diumenge, 10 de juliol de 2016

Els "Veinte poemas..." d'Oliverio Girondo


Aclarim-ho: em refereixo aquí als Veinte poemas para ser leídos en el tranvía (1922).

Llegeixo per primer cop de manera sistemàtica l'obra completa d'Oliverio Girondo. Dit al revés, de fet rellegeixo molt del que ja havia anat veient de forma més erràtica al llarg dels anys.

Confirmo que el paio és extremament bo. Juga amb la llengua, amb el ritme, amb els (des)encasellaments, fa anar tot de figures retòriques excepcionals, té una imaginació desbordant, inclou l'anàlisi, el cor i la pulsió sexual a gairebé tot el que fa. És un gran fotògraf, que diria un amic meu.

Girondo m'agrada molt. Em motiva.

Tinc la sospita que sense Girondo no hagués pogut donar-se Cortázar.

Quan fa molts anys Toni Caus (a qui ara sé un poeta excepcional) em va demanar quina mena de literatura m'agradava i què voldria escriure, recordo haver-li mencionat Girondo (a mi als 90 m'havia impressionat i marcat molt, ho admeto, la pel·li "El lado oscuro del corazón"). Ell va somriure no sé si en un gest de reconeixement o més aviat irònic, pensant "quin innocent! quin fantasma, Déu meu!".

Al cap de tant de temps de saber que Girondo era una bèstia literària fora de mida, ara ho confirmo a cada pàgina. De la mida de Leopoldo Marechal, de Macedonio Fernández, de Ramon Gómez de la Serna, del Juan de Mairena d'Antonio Machado. De l'estil desfermat, imaginatiu i irònic del "nostre" Enric Virgili.


De moment, he liquidat "Veinte poemas para ser leídos en el tranvía" i m'ha tornat a semblar excepcional. Hi ha observacions i sintagmes d'una qualitat fora de mida. Hi ha el text que vaig manipular per arribar a (el que finalment vaig publicar a Paper de vidre com) "Les noies del clípol": "Exvoto". El meu, mai no ho he amagat, és una simple mutació-homenatge.

Sobre la pulsió sexual i les imatges molt sovint referents als pits femenins, us n'he fet un petit mostrari. El millor, però, és llegir el poemari sencer, per descomptat. [Un altre lligam que se m'acut... Tornem-hi amb Gómez de la Serna i aquell llibre no menys excepcional que aquest de Girondo: "Senos."]
  • un olor a sexo que desmaya [per descriure la sentor de salabror d'un poble de mar]
  • la camarera me trae, en una bandeja lunar, sus senos semi-desnudos... unos senos que me llevaría para calentarme los pies cuando me acueste [en una sala de varietats]
  • El sol ablanda el asfalto y las nalgas de las mujeres
  • Pasan unos senos bizcos buscando una sonrisa sobre las mesas.
  • El bandoneón canta con esperezos de gusano baboso, contradice el pelo rojo de la alfombra, imanta los pezones, los pubis y la punta de los zapatos. [atenció: el bandoneón imanta los pezones! atenció: imanta los pezones!]
  • Hembras con las ancas nerviosas, un poquitito de espuma en las axilas, y los ojos demasiado aceitados.
  • mujeres que han traído sus labios de Viena y de Berlín para saborear una carne de color aceituna
  • y si alguien las mira en las pupilas, aprietan las piernas, de miedo de que el sexo se les caiga en la vereda.
  • Al atardecer, todas ellas cuelgan sus pechos sin madurar del ramaje de hierro de los balcones
  • y sus pezones fosforescentes se enciendan y se apaguen como luciérnagas
  • El candombe les bate las ubres a las mujeres para que al pasar, el ministro les ordeñe una taza de chocolate.
  • Las mujeres tienen los poros abiertos como ventositas y una temperatura siete décimos más elevada que la normal.
  • mientras las chicas se sacan los senos de las batas para arrojárselos a las comparsas
  • Unas tetas que saltarán de un momento a otro de un escote, y lo arrollarán todo, como dos enormes bolas de billar [al casino de Biarritz]
  • Y mientras, frente al altar mayor, a las mujeres se les licua el sexo contemplando un crucifijo que sangra por sus sesenta y seis costillas [...]
I la pirotècnia de sintagmes i frases sorprenents, que no s'acaben!:
  • ¡El mar! con su baba y con su epilepsia.
  • En un quinto piso, alguien se crucifica al abrir de par en par una ventana. 
  • cuál serà la intención de los papeles que se arrastran en los patios vacíos.
  • Un enorme espejo se derrumba con las columnas y la gente que tenía dentro
  • Junto con el vigilante, entra la aurora vestida de violeta.
  • Se respira una brisa de tarjeta postal.
  • El silencio hace gárgaras en los umbrales.
  •  mientras la luna engorda, como en cualquier parte, su mofletudo visaje de portera.
  • Negras vestidas de papagayo, con sus crías en uno de los pliegues de la falda.
  • Pasan perros con caderas de bailarín.
  • ¡Faroles enfermos de ictericia!
  • Y de noche, la luna, al disgregarse en el canal, finge un enjambre de peces plateados alrededor de una carnaza.
  • Hombres anestesiados de sol, que no se sabe si se han muerto.
  • Al persignarse revive en una vieja un ancestral orangután. 

Potser és cert que no cal escriure res nou. Potser n'hi ha prou amb anar intercalant aquestes animalades i les d'altres escriptors de veritat als nostres textos, fent com si no sabéssim que els estem plagiant matemàticament.

2 comentaris:

gloria abras pou ha dit...

Vaig descobrir-lo fa molts anys amb "En la masvida" i em va semblar que re- inventava l'idioma amb els seus inspirats jocs de paraules que són música.

David Gálvez Casellas ha dit...

Hola, Gloria / Glòria,

Moltes gràcies pel teu comentari. Ja veuràs (aniré publicant-ne aquí les impressions) que no tots els poemaris de Girondo m'agraden tant com aquest de què us parlava aquí. El que sí que m'admira (m'agradi més o menys el recull concret) és com va ser capaç de fer, fa gairebé un segle, amb tanta llibertat, amb tant talent, amb tanta varietat. M'admira que nosaltres, tan lliures, tan capaços i tan informats sovint no li arribem ni a la sola de la sabata. I sí, ho veig com tu, va reinventar (amb ajut d'uns quants més) un idioma.