Cinc cèntims

Ex libris, 1

2012-01-22T19:06:00.003+01:00

L'autor d'aquest impressionant ex libris és el rus Anatoli Kaláshnikov (1930-2007). El propietari, com podeu comprovar, és Ichigoro Uchida. Es tracta d'una litografia (opus 820) que il·lustra el mite de Leda. La trobo molt sensual i de factura magistral.

Venc cotxe (actualitzat)

2012-01-06T13:37:00.004+01:00

Es tracta d'un Hyundai Santa Fe 2.0 CRDi GLS.

Només un propietari.

Més que un "jeep" es tracta d'un 4 x 4 familiar.

És un cotxe pràctic si es té família nombrosa, sobretot canalla petita. També és pràctic si sou ciclistes: permet encabir-hi una bicicleta sense desmuntar roda davantera (tant BTT com carretera), només abatent un seient.

Matrícula AND E8364. 129.000 quilòmetres. 112 CV. Dièsel.

Bon estat mecànic (revisions cada 10.000 quilòmetres). La planxa, però, no està impecable: petit bony a la part de sobre la roda dreta del darrere.

Va passar la ITV a principis de setembre 2011. Des de llavors no s'ha fet servir (només engegades de motor esporàdiques i passejades de pocs centenars de metres).

Regalo portabicicletes.

Rodes del darrere canviades el mes de setembre 2011 i encara no usades (preu de venda al públic: 330 euros).

Preu del vehicle: 4.000 euros. Contacte: 391 089 / galvezcasellas arroba gmail punt com.

Casa tomada

2012-01-06T13:05:00.000+01:00

L'altre dia vaig començar a emplenar alguna caixa de llibres per traslladar a la casa nova. No és que ja puguem dir que estem oficialment de trasllat. És més una qüestió d'ànsia anticipatòria. Com que entre el dia 24 de desembre i el 8 de gener la gent del món de la construcció han dut a terme les seves vacances hivernals, m'he fet un tip de projectar i esperar en debades. He acabat botint-me de tant mirar catàlegs de mobles a internet, botigues de làmpades, etc. Solució: omplir unes quantes caixetes de llibres i anar-les duent a puesto de mica en mica.

Les primeres caixes que vaig fer corresponien a la part de la meva biblioteca que podríem anomenar "Biblioteca Cortázar". Simplement perquè eren a l'extrem esquerre del pany de paret del passadís on ara tinc bona part de la biblioteca (amb escabots dispersos també al menjador, al dormitori i al cap de casa).

No sé com endreceu vosaltres la vostra biblioteca (aquest ha estat un tema molt treballat arreu i per multiplicitat de pensadors). Al final, tants caps, tant barrets. Hi ha qui endreça per ordre alfabètic, per grans temes, per llengua, per mida, per color del llom, etc. Dins de cadascun d'aquests sistemes pot haver-hi subsistemes, que de vegades es fraccionen per mitosi o via combinacions de subsistemes. Arribem així a possibilitats com: "libres en llengua anglesa (que no siguin ni diccionaris ni manuals sobre el funcionament de la llengua) ordenats alfabèticament i de mida petita", per exemple. O "llibres d'autors sud-americans en llengua castellana (excepte crítica literària) (excepte Cortázar) de qualsevol mida".

Bé, doncs, com deia, els primers traslladats van ser els llibres de i/o sobre Julio Cortázar (no hi fa res com de tangencial la referència). Un cop deixats a la casa nova, encara buida, ja a punt de marxar, me'n vaig adonar del que havia fet sense gaire premeditació: el Julio Cortázar seria el primer a dormir a la casa nova. El primer habitant. Abans fins i tot que els qui ens auto-anomenem propietaris. Cortázar seria un cop més, i una mica malgré moi même, factor present en moments clau de la meva vida. I ho dic tot i que l'hagi ignorat durant molt de temps perquè, francament, me n'havia arribat a cansar.

Hi ha qui potser pensi que faig literatura d'una fotesa. Segur que sí. Quina diferència hi hauria entre el fet que els llibres de Cortázar siguin a la casa nova i encara inacabada abans que ens hi mudem i que hi facin nit un lavabo o els mobles de la cuina? Evidentment, a nivell purament físic, cap. Un llibre és un objecte igual d'inanimat que un calaix. Però la literatura tira molt i la meva relació amb aquests objectes anomenats llibres sempre deu haver estat fetitxista, pel cap baix. El contingut dels llibres, el record de les paraules, les fotos de l'escriptor a la solapa, la memòria de la ciutat on alguns van ser llegits, la remembrança dels moments i les parelles que tenia en el moment de la lectura, etc. Per anar acabant, desde la nave del misterio: que aquesta matèria intangible, que aquesta boira romàntica, que aquest esperit impossible de Cortázar ja s'hagi instal·lat accidentalment a casa, d'alguna manera em tranquil·litza i em sembla totalment normal. És de justícia que ell sigui el primer. Justícia poètica, concretament. Casa tomada.

Llibres-escultura de Laramee

2012-01-04T18:57:00.001+01:00

Durant gairebé tres dècades l'artista multidisciplinariGuy Laramee ha treballat com aescriptor d'escena, director, compositor, fabricant d'instruments musicals, cantant, escultor i pintor. Entre les seves obres escultòriques hi ha dues sèries increïbles depaisatges-llibre estructures tallats anomenades Biblios i la Gran Muralla, en què les denses pàgines de llibres antics són excavats per revelar serenes muntanyes, altiplans i estructures antigues. D'aquestes obres, diu:

Així que tallo paisatges en llibres i pinto paisatges romàntics. Muntanyes de coneixement en desús retornen al querealment són: muntanyes. S'erosionen una mica més i esconverteixen en muntanyes. A continuació, s'aplanen i es converteixen en camps on aparentment no passa res. Munts d'enciclopèdies obsoletes tornen a allò que no necessita dir res, quesimplement ÉS. Boires i núvols esborren tot el que sabem, tot el que pensem que som.

La pròximaexposició de Laramee serà l'abril de 2012 a la Galerie d'Art d'Outremont a Mont-real.

Sort, 5 de novembre de 2011

2011-11-13T22:00:00.001+01:00

Proves fefaents que el Txema Díaz-Torrent i un servidor vam ser a Sort el cap de setmana passat presentant la revista 'Portella' en el marc d'una sessió promocional de l'associació Llibre del Pirineu (LldP). Aquí teniu quatre fotos de l'acte dut a terme a la biblioteca municipal de Sort, que sense ser multitudinari (tot i que Déu n'hi do!), sí que fou molt amable. És més, al final de la xerrada només una de les assistents em va venir a "llegir la cartilla" (positivament, això sí). El Txema, ras i curt, va triomfar. El saldo, doncs, del tot positiu. En alguna de les fotos veureu que ens acompayà en Josep M. Obiols, escriptor i president de l'associació LldP.

Presentació imminent del número 3 de 'Portella'

2011-11-13T21:59:00.001+01:00

Cliqueu damunt la imatge per engrandir-la i poder llegir-ne els detalls.

Cabestros, mansos i marrans?

2011-11-04T21:12:00.002+01:00

Demà, peregrinatge a Sort. A veure si ens reconeixeu a mister Díaz-Torrent i a moi même (Gálvez Casellas). Sí, formem part de l'escabot. No el de la foto, no. Els dels membres de l'Associació Llibre del Pirineu. Els dos duem barba. Serem a la carpa a les 18:30. Call me Xisqueta. Beee! Baaa!

Premi Arts Andorra de disseny per 'Portella' (BonDia Andorra)

2011-11-04T18:21:00.004+01:00

Declarats deserts els primers premis Arts Andorra de pintura i d’escultura

Els jurats de pintura i d’escultura del 17è Cartell Arts Andorra han declarat deserts els primers premis. Les dues categories dels guardons artístics convocats pel Cercle de les Arts i de les Lletres han obtingut dos accèssits, dotats per Crèdit Andorrà amb 1.500 euros cadascun.L’accèssit de pintura ha estat per al pintor Josep Plaja (Palafrugell, 1955), per un quadre –sense títol– que plasma un carrer de la localitat de Néjar. L’obra forma part d’una col·lecció sobre Almeria, província espanyola de la qual l’autor prepara una exposició.

Plaja qualifica la seva obra de neorealista; treballa sempre a l’aire lliure i utilitza la tècnica de pintura a l’oli. Els motius de les seves pintures són la natura i les marines, i el seu traçat desdibuixat dóna importància a l’atmosfera i l’harmonia del paisatge.

La categoria d’escultura es queda per segon any consecutiu sense primer premi. L’accèssit ha recaigut en Sofia Isus (Sant Joan Despí, 1977) per l’obra Gran petitesa en la immensitat. Es tracta d’una peça de bronze on una petita figura de dona, suspesa a l’aire, s’asseu sobre una estructura en forma de filferro i contempla la immensitat de l’univers. L’autora simbolitza alhora la petitesa de l’ésser humà i la seva gran magnitud. Els premis Arts Andorra també inclouen la categoria de disseny gràfic, dotada pel ministeri de Cultura. En la modalitat de publicitat, l’agència 9 Màrqueting ha obtingut guardons per la caixa publicitària SOM i un fullet d’Andbanc. També s’han atorgat premis per a les modalitats de llibres, cartells i publicació periòdica, que ha reconegut la feina d’A-Tracció-A (Joan Xandri) amb la revista cultural Portella.

La categoria de fotografia ha rebut tres premis. La de cartell publicitari també s’ha declarat deserta, tot i que s’han atorgat dos accèssits.

L’entrega de premis s’ha fet coincidir amb la inauguració de l’exposició de les obres participants en el certamen, i que estaran al Centre d’Art d’Escaldes-Engordany fins al 19 de novembre. Els jurats de pintura (Mercè Saurís, Ruth Casabella i Faust Campamà) i d’escultura (Francesc Rodríguez, Elisenda Vives i Josep Maria Ubach) han decidit que totes les obres participants en les dues categories siguin exposades al CAEE.

Entre els noms que podran trobar en la mostra hi ha el de Joan Canal, Eve Ariza, Alfons Valdés, Arnau Pérez Orobitg i Martín Blanco, el guanyador de l’edició passada en la modalitat de pintura.

