dijous, 26 de juny de 2014

Sonets i exàmens finals

Fem-ho ràpid. Vigilava un examen final de primer de batxillerat de l'assignatura de llengua francesa. Vigilància activa, se'n diu. No pots estar corregint exàmens teus. Has d'anar alçant-te de tant en tant, passejant-te pel laberint de pupitres i observant l'estudiantat des de la rereguarda a estones. Després retornes a la teva taula i així anar fent. Doncs bé, aquest cop --com deia-- l'examen era un comentari d'un fragment d'una carta de Rousseau. Una carta d'un volum dit Julie ou la Nouvelle Héloïse (inicialment intitulat Lettres de deux amans, Habitans d'une petite ville au pied des Alpes). Us en podeu fer una idea... El text tocava temes tan soferts com el pas del temps, la necessitat de ser feliç fent allò que toca peti qui peti, la noció de carpe diem (sense mencionar-la), aspectes de l'amor psicològic i el carnal, etc. Només disposava d'una horeta llarga per fer el que ara us presento. Un apunt ràpid en forma de sonet que no és sinó un entreteniment. Agafeu-vos-el així, sisplauet. No hi ha cap més pretensió que la de passar l'estona intentant traduir alguns dels motius del text original. Com fer doodles però amb paraules. Au, fins aquí el rotllo!


Si fossis sempre jove i rutilant
Prou m'avindria a veure't un cop l'any,
Si cal de lluny o pel forat d'un pany.
Demano poc. No et demano pas tant.

Però és que no veus que el sol mai no s'atura,
Que tot s'escola, que no hi ha descans,
Que la bellesa d'ara (i la d'abans)
Es torna volta a volta més madura?

Et penses que la joventut perdura,
Que el temps passat, com en un joc de mans,
Rebrotarà amb una cara menys dura?

Vine! Sigues feliç! Prent-me d'amant!
La vida no és llarga i el meu afany
És un sol dia amb tu --viu, ple-- estimant.

divendres, 13 de juny de 2014

'Els nois' de Toni Sala

No vaig fer-ho. No vaig explicar que el llibre està excel·lentment escrit. Que és un dels molts llibres que va fent pòsit i situant la literatura feta en català a un nivell cada cop més meritori, per acumulació. No vaig dir que tot i que el llibre és magnífic, no és en absolut fàcil de llegir. I no es tracta que faci anar una estructura, un vocabulari o un estil feixucs. No és el cas. Tot això està perfectament bé, fabulosament ajustat al que es vol explicar. És feixuc per com de cruament s'encara amb temes cabdals, amb un gran tema cabdal: el de la mort. No una mort abstracta i en barnús, no amb l'estampeta d'estar per casa, estereotipada, de la mort calavèrica i encaputxada. No pas. Més aviat ens incita a sostenir-li l'esguard a la nostra mortalitat i a la mort dels qui ens són més propers. Ens fa abocar-nos a un pou quotidià (sovint ignorat a voluntat): el de les conseqüències de transitar aquest famós parèntesi del trau al cau. El de la consciència d'estar-lo transitant. El de la consciència constant que aquest trànsit és tot el que tenim. Mig segon.
No vaig fer-ho. No em demaneu per què. Mandra, suposo. Vagues suposicions que no diria res que no haguessin dit ja d'altres menys mandrosos i més ben preparats que jo. No vaig fer-ho: no vaig escriure quatre paraules sobre 'Els nois' de Toni Sala quan vaig acabar de llegir la novel·la. I ho hagués hagut de fer, sens dubte. Perquè el llibre és excel·lent i mereix reconeixement públic. I per això tots aquests dies que s'han anat escolant des que vaig acabar de llegir-lo m'he sentit un pèl culpable, si es pot dir així. En deute?

No sóc de pell fina, jo. Amb tot, hi va haver un moment en què vaig estar a punt de deixar córrer el llibre a causa de la feixuguesa temàtica de la que us parlo. Estava desassossegat, per posar-me en plan germaneta Brontë. En el meu cas, aquest instant crític va durar una desena de pàgines, potser, i la inèrcia va fer que, per sort, les creués en lloc de quedar-m'hi empantanegat.

He exposat només allò que personalment em va costar i no vull que sigui pres com una crítica negativa cap al llibre. Entenc que la novel·la és una màquina que executa, simplement, allò amb el que l'autor vol que el lector es confronti. I ho fa amb molta eficàcia. Aquest cara a cara amb la mort pròpia o la dels pròxims, si de veritat es dóna, ha de ser feixuc.

Em quedo, però, també, amb moltíssimes altres sensacions i valoracions que només poden ser llegides unívocament, des de la columna dels encerts absoluts. Imatges, per exemple. Maneres de dir. No les citaré totes perquè no sempre mentre llegia duia un bolígraf per marcar-les. Valgui, però, la selecció que us proposo com a modest homenatge i com a magnífica mostra del que us espera quan llegiu el llibre, si no ho heu fet ja.

