondint, no es distingien més que les formes difuses del paisatge més proper. La llum indirecta de la neu fendia la matinada. Damunt la teulada de l'estació, en fort pendent, s'estenia un gruixut coixí de neu, llis, lleugerament ondulant i sense arestes. Els vagons, immòbils damunt les vies invisibles, semblaven cadàvers gegantins en el seu abandó sota la neu. A l'altra banda de carretera on s'arrengleraven penosament els nou-vinguts, queia quasi vertical el tall del pujol mutilat.

Així comença el llibre. Aquest és el nivell del primer paràgraf, mantingut sense defalliment al llarg de més de 300 pàgines.

Durant la lectura de fa uns mesos vaig anar anotant algunes paraules que per diferents motius em semblava que s'orientaven cap a aquest nord de qualitat lèxica i moral de la qual us parlava. No vaig apuntar totes les que em cridaven l'atenció, però sí una bona mostra. Me les prenc com això: un mostrari de l'autoexigència d'Amat.

viarany, filferrada, endormiscat, arrupit, trepig, retruny, rerassagats, abaltir, sotjar, prògnata, vesànic, trema, balb, llossada, a balquena, mentó, tocoms, ostracis, vit, civera, abrivar, xiroi, carretel·la, gelor, esmussar / esmussament, vigoria, aqueferat, arredossar, a cremadent, baiard, enxubar / enxubat / enxubament, endogalar, esbucar, estalonar, malvestat, abrandar, desferra, fatxenda / fatxendejar, afeixugar, segament de cames, descabdellar-se un cos

dilluns, 7 de juliol del 2014

Armada blana

Army Of SheepTorno a agafar impuls a partir d'un text del meu admirat poeta anònim. Prenc unes paraules seves, unes imatges, un joc, unes idees, les passo pels sis estómacs de l'escriptor i us en regurgito el resultat --una pasteta-- aquí baix...


Deia ell:


Van a acabar las cábalas, las ramas,
las alabardas más acanaladas;
van a cantar palabras mal cantadas,
a alabar a mamá, a papá, a las damas.

Van a apagar las ráfagas las llamas,
van a acatar las cartas magnas; nada
hará callar las armas ya calladas,
hará las pampas más acampanadas.

Manadas falsas labrarán garrafas,
alpacas castas, yararás, arañas,
hasta plantar acá jacarandás.

Mas jamás dañarás las blancas gafas,
jamás malgastarás asaz champaña,
jamás las malas almas salvarás.


Divergeixo jo:


"Poesia classe A" o "L'armada d'ara"


S'acabarà la càbala, la branca 
d'alabarda acanalada.
Bramaran la mala bava mal cantada, 
Castraran al papa amb la mà manca.

La ratxa apagarà la flama.
Acataran, tard, la carta magna. La mama
Parlarà amb la carcanada,
La carn ja arrabassada.

Ramat ja cansat d'arada:
La vaca, la sargantana, l'aranya, l'arna.
L'armada ara cardada s'alçarà.

La balada blana, la mansa bafarada,
A l'alba, atacarà la sarna.
La cabrada ara callada manarà.

dijous, 26 de juny del 2014

Sonets i exàmens finals

Fem-ho ràpid. Vigilava un examen final de primer de batxillerat de l'assignatura de llengua francesa. Vigilància activa, se'n diu. No pots estar corregint exàmens teus. Has d'anar alçant-te de tant en tant, passejant-te pel laberint de pupitres i observant l'estudiantat des de la rereguarda a estones. Després retornes a la teva taula i així anar fent. Doncs bé, aquest cop --com deia-- l'examen era un comentari d'un fragment d'una carta de Rousseau. Una carta d'un volum dit Julie ou la Nouvelle Héloïse (inicialment intitulat Lettres de deux amans, Habitans d'une petite ville au pied des Alpes). Us en podeu fer una idea... El text tocava temes tan soferts com el pas del temps, la necessitat de ser feliç fent allò que toca peti qui peti, la noció de carpe diem (sense mencionar-la), aspectes de l'amor psicològic i el carnal, etc. Només disposava d'una horeta llarga per fer el que ara us presento. Un apunt ràpid en forma de sonet que no és sinó un entreteniment. Agafeu-vos-el així, sisplauet. No hi ha cap més pretensió que la de passar l'estona intentant traduir alguns dels motius del text original. Com fer doodles però amb paraules. Au, fins aquí el rotllo!