Article d'Andrés Luengo sobre l'Associació Llibre del Pirineu

2011-11-04T17:37:00.001+01:00

Recupero aquí sota un article sobre l'Associació Llibre del Pirineu que l'Andrés Luengo va publicar al 'Periòdic d’Andorra' el 18 abril del 2011 amb l'excusa que demà hi ha acte de l'Associació a la Fira de Tardor de Sort. El Txema Díaz-Torrent i jo mateix ens desplaçarem fins a la VII Mostra d'Ovella Xisqueta amb l'afany de presentar la revista 'Portella' i no sortir-ne gaire esquilats. A l'article, a banda de l'ínclit Díaz-Torrent, hi apareix el nostre novel·lista revelació: Iñaki Rubio. Long life i ens veiem demà a Sort!

Facin la prova: el pròxim dia que visitin Barcelona, Lleida o Girona, entrin en una llibreria i hi busquin Trencadís, l’última novel·la d’Iñaki Rubio (Editorial Andorra); o La foscor visible, l’estupenda traducció al català de les memòries de la depressió de Wiliam Styron, cortesia –ja saben– de Límits: o encara més, …És estrany! Tres contes numèrics, el recull amb què Albert Ginestà es va endur l’últim Sant Carles Borromeu. El més probable –posem-hi la mà al foc– és que fracassin, perquè la trista, penosa realitat, és que els autors locals –sempre que no publiquin, és clar, amb editorials barcelonines– són avui invisibles més enllà de les nostres fronteres. I també els nostres segells. El pitjor del cas és que no cal anar tan lluny per comprovar l’escàs ressò de la producció literària nacional Runer avall: l’empresa és massa sovint igual de frustrant en places aparentment germanes com ara Puigcerdà, Tremp, Sort, Oliana i fins i tot la Seu. I superar d’una vegada aquesta frontera física i també mental és precisament l’objectiu de l’Associació Llibre del Pirineu, concebuda a la tardor a l’escalf de la Festa del Llibre del Pirineu que té lloc el primer cap de setmana de setembre a Organyà, i presidida per Joan Obiols: «La idea era aglutinar els agents interessats en el món del llibre en una sola entitat –autors i editors, és clar, però també llibreters, bibliotecaris, impressors, quiosquers i, en fi, qualsevol lector interessat– per superar l’atomització i l’aïllament tradicionals i, sobretot, donar visibilitat al llibre amb denominació d’origen pirinenca», diu Txema Díaz-Torrent, el coordinador per a Andorra. També, hi afegeix, funcionar com a canal d’interlocució entre els socis, insisteix, «perquè un llibre publicat a Andorra es trobi a Tremp o a Solsona –i al revés– i també entre els socis i les administracions a l’hora de gestionar subvencions i millorar la distribució, des del convenciment que una veu col·lectiva sempre serà més convincent que una d’individual».

Mig any escàs després del part, l’entitat ja frega el centenar de socis distribuïts per la Cerdanya, Val d’Aran, la Ribargorça, els dos Pallars, l’Alt Urgell i Andorra. I a partir d’avui mateix ja es pot trobar a les llibreries d’aquests territoris el primer catàleg conjunt, que recull una trentena llarga d’obres publicades per segells com ara Editorial Andorra, Límits i Fundació JuliàReig –entre les andorranes– i Salòria, Garsineu, Cim i Pagès, entre les catalanes. El flamant catàleg arriba a temps per Sant Jordi i constitueix la primera aparició pública de Llibre del Pirineu. «Molt probablement, una iniciativa com aquesta hauria sigut inviable per a cadascun els socis individualment. Junts podem publicar aquest fulletó i distribuir-lo per totes les llibreries del territori», diu. N’hi seguiran d’altres, i ben aviat: llibreries i biblioteques seran dos dels objectius prioritaris de l’entitat: que reservin –com ja fan algunes, tot sigui dit– un espai de l’aparador al llibre pirinenc. Així mateix, els coordinadors territorials actuaran com a intermediaris per facilitar l’accés d’autors i editors d’altres zones. Posar ordre, afinar dades i donar visibilitats als autors locals a Viquipèdia serà un altres dels camps d’actuació immediata de l’associació. Crear, promoure i divulgar la marca Llibre del Pirineu, de provada eficàcia en d’altres àmbits. Des del respecte a la personalitat i individualitat de cada autor i de cada territori, però també des de la convicció que en un món cada vegada més globalitzat, els problemes del sector del llibre local només es resoldran amb iniciatives conjuntes i amb una sola veu. Per cert, la quota de soci, uns testimonials 20 euros anuals. El preu d’un llibre.

Geni anònim

2011-10-30T09:45:00.001+01:00

XIX

Algún día vamos a yacer fríos y esqueletosos.
Lo que hayamos sido pasará a formar parte de otras cosas.
En algún momento, nadie va a saber que hemos sido.
Quizás nuestros hijos nos recuerden. Quizás también nuestros nietos. Y algunas generaciones más, quizás.
¿Pero cuántas generaciones podremos durar en la memoria colectiva?
Incluso si fuéramos célebres e ilustres. ¿En mil años nos recordarían? ¿En diez mil años? ¿En cien mil años?
Estamos condenados al olvido.
De nada sirve tratar que nos recuerden. En vano esforzarse por ser olvidado.
Eventualmente el que lee, el que escribe, no seremos nada.
Esta existencia breve no dejará marcas en el universo.
Y pronto será como si no hubiéramos existido.

Mi niña no tiene nombre

Mi niña de mármol quietoviaja en la eternidad de un colectivo.
Los dedos macramé de lino frágil
que juegan esta vez con un boleto.

La vida, como una hornalla,
se apaga con un giro de muñeca.
Se desvanece así. Como la punta
impermanente de la cinta-escóch.

Aquests textos són exemples d'un dels millors escriptors que conec a la xarxa, un argentí de qui en desconec el nom i que publica des del blog Cómo rompen las palabras. Us recomano que passeu a visitar-lo. No sé si us agradarà, però segur que us sorprendrà i no us deixarà indiferents. I ara, a continuació, una joia brutal:

Liason

Tu cara sepulturera
flota en el mar salino inexpresiva
como el pedazo de madera flota.
Vuela con la virtud de una gaviota:
de una gaviota pálida que fuera
del cielo la más lúbrica y remota.
De una gaviota que se diera vuelta
como al atardecer los girasoles.
De una gaviota suelta y embustera
como los sostenidos y bemoles.

Xerrada sobre la roseta del Pirineu

2011-10-30T09:21:00.004+01:00

Després de mesos treballant en la xerrada que vaig fer divendres passat a la sala d'actes del Comú d'Escaldes-Engordany, la sensació que me'n va quedar és agradosa. Com que ja sabia que el tema era "força especialitzat", que ho feia per amor a l'art, que seríem quatre gats i que no podria explicar tot allò que havia descobert durant la investigació, m'ho vaig poder passar molt bé: sense nervis, sense falses erudicions i amb un discurs adaptat a les circumstàncies. M'hi vaig dedicar el temps just perquè ningú no s'adormís (uns 50 minuts llargs) i vaig exposar els quatre fets bàsics que m'interessava tocar.

Entre el públic, un parell d'historiadors, algun investigador, algun professor, algun ex consejero d'educació espanyol, i, en general, gent de la Casa de Aragón. Els agraeixo molt l'oportunitat oferta, l'acollida de la conferència i el sopar posterior al Don Denis.

Per cert, pels qui no hi vau ser, la xerrada versava sobre aspectes de la cultura popular compartits entre els territoris d'Andorra i l'Aragó. Vaig parlar d'alguns ritus i edificicacions similars (comunidors i conjugaderos, comunir o conjurar tempestes), de lèxic compartit (esquirol / esquiruel) i de simbologia i iconografia popular comuna.

El tema central fou el fet que compartim la rosa sexifòlia com a element decoratiu i protector popular de fa molts segles.

Vaig projectar exemples del seu ús en portes de cases i corrals, collars de fusta, motlles per fer formatges, mobles domèstics i religiosos, joieria, etc. Vaig demostrar amb imatges que es troben encara avui en dia a Andorra i en tot el territori del Prepirineu i el Pirineu aragonès els diversos usos al llarg dels segles i fins l'actualitat.

De passada, vaig aprofitar parlar més en genèric dels símbols solars (com la rosa sexifòlia): trisquells i religadas de tres caps, lauburus i religadas de quatre caps, esvàstiques europees i orientals, religadas de cinc i sis caps, símbols solars de multitud de braços o formades a partir de cercles concèntics...

També vaig explicar el possible camí fins al símbol solar de sis braços (la roseta del Pirineu) des de la creu. Concretament, des de la creu de Malta.

Ara tinc la intenció de transformar en un text ben travat i documentat allò que divendres només fou una projecció de més de 150 imatges i uns quants apunts .

Agraeixo les imatges de l'acte al Jordi Casamajor.

On és en Wally? (diari 'Més Andorra', 28-10-2011)

2011-10-29T18:39:00.001+02:00

La conferència va anar bé, gràcies! Un agraïment especial als (pocs però molt ben avinguts) assistents.

Andorra, un paradís (via ferrada)

2011-10-01T16:00:00.001+02:00

Interessant vídeo promocional en què algú de fora (l'alpinista Cathy O'Dowd) ens ve a recordar allò que els d'aquí ja hauríem de saber, primer, i hauríem de saber explicar, després. A banda d'algunes imatges interessants de la natura andorrana, se la sent parlant en positiu del valor del paisatge andorrà i fent una passejada per la via ferrada del Roc del Quer.

El secdleto de la tlompeta (curtmetratge de Javier Fesser)

2011-09-07T20:10:00.000+02:00

Passeu-vos-ho bé!

L'enigma de la setmana

2011-08-12T11:04:00.000+02:00

A Saignon, poble de la Provença francesa del qual us parlava breument en el meu darrer escrit, vaig fer una foto d'una porta sobre la què algun antic resident havia deixat una nota d'acomiadament. Una nota d'agraïment al poble pels anys de felicitat que "els" havia brindat.

Cliqueu damunt la foto. Llegiu el text original. Analitzeu la signatura. Sou capaços de descobrir qui és el personatge (probablement sigui un escriptor o artista) que hi ha al darrere?

El text fa:

Mérci à Saignon de la part de notre famille pour vingt-deux ans de merveilleux moments.

T*** D***

Qui l'encerti, l'endevina!

En ruta, I

2011-08-10T21:37:00.002+02:00

Som a Alemanya. Com cada estiu. O gairebé. La Nicole s'ha retrobat amb la família i n'està, com sempre, encantada. Els nens també estan contents de ser aquí perquè tornen a veure tietes, padrins (tècnicament, nonna i opa) i cosins. Jo tampoc no em queixo pas ja que sempre que la resta de la troupe estan feliços i contents en trec algun profit en la forma de tranquil·litat i temps per llegir, anar en bicicleta o treure la pols a algun dels blogs ja encacarats de tanta indiferència...

