Cinc cèntims

Nota de premsa

noreply@blogger.com (David Gálvez Casellas) — Mon, 30 Nov 2009 21:24:00 +0000

Bons amics dels de veritat

noreply@blogger.com (David Gálvez Casellas) — Sat, 28 Nov 2009 13:58:00 +0000

Fa temps vaig enviar la meva primera novel·la, escrita en castellà, a quatre persones que per diverses raons m'apreciava molt. La novel·la es diu Cartas muertas. La teniu penjada aquí a la voreta, a la banda dreta de la pantalla.

Òbviament no els la vaig enviar tan sols perquè m'apreciava aquests quatre individus, sinó perquè n'apreciava a més llur opinió, capacitat intel·lectual i d'anàlisi, habilitat d'expressar-se matisadament...

El primer és el meu íntim amic Carles Álvarez. Gairebé un germà per a mi. Hem compartit al llarg de molts anys dèries, investigacions, projectes i profunda amistat. Pels motius que sigui --i que penso que em va intentar explicar la nit que celebràvem els seus 40 anys, entre gintònics-- mai no m'ha respost gaire detalladament què pensa de la meva primera novel·la. No és un bon senyal. Vull dir que estic convençut que creu que el llibre és una merda i no vol dir-m'ho directament a la cara. Per això calla. El Carles és crític literari. També escriptor, malgrat ell digui el contrari.

El segon és el Salva Planas, sens dubte un dels paios més intel·ligents, peculiars i interessants que he conegut. La seva resposta escrita, que guardo com un tresor des de fa mesos, em va fer moltíssima il·lusió, em va agradar i em va obrir noves perspectives a la meva lectura personal --la d'autor-- del text. Aviat reproduiré aquí les seves paraules. Ha dedicat no poques hores a escriure. Diuen que ara ho ha deixat.

El tercer és un senyor argentí que es diu Andrés Barrera i a qui no conec personalment. Freqüentàvem un fòrum en línia de debat sobre literatura argentina contemporània i vam acabar fent amistat virtual. Allí es feia dir Habar Ahala. Tampoc no em va arribar a respondre mai. També es dedica a escriure relats, apunts de blog, articles i novel·les.

El darrer és un altre ex visitant assidu de Literatura Argentina Contemporanea, el Miguel Àngel Carballada. També argentí i escriptor. Per allí corria amb el sobrenom de Franck Stein. Ara fa poc em va respondre amb una crítica --la segona que mai ha rebut un llibre escrit en exclusiva per mi-- que també trobo molt generosa i magnífica i que ara passo a reproduir-vos. Aquesta és la meva manera de respondre i agrair-li les seves paraules --amb aquesta mena de botella al mar que probablement mai no rebi:

¡Hey, David!

¿Qué tal? ¿Cómo va la cosa?

Es preferible ahorrarte mención de cómo va por aquí, o tal vez alcance con decirte que imperturbablemente seguimos el curso in progress de nuestra propia decadencia. Como sabés, tengo algunos años y he vivido otras macarrónicas escenas nacionales, muchas de ellas deveras catastróficas. Lo que se ve por estos días sólo parece suponer una vuelta más de tuerca, el interminable loop de una sociedad bastante incomprensible. Podés agregarle figuras, país-cocodrilo, imperio de lo anárquico, vocación surreal. Canibalismo cultural. Barbarie, en fin.

Hurtándole al bolsillo del tiempo un poco por aquí y por allá, terminé de leer Cartas muertas. Hubiera querido hacerlo de corrido y sin las pérdidas que puede suponer regresar de a rachas a las orillas de un libro y re-reconocer la playa, las bahías donde desembarcaste antes y donde queda registrado el último rastro. Pero el "método" no resulta del todo malo, te inclina a un nuevo recorrido, a retomar a veces en un punto que te gustó y no por donde objetivamente habías desamarrado la lectura, lo que finalmente propone otro continuum. No será el que tal vez desearías, pero es otro válido y además, como dijera cierto célebre argie, una vez escrito tu libro ya no te pertenece, y yo decidí leerlo así.

Me pregunto qué hace que, vía algunos escritores y artistas, te hayas ocupado tanto de esta parte del mundo. Salvo algunas breves referencias de cierto bartender alumno de mi escuela que supo andar por Andorra tiempo atrás, es poco o nada lo que sé de tu país y he sentido así como una falta por ello. Obvio, te gustan algunas letras de aquí. Pero por fuera de eso, y sin excluir que alguno de tus gustos argentinos me sacan, como siempre (Piglia, por ejemplo), una sonrisita de coté, hallo que esa tendencia está alejada de formatos snob y eso qué bueno está.

Leí tu libro con gran placer. Y nada se debe al cierto y ya añoso aprecio que te tengo, que tampoco queda afuera, por supuesto. A uno le alegran los aciertos de las personas así queridas y a cada tranco (ya sabés, de tanto en tanto alguna nimiedad que no llega a objeción o que no invalida) surfear por las palabras te ubica en una dimensión casi cinética, como estar frente a un objeto cuyo ritmo y despliegue se abre y cierra sobre sí mismo desde variados ángulos, que es lo mejor que ocurre cuando ese objeto se integra al mundo, al mundo mío, digo, al propio, y lo de disfrutar se vuelve entonces una sonrisa estable mientras leés. Bueno, así fue.

Siempre fui algo sensible a las cuestiones formales en la escritura, sin llegar a la pacatería en eso. Me refiero a basics que pueden categorizarse como unidad de estilo y boludeces así, lo que no conlleva que un estilo, digamos, deshilachado, no tenga esa unidad, incluso de hierro. Me gustó mucho tu estilo de baterista regular (regularidad referida a un compás parejo desde principio al fin de la pieza). No hay disrrupciones ostensibles (salvo algunas, escasas, de las que te diré algo luego). Esto es algo que le convino al trabajo por el lado del tono, ya que emparenta a Cartas muertas y su formato diario con otros formatos, ¿los monólogos?, quizá más cercanos al espíritu del escritor, confesiones a orillas del océano, caminando por el bosque o tomando un trago junto a la fogata y cotejando ideas, sospechas, tal vez papeles en la mano. No se nota fatiga en la muñeca y eso ha favorecido mucho el ir de una frase a la otra, de uno a otro interrogante, al juego de luces y sombras que es la historia de posibles cruces, inferida en personalidades tan conspicuas como las que tocás en tu libro.