Si fossis sempre jove i rutilant
Prou m'avindria a veure't un cop l'any,
Si cal de lluny o pel forat d'un pany.
Demano poc. No et demano pas tant.

Però és que no veus que el sol mai no s'atura,
Que tot s'escola, que no hi ha descans,
Que la bellesa d'ara (i la d'abans)
Es torna volta a volta més madura?

Et penses que la joventut perdura,
Que el temps passat, com en un joc de mans,
Rebrotarà amb una cara menys dura?

Vine! Sigues feliç! Prent-me d'amant!
La vida no és llarga i el meu afany
És un sol dia amb tu --viu, ple-- estimant.

divendres, 13 de juny del 2014

'Els nois' de Toni Sala

No vaig fer-ho. No vaig explicar que el llibre està excel·lentment escrit. Que és un dels molts llibres que va fent pòsit i situant la literatura feta en català a un nivell cada cop més meritori, per acumulació. No vaig dir que tot i que el llibre és magnífic, no és en absolut fàcil de llegir. I no es tracta que faci anar una estructura, un vocabulari o un estil feixucs. No és el cas. Tot això està perfectament bé, fabulosament ajustat al que es vol explicar. És feixuc per com de cruament s'encara amb temes cabdals, amb un gran tema cabdal: el de la mort. No una mort abstracta i en barnús, no amb l'estampeta d'estar per casa, estereotipada, de la mort calavèrica i encaputxada. No pas. Més aviat ens incita a sostenir-li l'esguard a la nostra mortalitat i a la mort dels qui ens són més propers. Ens fa abocar-nos a un pou quotidià (sovint ignorat a voluntat): el de les conseqüències de transitar aquest famós parèntesi del trau al cau. El de la consciència d'estar-lo transitant. El de la consciència constant que aquest trànsit és tot el que tenim. Mig segon.
No vaig fer-ho. No em demaneu per què. Mandra, suposo. Vagues suposicions que no diria res que no haguessin dit ja d'altres menys mandrosos i més ben preparats que jo. No vaig fer-ho: no vaig escriure quatre paraules sobre 'Els nois' de Toni Sala quan vaig acabar de llegir la novel·la. I ho hagués hagut de fer, sens dubte. Perquè el llibre és excel·lent i mereix reconeixement públic. I per això tots aquests dies que s'han anat escolant des que vaig acabar de llegir-lo m'he sentit un pèl culpable, si es pot dir així. En deute?

No sóc de pell fina, jo. Amb tot, hi va haver un moment en què vaig estar a punt de deixar córrer el llibre a causa de la feixuguesa temàtica de la que us parlo. Estava desassossegat, per posar-me en plan germaneta Brontë. En el meu cas, aquest instant crític va durar una desena de pàgines, potser, i la inèrcia va fer que, per sort, les creués en lloc de quedar-m'hi empantanegat.

He exposat només allò que personalment em va costar i no vull que sigui pres com una crítica negativa cap al llibre. Entenc que la novel·la és una màquina que executa, simplement, allò amb el que l'autor vol que el lector es confronti. I ho fa amb molta eficàcia. Aquest cara a cara amb la mort pròpia o la dels pròxims, si de veritat es dóna, ha de ser feixuc.

Em quedo, però, també, amb moltíssimes altres sensacions i valoracions que només poden ser llegides unívocament, des de la columna dels encerts absoluts. Imatges, per exemple. Maneres de dir. No les citaré totes perquè no sempre mentre llegia duia un bolígraf per marcar-les. Valgui, però, la selecció que us proposo com a modest homenatge i com a magnífica mostra del que us espera quan llegiu el llibre, si no ho heu fet ja.

Per cert, per si no us queda prou clar: 'Els nois' és un llibre excel·lent que recomano que llegiu sense guants de làtex ni mascareta. Emmerdeu-vos-hi bé.

Mentre ens té embadalits sentint-lo garlar de mort, Toni Sala ens obliga, per omissió, a reflexionar sobre com voldrem viure el mig segon de vida que ens ha estat atorgat. O el que ens quedi d'aquest mig segon.


"Era el moscam de paraules que els morts atreien [...]".