Aquesta vegada hem tornat a l'estil old school i hem viatjat en cotxe. Volia, tant sí com no, transportar fins aquí la bicicleta de muntanya. A més, sempre va bé disposar de vehicle per moure'ns amb total llibertat i en tot moment.

El cas és que aquest cop vaig decidir que sortiríem ben de matí per desviar-nos una mica de la ruta i fer tarda, nit i esmorzar en algun raconet de França. Excel·lent excusa per liquidar un dels "deutes" que no havia saldat mai amb mi mateix: visitar Saignon, el poblet on Cortázar tenia la seva segona residència.

Va ser una experiència preciosa. Primer, a la tarda, vam arribar prop d'Apt (no és lluny Avignon) i, amb no poques dificultats, vam trobar l'hotelet en què havíem reservat habitacions. Ens vam canviar i vam anar de pet a la piscina. La clau va ser aquesta: després de més de sis hores de viatge ens vam remullar un parell d'hores. Els nens contents i els grans també.

Després dutxa i cap a Saignon. Allí vam passejar, fer fotos, ser feliços i sopar prou dignament. El restaurant es deia La Maison de Solveig. La cambrera es deia Laura. El lloc, molt agradable. La noia, també.

Saignon és un poble que ha sabut mantenir una certa essència d'autenticitat. Encara hi sobreviuen alguns tallers d'artista d'aquells que li van donar renom en altres èpoques.

Gaudiu de les fotos!

Ja és definitiu

2011-07-22T08:50:00.000+02:00

http://www.buscocotxe.ad/index.php?anara=fitxa&vehicle=18142&height=550&width=790

Venc Hyundai Santa Fe per 4.000 euros

2011-07-03T11:06:00.000+02:00

Es tracta d'un Hyundai Santa Fe 2.0 CRDi GLS.

Només un propietari.

Més que un "jeep" es tracta d'un 4 x 4 familiar.

És un cotxe pràctic si es té família nombrosa, sobretot canalla petita. També és pràctic si sou ciclistes: permet encabir-hi una bicicleta sense desmuntar roda davantera (tant BTT com carretera), només abatent un seient.

Ja us afegiré els detalls d'any de fabricació i matriculació.

Matrícula AND E8364. 127.000 quilòmetres. 112 CV. Dièsel.

Bon estat mecànic (revisions cada 10.000 quilòmetres). La planxa, però, no està impecable: bony a la part de sobre la roda dreta trasera i petit bony al sostre (a la part de la porta del portamaletes).

Aquesta mateixa setmana passarà la ITV.

Li canvio també totes les catifetes.

En breu penjaré fotos del cotxe.

Preu: 4.000 euros. Contacte: 391 089 / galvezcasellas arroba gmail punt com.

El col·lectiu Portella presenta "La veu cantant" de Pere Ballart

2011-06-29T13:55:00.001+02:00

L'equip petit

2011-06-29T13:33:00.003+02:00

El Txus-padrí-de-l'Aitana ens ha enviat via Facebook l'enllaç a aquest vídeo penjat a Vimeo. És acollonant. Boníssim. L'Eduard, el seu fill, juga a l'equip de futbol al què va dedicat el film. He rigut molt.

Gaudiu-ne!

El text introductori que em va enviar el Txus fa:

Hola guapos. Per si encara no us n'heu assabentat de la moguda, us penjo un enllaç a un vídeo documental sobre l'equip de futbol prebenjamí b del Margatània (escoles Margalló i Cossetània), on hi juga l'Eduard. A part d'estar molt bé, ha generat una mena de follia a la xarxa (ha estat vist uns 300.000 cops segons la productora, ens han entrevistat a Rac1 i CatRàdio, i continuen perseguint-nos altres mitjans). Només cal que cliqueu 'l'equip petit' a google, facebook o twitter per flipar una estona. Però primer mireu el vídeo!

Birdies i budisme

2011-06-21T10:09:00.000+02:00

Una altra petita anècdota domèstica.

I és que, ara que torno a fer horaris raonables i a passar més estones amb la canalla, el resultat és impepinable: augment de les incidències humorístico-poètiques.

Ahir jugava al golf de Wii Sports amb l'Aitana (7 anys) i la noia va fer un forat magistral. En demanar-li "com és que em guanyes?" Em va respondre, amb una tranquil·litat força plausible: "és fàcil, amb el cristianisme i el budisme, estimant als altres...".

Collons, i tant si és fàcil... Guanyar al golf a base de fer el bé als altres via cristianisme i el budisme. Una recepta infal·lible!

Etherised upon a table?

2011-06-20T12:18:00.000+02:00

Més anècdotes domèstiques d'aquelles que abans sovintejaven en aquest blog... Ja sabeu que les de tall lingüístic són les que més m'agraden, tot i que no faig escarafalls a anècdotes de visió poètica o transcedent aportades pels meus fills o altra genteta menuda. Sóc conscient que la minva en anècdotes lingüístiques acabarà en secada total... Els dos menuts (7 i 8 anys) cada cop dominen més l'eina i "'s'equivoquen" menys. Llàstima. Sobretot perquè els pretesos errors sovint aportaven llum (o, si més no, humor) al nostre massa-ben-parametrat dia a dia.

En fi, prou literatura introductòria. Vamos al trantran.

Primera anècdota

Vespre. Interior cuina. Hora de sopar.

L'Aitana, la viva de la família, demana --com qui diu "passa'm la sal, sisplau"-- com és que tal conegut es lleva sempre tan tard. Contesto que és perquè pren una medicació que fa que tingui molta son. Explico, per treure ferro, que jo abans prenia una medicació per a l'al·lèrgia que també em feia anar adormit tot el dia i vaig haver de canviar-la. El Nahum postil·la, amb el seu discurs de setciències, "sí, és com aquella medicació, l'Anastàsia."

Digne de tot un Pich i Pon.

Segona anècdota

Carrer. Dissabte matí.

A Sant Julià s'hi celebrava aquest cap de setmana una activitat anomenada Festa del Pop. Celebració gastronòmica i musical organitzada amb col·laboració amb la Casa de Galícia, penso. Dos nens i sa mare passegen en sentit contrari al meu. A l'afirmació de la mare de "ja han començat la Festa del Pop", un dels nens respon "li dediquen al Michael Jackson?". La mare diu "què dius del Michael Jackson?! Pop, pulpo!". El nen contesta "és que el Michael Jackson era el Rei del Pop".

Notícies professionals

2011-06-19T16:55:00.001+02:00

Nois, us deixo una miqueta d'informació complementària sobre el que va passar la setmana passada en l'àmbit professional personal: he deixat d'exercir com a director de departament del Ministeri d'Educació i he retornat a un centre educatiu. Va ser el dia 15. L'única cosa permanent és el canvi, no? Ho deia algun il·luminat nepalès?

Desitjo tota la sort del món al nou equip. Principalment, als companys portellans Roser Suñé i Quim Torredà.

ENSENYAMENT

El Govern reestructura Educació amb el nomenament dels nous directors

Ester Vilarrubla és la nova responsable de l'Escola Andorrana i Joaquim Torredà substitueix David Gálvez al capdavant de Formació Professional i Serveis Escolars

Redacció/Agències - Andorra la Vella - 15/06/2011

L'Executiu ha fet públics aquest dimecres al Butlletí Oficial del Principat d'Andorra els nomenaments dels diferents directors que conformen els departaments del Ministeri d'Educació.

Així, Ester Vilarrubla ocuparà el càrrec de directora del Departament d’Escola Andorrana, mentre que Anna Zamora serà la directora del Departament de Sistemes Educatius i Relacions Internacionals. D'altra banda, Joaquim Torredà ha estat nomenat director del Departament de Formació Professional i Serveis Escolars, mentre que M. Mercè Cabré serà la directora del Departament de Suport a l’Ensenyament i Inspecció Educativa. Finalment, M. Meritxell Gallo exercirà com a directora del Departament d’Ensenyament Superior i Recerca.

La publicació d'aquests nomenaments ha anat acompanyada del cessament dels anteriors responsables. Així, el decret del Govern fa públic el cessament de David Gálvez com a director del Departament de Formació Professional i Serveis Escolars, Rosa Maria Rechi com a directora del Departament de Suport a l’Ensenyament i Inspecció Educativa, Lídia Samarra com a directora del Departament d’Escola Andorrana i Jordi Torné com a director de Sistemes Educatius i Relacions Internacionals.

D'altra banda, el BOPA ha fet públics altres nomenaments del Departament de Salut que ja s'havien anunciat fa uns dies. Així, Josep Maria Casals serà el director general de Salut i de Benestar, i Carme Pallarés assumirà el càrrec de directora del Departament de Recursos Sanitaris. El BOPA també publica el cessament de Margarida Coll com a directora del Departament de Salut Pública.

'Lo vistaire' a 'La paraula del dia' de RAC1

2011-06-17T14:08:00.000+02:00

Fa uns dies, el Ramon Solsona va parlar (ja ho havia fet algun altre cop, també molt bé) del blog Lo vistaire, en què col·laboro de tant en tant. Podeu escoltar el Ramon a la secció La paraula del dia del programa El món a RAC1 (cliqueu aquí).

El maig del 2008 el Marc Cortès va crear un blog per recollir "trets del català que es perd a Andorra i l'Alt Urgell". Més endavant ens hi vam sumar el menda i el Marià Cerqueda. Cal reconèixer que, tot i la bona empenta inicial, fa dies que tenim el tros força abandonat. Quansevol dia mos hi fotem, tornar.

Tal i com deia l'altre dia el Marc al seu blog personal (a cal rèflex):

A Lo vistaire hi ha 122 entrades, bàsicament sobre lèxic. Les últimes: espalillat, buna i buner, clípol, festanal. Us convidem a fer-hi aportacions, o a sumar-vos al trio de vistaires, a veure si podem fer-lo més gran i complet, ja que a internet no hi ha gaire teca sobre el parlar d'aquí dalt.

Presentació de la guia In-Forma't 2011-2012 bis

2011-05-18T23:41:00.000+02:00

In-forma’t inclou formacions d’entitats no governamentals

Nacional - Societat

Escrit per M. S. C.

Dimecres 18, Maig de 2011

La guia In-forma’t per al curs 2011-2012 s’ha ampliat amb altres formacions impartides per entitats no governamentals, com la Creu Roja i les federacions esportives.

