dijous, 26 de juny de 2014

Sonets i exàmens finals

Fem-ho ràpid. Vigilava un examen final de primer de batxillerat de l'assignatura de llengua francesa. Vigilància activa, se'n diu. No pots estar corregint exàmens teus. Has d'anar alçant-te de tant en tant, passejant-te pel laberint de pupitres i observant l'estudiantat des de la rereguarda a estones. Després retornes a la teva taula i així anar fent. Doncs bé, aquest cop --com deia-- l'examen era un comentari d'un fragment d'una carta de Rousseau. Una carta d'un volum dit Julie ou la Nouvelle Héloïse (inicialment intitulat Lettres de deux amans, Habitans d'une petite ville au pied des Alpes). Us en podeu fer una idea... El text tocava temes tan soferts com el pas del temps, la necessitat de ser feliç fent allò que toca peti qui peti, la noció de carpe diem (sense mencionar-la), aspectes de l'amor psicològic i el carnal, etc. Només disposava d'una horeta llarga per fer el que ara us presento. Un apunt ràpid en forma de sonet que no és sinó un entreteniment. Agafeu-vos-el així, sisplauet. No hi ha cap més pretensió que la de passar l'estona intentant traduir alguns dels motius del text original. Com fer doodles però amb paraules. Au, fins aquí el rotllo!


Si fossis sempre jove i rutilant
Prou m'avindria a veure't un cop l'any,
Si cal de lluny o pel forat d'un pany.
Demano poc. No et demano pas tant.

Però és que no veus que el sol mai no s'atura,
Que tot s'escola, que no hi ha descans,
Que la bellesa d'ara (i la d'abans)
Es torna volta a volta més madura?

Et penses que la joventut perdura,
Que el temps passat, com en un joc de mans,
Rebrotarà amb una cara menys dura?

Vine! Sigues feliç! Prent-me d'amant!
La vida no és llarga i el meu afany
És un sol dia amb tu --viu, ple-- estimant.