"Va deixar enrere la noia. Pirineus, Guilleries i Montseny van fer de cop un pas endavant. Van travessar la fredor inaugural de la tarda d'hivern, amb el glaçó de la lluna, amb l'escampada de grisos i els cops de sol impotents. La carretera relligava els camps amb una cinta de dol. Els plàtans alts eren les plomes d'un monstre enterrat, les espines d'uns peixos transparents que parasitaven la terra. Dos pollancres sols al mig del camp figuraven els esquelets dels germans, clavats a terra i tocant-se entre ells amb les branques."
[Aquí tot és imprescindible. Com quan llegeixes un paràgraf de Nabokov i t'adones que està "massa" ben escrit com per ser part d'una novel·la. Cada mot i cada gir tenen la intensitat i l'exactitud que figura que té el segment d'un poema. Tot és ters. No falla ni una coma. D'altra manera, t'ofegaries. Tot té una tensió insostenible. Per cert, fixeu-vos en "el glaçó de la lluna" dit com de passada però que roman com a imatge quan ja has fet via. Has de tornar a enrere. Has d'aturar-te i tornar a contemplar-la mentalment.]
"Ningú ho sap, quin temps és, mig segon. La vida està feta de mitjos segons. La vida és mig segon."

"Mig segon de records perversos i laberíntics, de cambres de tortura, caixes fortes i descobriments monstruosos d'un mateix, de miralls i finestres, de forats que donen a escales, mig segon ple de timbres que manen la pressa, d'amors oblidats fins ara, d'amics que han vingut a dir adéu, que s'esperen enfilats a les branques del plàtan".

"[...] encarats a la pantalla com vedells a la menjadora."

"[...] un remolí de gossos subterranis que bordaven amb les boques plenes de sorra, que l'empaitaven galopant sota els seus peus, que treien de terra les mandíbules obertes com atzavares i li mossegaven els turmells perquè tastés la mort [...]"
["mandíbules obertes com atzavares"! Santantoni gloriós!]

dijous, 5 de juny del 2014

Koan

Enèsim homenatge (traducció del seu poema) al poeta anònim que publica al blog Cómo rompe las palabras:


Koan


Publiquen ximpleries laborals:
que avui he robat una corona de diamants.
Esmenten que els meus plans són brillants
en certes ocasions especials.

Pel passadís la nit badalla.
I encara duc al cor l'agresa.
He vist sang blava que fou d'una princesa
escorre's pel tall de la navalla.

El joc ha acabat. Em desconhorta.
En el que vaig fer, no deixo de pensar.
No oblido el grinyol d'una porta.

I no obstant, el que ningú té clar
és com envejo el somni d'una morta.
No diuen els diaris com la vaig estimar.


Koan


Publican tonterías laborales:
que hoy robé una corona de diamantes.
Mencionan que mis planes son brillantes
en ciertas ocasiones especiales.

La noche se coló por el pasillo.
Todavía me duele la cabeza.
Vi sangre azul que fue de una princesa
escurrir por el filo del cuchillo.


El juego terminó. Me desconcierta.
No dejo de pensar en lo que hice.
No me olvido el chirrido de una puerta.


Y sin embargo lo que nadie dice
es cómo envidio el sueño de una muerta.
Los diarios no publican que la quise.

diumenge, 1 de juny del 2014

Un tast del núm. 8 de 'Portella'

Portella#008La d’actor no és una professió fàcil. Presència i oblit. Perseverança i disciplina. Paciència i treball. Molt treball. No és només una qüestió de talent, sinó també de sort. Sort perquè la roda de la fortuna passi per allà on s’està treballant en aquell moment. Per això resulta tan fascinant que, en la nostra societat andorrana, petita i amb una infraestructura cultural fràgil, hagin trobat terra fèrtil per florir diverses generacions d’actors i de formacions teatrals. Els uns i els altres han assolit, sovint, un nivell artístic excel·lent i han tingut una projecció destacada (fama i èxit, per dir-ho clar) més enllà de les nostres fronteres. Ens hem proposat recollir aquesta experiència extraordinària i presentar-la de manera molt visual. Comptem amb un text de Joan Ollé, que des de la distància i la complicitat ens relata la seva relació amb alguns dels actors andorrans; i un de Roser Porta, que amb una pinzellada intensa presenta una visió panoràmica del miracle. I, sobretot, comptem amb la inspiració i la precisió de l’objectiu de la càmera del fotògraf Tony Lara.
El Tony ha tret els actors de l’escenari, on se senten més còmodes, i els ha col·locat a la intempèrie del carrer. En uns decorats urbans, durs i freds, ha canviat (contradient la filosofia de la street photography) la gent corrent pels actors, que han d’aconseguir que la situació provocada resulti espontània. De la resta se n’encarrega la mirada del fotògraf i la màgia de l’objectiu, que es converteix, amb l’ajuda d’unes composicions ben estudiades, en una ploma que escriu uns relats curiosos, intensos, divertits i enigmàtics. Cada imatge, com si es tractés d’un poema, provoca i necessita moltes lectures per acabar de veure i sentir tot el que s’hi amaga.
Tenia raó el Tony quan ens va proposar de portar a terme aquesta experiència. La representació de la vida és al carrer, als racons sorprenents, quasi desconeguts, d’aquesta nova geografia urbana del país, dibuixada amb gestos, mirades, crits, reflexos, línies arquitectòniques, textures en blanc i negre. Potser és així perquè, com deien les lletres dels vells boleros, la vida no és altra cosa que… pur teatre.