Aquesta és una de les novetats de la publicació, destinada a fer conèixer les possibilitats formatives (tant al país com a l’estranger) un cop acabats els estudis obligatoris. A més, inclou l’oferta de les dues noves universitats (la Universitat de les Valls i la Universitat Oberta de La Salle) i s’ha clarificat la informació dels documents necessaris per residir a l’estranger com a estudiant.

El director de Formació Professional i Serveis Escolars, David Gálvez, va indicar que la guia inclou informació sobre els tres sistemes educatius, l’oferta formativa i el centre que l’imparteix, les condicions d’accés i el tipus de qualificació que s’obté, informació sobre les beques i una llista de llocs web. També s’hi troba informació dedicada a l’Espai Europeu d’Educació.

La publicació també recull altres formacions, com són els cursos gratuïts de català i història, els centres d’autoaprenentatge i l’oferta de l’Escola de Formació de Professions Esportives i de Muntanya. Gálvez va explicar que la intenció és treure la publicació abans que els estudiants hagin fet les preinscripcions. Tot i així, va recordar que l’orientació es fa des de diferents àmbits i que aquesta no és l’eina fonamental. La guia està finançada pels set comuns i el Govern i té un cost de menys de 5.000 euros. Se n’ha fet 7.000 exemplars, ja que va adreçada a un públic més ampli que els joves que ara cursen ensenyament obligatori.

La cònsol major de la capital, Rosa Ferrer, va celebrar que una de les universitats privades s’instal·li a la parròquia, ja que aporta més oferta educativa i ambient. Les classes començaran al Centre de Congressos fins que estiguin enllestides les obres de la seu de l’avinguda Meritxell.

Presentació de la guia In-Forma't 2011-2012

2011-05-18T19:44:00.002+02:00

EDUCACIÓ

La 'Guia d'ensenyaments d'Andorra' inclou l'oferta de les ONGs
Es tracta d'una edició conjunta dels comuns i el Govern

Redacció - Agències/ Andorra la Vella - 18/05/2011

Ferrer i Gálvez, durant la presentació. ANA

Els comuns i el Govern han presentat aquest dimecres la reedició de la Guia d'ensenyaments a Andorra 2011-2012 In-forma't que recull les principals informacions a tenir en compte per aquells alumnes de centres escolars del país que vulguin continuar formant-se a l'exterior o al mateix Principat.

Entre les novetats d'aquesta edició, segons ha explicat la cònsol major d'Andorra la Vella, Rosa Ferrer, hi ha la inclusió de l'oferta formativa que entitats no governamentals, com per exemple la Creu Roja Andorrana, fan per a joves. La guia vol ser un instrument útil i complementari per orientar-se quan es finalitzen els estudis obligatoris.

El director de Formació Professional i Serveis Escolars del Ministeri d'Educació, David Gálvez, ha dit a la presentació que la guia "funciona correctament" i que és una "eina força útil" que més que orientar, informa. "La guia recull i ofereix un resum concentrat de moltes adreces, possibilitats d'estudi a l'estranger, informació concreta sobre condicions d'accés a estudis del país", ha assenyalat. Ha afegit que "anem millorant la qualitat del producte any rere any, però no hi ha grans canvis" encara que es mira d'"endreçar millor i de forma més clara per donar coherència a les diferents seccions".

A banda de la informació relativa als tres sistemes educatius, hi ha informació de l'oferta formativa i els centres que la imparteixen, els requisits i altres detalls sobre les professionals per a les quals prepara l'oferta formativa, el tipus de diplomes que s'obté, el llistat de llocs web en l'àmbit de l'educació superior i altres formacions, així com una part dedicada a l'espai europeu d'ensenyament superior, segons ha explicat Gálvez.

Entre els canvis introduïts en la nova edició, ha indicat Gálvez, hi ha la constatació que "totes les titulacios de primer cicle de la Universitat d'Andorra son bàtxelors, la creació de dues noves universitats privades, la de les Valls i la Oberta de la Salle i la inclusió de l'esquema de marc andorrà de titulacions de l'ensenyament superior". Així mateix, ha afirmat que "s'ha fet un esforç per a clarificar també quina documentació han d'aportar els ciutadans quan volen residir legalment com a estudiants a l'estranger".

Rosa Ferrer ha comentat que la guia va néixer com a idea del comú d'Andorra la Vella el 2007 i que posteriorment la resta de parròquies s'hi van adherir a més a més del Govern. Actualment cada institució aporta uns 600 euros i la despesa total no arriba als 5.000.

D'altra banda, Ferrer s'ha felicitat que la universitat de les Valls hagi decidit instal·lar-se a la capital i ha explicat que provisionalment faran les classes en un espai llogat al Centre de Congressos. Posteriorment es traslladaran a unes instal·lacions pròpies a l'avinguda de Meritxell, segons ha dit la cònsol.

La nova 'Guia d'ensenyaments d'Andorra' inclou l'oferta formativa d'entitats no governamentals

2011-05-18T19:41:00.000+02:00

La nova 'Guia d'ensenyaments d'Andorra' inclou l'oferta formativa d'entitats no governamentals

Presentació del núm. 2 de la revista 'Portella'

2011-05-16T12:33:00.001+02:00

Invitació Portella 2

Cassoleta prop del dolmen de Saulet

2011-05-15T20:50:00.003+02:00

Fa unes setmanes el Jordi Casamajor i el menda vam anar a trobar el dolmen de Saulet. A banda d'arribar fins el monument megalític i fer les fotos de rigor, vam visitar el poble de Saulet pràcticament abandonat: els carrers, l'església... En el camí d'aproximació al dolmen, seguint l'aresta rocallosa que separa la part més obaga de la solana, vaig trobar una cassoleta (gravat hemiesfèric). Concretament, al cap d'un baser. Un cop trobada la primera en vam localitzar un parell més, entre els dos. No sé si s'aprecia gaire bé, però hi era: claríssima, ben executada, amb les traces de la frotació en cercle.

Nova sèrie d'escultures de Jordi Casamajor

2011-05-14T20:20:00.002+02:00

Nova sèrie d'escultures de Jordi Casamajor en terra cuita. Estèticament parlant, es tracta d'obres deutores de l'estil esquemàtic de les darreres sèries d'orants, gats i guerrers. Ara Casamajor explora temes i personatges mitològics. Torna la representació plana característica de gran part de l'obra d'aquest autor, que en moltes de les seves escultures (algunes de les arades, algunes de les barques votives) reinterpreta les tres dimensions en dues, com si es tractés de quadres. Aquesta característica, per cert, és compartida amb certa manera de representar d'algunes cultures anomenades primitives; característica que ja va influenciar de valent les avantguardes europees d'inici del segle XX.

Us les presento (reproduïdes amb autorització de l'autor):

Centaure. Animal mitològic desconegut. Unicorn. Pegàs. Minotaure.

Gaudiu-ne!

Kleenex i atzars

2011-05-08T22:17:00.009+02:00

El mundo es un pañuelo. Casualitats de la vida. Etc. Clixés. Clixés que tenen una traducció a la vida real.

Fa un parell d'anys vaig conèixer una d'aquelles persones excepcionals que de tant en tant et trobes. Per qüestions laborals hem estat treballant un a la vora de l'altre; literalment, despatx per despatx. Ha demostrat ser un professional preparadíssim i un excel·lent company. Tot i no ser estrictament el meu superior jeràrquic directe, m'ha donat suport sempre que m'ha calgut: opinió tècnica, consells, crítiques. És a dir que, moralment parlant, gairebé ha exercit de superior jeràrquic.

Doncs ara resulta (un missatge rebotat al meu compte de Gmail des del mur del meu Facebook m'ho ha anunciat avui) que la seva dona és cosina germana d'un conegut a qui m'aprecio molt. No en tenia la més mínima idea. Tant la parella de qui us parlo com jo vivim a Andorra. L'amic viu a Barcelona. Res m'havia fet sospitar mai la connexió.

Es tracta d'un escriptor amb qui vaig compartir passió literària durant uns quants anys. Ell formava part de la tertúlia literària "El pato loco", liderada per Jorge Grant (autor de La batalla de Ezeiza) i que comptava amb la presència regular de Carles Álvarez Garriga (conegut com Johnny el Guapo o Johnny Melenas el terror de las nenas o el Kid de la Verneda), Juan Manuel Pereira (conegut com Daniel Sylveira de Aires o Phantom 8000 de la serie Pereira modelo Arcipreste, autor d'El baúl de Fernando Pessoa y otros relatos i Pelé estuvo aquí), Andrés Ciria Romero (conegut com el Octópodo o el Pulpo), Jose Luis Giménez Carbó (a.k.a Mario Belleville o el Parisino), Manolo Martín Soriano (Dalton maior) i molts d'altres. Jo era considerat una mena de sobrevingut, un corresponsal-tafaner a l'estranger que, en rares ocasions, passava a treure el cap. Allí se'm coneixia com Macías Galloway o el Enamorado a Veces, entre altres malnoms.

Justament, és Pereira qui ha resultat ser cosí germà de la dona del meu company de feina... I, com us deia, no en tenia la més mínima sospita fins avui. Celebro la casualitat i aprofito per recordar Pereira perquè, a més, avui és el seu aniversari. Les paraules de més avall són seves.

PEREIRA, Juan Manuel (1965- ). Escritor español, nacido en Barcelona. Es autor de una obra narrativa todavía escasa pero de gran originalidad argumental e incisiva escritura. En 1996 publicó el libro de cuentos El baúl de Fernando Pessoa y otros relatos y la novela Pelé estuvo aquí. Si la primera es una lírica exploración de algunas de sus obsesiones literarias, la segunda aborda, con ironía y pasión, el tema de la influencia social y cultural del fútbol.

Per molts anys!

Cortázar sonetista

2011-05-07T21:26:00.008+02:00

Fa uns mesos vaig parlar de Cartas a los Jonquières, de Julio Cortázar, en un apunt. Allí us feia cinc cèntims de la meva relació amb el llibre (o amb una part del contingut de l'actual llibre) i penso que també de la meva relació amb els dos editors de l'obra: Carles Álvarez i Aurora Bernárdez.

Ara fa poc el Carles em va obsequiar el llibre en format comercial. Encara no el tenia.

Tot i que molts dels continguts ja em sonen de la lectura parcial que vaig fer fa anys (aquell fantàstic relligat de facsímils de les cartes mecanoscrites originals!), he decidit emprendre el recorregut de lectura complet altre cop, de l'alfa a l'omega, com se sol dir.