Me llamó mucho la atención la aparición de algunos inserts. Los que en algún lado llamaste escritos mutantes, pàgs. 17, 34, 47, etc. Has puesto otra tela ahí. La cortaste de otro modo. Te incluiste en el desarrollo y si bien podría colegirse al íntimo autor de las cartas en un soliloquio, uno se siente inclinado a pensar en David Gálvez, a secas, hombre en dos patas, escritor. ¿Sabés qué? Te sienta muy bien. Y no lo leo como parte del libro escrito sino de alguno que podrías escribir, que podría muy bien estar esperándote en algún recodo del camino. Se te presiente más a la intemperie, menos sujeto a la elección racional de un rol, loco o cuerdo, para un libro. Está ahí con curioso derecho propio. Por algunos instantes lo sentí más perceptible, y oscuramente viable, que al manso relator de las Cartas.

Algo hay ahí. A veces las palabras, o el comercio con ellas, mejor, pujan por algo que ni uno mismo sabe qué es, en qué consiste.

En suma, lo disfruté, que es lo que importa. Espero que estés muy bien, y que tu amada familia no la pase menos bien que vos.

Un abrazo largo y sincero,

Miguel

Si ell sabés que en gran manera va ser ell qui em va inspirar en molts moments...
Si ell sabés que li han agradat els inserts perquè no són res més que una adaptació, una còpia espiritual, d'uns altres inserts que ell mateix feia servir en una novel·la policial inèdita que em va enviar fa anys...
Si ell sabés que jo també vaig pensar que era als inserts,--quan deixava de banda la trama, els personatges, els tics, els plans-- que precisament el reconeixia com un escriptor colossal...
Si ell sabés que també jo vaig pensar que els seus inserts per si sols podien donar lloc a un llibre independent i fantàstic...

Noel's Ark vs Platyceros

noreply@blogger.com (David Gálvez Casellas) — Thu, 26 Nov 2009 21:53:00 +0000

Avui els nens eren ja a punt d'entrar a la banyera quan el Nahum ha desaparegut un moment del lavabo. Ha dit que anava a buscar joguines. Ha dut tres figuretes de plàstic a sa germana petita, tres animalons. Ell se n'ha quedat unes altres tres. Figures repetides: dues tortugues, dos cavalls, dos rinoceronts. Li ha dit, textualment: "són del joc de la barca de Noel".

Avui, no se sap per quin misteri, a més del concepte barca de Noel, a cals Gálvez-Rhein s'ha forjat també un nou animal híbrid, digne d'un bestiari medieval, el probablement temible orniceront. El Nahum s'hi ha referit amb impunitat mentre sostenia un simple i vulgar rinoceront de plàstic a la mà dreta. No he pogut evitar imaginar la impossible barreja d'un ornitorinc i un rinoceront... Dos bèsties d'allò més freak ja per separat! Penseu que només l'estranya aparença de l'ornitorinc --un mamífer que pon ous, és verinós, té un bec que sembla d'ànec, una cua que sembla de castor i potes que semblen de llúdriga-- va desconcertar durant anys els naturalistes europeus que se'l van trobar. Hi va haver, és sabut, qui el va arribar a considerar poc més que una elaborada falsificació. No parlem del rinoceront, una mena de tanc gairebé cec amb banyes al nas que té cuirassa i duu una mena de faldilletes! Us imagineu, doncs, què podria suposar en el present moment de crisi econòmica, de valors i de programació televisiva el descobriment de l'orniceront? Millor no pensar-hi gaire i seguir ensabonant la canalla.

Sobre el títol: he usat els noms platypus (ornitorinc) més rhynoceros (rinoceront) per crear la versió anglesa de l'orniceront, el no menys inversemblant platyceros.

El més fotut és que l'híbrid resultant --platyceros-- ja existia. Sembla que és un tipus de gamba. Ho acabo de mirar a Internet. La ciència ja té aquestes coses... Quan jo parlava d' "imaginar la impossible barreja d'un ornitorinc i un rinoceront" potser sí que se m'ha aparegut l'entrevisió d'una gamba amb una retirada a la Carmen de Mairena (dues altres bèsties estranyes i freak donde las haya).

Nota: confesso que avui no he anat apuntant d'on he pres les imatges i que això està molt mal fet, però és que no us podeu imaginar la mandra que em fa posar-m'hi ara... El rinoceront, això sí, és el famós gravat d'Albrecht Dürer, tret de Wikipèdia.

Bufen aires de millora

noreply@blogger.com (David Gálvez Casellas) — Sat, 21 Nov 2009 20:32:00 +0000

Que bonic quan les paraules serveixen per explicar les coses importants de la vida! Que important quan les paraules són el fil conductor d'una bona intenció i l'esllavissada d'un cor gran com una plaça de toros! Que tristes algunes realitats patides per gent que ens estimem i que alegres les perspectives que s'obren pertot!

M'alegro molt cada cop que el Joan Peruga es decideix a sortir del cau en el què ha decidit mantenir-se momentàniament reclòs per regalar-nos algun dels seus articles. La darrera vegada que va fer-ho, crec, va ser per parlar de la seva experiència a la Fira del Llibre de Frankfurt del 2007. Ja li vaig agrair llavors en un article que tragués el tupí pel Diari d'Andorra. Avui li vull tornar a agrair el nou regal. Aquest cop, doblement. El motiu del seu escrit és el de compartir i agrair. Però els fets que s'hi narren són tan durs, tan torbadors, que depassen el territori de l'anècdota simpàtica que li coneixem al Joan i s'internen en la confessió a cor obert, gairebé impúdica. Felicitats per la valentia de viure i escriure com ho feu! Escriu un, ja ho sé, però us felicito a tots dos: Pilar i Joan. De ben segur que aquest cop el Joan convindrà que el text és també i en gran manera de la Pili.

Llegiu i gaudiu de la impossible senzillesa que s'escola del bon escriptor.

Cliqueu damunt la imatge per llegir l'article

Cuando cumpla los ochenta

noreply@blogger.com (David Gálvez Casellas) — Sun, 15 Nov 2009 10:32:00 +0000

Fa uns dies vaig penjar al meu altre blog (David Gálvez Casellas) una mena de poema-cançó que vaig llegir divendres 13 de novembre al programa de ràdio del Toni Caus El somriure de la Medusa. Es tracta d'un exemple més d'allò que jo anomeno textos mutants. Com en diríem en la intimitat? Afusellaments, plagis, refregits, variacions, alteracions... Trobo un text que m'agrada i el refaig, l'apropo a la meva sensibilitat, al meu entorn, sovint a la meva llengua. No el retoco tant que no es pugui veure d'on bé, ni tan poc que sigui literalment una fotocòpia. Si el retoqués més i no expliqués el què estaríem parlant de plagi estricte. Ep, però jo sempre aviso! Mai reclamo ser l'autor de res --només faltaria!-- sinó el simple i pur dret a jugar.