De monstres i goticisme (ref. Hawkline i R. Brautigan)

160585EP, SPOILERS À GO-GO!

Els ho vaig mig prometre al Lluís Calvo i al Maiol de Gràcia i ara toca passar per caixa. Ahir o antes d'ahir vaig deixar això penjadet al Facebook:

"Gaudint molt, moltíssim, d'un altre autor que acabo de descobrir. Estranyament, l'estic llegint en català. Richard Brautigan. "El monstre de Hawkline". De moment, superb. Temo el moment en què el western inicial s'endinsi en el gòtic. Temo amb els dits mentals creuats. Si funciona, serà bestial."

Vaig ser força arbitrari a l'hora d'aturar-me a fer el comentari. En sóc conscient. Vaig intuir, com quan has de creuar segons quines portes, collar segons quins passos de muntanya, fer segons quina copa, atansar-te a segons quina fembra encesa, etc. que un cop passada la pàgina en qüestió tot havia canviar de manera irreversible. Un sisè sentit --el sentit aràcnid de què parla el poeta-- em va fer veure que allò, tal com havia estat fins el moment, era simplement insostenible.

Per què em vaig aturar i vaig fer l'avís? Doncs perquè vaig entendre que si la cosa anava com hagués hagut d'anar, seríem davant d'un enlluernament, una història èpica, una nit memorable, un enamorament amb tensió sexual molt favorablement resolta, etc. D'altra manera, seria la decepció.

La genteta que juga amb la llengua, que llegeix bé, ja sap que ha passat. No caldria, en veritat, explicar-los tant el desenllaç com, qui sap?, el per què analitzat del desenllaç. El lector ha detectat "que si la cosa anava com hagués hagut d'anar" vol dir que "no hi va anar", que la part d'acumulació que ens va dur al vèrtex de la màxima expectativa es va resoldre amb un davallar de muntanya russa que era, en realitat, el tren de la bruixa.

Si la primera part havia estat plaent, plena de suspens narratiu agut, amb personatges interessants, amb misteris que estiraven de la narració, amb peculiaritats d'estil i de dibuix molt interessants, amb una càrrega de sensualitat motivadora, etc., la segona part va ser un desastre de dimensions descomunals. El monstre no era un monstre sinó una mena de llumeta de pa sucat amb oli en versió "The Muppets". Si el terror ha de ser gòtic no pot caure en l'humor insípid. L'únic terror gòtic és psicològic. Puc jugar amb llums, amb ombres, amb una casa amb personalitat, amb efectes climatològics, amb coves i portes amb forrellat, amb entitats que controlen els cervells dels humans més propers. No hi ha cap mena de problema. Però ho de fer de manera creïble: el lector ha de viure el fred, el metall, la tensió, la desorientació, la foscor. Si em fa la impressió que el que estic veient no és més que una parella de personatges de dibuixos animats (la llumeta i la seva ombra) dignes de Disney Channel, no hi ha goticisme possible. Cal tensió acumulativa, calen girs, cal drama, cal sang i fetges, cal pudor de podrit (o, com a mínim, d'humitat, de florit, de ranci). En termes de narració gòtica no funciona una reversibilitat de fireta en què al final el morts ressusciten per ser exactament igual que eren abans. El gòtic vol morts i cicatrius pels supervivents, vol evolució psicològica i personal.