Avui, a les pàgines 83-84 he trobat un sonet escrit per Cortázar que inclou en carta. Cortázar explica l'any 1952 des de París que ha trobat l'escrit (que és de 1947) i que ha quedat parat. Diu que és "Un soneto tan hermoso que a mí mismo me parece de una perfección total." No li cal ser modest, perquè retroba el sonet i se'l mira des de la distància, com si gairebé no li fos propi.

Molts lectors del Cortázar contista o novel·lista desconeixen que Cortázar també va escriure molt assaig, molta carta, una mica de teatre i molta poesia. Poesia de tota mena. També sonets. Se sap que els escrivia els anys 1930 (perquè en va arribar a publicar un recull anomenat Presencia l'any 1938). La carta a la què feia referència més amunt demostra que encara escrivia sonets l'any 1947. Potser mai no va parar d'escriure'ls.

De Presencia en parlaré més en futurs apunts, si us sembla.

Aquí va "Soneto":

Así, cuando la vida rezagada
retorna leve, apenas en el paso
breve de un aire, de una nube, un vaso
que irisa al sol la curva de su nada,

así, grisalla de la madrugada,
sombra del ave por el cielorraso,
menos que imagen o recuerdo, paso
del beso por la boca ya olvidada,

te contemplo, naciendo de tu ausencia,
halo de juego de agua donde juegas
con la infancia liviana del reflejo,

y alza otra vez su duro ser tu esencia
sobre esta soledad donde me entregas,
oh amor, la vana entrega del espejo.

Coincideixo amb Cortázar: es tracta d'un sonet notable (malgrat algunes repeticions que pel meu gust no calen; "juego / juegas" (v. 10), "entregas / entrega" (v. 13-14).

Anècdotes de desguàs

2011-05-05T16:00:00.003+02:00

Fa uns dies vam ser a Vilanova. Ens vam esbargir una mica. Vam aprofitar per comprar i rebre les mones escaients. Jo sóc padrí per partida doble: fillol i fillola. Ella és una preciositat que es diu Berta Álvarez, filla del Carles i la Núria. El Carles Álvarez és un dels autors de Cortázar sin barba, actual co-editor de l'obra Cortázar (amb l'Aurora Bernárdez) i antic col·laborador de l'ABC cultural i els programes Saló de lectura i L'hora del lector. Tenen tres nens: Pol, Berta i Quim.

L'altre dia, doncs, mentre passejàvem per Vilanova, el Quim (el petit dels Álvarez-Mansanet) m'explicava tot de teories fantàstiques sobre l'origen del mar. Que si sa mare li havia dit que el mar es feia perquè hi havia unes màquines: concretament dues... Que si l'aigua sortia de les aixetes i se n'anava per les clavegueres i així sorgia el mar...

El salt conceptual interessant d'observar (perspectiva de l'adult que contempla el món plàstic del nen) arriba per una associació de dues paraules. I a continuació, el trencament.

EXCERPT

Quim: ... perquè la mama diu que l'aigua se'n va per les clavegueres i hi ha unes màquines que es diuen clavegueres que fan el mar, que es fa amb dues màquines ...

David: mmmmm.

Quim: ... i tota l'aigua surt de les calaveres i omple el mar ...

David: Calaveres? Potser vols dir clavegueres. Una calavera és una altra cosa.

Quim: Sí, quina gràcia!

Pausa

Quim: Existeixen les clavegueres?

Molt bo! El paio no es qüestiona si existeixen les calaveres. Deu ser una obvietat que sí, perquè les ha vistes a la tele, suposo. El paio es qüestiona si existeixen aquestes fantàstiques màquines (dues, concretament) que es diuen clavegueres i han creat el mar...

Molt bo! Fot-te tu del realisme màgic!

I ara, Arabian Nights...

2011-05-04T18:00:00.000+02:00

Això no té aturador. Aquesta genteta de l'ADTE estan expedientats tots (tot i que facin aquestes conyes fora de l'horari laboral i utilitzant mitjans de comunicació privats). Això no té aturador. Ja ho deia abans, els dones la mà i et tallen el cap. Encara bo que el que inicialment sembla una mort per estampació contra el sòl es resol prou elegantment...

Off with their heads!

Personalize funny videos and birthday eCards at JibJab!

Home llop a Andorra

2011-05-04T12:16:00.001+02:00

M'acaben de fer aquest regalet. És de part de la gent de l'Àrea de Desenvolupament Tecnològic Educatiu (ADTE) que forma part del Departament de Formació Professional i Serveis Escolars (MEC del Govern d'Andorra).

Els de l'ADTE (algun membre "avançat", vaja) han creat el video. Hi apareixen ells. Jo també hi faig un amable cameo sota la forma d'home llop. Per cert, de moment encara sóc el director del departament... Ja no hi ha autoritat, ni respecte, ni jerarquia! He he!

Moltes gràcies, nois!

Personalize funny videos and birthday eCards at JibJab!

Juverri i les destrals de pedra polida

2011-05-01T12:57:00.002+02:00

Fa un temps vaig publicar un retall extret del Diari d'Andorra en què s'exposava la teoria que Juverri podria haver estat un punt de fabricació massiva i d'exportació de destrals de pedra polida a l'època neolítica.

L'altre dia, mentre ens atansàvem al dolmen del Saulet, el Jordi Casamajor em deia que trobava molt estranya aquesta teoria. Em parlava de zones del Pirineu en què sí que és molt coneguda una sobreabundància de troballes de destrals de pedra polida, conegudes popularment com pedres de llamp. Casamajor em va parlar de força llocs (citant pobles concrets i fins i tot cases particulars) en què la gent que conreuava la terra n'havia anat desenterrant al llarg de generacions, fins el punt que en algun mas (aquest potser en seria el cas més excepcional) algun padrí li n'havia arribat a ensenyar alguna bossa plena. Casamajor reflexionava tot dient-me que hi havia molt llocs propers a Andorra en què de ben segur s'elaboraven destrals de pedra polida i on se n'havien trobat innombrables exemplars. En canvi, deia no tenir constància que a Andorra i, concretament, a Juverri se n'hagués trobat tantíssimes com per aventurar una teoria de fabricació massiva i exportació. A més, defensava que l'exportació de destrals "vulgars" no tenia gaire sentit. Jo li vaig respondre que pel que havia llegit de Juverri, a la feixa del Moro s'havien localitzat algunes destrals, però no tantes com per generar una teoria tan agosarada. D'altra banda, també vaig especular que es devia haver trobat alguna cosa molt reveladora o molts i molts exemplars de destrals (potser "curioses") a les excavacions més recents (carrer del Llinàs, camp del Colomer) per tal de justificar una idea tan "innovadora". És a dir, s'entèn que en el cas de les destrals votives fetes de materials especials, s'exportessin com a objectes de valor. S'entèn menys que en el cas de destrals per a l'ús més quotidià (artigues) que es podrien fer gairebé a qualsevol lloc a partir de material lític comú, es pugui concebre'n l'exportació. Precisament perquè parlaríem de material que es trobaria pertot. Quant a la possibilitat de destrals votives ("de luxe"), tant Casamajor com jo mateix desconeixíem que a Andorra es trobessin mines o jaciments de pedra "especial" o semipreciosa. Mentre Casamajor era escèptic sobre la teoria, jo responia que probablement encara no ho sabíem tot. Entenc que no es proposa una cosa així sense estudis, documentació, proves i publicacions científiques que ho demostrin. L'article del Diari, de tota manera, ja era força concret i deia (els subratllats són meus):

"Dels jaciments han sortit evidències que permeten reconstruir tota la cadena operativa de la manufactura de pics i destrals: peces fetes, peces a mig fer desestimades per defectuoses i restes de talla. I en un nombre tan elevat que assenyala que no estaven destinades a un ús domèstic, o local, sinó que es feien amb intenció de distribuir-les per altres zones. Intercanviant-les per sal, per exemple.

"Així, hi ha constància que aquests estris elaborats a Andorra –i la vora del Segre– van arribar a Cardona i a les valls del Solsonès, on s’han trobat explotacions neolítiques a cel obert. Com se sap del cert la procedència? Pels materials de què estan fetes. Esquistos, corneanes, algunes quarcites i amfibulita. És justament la seva presència al terreny de les valls el que va propiciar que s’iniciés aquesta producció.

"Malgrat el panorama esbossat a grans trets, no obstant, no s’han de perdre de vista algunes consideracions importants, adverteix Fortó. La primera, que sempre s’està parlant de producció domèstica. Res a veure amb un taller especialitzat amb treballadors alliberats. Construir aquestes eines tampoc és que requerís un gran coneixement tècnic ni més eines que la mateixa pedra. Qui se n’encarregués, seguia participant de l’activitat principal de la comunitat: l’agricultura."

Avui tinc algun complement d'informació més. En qualsevol cas, es tracta de dades menys concretes que les ja mencionades. A l'article "Darreres intervencions arqueològiques al Principat d'Andorra" (Ex-Libris Casa Bauró, núm. 14, 2011), Abel Fortó escriu, al respecte de les recents excavacions fetes a Juverri al camp del Colomer i al carrer Llinàs, 24 (els subratllats són meus):

"Tractem conjuntament aquestes intervencions atesa la seva proximitat, la coincidència cronològica i el fet que s’excavessin simultàniament entre maig i setembre de 2009 (Fortó et al., 2010).

"En el primer cas [camp del Colomer], es tracta d’una excavació d’urgència que ens va permetre documentar un hàbitat del neolític mitjà (4.500-3.000 cal BC). En total vam documentar 7 sitges, 2 cabanes excavades al subsòl, i unes 30 fosses de funció desconeguda però que podrien estar relacionades amb sistemes d’emmagatzematge i àrees de treball. Vam poder recuperar un gran nombre d’atuells ceràmics de grans dimensions, de ben segur destinats a la despensa i la transformació d’aliments, i diverses destrals de pedra polida.

"L’excavació preventiva del carrer Llinàs ens ha aportat unes restes molt més modestes, consistents en un mur de terrassa i algun forat de pal. Entre el material exhumat tenim, com en el cas anterior, ceràmica, encara que en un estat molt més fragmentari, destrals de pedra polida i rebuigs de pedra producte de l’elaboració d’aquestes destrals. Segurament es tracta Sitges i conjunt de fosses indeterminades del camp del Colomer d’una zona d’abocament de deixalles, fet que fa suposar que la zona d’hàbitat podria estar a una cota lleugerament superior, o fins i tot correspondre amb la feixa del Moro (Llovera, Bertran, 1991; Yáñez, Maese, 2009)."