L'altre dia vaig llegir el text, com sempre, per telèfon. La diferència és que per primera vegada no era sol a l'habitació. Normalment em tanco a la cuina de casa, aïllat de sorolls, i després d'assajar unes quantes vegades en veu alta, espero la trucada del Toni. És tot molt assèptic perquè no veig la reacció del Toni ni de la sempre potencial audiència. Aquest últim cop, però, era en plena reunió amb un grup d'amics a casa d'un d'ells. En plena reunió a mig camí entre la trobada de feina i la tertúlia. Em van trucar, vaig llegir... Però la veritat és que vaig tenir una reacció imprevista: se'm va disparar el cor, vaig patir una descàrrega d'adrenalina que em va arribar a entretallar la veu, vaig perdre el fil de lectura en més d'un moment, vaig haver d'improvisar un pèl. Res a veure amb la meva experiència prèvia. Possiblement fos perquè els presents són també escriptors. Va ser una reacció visceral, perquè un segon abans d'engegar a llegir estava ben tranquil.

Tota aquest anecdotari insuls per arribar finalment a l'arrel del text mutant en qüestió. La meva versió es diu "Les bones intencions" i l'original, de Liliana Felipe, "Cuando cumpla los ochenta". Gaudiu-ne en la versió en concert que n'he trobat a Internet.

Víctor i la victòria permanent

noreply@blogger.com (David Gálvez Casellas) — Sat, 07 Nov 2009 11:07:00 +0000

Sembla que l'estudi dels proverbis --¿i refranys?-- es coneix com paremiologia (del grec παροιμία, "proverbi") i que pot ser traçat fins a temps tan reculats com els de l'insigne Aristòtil. Aquí, a casa nostra, hi ha un paremiòleg --¿i paremiògraf?-- no gaire menys tòtil (vull dir "gairebé igual d'eminent"), un paio que té blogs pertot, que fa una tasca ingent que encara cap institució cultural ha tingut la dignitat de reconèixer, que surt en programes de ràdio i televisió com una reconeguda autoritat... Un paio, senyors, que per sort meva resulta que també és company de projectes --l'Ablog/ccedari Brossa i el Diccitionari-- i amic. Un bon home en el sentit estricte. Un tal Pàmies a qui a la catosfera es coneix amb els afectuosos malnoms de Parèmies (per raons òbvies) i Demi o Demiürg (pel seu aparent do d'ubiqüitat, caràcterística ja comentada). Un homenot que ha creat, ell solet, una cosa que es diu Paremiosfera, tal com sona. Un savi modest que hem tingut assegut a la taula de casa i a qui avui saludem amb les mans alçades i fent saltirons des del cim més alt d'aquest Principat d'Andorra. I a tothom que ens trobem li expliquem: "aquest Parèmies és un crack, i jo el conec". Com si la virtut, la constància, la intel·ligència o la visió de futur i de servei es poguessin contagiar. Com si el virus victorià fóra igual de promiscu que aquest altre tan malparidet de l'A(H1N1). I per què estem tan contents aquí dalt de la muntanya, fum, fum, fum (amb el fred que fot!)? Donques, perquè resulta que avui en Víctor, fent un cop més honor al seu nom de fonts, ha arribat a les més altes cotes de grandesa blogaire, remuntat-s'hi proverbi a proverbi, buidat a buidat, des del raquític llim dels registres paremiològics previs en català. I per això ens veiem a la distància: jo aquí dalt del Comapedrosa, ell alçat damunt dels 300.000 registres de la seva base de dades. Hello, Pami!

Insinuava abans que a més d'estudiós de les parèmies --i per tant, paremiòleg--, en Pàmies també deu ser paremiògraf vist que a més d'estudiar-les, també les col·lecciona, les agrupa, les remena, les publica... És el nostre Wolfgang Mieder. Esperem que en Pàmies passi a la història de la catosfera com si d'un dels seus amats objectes d'estudi es tractés, atès que:

Un proverbi és una frase curta coneguda per la majoria de gent que conté saviesa, certesa, moralitat o un punt de vista tradicional sota una forma metafòrica, determinada i memoritzable i que és transmesa de generació en generació

Excepcional logo gentilesa de Palli: Disseny

Batalletes

noreply@blogger.com (David Gálvez Casellas) — Fri, 06 Nov 2009 21:35:00 +0000

Fa unes setmanes vaig tenir el privilegi --i això no és només una fórmula gastada-- de participar com a representant del Govern d'Andorra a la comissió d'educació de la 35a conferència general de la UNESCO a París.

El viatge no només va ser fructífer per qüestions de feina, que en va ser i molt. També em va servir per liquidar un dels deutes pendents que tenia amb mi mateix. I és que malgrat em faci una pèl de vergonya confessar-ho aquí, resulta que mai no havia visitat París.

Una vegada, fa uns anys, vaig ser a punt d'anar-hi... Però tot va sortir entregirat. Vaig preveure un temps massa just per atansar-me a l'aeroport de Tolosa. Va coincidir que va caure un tou de neu que impedia marxar pel Pas de la Casa. Vaig haver de fer el tomb per Puigcerdà i vaig acabar fent tard. Per una simple qüestió de minuts no em van deixar embarcar. Havia quedat amb uns amics (que m'esperaven a París) per anar a veure la vídua de Cortázar, Aurora Bernárdez, amb qui he tingut unes quantes trobades i algun intercanvi postal. Però allò de llavors havia de ser una altra cosa: veure-la en el seu ambient i visitar-la a casa seva, la casa que un cop també fou la de Cortázar. La casa plena de records en què Gabo, acabat d'arribar a París, va conèixer Cortázar i va pensar-se que era el fill de l'escriptor, de tan jove que semblava. En fi, deia que aquell cop no va poder ser. Que em vaig quedar a terra perquè no vaig voler agafar el següent shuttle i gastar-me un dineral afegit. Que em vaig resignar a tornar a casa emprenyat per culpa de no haver calculat bé, per culpa de ser tan burro, criant bilis al llarg de tot l'ingrat viatge de tornada.

Per això va ser encara més satisfactori passejar finalment per París en les estones lliures: la tour Eiffel, St-Germain-des-Prés, Belleville, Trocadero, la Sorbonne, Montmartre, Pont Neuf,...