Deixem-ho aquí, sense més. Consignem el descobriment d'una primera meitat d'història western fantàsticament escrita (amb un final que clou els periples dels personatges també correctíssima) i la decepció d'una segon part gòtico-cutre o cutre a seques.

Evidentment, aquí naixeria un repte que mai no materialitzaré per mandra: crear i inserir el meu propi relat gòtic entre la primera meitat (western) i els colofons que expliquen què fou dels personatges.

divendres, 23 de maig del 2014

Octopus catatònic

L'enèsim homenatge al poeta anònim. Sempre amb la modèstia de qui sap que l'erra. Sempre amb la il·lusió de seguir jugant.


"Els pops i el temps"


Abans que fixés en Rigel
la mirada Hiperió, abans de Sió,
del Sinaí, del Ponto, del Pelió,
d'Afrodita daurada, de Babel,

abans que caminar sota aquest sol
fos atribut propi de les nines,
abans que emergissin viperines
les serps primigènies del gresol,

ja era la Criatura abominable
callada i en l'Àrtic fecund
dormisquejant, remota, en el pregó profund;

ja ses pupil·les incommensurables
aguaitaven tri-remes. I avui t'esperen,
amb fam de tes poques primaveres.


"Los pulpos y el tiempo"


Antes de que posar fuera en Rigel
la mirada Hiperión, antes de Sion,
del Sinaí, del Ponto, del Pelión,
de Afrodita dorada, de Babel,

antes de que el andar bajo este sol
fuese atributo propio de las minas,
antes de que emergiesen viperinas
las sierpes primigenias del crisol,

ya había La Criatura abominable
callada y en el Ártico fecundo
dormitando, remota, en lo profundo;

ya sus pupilas inconmensurables
acecharon trirremes. Y hoy te esperan,
con hambre de tus pocas primaveras.

dijous, 17 d’abril del 2014

Nena d'ullassos tristos...

Un cop més, el meu homenatge decidit al poeta anònim:


Nena d'ullassos tristos
i de cabells rosa,
¿per què insisteixes a batejar la cosa
que està creixent dins del teu ventre
si no té ni pèls ni membres
i no sap el que és el català?
¿Si les seves celles són còpia de les teves,
si la seva mà és còpia de la teva mà?

Quan aquesta part que vas nomenclar
es divorciï per fi de les teves entranyes,
hi haurà tartanyes.


Aquí sota, l'original:


Niña de ojazos tristes
y de cabello rosa.
¿Por qué insistís en bautizar la cosa
que está creciendo adentro de tu vientre?
Si carece de pelos y de dientes
y no sabe lo que es el castellano.
Si sus cejas son copia de las tuyas,
si sus manos son copia de tus manos.

Cuando esa parte a la que nomenclaste
se divorcie por fin de tus entrañas
habrá guadañas.

