diumenge, 5 d’octubre de 2014

Teranyines: crònica d'una jornada fragmentada al Liberisliber

Teranyines:
crònica d'una jornada fragmentada al Liberisliber
(apunts per un conte que mai no escriuré)

Dissabte, 4 OCT. 2014

La ignorància et pot fer lliure només per atzar.


Anar a trobar els meus editors m'està fent conèixer món, per fer servir una fórmula estereotipada. Avui, un cop he acabat de fer dissabte la casa era, estranyament, buida de familiars– he entrat a fer un cop d'ull a Facebook i he vist que els de Males Herbes serien a Besalú, a la fira del llibre independent. Em fa l'efecte que “independent” és precisament l'etiqueta que fan anar. Escric això ja des de Besalú. He sortit de casa abans de dinar. Ara ja sóc davant de la que imagino no serà la darrera cervesa del dia. Espero que em duguin el clàssic entrepà de truita a la francesa. La noia que m'ha atès és preciosa i té aspecte i deix caribenys.
Només aterrar del cotxe he hagut de trucar a casa per avisar de la decisió que havia pres unes hores abans. En la nota que havia deixat encara no tenia clar si passaria a treure el cap a la reunió que els companys de la revista Portella feien a la Seu d'Urgell. Tampoc no havia decidit si tiraria milles i em plantaria a Besalú.
Aquí estic. Aquesta mena de decisions improvisades són força estranyes. Els nens imposen que normalment hagi d'anticipar força i ja no actuï de rampell. Al final, com que tot estava controlat –feina de casa avançada, correccions que podria gestionar l'endemà, cap urgència literària, descendència perfectament atesa, etc. m'he deixat endur per una idea poc raonable: un mínim de dues hores i mitja d'anada i el mateix de tornada per passar una estona a Besalú.
Tornar a veure els Males Herbes. El Ricard i el Ramon. Potser saludar l'Adrià Pujol, que feia unes hores hauria presentat nou llibre (Picadura de Barcelona, Edicions Sidillà). Potser saludar algú altre.
Un mínim de cinc hores de la pitjor carretera que us pugueu imaginar per conèixer la fira, fer un volt i un parell de cerveses i, amb sort, saludar tres o quatre coneguts. Poca cosa més. No sé encara si em quedaré fins tard o al cap d'una estona tindré la coneguda sensació que ja ho he vist tot i fotré el camp. No sé si trobaré colla i si la companyia farà que m'animi a quedar-me a sopar. Qui sap si sopo i llavors m'he de quedar a dormir. Qui sap on. Qui sap res?
Improvisaré. Estic sol i l'ambient del poble és de tranquil·litat màxima. M'hagués agradat haver-me organitzat millor i haver pogut venir amb tota la calma del món amb la troupe. Un bungalou a uns quants quilòmetres del poble, per exemple, que ja tenia mig ullat. Un cap de setmana fora de casa. Potser aquesta escapada em servirà per fer prospecció i convèncer-me de si val la pena tornar l'any vinent.

El cas és que he tornat a passar per la maleïda Collada de Toses. Abans he hagut de sortir de l'embut que és Andorra. I he vist la Cerdanya que comença a encendre's amb els colors una mica fanfarrons de la tardor. I en aquest moment, com deia, ja sóc a Besalú. Un lloc, per cert, que em sonava haver visitat. Gairebé estic segur que una vegada, fa molts anys, vam venir-hi amb uns amics a fer una visita breu. Amb tot, no he reconegut en absolut cap dels racons que he recorregut per arribar a aquest bar on sóc. Això em desconcerta una mica perquè solc tenir força bona memòria espacial.
M'he allunyat de la plaça principal, on són les parades. Per vàries raons. La més òbvia és que sembla que allí s'hi arrepleguen els restaurants més comercials, que potser siguin massa cars. També perquè hi ha taulades de gent que aprofitant la pausa de migdia fan sobretaula. Deuen ser organitzadors i editors. De lluny, en una de les taules hi reconec l'Aniol Rafel. Penso que millor no l'atabalo encara. Que ja el saludaré més tard. Miro de localitzar el Ricard. Em salta la bústia de veu. Vàries vegades. M'adono que no tinc el telèfon del Ramon. Envio un SMS al Ricard. Algun error que no m'explico fa que el missatge mai no arribi al seu destí. Mentre vaig fent tot això, vagarejo pel poble mirant de trobar algun lloc on fer un mos.
Busco l'indret on els Males Herbes han dit que serien. Per què no estan a la plaça amb la resta? Un local, imagino que deu ser un centre cívic o una galeria que es diu el Forat de No-sé-què. Entro a una botigueta de souvenirs on una noia amb accent argentí em diu que no en té ni fava. Uns quants metres carrer amunt veig tres figures que s'atansen. De seguit en reconec dues: els flamants editors de Límits. Clua i Miró o viceversa. Un parell que em mereixen tota la simpatia del món i a qui espero que els vagi molt bé en aquest projecte que tot just enceten.