Gairebé tot va ser agradable:

la permanent companyia del secretari d'estat d'educació, el Pepe Roig;
el magnífic cous-cous a L'homme bleu;
l'afabilitat i eficiència de la delegació permanent a la UNESCO (el Julià Vila, ambaixador d'Andorra a París, i la Meritxell Font);
els restaurants, el tracte impecable dels professionals i els menjars sense cap excepció;
la presència de la comissió nacional andorrana per a la UNESCO (la Teresa Cairat i el Jean-Michel Armengol);
les passejades en cotxe de bracet del millor cicerone del món, el parisenc-andorrà Jordi Batlle;
la fantàstica exposició de fotografia al carrer que vam recórrer un vespre ja tard; etc.

El darrer detall fantàstic --i motiu inicial que comencés a escriure aquesta nota-- va ser trobar un llibre de Juan Rodolfo Wilcock, Les jours hereux, en edició bilingüe i traducció al francès de Silvia Baron Supervielle a la llibreria de publicacions de la UNESCO. Us en regalo uns fragments:

Este crepúsculo es como una ciudad lejana
donde alguna vez hubieras dicho mi nombre;
aquí, en la galería, he de escuchar las alas
serenas de la lluvia que pasa entre los árboles.

Ce crépuscule est comme un ville lointaine
où tu aurais un jour dit mon nom ;
ici, dans la galerie, j'ecouterai les ailes
sereines de la pluie qui passe entre les arbres.

Pedres a les butxaques

noreply@blogger.com (David Gálvez Casellas) — Sat, 31 Oct 2009 10:15:00 +0000

Que bo que és aquest paio, el tal miq! Ja ho he dit en altres ocasions. Aquí fa un text hiperbòlic a partir d'una instantània o dues, totalment versemblants. Literatura de veritat. La clava.

Fa un entretemps d'aquells de muntar i desmuntar les terrasses dels bars i els restaurants. Avui sí, demà no, demà passat potser. El rètol del semàfor que es gronxa avisa als propietaris de les terrasses del perill del vent. D'un vent que amenaça d'endur-se'ls les estovalles, les cadires i les taules; un vent que arrencarà el paviment de les voreres i deixarà al descobert les entranyes del subsòl.

Un pis per sota, l'exprés passa rabent carregat d'autòmats solitaris. Aïllats, amb els auriculars blancs a les orelles, ignoren el que s'esdevé a la superfície. El vent escombra la ciutat. Els ciutadans més prims són els primers que en patiran les conseqüències.

Més rocs curiosos

noreply@blogger.com (David Gálvez Casellas) — Thu, 29 Oct 2009 20:59:00 +0000

Ja fa força dies que vaig fer aquestes fotos prop de la zona de l'antiga Ràdio Andorra d'Encamp. Sempre cal tenir els ulls oberts, sobretot en aquesta zona. Ja sabeu que hi havia informacions que apuntaven cap a la possibilitat que just al lloc on actualment hi ha la rotonda s'hi hagués erigit antigament un dolmen. Però es tracta de rumors no demostrats...

El que sí és cert és que hi havia hagut cabanes de moro a Encamp. Això ha estat documentalment provat.

Aquí a les fotos, no us voldria enganyar, només apareixen uns grans blocs curiosos i prou. Res de l'altre món. Penso que de totes maneres no faig cap mal deixant constància aquí d'aquestes formes peculiars, aprofitant que acabaven de desbrossar la zona.

El suat però inesgotable plaer de la bona taula

noreply@blogger.com (David Gálvez Casellas) — Sat, 24 Oct 2009 16:44:00 +0000

Abans-d'ahir la Nicole i jo vam anar a sopar al restaurant Gínjol, a Andorra la Vella. Fa força temps, ma germana Mariona i el seu marit Oriol ens havien fet obsequi de l'àpat que abans-d'ahir al vespre --per fi!-- vam anar instal·lant en lliuraments molt ben dosificats a l'interior dels nostres gràcils cossos. Ens ho vam passar d'allò més bé. Ens vam deixar sorprendre per una selecció-degustació proposada pels xefs, el Ferran Terés i la Meritxell de Dios.

Beures

Jo vaig beure una cervesa vulgaris, un got de vi blanc francès --de cuyo nombre no puedo acordarme-- i aigua Pineo.

La Nicole, Vichy i un got de vi negre --un garnatxa jove del 2008, Garnacha de Fuego de les bodegues Ateca, D.O. Calatayud.

Tot molt mesurat perquè o l'un o l'altre havíem de conduir. El segon gotet que en un inici teníem previst, no el vam l'arribar a demanar mai.

Entrants

1) Cullerada de taboulé amb trosset d'arengada escabetxada.

2) Cullerada de quiche d'aus sobre un puré de carabassa. En un primer moment (el que t'entra per la vista, vaja) sembla que es tracti d'un trosset de truita de patata posat damunt d'un rovell d'ou amb una escumeta enigmàtica al damunt.

Mitjos plats

1) Amanida amb figues, bacallà i formatge. No us sé dir exactament de quina mena d'enciams estava feta l'amanida (contenia rúcula, això segur). La combinació era arriscada i interessant d'entrada, però a mi no em va funcionar. L'amanida, bé. El formatge, excepcional i que no vam saber identificar.

2) Canaló farcit de codorniu amb tallarines de sípia, faves i rossinyols. El canaló exquisit, sense més. Els rossinyols, magnífics. Les tires de sípia, correctes. El millor plat del vespre a banda de les postres.

3) Orada amb carabassó en tiretes sobre un puré d'albergínia. Molt bo. Pel meu gust, però, el punt de cuina del peix era excessiu.

4) Costellar de porc amb arròs amb fredolics. El plat que menys ens va agradar, però no perquè no fos gustós, sinó perquè a nosaltres el greix excessiu a la carn no ens agrada gaire.

Postres

1) Granissat de llima amb vodka i unes espurnetes de menta fresca. Senzill i tremendament efectiu. Es-pec-ta-cu-lar!

2) Niu de formatge fresc amb galeta, làmines de mango i sorbet de nabius al damunt. Només em menjo el sorbet, que és casolà i deliciós. Ja en feia la pinta! La resta la "regalo" a la Nicole. Val a dir que sóc un fanàtic dels sorbets: mandarina, llimona, etc. i la meva dona del formatge fresc en totes les seves expressions. El millor sorbet que mai he menjat, però, continua sent un de flor de saüc a Cal Serni de Calvinyà.

Cafès

Cafè per mi. Cafè amb llet per la Nicole. Acompanyats d'uns petits detallets: minicookies, palets coberts de xocolata blanca, cruixents.

Copes

Ens ofereixen digestius però declinem. Hem de conduir.

Puros

Ni pensaments.

Curiositats / Servei

La Meritxell, que ens ve a veure al principi i al final de l'àpat, és molt atenta i potser una mica massa efusiva pel més gust, però no és culpa seva: és que jo sóc una mica orc.