En tot cas, em caldria poder llegir l'article "Darreres troballes arqueològiques a Juberri (Andorra)" (FORTÓ, A.; MAESE, X.; VIDAL, A.) publicat el 2010 a Cota Zero, núm. 24, abans de poder avançar-vos res més. Espero que sigui molt més concret i detallat que el text del qual acabo de citar.

Ori Dakari Group

2011-04-16T11:39:00.002+02:00

Juverri i l'exportació de destrals neolítiques

2011-04-15T21:35:00.003+02:00

Més Yasmin Levy

2011-04-09T12:01:00.000+02:00

Ja ho heu descobert? Ja heu mirat qui és la Yasmin Levy? Va, homes i dones del cap dret, feu una mica de recerca, no espereu que us donin tot amanidet i mastegadet. Collonuda, la veu? Maca, la noia? Preciosa, la música? Oi que sí?

Qui és Yasmin Levy?

2011-04-09T10:36:00.000+02:00

El vídeo és una punyetera femta però tanqueu els ulls i escolteu. L'energia que pot arribar a transmetre la música és bestial.

Chano Domínguez: Oye como viene

2011-02-21T10:38:00.000+01:00

Un altre exemple de la tremenda compatibilitat del jazz i el flamenco. Quan tots dos són bons, és clar. No hi ha secrets. Quina força!

Més sobre Canòlich (Màrius Serra via 'El Periòdic d'Andorra')

2011-02-20T21:49:00.000+01:00

Màrius Serra: «Canòlich, amb 'h' Convoquin un referèndum»

dimecres, 16 de febrer de 2011

PER ANDRÉS LUENGO

: L'enigmista català, dilluns al Centre de la Cultura Catalana. Foto: TONY LARA

–Diu que es va casar en un teatre. El Condal de Barcelon. El matrimoni, ¿és una farsa o un drama?

–La convivència és una tragicomèdia; l'amor pot arribar a ser un drama, i el matrimoni, com a cerimònia, és una comèdia amb un punt d'òpera bufa. Però, ep, jo porto 21 anys casat.

–L'amor dura tres anys, diu Beigbeder. ¿Només tres?

–Ara els bioquímics diuen que set. No ho sé. Personalment, crec que la durada de l'amor depèn directament de les seves intermitències.

–Un oncle seu va començar d'anarquista i va acabar de monjo cartoixà. ¿A quin costat s'hi veu millor, vostè?

–Si m'he de definir, m'aplicaré el que li vaig sentir una vegada a Pere Quart, que era, deia, un anarquista empíric. Jo també, tot i que alguns anarquistes em titllen de farsant. M'agrada tocar de peus a terra, però amb un sol peu...

–Diu Barnils que els diaris només serveixen per fregar el terra. Els periodistes, ¿som els senyors de la neteja?

–La meva primera entrevista me la van fer als 24 anys. Acabava de publicar els primer llibre i vaig anar a casa d'una nòvia meva. Li havien posat al gos uns diaris al terra, i vaig veure com aquell gos se'm pixava a la cara. Una lliçó d'humilitat que no he oblidat mai. Molt útil per combatre els atacs d'ego.

–No va fer la mili, per militar i per espanyola. I una mili catalana, ¿la faria?

–A un estat català li posaria pràticament les mateixes objeccions que li poso a l'estat espanyol. I la mili, mai. La bestiesa més gran que ha fet mai la humanitat és institucionalitzar la violència.

–Té una biblioteca amb 8.000 volums. El llegir, ¿li ha fet perdre l'escriure?

–És un risc, però em semblaria encara pitjor que l'escriure em fes perdre el llegir.

–El faig al cas de la polèmica sobre Canòlich, l'únic topònim català acabat en ch. ¿El fet diferencial andorrà?

–A Catalunya tenim el cas de Figaró. Els filòlegs van establir que ve de figa, i que per tant s'havia d'escriure Figueró. Semblava evident, però els polítics se les van empescar per covocar un referèndum. ¡I va sortir Figaró!

–¿Suggereix que convoquem un referèndum sobre Canòlich?

–Si es volen distreure, sí. Però probablement l'unic que en treuran és donar carta de naturalesa a un problema on n'hi hauria hagut prou a aplicar criteris científics. Dit això, hi afegiré que trobo la ch tan interessant com qualsevol altra lletra.

–Definició d'Andorra per a uns mots encreuats.

–Evitem els tòpics de l'escapada, els Pirineus, la neu i el sucre... Potser diria: «La seca, la Meca i... ¿quines Valls?»

–Màrius Torres, Màrius Sempere, Cinco horas con Mario, Marius et Jeanette, Mario Vargas Llosa... ¿Li fa nosa algú, en aquesta llista?

–Cap. I els he llegit –o vist– tots. L'únic Mario que detesto és Super Mario Bros. Per culpa seva em deien Super Mario Gros...

–¿Ni Vargas Llosa?

–He tingut el gust de dinar-hi en diverses ocasions. Segur que podríem tenir una interessant discussió política. Però el Nobel d'aquest any esmena un error històric.

–No arriba a palíndrom, però, ¿si li dic Arrodna? Tic-tac, tic-tac...

–Hmmm. A veure, a veure... An-dor-ra. Bona, aquesta.

Bon vi

2011-02-18T10:26:00.002+01:00

Sembla que tindrem la Sra. Eliane Eliasa Andorra d'aquí a poc. Trobeu-la aquí sota amb el seu trio interpretant un clàssic brasileny. Gaudiu-ne. No calen més paraules.

Dos i dos fan 'cinch'

2011-02-12T10:10:00.000+01:00

[Article d'avui de l'Àlvar Valls al Diari d'Andorra. Per fi una veu assenyada.]

Passa de tant en tant: una qüestió purament tècnica, que no sembla que admeti debat públic, cobra vida, contaminada per la política, i origina una polèmica que passa a primera línia de l’actualitat. Vegeu si no, a Catalunya, la regulació de la velocitat als accessos a Barcelona, que ja fa setmanes que és el tema estrella de portades de diaris, tertúlies als mitjans i declaracions d’alts responsables polítics. Diríeu que els catalans han oblidat els greus problemes de la crisi econòmica, de l’espoli fiscal o de les relacions amb Espanya i s’han abocat a discutir sobre el sexe dels àngels.

A casa nostra –més sotto voce, com manen els cànons de l’andorranitat–, el sexe dels àngels es diu Canòlich. Quan semblava que el Govern havia tancat el tema amb l’aprovació del nomenclàtor proposat per la Comissió de Toponímia, on figuraven Canòlic i altres topònims escrits segons els dictats de la ciència, vet aquí que l’executiu, cedint al foc granejat de l’artilleria laurediana i exhibint un cop més la seva debilitat, fa marxa enrere i torna a elevar la hac de la ignorància a veritat oficial. Potser no podia fer res més des del moment que el cap d’Estat episcopal, amb unes desafortunades declaracions, va desautoritzar el decret governamental.

A Sant Julià, seu de la Universitat d’Andorra, hi ha una Universitat Bis amb una Facultat de Filologia radicada a la casa comuna que, en lloc d’ensenyar, desensenya. Les paraules del cònsol major escudant-se en la legislació per defensar una posició indefensable farien sentir vergonya aliena si no es veiessin com el que són: una arma política populista. El cas recorda aquell passatge de la novel·la 1984, de George Orwell, en què es diu que si l’Estat defineix que dos i dos fan cinc, com té la potestat de fer, potser tothom ho acabarà creient, però això no en farà mai una veritat científica. La nostra llei lingüística, de tall orwellià, dóna al Govern i als comuns la facultat de fer i desfer en grafia de topònims, de manera que l’Acadèmia –la Comissió de Toponímia– en aquest cas resta com una simple comparsa que es pot usar i llençar i fins i tot humiliar. Però encara que, per imperatius polítics, Canòlic porti oficialment la hac final, no serà mai veritat que dos i dos facin cinc.

Sentit comunal? [article del 'Periòdic d'Andorra']

2011-02-09T22:46:00.000+01:00

Els topònims de la discòrdia: el que diu la Comissió

dimecres, 9 de febrer de 2011 02:0

'Aubinyà', 'Canòlic' i 'Juverri' són tan o més tradicionals que 'Auvinyà', 'Canòlich' i 'Juberri'

A. L.
SANT JULIÀ DE LÒRIA

: Canòlic ha durat només tres mesos: Canòlich torna a ser Canòlich; no ha calgut ni canviar la senyalització.; Foto: TONY LARA

Si la tradició ha de ser l'argument determinant per decidir els noms de lloc oficials, els guanyadors de la Guera del topònim haurien d'haver sigut Aubinyà, Canòlic i Juverri, tal com proposava la Comissió de Topínima –i tal com va aprovar el Govern a l'octubre. I les derrotades, Auvinyà, Canòlich i Juberri, que eren les grafies preferides pel comú de Sant Julià, avalades exclusivament per l'argument de la tradició i que s'han acabat imposant després de la vergonyant marxa enrere protagonitzada la setmana passada pel mateix executiu. Això és el que es desprèn de l'estudi tècnic amb què la Comissió va justificar l'opció per Aubinyà, Canòlic i Juverri, els tres termes ara desestimats.
Per al primer, la Comissió apel·la a arguments d'autoritat i etimològics, i finalment –atenció– també a la tradició. Així, tant la Geografia i diccionari geogràfic (GDC), editat el 1977 i l'únic oficial fins a l'aprovació del Nomenclàtor, com la Gran Enciclopedia Catalana (GEC) s'inclinen per Aubinyà, amb b. L'etimologia indica que el terme prové del llatí albinianus, adjectiu del nom de persona Albinius, i pel que fa a la tradició, la Comissió sosté que la grafia amb v «ha compartit espai al llarg dels segles amb la grafia amb b», fins al punt que als mapes dels segles XVI i XVII només s'escriu amb b, al segle XIX conviuen b i v, i només al XX Auvinyà guanya terreny a Aubinyà. Una tradició, la v, com es veu molt més recent que la seva rival.
Amb Juverri passa un cas similar: el terme prové, recorda la Comissió, de jou, ‘coll de muntanya', i per tant s'ha d'escriure amb v, per la relació fonètica entre u i v. Pel que fa a la tradició, entre els segles X i XV s'escriurà «sempre» amb v: Joverra, Iuverre, Ioverre... Entre els segles XVI i XX conviuran Juverri i Juberri, «amb certa preferència de la forma amb b, però no pas predominant», admet la Comissió. I no serà fins al XX que la grafia amb b es converteix en «hegemònica». De tot plegat, conclou, «la grafia b ha acabat imposant-se molt recentment», i «la tradició no permet certificar que Juberri sigui la més usual al llarg de la història». Per tant, i segons l'etimologia, «només la grafia Juverri és possible». L'última canonada de la Comissió arriba amb Canòlic, sense h, tan tradicional –diu– com Canòlich i Canòlig, però que a més constitueix una grafia moderna, utilitzada sistemàticament pel Govern, avalada per la GDC i la GEC i que, per acabar-ho d'adobar, és l'única que s'avé amb la normativa ortogràfica del català, facilita una hipotètica derivació i, sobretot, no contradiu l'ús corrent de la llengua: en català no existeix cap nom de lloc –cap– acabat en ch: Hostalric, Vic, Bruc, Reixac, Montblanc, Montjuic... ¿Per què Canòlic hauria de ser l'excepció?
Fins aquí, els arguments al·legats pels experts. Davant d'aquesta bateria, el comú s'ha limitat a invocar una vegada i una altra la tradició. Una tradició que, segons el Nomenclàtor, o bé certifica l'empat entre les grafies en litigi o bé es decanta decididament pels termes rebutjats (Aubinyà, Canòlic, Juverri). I tot això, amb un comú que el mateix té la pell finíssima quan se li toquen aquests topònims que mostra una màniga insòlitament ampla a l'hora de batejar Naturlandia. Esdrúixola... ¡i sense accent! La llei de l'embut.