Per cert, per si no us queda prou clar: 'Els nois' és un llibre excel·lent que recomano que llegiu sense guants de làtex ni mascareta. Emmerdeu-vos-hi bé.

Mentre ens té embadalits sentint-lo garlar de mort, Toni Sala ens obliga, per omissió, a reflexionar sobre com voldrem viure el mig segon de vida que ens ha estat atorgat. O el que ens quedi d'aquest mig segon.


"Era el moscam de paraules que els morts atreien [...]".

"Va deixar enrere la noia. Pirineus, Guilleries i Montseny van fer de cop un pas endavant. Van travessar la fredor inaugural de la tarda d'hivern, amb el glaçó de la lluna, amb l'escampada de grisos i els cops de sol impotents. La carretera relligava els camps amb una cinta de dol. Els plàtans alts eren les plomes d'un monstre enterrat, les espines d'uns peixos transparents que parasitaven la terra. Dos pollancres sols al mig del camp figuraven els esquelets dels germans, clavats a terra i tocant-se entre ells amb les branques."
[Aquí tot és imprescindible. Com quan llegeixes un paràgraf de Nabokov i t'adones que està "massa" ben escrit com per ser part d'una novel·la. Cada mot i cada gir tenen la intensitat i l'exactitud que figura que té el segment d'un poema. Tot és ters. No falla ni una coma. D'altra manera, t'ofegaries. Tot té una tensió insostenible. Per cert, fixeu-vos en "el glaçó de la lluna" dit com de passada però que roman com a imatge quan ja has fet via. Has de tornar a enrere. Has d'aturar-te i tornar a contemplar-la mentalment.]
"Ningú ho sap, quin temps és, mig segon. La vida està feta de mitjos segons. La vida és mig segon."

"Mig segon de records perversos i laberíntics, de cambres de tortura, caixes fortes i descobriments monstruosos d'un mateix, de miralls i finestres, de forats que donen a escales, mig segon ple de timbres que manen la pressa, d'amors oblidats fins ara, d'amics que han vingut a dir adéu, que s'esperen enfilats a les branques del plàtan".

"[...] encarats a la pantalla com vedells a la menjadora."

"[...] un remolí de gossos subterranis que bordaven amb les boques plenes de sorra, que l'empaitaven galopant sota els seus peus, que treien de terra les mandíbules obertes com atzavares i li mossegaven els turmells perquè tastés la mort [...]"
["mandíbules obertes com atzavares"! Santantoni gloriós!]

dijous, 5 de juny de 2014

Koan

Enèsim homenatge (traducció del seu poema) al poeta anònim que publica al blog Cómo rompe las palabras:


Koan


Publiquen ximpleries laborals:
que avui he robat una corona de diamants.
Esmenten que els meus plans són brillants
en certes ocasions especials.

Pel passadís la nit badalla.
I encara duc al cor l'agresa.
He vist sang blava que fou d'una princesa
escorre's pel tall de la navalla.

El joc ha acabat. Em desconhorta.
En el que vaig fer, no deixo de pensar.
No oblido el grinyol d'una porta.

I no obstant, el que ningú té clar
és com envejo el somni d'una morta.
No diuen els diaris com la vaig estimar.


Koan


Publican tonterías laborales:
que hoy robé una corona de diamantes.
Mencionan que mis planes son brillantes
en ciertas ocasiones especiales.

La noche se coló por el pasillo.
Todavía me duele la cabeza.
Vi sangre azul que fue de una princesa
escurrir por el filo del cuchillo.


El juego terminó. Me desconcierta.
No dejo de pensar en lo que hice.
No me olvido el chirrido de una puerta.


Y sin embargo lo que nadie dice
es cómo envidio el sueño de una muerta.
Los diarios no publican que la quise.

diumenge, 1 de juny de 2014

Un tast del núm. 8 de 'Portella'