La joia del sopar és una de les dues cambreres, una noia discretíssima que ens parla en català amb accent argentí (se suposa que perquè jo m'he dirigit a ella en català, tot i que sent que parlo amb la meva dona en castellà durant tot el sopar). Millor dit, la noia no ens parla, ens recita amb dificultat òbvies els plats que ens va duent, en un català suau i dolcíssim. Es nota que s'ha après els noms dels plats i els ingredients de cor. Jo trobo que això encara té més mèrit. És el que tocaria, oi? A mi m'encanta: s'ho pren molt seriosament i se la nota tímida i un pèl nerviosa. El recitat ens sona molt professional i eufònic. Potser ens sona especialment bé perquè això que hauria de ser del tot natural a Andorra es confirma com un fet sovint excepcional. En un moment donat fa una pausa, hesita i ens pregunta "com es diu bacon en català?". La Nicole li diu cansalada. Jo li dic que pot dir-ne bacó. Es disculpa. Li dic que no cal, que ho fa extraordinàriament bé. La Nicole es posa una mica gelosa.

No cal fer la brometa de dir com de contents vam sortir del restaurant, oi? Us el recomanem, sense cap mena de dubte.

Per cert...

Aquesta setmana, especial gastronomia a cal Diccitionari

Besos

noreply@blogger.com (David Gálvez Casellas) — Mon, 19 Oct 2009 20:22:00 +0000

Travesso les vostres morts innominades, boscos de fills caiguts de la meva pàtria,
m'agenollo a frec de les vostres ombres dretes
i poso les semprevives del meu cor a les fornícules de la vostra absència.
Besos us dono amb els meus llavis de terra viva,
besos per als vostres cabells esbullats pels vents de les batalles,
besos per a les vostres sangs de blat escampat.
Oh, ni un plany no fugirà de la meva ànima: només besos, ara!
Besos sense comiat, perquè mai no us abandonaré a les molses
de l'oblit, morts meus!, solpostats a mig cel.
Besos, només, ara. I la gola nuada, i el dolor infinit...

He tingut l'immens plaer de trobar el poema d'Agustí Bartra que transcric més amunt en una edició digital feta a Alacant l'any 2000 dins del projecte Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. Edició digital basada en la segona edició d'Edicions 62 (Barcelona, 1985) de l'Obra poètica completa. Volum I: 1938-1972 de Bartra. Visca el centralisme globalitzat si pot garantir sorpreses com aquesta!

Microrelat impecable

noreply@blogger.com (David Gálvez Casellas) — Tue, 06 Oct 2009 21:08:00 +0000

L'he trobat a Cómo rompe las palabras. El blog continua sent un dels meus preferits. Com es pot escriure tant i tan bé? Com es pot tenir la desinhibició que té el paio aquest, el tal Pablo? Va, sense més rotllos. És un microrelat impecable.

Al principio el celular cambiaba las "é" por "i". Uno escribía "tenés" y el otro recibía "tenis". "Que estés bien" se transformaba en "que estis bien". "Después hablamos" en "despuis hablamos".

El tiempo pasó y el celular empezó a cambiar otras letras. Empezó por las vocales y poco a poco fueron cayendo también las consonantes. Los primeros tiempos las palabras todavía eran reconocibles. O, de última, no era difícil recordar la trasliteración.

Pasaban los meses y los cambios se acumulaban. El celular suprimía letras y agregaba otras nuevas, fundía varias letras en una y a veces las separaba. Recuerdo el día que recibí un sms que decía esto:
  ii iiiiii iii iiiiii ii iiii iiiii,
iiii iiiiiiiii i ii iiiiii ii iiiiiiiii.
Un día ya nadie pudo entenderse.

Rottweiler

noreply@blogger.com (David Gálvez Casellas) — Mon, 05 Oct 2009 20:37:00 +0000

Anàvem de viatge cap a Vilanova l'altre dia. El Nahum ens va explicar que ell sabia dibuixar tope bé molts cotxes. Que l'últim que havia après a dibuixar era un cotxe antic, el rottweiler. Literalment. A dures penes vam poder evitar esclatar a riure. Seguim buscant què deu haver volgut dir. S'accepten suggeriments.

Rellotge de sol rudimentari

noreply@blogger.com (David Gálvez Casellas) — Sun, 27 Sep 2009 17:01:00 +0000

Us vaig parlar fa algunes setmanes d'un gravadet filiforme que havia trobat en un roc d'un dels murs d'una església. Un gravadet que seguint la teoria de Jordi Casamajor, crec que representa els punts horaris d'un rellotge de sol fet per algun pastor de la zona.

Si us sembla, recupero a continuació l'apunt original que va fer en Casamajor, així com el comentari que li vaig fer jo de tornada en aquell moment. Us enganxo, a més, la seva foto original.

475- Rellotge de sol a l'era del Naudí

Finalment hem aconseguit esbrinar la funció que realitzaven moltes de les incisions paral·leles que trobem freqüentment gravades a les parets de moltes bordes, cases, eres i pallers. El padrí de Ca l'Endrieta de Molleres, parròquia de Canillo, ens ha explicat que aquestes ratlles eren rellotges de sol rudimentaris, i que ell encara n'havia gravat algun quan era jove.
El que podeu veure a la fotografia és a l'era de Cal Naudí de Molleres, i encara s'hi pot veure el foradet per posar-hi el pal. Nosaltres hem repetit l'experiència, i el rellotge de la imatge hauria de marcar aproximadament la una del migdia.

Jordi Casamajor 20/11/2008 @ 18:26

Llicència: © Copyright: No es permet la reproducció de la fotografia sense permís de l’autor.

Comentaris

Collonut! Per fi has resolt el gran misteri de les ratlletes filiformes que anàvem trobant per tot arreu... Mira que primer pensàvem que eren simples dibuixets, després vam especular que servien per comptar el bestiar... I ara resulta que són RELLOTGES DE SOL! Realment collonut! Rependré el tema al meu blog "Cinc cèntims", si me'n dones permís, perquè jo n'havia parlat allí i ara que tenim la solució, s'ha de difondre. Enhorabona per la troballa antropològica. Aquestes coses es perdran (si no les recuperem entre tots) quan mori la gent de la quinta del padrí de ca l'Endrieta. Ja deu haver passat dels 90, oi?