Em diuen que no tenen parada, que han vingut a fer un cop d'ull. Una mica com jo, doncs. Em presenten la tercera figura. Xerrem uns minuts. Ells ja han dinat i jo no els vull destorbar gaire. Estic segur que coincidirem més tard. Ironitzo de passada sobre el terme “independent” referit a la seva editorial i ells m'expliquen que justament s'han passat tot el dinar parlant entorn d'aquest concepte. Em demanen sobre el proper llibre que em publicarà Males herbes d'aquí a uns mesos i jo els en faig cinc cèntims. Quedem en veure'ns més tard pel poble.
Fa uns mesos va ser per anar a la plana de Vic i més tard el barri de Gràcia a Barcelona. Ara els Males Herbes m'han incitat a tornar a sortir de casa, agafar el cotxe i (re)conèixer Besalú.
Arriba l'entrepà de truita. Mentre menjo m'adono que tampoc no tinc el telèfon de l'Adrià Pujol. Abans d'acabar de dinar, però, endevineu qui veig pujar, atansant-se tot sol per un dels dos carrers que desemboquen a la porta del bar?

Fem petar la xerrada uns minuts. Amb tot, l'Adrià Pujol ha de marxar de seguida perquè diu que és el “piulador oficial” de la fira. Això l'obliga a assistir a tots els actes i passejar-se constantment per tal de piular de tot el que va passant o ell va veient. També ens emplacem, doncs, a veure'ns al cap d'una estona.
Una parella de guapos passa per davant del bar com buscant alguna cosa. Més tard els torno a veure i tinc ocasió de fixar-me bé en la noia. Certament impecable. Just abans he passat per la vora del que he pres per una senyora anglesa un pèl excèntrica. L'he vist des de darrere. Ella era asseguda a taula. Una cullera de fusta li decorava un barret de Mad Hatter. Més tard, quan l'he vist deambular entre les parades, m'he adonat retroactivament de que es tractava de l'Enric Casasses.

Arribo a la plaça al cap d'uns minuts. Ja gairebé tothom ha reiniciat l'activitat. Ara sí que m'atanso a saludar l'Aniol Rafel a la parada de Periscopi. Aprofito per inquirir si sap on paren els Males Herbes i em diu que està gairebé segur que no són allí. Quan comento allò de l'SMS, em confirma que els telèfons no van o que ho fan molt deficientment. M'indica la parada dels organitzadors per tal que aclareixi això dels meus editors. Els organitzadors segur que sabran el què.
Aquesta bona gent –parlo amb el Miquel-Àngel Codes sense saber qui és m'asseguren que els Males Herbes aquest any no han anat a Besalú. Els explico allò de l'avís del Facebook conforme avui havien de ser no-sé-on i que la meva assumpció havia estat que el lloc que citaven era un racó de Besalú. Els dic que probablement ha estat una sobreinterpretació que deriva del fet que sabia que van ser aquí l'any passat. Em responen que Males Herbes els havien dit que no venien perquè anaven a una altra fira. Que al Liberisliber segur que no.

Ja he quedat com un idiota davant de tots els meus coneguts i, fins i tot, davant d'alguns desconeguts també.
Són gairebé les cinc. Estic xerrant amb l'Adrià Pujol en un banc que hi ha just darrere de la parada d'Edicions Sidillà. Li explico com funciona aquesta entitat que jo anomeno "la meva vida": m'animo a venir a saludar els meus editors entre d'altres coses, foto més hores que un tonto de desplaçament i resulta que ni tan sols estan aquí. Story of my life.

Anècdota. De lluny he vist el verd dels llibres de Males Herbes en una parada i m'hi he apropat a demanar el què. Quan he dit que era un "dels autors de la casa" un paio amb humor britànic m'ha demanat si era Kurt Vonnegut. Li he respost si em reconeixia per l'accent. Eren els paios d'Edicions Cal·lígraf. La mena de gent amb la què, sense conèixer-los de res, aniries a fer unes cerveses immediatament.