Atzar?

2011-02-06T09:46:00.003+01:00

Ahir (penso que era ahir) feia un apunt sobre allò de si Canòlich amb hac o sense hac. De fet, al final ni tan sols arribava a parlar del cas Canòlich. Per tot comentari, transcrivia un poema satíric de Na Garraleta, de Fòrum.ad.

Més tard rumiava que potser hagués de buscar una imatge que il·lustrés l'apunt. Avui l'he trobada tot esmorzant, mentre repassava la premsa. El Blanco, l'humorista gràfic del Diari d'Andorra, m'ha proporcionat la imatge que em calia ahir. Ja l'he afegida a l'apunt A prendre pel sach Canòlich.

El més curiós, però (i això ja entra en l'esfera de La dimensió desconeguda), és que la imatge del diari que l'humorista ha fet servir per crear el muntatge de la seva vinyeta es basa en una portada en què hi apareixo jo... Sí, de l'única vegada en ma vida que he aparegut en portada de cap diari. És difícil d'apreciar (i no us demano tant), sobretot vista la mala resolució de les imatges del Diari d'Andorra en versió digital, però us asseguro que el paio mig borrós que figura al capdamunt de la portada és un servidor.

El titular "Govern torna la 'h' a 'Canòlich'" muntat sobre una portada amb el Gálvez al capdamunt... Ha de ser un atzar, cas que tal cosa existeixi.

A prendre pel sach Canòlich (poema satíric de Fòrum.ad)

2011-02-04T21:24:00.008+01:00

Sant Julià. Andorra.

Resulta que ara es tiren enrere els canvis proposats inicialment per la comissió que es va encarregar de l'elaboració del Nomenclàtor d'Andorra... Llàstima. Ara Juverri torna a ser oficialment Juberri (merda!). I Aubinyà serà Auvinyà, tornar (merda al quadrat!). A mi ja m'agradava com havien quedat les coses perquè prefereixo arrapar-me a l'origen etimològic com una paparra (tot i que per a la comissió aquest no fos el principal criteri tècnic). Dins de la meva (limitada) lògica el medieval Iuverra hauria de desembocar en Juverri (i està relacionat amb Iove i Jou entesos com maneres de transcriure el nom de la divinitat europea dels cims). Aubinyà és per a mi una marca en el paisatge= conjunt d'aubes (encara fóra més ben parit escriure-ho Aubinyar). Pel que fa a Bixessarri, Bissisarri o com es digui m'és igual perquè ningú no sap com s'ha de dir. En fi. No comment.

Gran guinyol nacional

A PRENDRE PEL SACH CANÒLICH

En eix país tan bucòlich
on tot el saber és simbòlich
ara ens torna, melancòlich,
l’indicible mot: Canòlich.

Potser és que algun alcohòlich
amb algun atach sistòlich
(o potser era diastòlich?)
s’ha encaparrat amb Canòlich.

Però, és clar, com que és catòlich,
romà i àdhuch apostòlich,
pot tenir un gest diabòlich
i encolomar-nos Canòlich.

Mes… Si ben groch n’és el marcòlich
i el cop de vent és eòlich,
és normal que agafi un còlich
el qui escrigui amb hach Canòlich.

Aquest poema hiperbòlich
no és escrit per cap mongòlich.
Simplement és parabòlich:
“A prendre pel sach Canòlich!”.

Escrit per Na Garraleta, el Dijous, 03 de Febrer 2011

Cor agre (Adrià Puntí)

2011-02-04T19:39:00.002+01:00

Si tot va bé, em quedo aquí,

sóc com sóc, m’és igual d’on vinc

menjo merda, farro, ningú m’entén.

Veí d’intèrprets, rucs ignorants,

insults, enveges, cent cops de pal,

deixebles vicaris del fracàs,

Nues, fúcsies, veí d’un cel dispers,

crues, prou músties, botxí del seny,

trucs, cínics i bastards,

tots junts t’ennueguen l’esma.

Cau del pes, ignots retrets

sanglots, saxons, sipais del vent,

un munt de calúmnies, través d’un engany.

Rumiant cabòries, pals de cec,

pampallugues d’innocent,

rubricant mentides, signes d’incomprès...

Nues, fúcsies, veí d’un cel dispers,

crues, prou músties, botxí del seny,

trucs, cínics i bastards,

tots junts t’ennueguen l’esma.

rucs, tísics i covards,

tots junts t’ennueguen l’esma.

i un sol deixant la pell, deixant la pell

cau del pes, ignots retrets,

sanglots, saxons, sipais del vent,

cau pel pes, cau pel pes.

Complement a l'apunt "Juverri, once again"

2011-01-30T20:07:00.001+01:00

Totes les imatges són propietat de l'autor del blog. Cliqueu-hi al damunt per engrandir-les.

Aquí només s'aprecia la fossa. Trobareu detalls més explícits tant a una de les fotos adjuntes a l'apunt "Juverri, once again" com al reportatge d'ATV que vaig vinclar.

Amb tot, s'aprecien perfectament les formes de les tombes. Ja buides de pedres llinderes i de coberta. Ja buides dels ossos. Ja buides de qualsevols potencial objecte funerari o votiu (desconeixem si se n'hi van trobar).

Com a mínim, tenim el plaer de tenir un mínim arxiu paral·lel al de Patrimoni. Descontextualitzat i tardà, però testimonial.

Aquí s'aprecien perfectament els tres forats. Diu que alguns dels enterraments són probablement previs al bastiment de l'església de Sant Esteve (el mateix fenòmen que a Sant Cerni --sí, aquest amb "c"-- de Canillo o a Santa Eulàlia d'Encamp). Les fosses podrien datar dels segles VIII al XII. L'església devia ser construïda entre els segles XI i XII.

Vídeo resum de la presentació del número 1 de "Portella"

2011-01-29T20:29:00.000+01:00

Vídeo resum de l'Àlex Tena de l'acte de presentació del número 1 de la revista "Portella". Enjoy!

Juverri, once again

2011-01-28T21:09:00.003+01:00

A final de desembre passat, la premsa andorrana (o, com a mínim, el Periòdic d'Andorra i el Diari d'Andorra) publicaven sengles notícies explicant que Patrimoni Cultural exhumava tres tombes medievals a Juverri (vegeu-les més avall). ATV també se'n feia ressò.

La veritat sigui dita, la troballa no ens va sorprendre gens ni mica. De fet, d'alguna manera ja ho havia anticipat en un apunt que vaig publicar el 15 de maig del 2009. En aquell text feia referència a les troballes fetes feia poc al camp del Colomer i a una altra parcel·la de Juverri. També transcrivia una sèrie de notes de camp preses el dia 8 de setembre del 2007 a partir d’una conversa mantinguda aquell mateix dia a Bar amb una filla de Cal Folch de Juverri (pareu esment al punt 2):

Feixa del Moro: em confirma el que va explicar el vell Folch a Joan Casamajor Patau (i que ja vam publicar) sobre la gent "de fora" que se’n va endur unes tupines.
M’explica que també es van trobar "caixes" (ella diu "com les de la Feixa del Moro") quan van fer la carretera. La informant tenia 9 anys. La carretera passa just sobre l’església, vora el camp del Colomer. Diu que els nens hi anaven a burxar i xafardejar amb bastons. "I vés, què vols? Èrom canalla!"
Explica que molts anys més tard també va trobar unes restes "sota unes lloses" ens uns camps que treballava el seu germà. Hi havia un crani. El va agafar, el va posar dins de la caixa d’un telèfon "que els acabaven de posar" i el va dur al seu pare a l’hotel, a Sant Julià. A casa del pare la mare no volia el crani, així que la nostra informadora se’l va quedar. Anys més tard va explicar a una companya de feina a la fàbrica de tabac que tenia el crani i l’amiga va demanar-li-lo com a obsequi. M’explica igualment que la companya el va fer netejar i se’l va endur a Barcelona quan se n’hi va anar a viure i que "el tenia al pis, en un expositor". Afegeix: "Si hagués estat ara, els l'hauria dut als del Patrimoni".
Diu que d'ossos se’n trobava pertot al camp aquell quan es llaurava amb el tractor.

És a dir, que el fet que just damunt de l'esglèsia i/o a l'altra banda de la carretera hi havia d'haver més tombes era una probable certesa. Que al límit del camp del Colomer (i segur que també més amunt) han d'anar apareixent més i més trastes, sembla una altra obvietat. Primer van ser unes sitges (vegeu aquí i aquí). Ara aquestes tombes. Espero que Patrimoni Cultural continuï sense perdre pistonada, perquè allò és un terreny realment adobat.