David Gálvez Casellas | 22-11-2008 - 12:43:33 GMT 1

En la imatge captada per Casamajor es veu l'experiència que va fer amb el palet que va inserir a l'orifici de damunt del gravat i que projectava una ombra que feia força bé la feina. Jo vaig repetir l'experiment l'altre dia amb una palleta, però no el vaig arribar a fotografiar. De totes maneres, en la primera imatge s'aprecia perfectament el lloc on s'ubicaria. El que a mi em sembla més bonic d'aquest rellotge (si el comparem amb el que mostrava Casamajor i similars) és que les ratlles semblen haver estat dibuixades damunt del traç de l'ombra, ja que segueixen una forma de vano invertit, en lloc de tractar-se de simples ratlletes verticals fetes al cap de la pedra. Vull dir que ja ens recorden molt més el dibuix dels rellotges de sol que tan bé coneixem de les masies i masos catalans.

Potser tingueu algun problema en poder besllucar el gravat de la meva foto, de traç extremament fi i que no vaig voler repassar amb llapis blanc. La llum que queia a aquella hora de la tarda tampoc no hi ajuda gaire. En tot cas, cliqueu damunt de la primera imatge per ampliar-la. La segona és un retall de la primera, pels més mandrosos.

Rellotge de sol a l'església d'Espinavell
Foto d'Ainhoa Pcb

No costaria gaire fer-ho bé

noreply@blogger.com (David Gálvez Casellas) — Sat, 26 Sep 2009 17:44:00 +0000

Ara fa uns dies vaig descobrir que al portal andorra.ad feien servir una foto que jo havia fet fa temps a una de les cistes pirinenques de la Feixa del Moro. No passa res, és clar. Vegeu la imatge original aquí.

El més estrany és que feien servir la imatge per anunciar l'exposició Andorra, un profund i llarg viatge. La relació directa amb l'exposició potser està agafada amb pinces, en el sentit que no recordo que a la sala d'exposicions s'hi vegi cap peça que al·ludeixi directament a les cistes pirinenques. O rumiant-ho millor, sí que potser hi ha alguna destral o collaret directament extret de la Feixa del Moro. El que sí és cert és que la imatge de la cista s'insereix perfectament en aquest llarg viatge que diuen que com a poble vam començar el 10.000 aC amb els primers assentaments humans a la Balma de la Margineda.

Bé, deia que no passava res si la gent del portal andorra.ad havien tirat de la meva imatge. No inicialment. Sorpresa i fins i tot alegria per part meva. Llàstima, de totes maneres, que l'alegria s'hagi esvaït ara que ja fa uns quants dies que els vaig escriure per dir-los que la imatge era meva i que haurien de posar el crèdit corresponent a peu de foto. No ha estat el cas.

Estructura curiosa

noreply@blogger.com (David Gálvez Casellas) — Sun, 20 Sep 2009 08:41:00 +0000

Sovint, quan pujo en bicicleta a la Rabassa seguint la ruta Aixirivall-carretera de la Peguera, els ulls se me'n van cap al vorals o al breu horitzó del següent tombant. Al tram previ a collar coll Jovell feia dies que veia una mena de marge que em cridava l'atenció. Vaig pensar que potser es tractés de les pardines d'alguna construcció antiga.

L'altre dia m'hi vaig arribar a mirar millor de què es tractava. Aquí en teniu les fotos. Jutgeu vosaltres i expliqueu-me de què es pot tractar si en teniu idea.

Per situació i per estructura, de ben segur que no era ni d'un antic colomer, ni d'una borda, ni de res semblant que jo pogués identificar. Més que probablement, només es tractés d'un marge. Ara bé, el lloc i el dibuix que traçava era força singular. A més, el marge se suporta parcialment en un gran roc.

El fet que la construcció sigui a prop de coll Jovell també feia que la meva imaginació es disparés. Ja coneixeu la meva teoria que el terme jovell no prové de l'estri agrícola jou (jugum, yugo), com afirmen Corominas i molts que el segueixen, sinó de la divinitat Jou (Jove). Segons aquesta interpretació meva els nombrosos colls de Jou (i variants: Jovell, Jovellà, Jobell, etc.) equivalen als monts o muntanyes de Júpiter presents al llarg de tota la geografia europea. Jou-pater / Jou-piter vol dir "Jou pare"= Júpiter. La precisió s'origina del fet que la divinitat original tenia tres manifestacions (era trina). Per referir-se al pare Jou, grecs i llatins van afegir l'etiqueta explicativa. A aquesta divinitat se la venerava justament en llocs elevats de pas (colls, collades, portelles) ja que era la força que dominava les muntanyes i les inclemències meteorològiques. Precisament, molts del antics llocs de veneració o culte a Jou/ Júpiter van donar pas a indrets vinculats a llegendes de bruixes (de qui al Pirineu es diu que dominaven i provocaven les tempestes). Però tornem a la realitat: aquí, de moment, malgrat la proximitat de coll Jovell, només parlem d'un simple marge.

Ara bé, hi ha un detall afegit interessant: en el roc hem trobat el que sembla ser una canal insculpida (o una esquerda artificialment modificada?). No sabem del cert per a què devia servir. Potser per a fer-hi baixar aigua? Ens falta el context.

BTT

noreply@blogger.com (David Gálvez Casellas) — Sat, 19 Sep 2009 21:54:00 +0000

Sortida en bicicleta aquest matí amb una colla de gent variada. Molt dura i interessant. Hem arrencat del Parc del Segre, a la Seu d'Urgell. Un parell d'horetes amb alguna parada, gairebé tota l'estona en pujada. M'ho he passat fantàsticament bé. Ara bé, he patit com una bèstia. Certament, no estic en forma. Ara que... cal repetir un i un altre cop que fer exercici és collonut i que fer-ho a l'aire lliure al Pirineu encara més.

Cultura dels sepulcres de fossa

noreply@blogger.com (David Gálvez Casellas) — Sat, 19 Sep 2009 15:40:00 +0000

Ahir parlàvem amb el Jordi Casamajor --entre les claretes i cerveses que solem prendre'ns els divendres al vespre quan podem-- de diferents curiositats i troballes culturals d'aquelles que ens interessen i compartim. Entre possibles fèretres, gravats escaliformes, creus de terme, dòlmens, menhirs insculturats, gravats podoformes, etc. vam acabar parlant de la zona per la què Casamajor havia estat passejant ahir mateix a la tarda: el Solsonès. Vam acabar parlant de la cultura neolítica dels sepulcres de fossa. Discutíem si les cambres solsonianes pertanyien o no a aquesta cultura i què les diferenciava tipològicament de les cistes pirinenques (com són, per exemple, les que tenim a la Feixa del Moro, a Juberri, aquí mateix a Andorra). En Casamajor em va parlar d'algunes característiques difenciadores, que jo no tenia del tot presents.

