dissabte, 5 d’abril de 2014

'Pistola, amb música de fons' de Jonathan Lethem



Un més. Acabo de llegir un llibre més del catàleg de l'editorial Males Herbes. I sí, podeu pensar que estic fent una feina gens lliure, molt condicionada, de picar pedra. Però no l'encerteu. Jo sempre llegeixo perquè em surt de la fava i el que em surt de la fava. És una cosa que tinc. Hi ha massa llibres bons esperant-me en algun racó com per perdre el temps només fent deures o passant l'estona. Per tant, torno a engegar. Un més, però no un més. Cada llibre de l'editorial que liquido em posa al dia amb mi mateix. M'ensenya. El que sigui. Em diu aquest que acabes de tancar no és un llibre més, un llibre qualsevol, un llibre i prou. La sensació, doncs, és que Males Herbes aconsegueix reunir sota un mateix segell productes, gèneres, autors, intencions que, tot i ser absolutament heterogènies entre si, no desentonen del tot col·locadetes una a la vora de l'altra. Autors traduïts de l'anglès o de no-sé-del cert-quin-xinès. Autors locals, desconeguts o no tant. Autors gamberros, clàssics, innovadors, enginyosos, trenca-gèneres, esotèrics, inclassificables, etc.

Un més. Un més, però no un més. "Pistola, amb música de fons" és una màquina collonuda. És, com passava amb l'editorial, un concert en el que trobareu tot d'elements literaris d'una puresa extrema barrejats i passats per una batedora de normalitat. Si puc, m'explico. El llibre està escrit amb l'estructura, molts dels elements, els personatges, les frases lapidàries, el desencís del perdedor amb honor en un món a vessar de merda, la trama aparent, l'humor sarcàstic, etc. dels hard-boiled més clàssics. Alhora, parlem d'un llibre de ciència ficció: gent congelada i ressuscitada, drogues legals massives per controlar els sentiments/moviments de la població civil, una Oficina que ho controla gairebé tot, animals evolucionats, una mena de subespècie humana que no ha passat per la infantesa, esclaus sense ànima que han estat físicament manipulats (implants neuronals), intercanvi de terminacions nervioses sexuals mascle-femella (a veure qui m'ho explica millor), tot un conjunt de normes arbitràries diferents de les nostres (ex., les preguntes no estan ben vistes), vida mesurada a partir d'unitats de karma, etc. Potser ja sabíem que el gènere del hard-boiled pot conviure perfectament amb el de la ciència-ficció. La mestria de Jonathan Lethem va més enllà: no hi ha cap mena d'estridència en la combinació. El que llegim és la normalitat total.

Per començar a tancar, doncs, un llibre molt entretingut, imaginatiu, collonudament escrit i fortament addictiu. Un gran llibre.

He descobert un autor del qual, n'estic completament segur, buscaré i llegiré tot el que hagi escrit.

Us enfilo aquí sota un collaret amb les denes que he anat subratllant:
Era una pèl-roja amb un parell de pits amatents que sempre semblaven una mica excèntrics [...] 
La teva història no és clara, ni tan sols a la tènue llum de les quatre coses que he descobert. --De tant en tant, tinc una notable facilitat per accedir a la meva font de metàfores. 
Va tirar el cos enrere i la cortina negra dels cabells li va fregar les espatlles i va deixar a la vista un coll on m'hi hauria pogut passar una hora. Una hora al dia, qui sap si una hora cada cinc minuts. 
Era lacònic fins i tot en la violència. 
En Morgenlander va somriure encara més, i les vores dels ulls se li van arrugar com un Pare Noel de grans magatzems que té sensacions estranyes quan una noia li seu a la falda. 
Sabia parlar en una època en què els bons parladors escassejaven. Jo també en sabia, però era un professional fastiguejat. Semblava que en Phoneblum tenia la passió de l'aficionat. 
Hi ha gent que porta coses escrites a la cara; l'alt n'hi portava unes quantes, escrites amb faltes d'ortografia i llapis de colors. 
Quan els seus pits em van caure a les mans, va ser com la primera gota de pluja que toca un metall tan sec i tan rovellat i tan calent pel sol que s'evapora instantàniament i deixa el metall sec una altra vegada. 
A les fosques tenia bon aspecte, la llum del carrer que entrava pel vidre esmerilat de la finestra del bany em perfilava el cos, però sabia que no havia de cometre l'error d'encendre el llum. Havia passat a formar part de la categoria sempre creixent de les coses que fan més goig si no encens el llum.
Au, a seguir llegint!

Ps. També m'han agradat molt algunes perletes del traductor. Com el verb "colltorçar", per exemple, aplicat a uns llums de peu.