diumenge, 28 de setembre del 2014

Nota sobre la importància del to: Amat-Piniella a 'K.L. Reich'


Fa ja molts dies que vaig acabar de llegir K.L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella. I no és que ara us en vulgui fer una ressenya amb tots els ets i uts. Admeto, això sí, que em vaig quedar amb les ganes de dir-ne alguna cosa. Us proposo una nota breu sobre un aspecte concret.

La novel·la és bona. La història que narra, brutal. Trobo molt encertats els episodis i la manera com l'escriptor tria d'explicar la tragèdia moral i pràctica que va suposar el nazisme: sense estirabots ni fanatisme, sense dramatisme ni edulcorants. Em sembla especialment adient el despullament de tot sentimentalisme sobrer: Amat dibuixa amb cert distanciament i fredor uns fets corprenedors que ja no poden ser canviats, adopta en aparença el posat indiferent davant de la mort, de la tortura, de la misèria moral, etc. que sabem que practicaven els nazis amb les seves víctimes. No ens estalvia res però ho fa sense manierismes sentimentals ni adscripció a bàndols maniqueus. Hi havia gent bona i menys bona, hi havia faccions i grupuscles, hi havia interessos egoistes i pulsions baixes, hi havia violència extrema i compassió, hi havia indiferència i complicitat davant de la tortura del pròxim, hi havia ganes de sobreviure. I Amat posa totes les cartes sobre la taula sense embuts.

Però, com us deia, no voldria incórrer en la ressenya a l'ús. Vull comentar que allò que més em va cridar l'atenció des d'un primer moment fou com Amat empra el llenguatge, com introdueix un lèxic ric –gairebé poètic– en la narració d'uns fets que expliquen bàsicament que l'home és capaç de les baixeses morals més indecents. Em va agradar molt des del primer instant com l'altitud en la tria dels mots i les expressions, disseminades adientment dins del discurs, ajudaven a sostenir un to literari que es movia en paral·lel al to moral al qual el llibre –en el fons– mirava d'apel·lar.

Potser la sobreacumulació d'aquests mots hagués sigut un impediment per mi. Em fa l'efecte, però, que Amat aconsegueix un rar equilibri. No es passa de pedant ni d'intel·lectual ni d'afectat. Però fa servir paraules riques i precioses que apunten cap a una bellesa connotada, possible, en el futur que s'obre al final dels camps de concentració i d'extermini.

El fred era molt viu. No calia pas pessigar-se la carn per tenir la certesa de no dormir. Els dits dels peus, empresonats des de feia tres dies dintre les sabates ferrades i humitejats pels mitjons bruts, cedien sense resistència a la gelor que pujava de terra. Sense aquell fred agut, als centenars d'homes trasbalsats pel sobtat desvetllament, aquella albada els hauria semblat irreal. A través de la boira que s'espesseïa a mesura que el dia s'anava deixondint, no es distingien més que les formes difuses del paisatge més proper. La llum indirecta de la neu fendia la matinada. Damunt la teulada de l'estació, en fort pendent, s'estenia un gruixut coixí de neu, llis, lleugerament ondulant i sense arestes. Els vagons, immòbils damunt les vies invisibles, semblaven cadàvers gegantins en el seu abandó sota la neu. A l'altra banda de carretera on s'arrengleraven penosament els nou-vinguts, queia quasi vertical el tall del pujol mutilat.

Així comença el llibre. Aquest és el nivell del primer paràgraf, mantingut sense defalliment al llarg de més de 300 pàgines.

Durant la lectura de fa uns mesos vaig anar anotant algunes paraules que per diferents motius em semblava que s'orientaven cap a aquest nord de qualitat lèxica i moral de la qual us parlava. No vaig apuntar totes les que em cridaven l'atenció, però sí una bona mostra. Me les prenc com això: un mostrari de l'autoexigència d'Amat.

viarany, filferrada, endormiscat, arrupit, trepig, retruny, rerassagats, abaltir, sotjar, prògnata, vesànic, trema, balb, llossada, a balquena, mentó, tocoms, ostracis, vit, civera, abrivar, xiroi, carretel·la, gelor, esmussar / esmussament, vigoria, aqueferat, arredossar, a cremadent, baiard, enxubar / enxubat / enxubament, endogalar, esbucar, estalonar, malvestat, abrandar, desferra, fatxenda / fatxendejar, afeixugar, segament de cames, descabdellar-se un cos