Portella#008La d’actor no és una professió fàcil. Presència i oblit. Perseverança i disciplina. Paciència i treball. Molt treball. No és només una qüestió de talent, sinó també de sort. Sort perquè la roda de la fortuna passi per allà on s’està treballant en aquell moment. Per això resulta tan fascinant que, en la nostra societat andorrana, petita i amb una infraestructura cultural fràgil, hagin trobat terra fèrtil per florir diverses generacions d’actors i de formacions teatrals. Els uns i els altres han assolit, sovint, un nivell artístic excel·lent i han tingut una projecció destacada (fama i èxit, per dir-ho clar) més enllà de les nostres fronteres. Ens hem proposat recollir aquesta experiència extraordinària i presentar-la de manera molt visual. Comptem amb un text de Joan Ollé, que des de la distància i la complicitat ens relata la seva relació amb alguns dels actors andorrans; i un de Roser Porta, que amb una pinzellada intensa presenta una visió panoràmica del miracle. I, sobretot, comptem amb la inspiració i la precisió de l’objectiu de la càmera del fotògraf Tony Lara.
El Tony ha tret els actors de l’escenari, on se senten més còmodes, i els ha col·locat a la intempèrie del carrer. En uns decorats urbans, durs i freds, ha canviat (contradient la filosofia de la street photography) la gent corrent pels actors, que han d’aconseguir que la situació provocada resulti espontània. De la resta se n’encarrega la mirada del fotògraf i la màgia de l’objectiu, que es converteix, amb l’ajuda d’unes composicions ben estudiades, en una ploma que escriu uns relats curiosos, intensos, divertits i enigmàtics. Cada imatge, com si es tractés d’un poema, provoca i necessita moltes lectures per acabar de veure i sentir tot el que s’hi amaga.
Tenia raó el Tony quan ens va proposar de portar a terme aquesta experiència. La representació de la vida és al carrer, als racons sorprenents, quasi desconeguts, d’aquesta nova geografia urbana del país, dibuixada amb gestos, mirades, crits, reflexos, línies arquitectòniques, textures en blanc i negre. Potser és així perquè, com deien les lletres dels vells boleros, la vida no és altra cosa que… pur teatre.

De monstres i goticisme (ref. Hawkline i R. Brautigan)

160585EP, SPOILERS À GO-GO!

Els ho vaig mig prometre al Lluís Calvo i al Maiol de Gràcia i ara toca passar per caixa. Ahir o antes d'ahir vaig deixar això penjadet al Facebook:

"Gaudint molt, moltíssim, d'un altre autor que acabo de descobrir. Estranyament, l'estic llegint en català. Richard Brautigan. "El monstre de Hawkline". De moment, superb. Temo el moment en què el western inicial s'endinsi en el gòtic. Temo amb els dits mentals creuats. Si funciona, serà bestial."

Vaig ser força arbitrari a l'hora d'aturar-me a fer el comentari. En sóc conscient. Vaig intuir, com quan has de creuar segons quines portes, collar segons quins passos de muntanya, fer segons quina copa, atansar-te a segons quina fembra encesa, etc. que un cop passada la pàgina en qüestió tot havia canviar de manera irreversible. Un sisè sentit --el sentit aràcnid de què parla el poeta-- em va fer veure que allò, tal com havia estat fins el moment, era simplement insostenible.

Per què em vaig aturar i vaig fer l'avís? Doncs perquè vaig entendre que si la cosa anava com hagués hagut d'anar, seríem davant d'un enlluernament, una història èpica, una nit memorable, un enamorament amb tensió sexual molt favorablement resolta, etc. D'altra manera, seria la decepció.

La genteta que juga amb la llengua, que llegeix bé, ja sap que ha passat. No caldria, en veritat, explicar-los tant el desenllaç com, qui sap?, el per què analitzat del desenllaç. El lector ha detectat "que si la cosa anava com hagués hagut d'anar" vol dir que "no hi va anar", que la part d'acumulació que ens va dur al vèrtex de la màxima expectativa es va resoldre amb un davallar de muntanya russa que era, en realitat, el tren de la bruixa.

Si la primera part havia estat plaent, plena de suspens narratiu agut, amb personatges interessants, amb misteris que estiraven de la narració, amb peculiaritats d'estil i de dibuix molt interessants, amb una càrrega de sensualitat motivadora, etc., la segona part va ser un desastre de dimensions descomunals. El monstre no era un monstre sinó una mena de llumeta de pa sucat amb oli en versió "The Muppets". Si el terror ha de ser gòtic no pot caure en l'humor insípid. L'únic terror gòtic és psicològic. Puc jugar amb llums, amb ombres, amb una casa amb personalitat, amb efectes climatològics, amb coves i portes amb forrellat, amb entitats que controlen els cervells dels humans més propers. No hi ha cap mena de problema. Però ho de fer de manera creïble: el lector ha de viure el fred, el metall, la tensió, la desorientació, la foscor. Si em fa la impressió que el que estic veient no és més que una parella de personatges de dibuixos animats (la llumeta i la seva ombra) dignes de Disney Channel, no hi ha goticisme possible. Cal tensió acumulativa, calen girs, cal drama, cal sang i fetges, cal pudor de podrit (o, com a mínim, d'humitat, de florit, de ranci). En termes de narració gòtica no funciona una reversibilitat de fireta en què al final el morts ressusciten per ser exactament igual que eren abans. El gòtic vol morts i cicatrius pels supervivents, vol evolució psicològica i personal.

Deixem-ho aquí, sense més. Consignem el descobriment d'una primera meitat d'història western fantàsticament escrita (amb un final que clou els periples dels personatges també correctíssima) i la decepció d'una segon part gòtico-cutre o cutre a seques.

Evidentment, aquí naixeria un repte que mai no materialitzaré per mandra: crear i inserir el meu propi relat gòtic entre la primera meitat (western) i els colofons que expliquen què fou dels personatges.