Mentre encara no hem parat de riure veig un vell conegut de vora casa. Un editor de la Seu d'Urgell amb qui en trobo en els llocs i en les situacions més inversemblants: el Marcel·lí Pascual, d'Edicions Salòria. Ens saludem i xerrem un moment. Mentre li començo a explicar que només arribar m'he trobat amb els d'Editorial Límits noto una estranya presència a la meva esquena. Són precisament ells: Miró i Clua o viceversa. Faig les presentacions i enraonen sobre temes comercials. Acaben marxant tots plegats. El Marcel·lí s'ha ofert a presentar-los el Miquel-Àngel Codes als de Límits.
Flashback. Són gairebé les cinc. Estic xerrant amb l'Adrià Pujol en un banc que hi ha just darrere de la parada d'Edicions Sidillà. Mentre parlem, ell escriu al mòbil. Rep un missatge que l'avisa que és a punt de començar la taula rodona on Albert Sánchez Piñol, Manuel Delgado i Jordi Panyella han d'analitzar per què resulta que a Catalunya la política és, cada vegada més, un tema d'apassionant actualitat. Reconec en el presentador de l'acte el noi que abans m'ha informat que Males Herbes no eren a Besalú: el Miquel-Àngel Codes a qui no sé si els de Límits han arribat a conèixer.
De camí a la sala de conferències tinc el plaer de fer coneixença de la família de l'Adrià Pujol i descobreixo que un dels conferenciants és el seu director de tesi. Després se sap que aquest mateix paio, que arriba tard a la sala perquè estava enraonant a la plaça amb un editor, també havia estat professor del Sánchez Pinyol. Un altre dels conferenciants que és allí per parlar en nom d'un col·lectiu de petits editors, Contrabandos, és també editor a Pol·len on també col·labora Adrià Pujol. Pujol, Delgado, Sánchez Pinyol, Panyella... La densitat d'antropòleg per metre quadrat amenaça amb batre rècords.
La sala es plena com un ou. De tota manera, per un accés lateral a través d'un balcó i després de passar gràcilment per darrere d'una càmera de televisió amb trípode, acabo instal·lat en una d'aquelles cadires que queden màgicament buides a primera fila i que la gent normal no s'atreveix a ocupar.
Després de la xerrada m'arribo al cotxe a buscar un exemplar de Cartes mortes. He pensat que fóra bona idea que Sánchez Pinyol em llegeixi. Quina millor manera d'intentar-ho que presentar-me i regalar-li un llibre en mà.

M'aturo a fer un cafè abans de reingressar al ritme tranquil de la plaça. El cambrer és un home amable. Acabem parlant de Besalú, del viatge que suposa venir des d'Andorra per la collada de Toses, del fet que no sap quins actes s'organitzen perquè ningú no li ha dut un programa, del fet que se li estan morint els peixos de la peixera que té al passadís que mena als lavabos ("millor ells que jo")...
Un altre cop rere la parada de Sidillà i ja no són les cinc de la tarda. Se'm presenta l'ocasió de parar Sánchez Pinyol, que em passa a frec, i regalar-li el Cartes mortes que duc a la mà. Però no ho faig.
Ja deuen ser les set. O gairebé. Acompanyo l'Adrià Pujol al seu hotel, on l'esperen. De camí parem a encomanar un parell de pizzes per la seva tropa. Fem una cervesa mentre esperem. Enraonem de les xarxes socials i de les xarxes humanes en general. Del fet que tothom sembla conèixer-se quan algunes vegades no acaba de ser el cas. Teranyines. De que Besalú serveix, sobretot, per això: trobar-te, badar, enraonat, conèixer-te. M'explica detalls d'algun llibre seu, d'algun editor, del projecte en el que ell fa d'editor... Parlem de Vicenç Pagès i Jordà, a qui ell coneix i jo no –i que va fer una de les millors ressenyes possibles sobre Cartes mortes, per la que sempre li estaré agraït.

Vespreja. Creuem el Pont del Jueus –del nom me n'informa el meu acompanyant. Ara, des d'aquesta perspectiva, m'adono que sí que havia estat aquí abans. Tot em sembla lleugerament maquillat, però. Alterat. Com si certes coses fossin més atrezzo. Amb tot, no ha estat fins que he decidit, d'últimes, acompanyar l'Adrià Pujol fins a la porta del seu hotel que he pogut certificar experimentalment que jo això ja ho coneixia.

A la plaça, quan eren les set o gairebé, rere la parada de Sidillà ha quedat palès que l'Adrià Pujol ja carretejava una bossa i una caixa amb llibres i hauria de carregar, a més a més, les pizzes que encarregués. (Uf: "carretejar", "carregar", "encarregar". Malo, malo.) D'aquí que m'hagi ofert a fer-li un cop de mà.

Per tant, no ha estat fins a gairebé el final i de casualitat que m'he pogut adonar que l'altre cop que vam ser aquí segurament vam accedir al poble des d'un altre racó. Això ha estat el que m'ha permès gaudir d'un desdoblament de Besalú que ara m'adono que m'encanta. He gaudit del dubte sobre si Besalú era un ens o més d'un, he gaudit del Besalú que m'ha tocat viure avui i, al cap del dia, de la reconciliació del Besalú de fa anys amb el que jo transitava... Collons!
I tot per ignorància.
Igual que he gaudit d'un Miquel-Àngel Codes que era un desconegut anònim i, més tard, de sobte, l'organitzador de Liberisliber. Igual que he sentit al Sánchez Pinyol gairebé per accident. Igual que he après que una senyora anglesa pot equivaldre a un poeta de barret inversemblant. Igual que el fet de viatjar amb intenció de saludar els Males Herbes m'ha permès saludar a la fi tanta altra gent. Igual que m'he adonat en mig d'una conferència, quan el Jordi Panyella ha ubicat el lloc on vénen els llibres del projecte Contrabandos, que el Forat de la Vergonya és un racó de Barcelona i que allí és on devien estar instal·lats en aquell precís instant els meus editors perduts.

Tan lluny i tan a prop.
I és que la ignorància et pot fer lliure només per atzar.