Aquí trobareu un article força interessant relacionat amb la cultura dels sepulcres de fossa. A banda dels usos d'enterrament, a mi el que més em fascina d'aquesta cultura és la constant de l'ús de la variscita (l'autora parla de calaíta) en tots els àmbits geogràfics que menciona l'article, sovint força distants. El mineral procedia normalment d'un únic lloc, les mines de Can Tintoré a Gavà, comarca de Garraf.

Festa major de la Seu d'Urgell (gegants, 2)

noreply@blogger.com (David Gálvez Casellas) — Sun, 13 Sep 2009 17:38:00 +0000

Festa major de la Seu d'Urgell (gegants, 1)

noreply@blogger.com (David Gálvez Casellas) — Sun, 13 Sep 2009 17:21:00 +0000

Diada de Meritxell

noreply@blogger.com (David Gálvez Casellas) — Sun, 13 Sep 2009 13:36:00 +0000

El dia de Meritxell a les 9:30 em vaig trobar amb l'amic Juan a dos quarts de deu a Aixovall. Jo hi vaig arribar des de Sant Julià, ell des d'Aós de Civís. Vam fer la volta següent: sortint d'Aixovall, vam pujar fins a Bississarri; d'allí fins a Canòlic; de Canòlic fins al coll de la Gallina; d'allí ens vam arriar fins a Civís; de Civís a la Farga i amunt altre cop fins a Sant Julià. Un gran matí d'esport, aire lliure i companyonia. Grans paisatges i sensacions. Vam veure un gran ramat de cabres, conduït carretera avall pel pastor (dins d'un jeep) i el gos d'atura. Vam veure un voltor sobrevolant el coll de la Gallina. Vam veure uns sfumati inversemblants que partien de sota dels nostres peus i arribaven fins al Cadí i més enllà. Vam veure altre cop la pica baptismal que hi ha a l'exterior de l'església de Civís, espectacular, amb simbologia cristiana barrejada amb els pentacles de tall més pagà-popular.

Altre cop, la conclusió que sovint es fa palesa quan sortim a voltar: tenim un país i un entorn privilegiadíssims que em sembla que sovint no sabem apreciar.

Pica de Civís

Panoràmica des del coll de la Gallina

Cabrada carretera avall

Canòlic

Creu de davant de l'església de Bississarri

Recordo els camins

noreply@blogger.com (David Gálvez Casellas) — Mon, 07 Sep 2009 21:13:00 +0000

L'estiu ha passat i recordo vivament els camins alemanys pels què corro normalment. Circuits, rectes, tombants, costes, tipus de sòl, vegetació, paisatges. Recordo on hi ha ombres, obaga, fresca. No m'oblido dels esforços, dels ritmes, de les acceleracions dels batecs. No m'oblido dels camps, ni dels conreus que s'hi donen. Penso encara en les temperatures concretes de dies concrets: la fresqueta que feia aquell vespre que gairebé ja no hi havia llum, la calor abrusadora d'aquella tarda en què vaig veure dues llebres. Recordo caminants, corredores, parelles, conductors de tractors, ciclistes, cavalls, genets, gossos. El soroll de les meves passes sobre la grava. Un dia el xoriguer aquell --o potser fos algun altre falcònid--, tot batre d'ales esbojarrat suspès en un punt fix de l'aire, escrutant el mínim moviment de ratolí. Recordo les rectes exposades, el sol de justícia, les gotes de suor acumulada a la barba. Tinc presents, parafrasejant en Julius, les més altes cotes de misèria assolides. També les victòries, el plaer de córrer, les sensacions de plenitud. El soroll de les meves passes sobre l'asfalt. L'altre dia uns coloms menjant en un camp o una garsa o uns corbs. No m'oblido dels camins i camps i boscs d'Alemanya que sempre m'acullen amb generositat. Les flaires: de pols, de terra molla, de polsim de blat, de prunes madures, d'humus, de pluja. Els horitzons. Els turons i les pistes de terra. Els colors dels camps i dels cels. Tinc tot de fotografies al cap i no són només d'imatges.

Mina d'extració de ferro prop de les Bordes de Conflent

noreply@blogger.com (David Gálvez Casellas) — Mon, 07 Sep 2009 20:54:00 +0000

L'amic Juan em va dur ahir a veure la mina que us presento a la foto. Hi hem de tornar més endavant ben equipats: amb botes d'aigua per tots i el frontal de gas de carbur. A veure fins on tira la boca. A primer cop d'ull sembla que es tracta d'una cambra simple sense bifurcacions... Ja en parlarem!

Gravats antropomòrfics sobre fusta

noreply@blogger.com (David Gálvez Casellas) — Sun, 06 Sep 2009 21:49:00 +0000

Avui ha estat un dia esplèndid. BTT d'Os de Civís fins a Coll de Montaner. Vacades o escabots de vaques i cavalls. Menjar en bona companyia: aperitiu, claretes, carn a la brasa, amanit de l'hort, arròs moré, pastís d'espinacs (també de l'hort), gelats i sorbets variats, cafès, licors gallecs. Passejada en cotxe d'Os a les Bordes de Conflent. Parada en una mina de ferro, on hem entrat. Visita detallada a les Bordes de Conflent. Fotos: el campanà de l'esglesieta, una petita pica per aigua beneïda a l'exterior, un d'aquells rellotgets "de pastor" dels que ens parlava Casamajor gravat en una pedra de l'església (amb la forma de vano dels relloges de masia que coneixem), algun gravadet filiforme probablement medieval (intents no gaire reeixits de pentacles), etc. Troballa de dues pedres fogueres precioses amagades en un forat d'un mur d'una borda. A la zona hem trobat algun pentacle gravat en una porta. Però, sobretot, un preciós conjunt de gravats antropomòrfics molt semblants als trobats per Casamajor (altre cop!) a la porta de Cal Jaumet de Cava.

La vida (no tan) secreta de la paraula “nefelibata”

noreply@blogger.com (David Gálvez Casellas) — Sat, 05 Sep 2009 16:35:00 +0000

Fa uns mesos l’amic Cortès em va fer descobrir un poema via Diccitionari (blog que compartim amb en Parèmies i en Gazo). Resulta que el poema és de Jordi Cornudella Martorell (Barcelona, 22 d'octubre de 1962), escriptor i filòleg català. Pertany a El germà de Catul i més coses (Barcelona: Empúries - Ed. 62, 1997), que va rebre el premi de la crítica en la categoria de poesia catalana el 1997. El poema fa:

Fills de la Gran Puta
d’ombra allargada i petja diminuta:

llenguallargs llepaculs de gasetilla,

funcionaris de patilla i de cartilla,

tous de carrera i bufats de bandera

creuhonorats in pectore o a la pitrera,

aprovats purulents i pestilents de nota,

putrefactes doctors en bancarrota,

catedràtics apàtics, limfàtics, raquítics,

torracollons públicament mefítics,

àugurs falsaris de sèquits gregaris

arraïmats pels lladrucs dels sicaris,

cagallons, cagadurs i cagadubteses

tupradors de ruïnes abruptes,

comerciants de merda selenita

llorejats amb corones d’uralita,

crítics cretins, crenetistes frenètics,

pixatinters d’excessos diürètics,

bards neotísics i protorreumàtics

més bufanúvols que nefelobàtics,

cecs acadèmics, prostàtics i endèmics,

i saltimbanquis recontraacadèmics,

alts ocupants de poltrones i càrrecs

ben aclofats al tou dels vostres fems,

aneu’s-en tots plegats a fregir espàrrecs,

oh pústules de sempre i del meu temps!