dimarts, 15 d’abril del 2014

Brief Notes on the Art and Manner of Arranging One's Books, de Georges Perec

Brief Notes on the Art and Manner of Arranging One’s Books1
Georges Perec

Every library2 answers a twofold need, which is often also a twofold obsession: that of conserving certain objects (books) and that of organizing them in certain ways.
One of my friends had the idea one day of stopping his library at 361 books. The plan was as follows: having attained, by addition or subtraction, and starting from a given number of books, the number K = 361, deemed as corresponding to a library—if not an ideal then at least a sufficient library—he would undertake to acquire on a permanent basis a new book X only after having eliminated (by giving away, throwing out, selling, or any other appropriate means) an old book Z, so that the total number K of works should remain constant and equal to 361:
K + X > 361 > K—Z.
As it evolved, this seductive scheme came up against predictable obstacles for which the unavoidable solutions were found. First, a volume was to be seen as counting as one (1) book even if it contained three (3) novels (or collections of poems, essays, etc.); from which it was deduced that three (3) or four (4) or n (n) novels by the same author counted (implicitly) as one (1) volume by that author, as fragments not yet brought together but ineluctably bringable together in a Collected Works. Whence it was adjudged that this or that recently acquired novel by this or that English-language novelist of the second half of the 19th century could not logically count as a new work X but as a work Z belonging to a series under construction: the set T of all the novels written by the aforesaid novelist (and God knows there are some!). This did not alter the original scheme in any way at all: only instead of talking about 361 books, it was decided that the sufficient library was ideally made up of 361 authors, whether they had written a slender opuscule or enough to fill a truck.
This modification proved effective over several years. But it soon became apparent that certain works, romances of chivalry, for example, had no author or else had several authors, and that certain authors—the Dadaists, for example—could not be kept separate from one another without automatically losing 90 per cent of what made them interesting. The idea was thus reached of a library restricted to 361subjects—the term is vague but the groups it covers are also vague at times—and up until now that limitation has been strictly observed.
So then, one of the chief problems encountered by the man who keeps the books he has read or promises himself that he will one day read is that of the increase in his library. Not everyone has the good fortune to be Captain Nemo: “The world ended for me the day my Nautilus dived for the first time beneath the waves. On that day I bought my last volumes, my last pamphlets, my last newspapers, and since that time I would like to believe that mankind has neither thought nor written.”
Captain Nemo’s 12,000 volumes, uniformly bound, were thus classified once and for all—and all the more simply because the classification, as is made clear to us, was uncertain, at least from the linguistic point of view (a detail which does not at all concern the art of arranging a library but is meant simply to remind us that Captain Nemo speaks all languages indiscriminately). But for us, who continue to have to do with a human race that insists on thinking, writing, and above all publishing, the increasing size of our libraries tends to become the one real problem. For it is not too difficult, very obviously, to keep ten or 20 or let us say even a hundred books; but once you start to have 361, or a thousand, or three thousand, and especially when the total starts to increase every day or thereabouts, the problem arises, first of all of arranging all those books somewhere and then of being able to lay your hand on them one day when, for whatever reason, you either want or need to read them at last or even to reread them.
Thus the problem of a library is shown to be twofold: a problem of space first of all, then a problem of order.
1. Of Space
1.1. Generalities
Books are not dispersed but assembled. Just as we put all the pots of jam into a jam cupboard, so we put all our books into the same place, or into several same places. Even though we want to keep them, we might pile our books away into trunks, put them in the cellar or the attic, or in the bottoms of wardrobes, but we generally prefer them to be visible.
In practice, books are most often arranged one beside the other, along a wall or division, on rectilinear supports, parallel with one another, neither too deep nor too far apart. Books are arranged—usually—standing on end and in such a way that the title printed on the spine of the work can be seen (sometimes as in bookshop windows, the cover of the book is displayed, but it is unusual, proscribed, and nearly always considered shocking to have only the edge of the book on show).
In current room layouts, the library is known as a “corner” for books. This, most often, is a module belonging as a whole to the “living room,” which likewise contains a
– drop leaf drinks cabinet
– drop leaf writing desk
– two-door dresser
– hi-fi unit
– television console
– slide projector
– display cabinet
etc.
and is offered in catalogs adorned with a few false bindings. In practice books can be assembled just about anywhere.
1.2. Rooms where books may be put
– in the entrance hall
– in the sitting room
– in the bedroom(s)
– in the john
Generally speaking, only one kind of book is put in the room you cook in: the ones known as “cookbooks.”
It is extremely rare to find books in a bathroom, even though for many people this is a favorite place to read in. The surrounding humidity is unanimously considered a prime enemy of the conservation of printed texts. At the most, you may find in a bathroom a medicine cupboard and in the medicine cupboard a small work entitledWhat to Do before the Doctor Gets There.
1.3. Places in a room where books can be arranged
On the shelves of fireplaces or over radiators (it may be thought, even so, that heat may, in the long run, prove somewhat harmful),
between two windows,
in the embrasure of an unused door,
on the steps of a library ladder, making this unusable (very chic),
underneath a window,
on a piece of furniture set at an angle and dividing the room into two (very chic, creates an even better effect with a few potted plants).
1.4. Things which are not books but are often encountered in libraries
Photographs in gilded brass frames, small engravings, pen and ink drawings, dried flowers in stemmed glasses, matchbox holders containing, or not, chemical matches (dangerous), lead soldiers, a photograph of Ernest Renan in his study at the Collège de France,3 postcards, dolls’ eyes, tins, packets of salt, pepper and mustard from Lufthansa, letter scales, picture books, marbles, pipe cleaners, scale models of vintage cars, multicolored pebbles and gravel, ex votos, springs.
2. About Order
A library that is not arranged becomes disarranged: this is the example I was given to try and get me to understand what entropy was and which I have verified experimentally several times.
Disorder in a library is not serious in itself; it ranks with “Which drawer did I put my socks in?” We always think we shall know instinctively where we have put such and such a book. And even if we do not know, it will never be difficult to go rapidly along all the shelves.
Opposed to this apologia for a sympathetic disorder is the small-minded temptation toward an individual bureaucracy: one thing for each place and each place for its one thing, and vice versa. Between these two tensions, one which sets a premium on letting things be, on a good-natured anarchy, the other that exalts the virtues of thetabula rasa, the cold efficiency of the great arranging, one always ends by trying to set one’s books in order. This is a trying, depressing operation, but one liable to produce pleasant surprises, such as coming upon a book you had forgotten because you could no longer see it and which, putting off until tomorrow what you will not do today, you finally redevour lying face down on your bed.
2.1. Ways of arranging books
– alphabetically
– by continent or country
– by color
– by date of acquisition
– by date of publication
– by format
– by genre
– by major periods of literary history
– by language
– by priority for future reading
– by binding
– by series
None of these classifications is satisfactory by itself. In practice, every library is ordered starting from a combination of these modes of classification, whose relative weighting, resistance to change, obsolescence, and persistence give every library a unique personality.
We should first of all distinguish stable classifications from provisional ones. Stable classifications are those which, in principle, you continue to respect; provisional classifications are those supposed to last only a few days, the time it takes for a book to discover, or rediscover, its definitive place. This may be a book recently acquired and not yet read, or else a book recently read that you do not quite know where to place and which you have promised yourself you will put away on the occasion of a forthcoming “great arranging,” or else a book whose reading has been interrupted and that you do not want to classify before taking it up again and finishing it, or else a book you have used constantly over a given period, or else a book you have taken down to look up a piece of information or a reference and which you have not yet put back in its place, or else a book that you cannot put back in its rightful place because it does not belong to you and you have promised several times to give it back, etc.
In my own case, nearly three-quarters of my books have never really been classified. Those that are not arranged in a definitively provisional way are arranged in a provisionally definitive way, as at the OuLiPo. Meanwhile, I move them from one room to another, one shelf to another, one pile to another, and may spend three hours looking for a book without finding it but sometimes having the satisfaction of coming upon six or seven others which serve my purpose just as well.
2.2. Books very easy to arrange
The big Jules Vernes in the red binding, very large books, very small ones, Baedekers, rare books or ones presumed to be so, hardbacks, volumes in the Pléiade collection, the Présence du Futur series, novels published by the Editions de Minim, collec­tions, journals of which you possess at least three issues, etc.
2.3. Books not too difficult to arrange
Books on the cinema, whether essays on directors, albums of movie stars, or shooting scripts. South American novels, ethnology, psychoanalysis, cookery books (see above), directories (next to the phone), German Romantics, books in the Que Sais-je? series (the problem being whether to arrange them all together or with the discipline they deal with), etc.
2.4. Books just about impossible to arrange
The rest: for example, journals of which you possess only a single issue, or else La Campagne de 1812 en Russie by Clausewitz, translated from the German by M. Bégouën, Captain-Commandant in the 31st Dragoons, Passed Staff College, with one map, Paris, Librairie Militaire R. Chapelot et Cie, 1900; or else fascicule 6 of Volume 91 (November 1976) of the Proceedings of the Modern Language Association of America (PMLA) giving the program for the 666 working sessions of the annual congress of said Association.
Like the librarians of Babel in Borges’ story, who are looking for the book that will provide them with the key to all the others, we oscillate between the illusion of perfection and the vertigo of the unattainable. In the name of completeness, we would like to believe that a unique order exists that would enable us to accede to knowledge all in one go; in the name of the unattainable, we would like to think that order and disorder are in fact the same word, denoting pure chance.
It is also possible that both are decoys, trompe l’oeils intended to disguise the erosion of both books and systems. It is no bad thing in any case that between the two our bookshelves should serve from time to time as joggers of the memory, as cat rests and as lumber rooms.
NOTE
1 / First published in L’Humidité, 1978.
2 / A library I call a sum of books constituted by a non-professional reader for his own pleasure and daily use. This excludes the collections of bibliophiles and fine bindings by the yard, but also the majority of specialized libraries (those in universities, for example) whose particular problems match those of public libraries.
3 / A famously pompous, high-minded 19th-century scholar and writer, unlikely to have appealed to GP.
SOURCE
Georges Perec, “Brief Notes on the Art and Manner of Arranging One’s Books,” Species of Spaces and Other Pieces, Penguin, London 1999, p. 148–155.