El llegeixo, gratament sorprès, un cop i un altre. No tot en ell m’agrada, és clar. Però hi ha una energia, una inèrcia, una mala llet, una riquesa, una voluntat de ser vehement i barroc que em satisfà. Retallo uns quants sintagmes que em podrien ser útils. Em fa especial gràcia comerciants de merda selenita / llorejats amb corones d’uralita.

Em sorprèn de manera destacada la paraula nefelobàtics, que desconec. Em sonen paraules similars. O potser vaig errat. Començo la recerca. Miro d’escriure la biografia del terme.

No trobo nefelobàtic/a enlloc. Vull dir, en cap diccionari català. Començo a mirar el què en altres idiomes.

Sí que trobo nefelibata, en castellà. No nefelobata, sinó nefelibata. Diu que es tracta d’una formació culta del grec νεφέλη, “núvol” i βάτης, nom d’agent, de βαίνω, “caminar”. Es fa servir per descriure la persona somiadora, “que anda por las nubes”. Del cert havia d'haver llegit la paraula a Rayuela, de Cortázar, no sé quin pessó de vegades. L’havia llegit però no la recordava, ni recordava haver-la buscat mai al diccionari. Coses de la joventut. Un tira pel dret i no s’atura davant dels cultismes que li barren el pas. Només faltaria! Potser sigui gràcies a Cortázar que la paraula no s’ha perdut del tot en castellà. Dic potser. No sé si és obsolescent o estranya, desconec si ja està perduda del tot o encara roda pels llimbs de paraules (de segur un lloc amb núvols i nefelibates que passegen distrets). El fragment del capítol 31 de Rayuela en què s’empra el mot diu:

-Vos y los otros...-murmuró Gregorovius, buscando la pipa-. Qué merza, madre mía. Ladrones de eternidad, embudos de éter, mastines de Dios, nefelibatas. Menos mal que uno es culto y puede enumerarlos. Puercos astrales.
-Me honrás con esas calificaciones -dijo Oliveira-. Es la prueba de que vas entendiendo bien.

No sé si en Cornudella no treu la idea del poema-basat-en-la-juxtaposició-d'insults-cultes d’aquest mateix fragment. Fixeu-vos-hi bé: “lladres d’eternitat”, “embuts d’èter”, “mastins de Déu”, “nefelibates”, “porcs astrals”. Porcs astrals és un altre sintagma del què prenc nota, per si de cas. És efectiu i té gràcia.

Menos mal que uno es culto y puede enumerarlos. Sí, menys mal que Cortázar, com els seus personatges, és culte. També n’era Carlos Barral. Va escriure una història titulada Nefelibata en cromos. La va il·lustrar la seva filla Dànae (?).

Recentment, nefelibata ha estat la paraula elegida per Valerie Miles i Duomo Ediciones per titular una de les seves col·leccions. Cal ser una mica nefelibata per iniciar un projecte editorial. I més encara per posar-li el nom nefelibata a una col·lecció. (Per cert, aquesta gent són coherents fins al moll de l'os i han reeditat el Nefelibata en cromos, aquest cop amb il·lustracions de Joe McLaren.)

Abans que Cortázar (1963) i Barral (1986), el poeta nicaragüenc Rubén Darío va usar la paraula en el seu poema “Epístola”, que va escriure en homenatge a la dona de Leopoldo Lugones:

Que ando, nefelibata, por las nubes... Entiendo.
Que no soy hombre práctico en la vida... ¡Estupendo!

I la va tornar a usar a “Mar latino” (datat l’octubre de 1907):

Nefelibata contento,

creo interpretar

las confidencias del viento

la tierra y el mar...

En castellà, desconeixem cap referència d’ús abans de Darío (1867 - 1916). No gaire més tard, però, devia fer servir la paraula Antonio Machado (o el seu heterònim Pedro Carranca, nat a Valladolid el 1878), qui com es recull al Cancionero apócrifo escrigué:

Sube y sube, pero ten

cuidado, Nefelibata,

que entre las nubes también

se puede meter la pata.

Nefelibata mai no havia estat recollida en cap diccionari castellà abans de figurar al de la R.A.E. de 1984.

En portuguès, en canvi, nefelibata és registrada amb idèntic origen i significat a partir de 1899:

do Gr. nephéle, “nuvem” + bates, “que anda”

Té, però, vista la tradició de més de 100 anys, moltes més accepcions i matisos que en castellà. Ojo al piojo:

Pessoa que anda nas nuvens;
Lit., Diz-se do literado ou poeta excêntrico, que desconhece ou despreza os processos conhecidos e o bom senso literário;
Lit., Designação de uma escola de poetas que, presos de um ideal elevado e preocupados com o requinte e a musicalidade da forma, se afastavam dos cânones consagrados na literatura;
Fig., Indivíduo que, animado de um ideal, não atende aos factos da vida real, positiva.

Aquí, i pel que fa als literats, es parla d’aquells que desconeixen o menystenen els processos coneguts (desconèixer els processos coneguts.... Mmmmm!) i el sentit comú literari i opten, presos d’un ideal sublim, per formes estrambòtiques o que s’aparten del cànon. D’aquesta manera de fer, neix una escola poètica.

També:

Que ou quem anda ou vive nas nuvens.
Fig. Diz-se de, ou literato alambicado que despreza os processos simples, fáceis.

Aquí el segon sentit de la paraula parla del literat que menysté el processos senzills.

Més:

Diz-se de, ou literato sonhador que se serve de uma linguagem de conotações imponderáveis, puramente sugestiva. Nome dado a escritores, sobretudo poetas, de certa fase do movimento simbolista (no Brasil e em Portugal), como sinônimo de decadente.

Fonts: Dicionário Priberam da língua portuguesa on-line, Novo Dicionário Eletrônico Aurélio versão 5.0 et al.