Patrimoni exhuma tres tombes medievals al jaciment de Juverri

El Periòdic d'Andorra
24 de desembre de 2010

El nou reglament d'activitats arqueològiques fixa els principis d'actuació en aquest àmbit

: L'Escola Meritxell: al 2009 van aparèixer restes ceràmiques del Bronze Foto: El Periòdic d'Andorra

Amb els millors auguris: així és com va néixer ahir el reglament d'activitats arqueològiques i paleontològiques, que entrarà en vigor en el termini de quinze dies i que ho farà a més acompanyat de les últimes troballes al jaciment de Juverri: tres tombes medievals que van ser exhumades la setmana passada i que la cap d'Àrea de Protecció del patrimoni immoble, Isabel de la Parte, associava ahir a la necròpoli adajacent a l'església de Sant Esteve. Els tres enterraments van aflorar en els moviments de terres previ a una pròxima intervenció urbanística, i il·lustra segons De la Parte la correcta aplicació dels protocols d'actuació arqueològica que funcionaven fins a la data i que el reglament, insisteix, només ha fet que fixar per escrit: com que la zona de Juverri és tècnicament un Espai de Presumpció Arqueològica –o EPA, que el reglament defineix com «un indret del qual es té indicis que hi pugui haver un jaciment»–, els promotors de la nova obra van avisar preceptivament el servei de Patrimoni de la intervenció imminent. Patrimoni hi va enviar un arqueòleg perquè en fes el seguiment, i així va ser com es va localitzar, identificar i excavar el jaciment. «No es tracta d'aturar les obres, sinó de cooperar per salvar les restes», diu de la Parte. «Com a molt, podem condicionar el ritme de les obres a l'extracció de les restes».

En qualsevol cas, el reglament posa ordre en un àmbit –les excavacions arqueològiques– que ha experimentat un notable auge els últims anys, i compleix a més un dels mandats de la llei del patrimoni arqueològic, ni que sigui amb set anys de retard. «No hi trobarem grans novetats respecte al que ja aplicaven fins ara arqueòlegs i paleontòlegs. Però sí que calia normativitzar aquest àmbit que per llei és de competència estatal, establir els requisits administratius i acadèmics per portar a terme una excavació, i que els professionals s`paiguen quin és el marc legal al qual han d'ajustar la seva actuació». Això no vol dir que fins ara hi hagués barra lliure perquè, diu De la Parte, la llei del patrimoni ja imposava la presència d'un arqueòleg a la mínima sospita que es pogués estar davant d'un jaciment. El que sí que fa el reglament, amb una lloable voluntat pedagògica i clarificadora, és definir els diferents tipus d'intervencions (excavació, prospecció, documentació i conservació; programades, preventives i d'urgència); els requisits per iniciar una excavació (autorització, direcció, titulació); qui pot instigar-la, la documentació i els terminis que cal presentar, així com les obligacions del director de la intervenció, l'abast de la potestat inspectora del Govern, l'informe final i la memòria científica.

El text del reglament es pot descarregar a http://www.bopa.ad/bopa/2010/bop22072.pdf.

El passat, a la vista

Alba Doral
Diari d’Andorra

31 de desembre de 2010

Un dels arqueòlegs, treballant al jaciment

Foto: Diari d'Andorra

Els arqueòlegs de l’àrea de Patrimoni del Govern han portat a terme una intervenció d’urgència –és a dir, no programada– a la zona propera a l’església de Sant Esteve, en ple desenvolupament urbanístic i considerat espai de presumpció arqueològica: el 2009 ja s’hi havien trobat a prop altres dues tombes.

A més, a les proximitats hi ha un altre jaciment, el del camp del Colomer, d’una importància cabdal, ja que podria tractar-se del major assentament del neolític conegut a tot el Pirineu.
Els enterraments ara exhumats, d’època medieval, responen a la mateixa tipologia que els que van centrar l’atenció dels arqueòlegs l’any passat. Com les anteriors, explica Àlex Vidal, membre de l’equip que ha treballat a l’excavació, presenten una orientació oest-est, i una morfologia de construcció similar. I estan situades a una trentena de metres.

Què suposa tot plegat? La nova troballa confirma la de l’any passat, que indicava l’existència d’una necròpoli anterior o contemporània a l’església de Sant Esteve, apunta Vidal. La novetat, que la distància que s’interposa entre les dues exhumacions “permet suposar que es tracta d’un cementiri d’una extensió important”. Similar, per nombre estimat d’enterraments i per extensió, al del Camp del Perot o a l’excavat a la Massana fa tres anys. Amb tot, encara és massa d’hora perquè puguin calcular quina és la superfície real de la necròpoli.

Una forquilla més àmplia

També resulta massa prematur concretar una datació i la relació o no coetània amb el temple. L’església va ser construïda entre els segles XI i XII, mentre que l’època a què correspon el cementiri “només es pot situar, de moment, en una forquilla més àmplia, entre els segles VIII i XII”, segons la informació aportada pel tècnic.
Altres incògnites resten pendents de desentranyar-se. No se sap, per exemple, si els óssos trobats corresponen a homes o dones, ni les seves edats. Com tampoc es coneixen dades dels ocupants de les dues tombes ja conegudes. Les restes antropològiques van ser enviades per analitzar a un laboratori de la Universitat Autònoma de Barcelona, com ho seran probablement aquestes (o la de la Universitat de Barcelona, està per decidir). I en un altre centre d’estudis europeu s’estan portant a terme les anàlisis de carboni 14 per establir una datació precisa.

Perspectives de més troballes

La feina de vigilància de Patrimoni continua, ja que els arqueòlegs preveuen que el subsòl seguirà posant al descobert troballes similars quan es produeixin moviments de terres en l’àrea. “El promotor obrirà un altre tros al gener i la perspectiva és que apareixeran més tombes”, confirma Vidal.

De moment, amb el que ha anat apareixent, els arqueòlegs han seguit el mateix procediment: l’enterrament es documenta, amb fotografies, plànols i esquemes; es buida de restes òssies, que s’envien per fer els estudis als laboratoris, i posteriorment l’àrea excavada queda novament coberta.

Ha estat aquesta una intervenció d’urgència en un any en què no s’ha realitzat cap de les campanyes programades d’excavacions estiuenques, segons van confirmar des de l’àrea de Patrimoni del Ministeri de Cultura. Una sequera que amenaça d’estendre’s a l’any que entra: el finançament dels treballs arqueològics a la Balma del Llunci i el Roc de l’Oral depèn de l’aprovació del projecte de pressupostos presentat pel Govern al Consell General.

Una mica d'humor andorrà

2011-01-20T19:24:00.000+01:00

http://www.picarolad.blogspot.com/

Exposició de divendres passat

2011-01-16T13:14:00.000+01:00

Divendres passat vaig acompanyar el meu amic Jordi Casamajor a l'exposició que fan entre el 14 de gener i el 14 de febrer de 2011.

Es tracta d'un recorregut per una selecció de treballs recents dels fotògrafs Júlia Hernández, Jaume Riba, Martín Blanco i Tony Lara. El Jordi com ja sabeu, es dedica principalment a l'escultura.

El que més m'ha agradat, a banda de l'obra del Jordi, de la què sóc un seguidor incondicional, van ser algunes de les fotos del Jaume Riba. Hi ha dues macrofotografies impreses sobre suport d'alumini realment impressionants.

Casamajor presenta una col·lecció d’escultures d’orants i guerrers. Segueix en la seva línia: ara es tracta de personatges que apareixen amb els braços aixecats, resant, invocant els déus “o al més enllà”, n'hi ha muntats dalt de cavalls, alguns preparats per la lluita. Casamajor segueix bevent de l’art rupestre i l’art de l’antiguitat. Es tracta de terracuites policromades amb pigments.

M'han entrevistat pel blog 'Antaviana'

2011-01-15T21:54:00.002+01:00

Una companya virtual m'ha demanat avui, per sorpresa, si volia ser el "lector del mes" del seu blog Antaviana. La veritat és que de seguida ens hem posat d'acord i la cosa ha estat força fàcil. Resulta que només es tractava de parlar d'una de les meves passions. Estic contentíssim que algú que ni em coneix personalment es preocupi de demanar-me opinió o detalls. Aquest n'és el resultat:

1. Quin fou el teu primer llibre?

Llibre, llibre, així de veritat, atapaït de lletres i amb més de cent-cinquanta pàgines... Possiblement fos Les aventures de Huckleberry Finn de Mark Twain. Era una versió castellana. En dos volums. Gairebé m'hi quedo. Però en aquell moment ja havia llegit infinitat de tebeos i còmics de la Marvel. Aproximadament per aquella época devia començar a llegir també adaptacions en format juvenil de novel·les. No sé segur si va ser primer Huck Finn o El mundo perdido de Sir Arthur Conan Doyle i El misterio del cuarto amarillo de Gastón Leroux.

2. Quin/s llibre/s tens ara a la capçalera del llit?

A la tauleta hi tinc:

Dones d'Andorra (Adelaida Garcia Puy i Montserrat Ronchera Santacreu): transcripcions de converses amb dones (ja de certa edat) d'Andorra
Papelitos (Julio Cortázar): llibre de petits texts o apunts de Cortázar (quaderns, sobretot) en format d'edició no venal, regal de la seva primera dona (l'Aurora Bernárdez)
The Pyramid (Henning Mankell): les primeres aventures del famós inspector Kurt Wallander
Assignment in Andorra (May Mackintosh): una raresa en forma de llibre de policies i serenos
Blaus a la deriva (Manel Gibert): poesia d'un company del Col·lectiu Portella
Luppo Alberto e l'offcina delle erbe: un còmic de Silver que em van regalar aquest estiu a Itàlia
Guia't 2010-2010: una guia de recursos socials del poble en què visc, Sant Julià de Lòria
El sueño del celta (Mario Vargas Llosa): recent regal de Nadal que encara no he pogut encetar
Il deserto dei tartari (Dino Buzzati): un altre regal d'aniversari italià, a penes començat
Llegendes de coves, roques, mar i estanys catalans (Joan Amades): el títol és prou explícit, penso
Papeles inesperados (Julio Cortázar): edició de tetxs rars i/o inèdits preparada pel meu amic Carles Álvarez Garriga
Emmanuel College Magazine 2009-2010: revista del meu antic college de Cambridge

3. Quin és el teu racó preferit per llegir?

M'és igual. A tot arreu em va bé: al llit, al sofà, a la parada del bus, sota una figuera... No m'agrada llegir al water, però.

4. Digues un llibre que no hagis llegit.

No he llegit cap llibre de l'Albert Salvadó.

5. Una lectura inoblidable…

Rayuela (J. Cortázar), El Quijote (Cervantes), The Waste Land (TS Eliot), Berlin Alexanderplatz (Alfred Döblin), An Imaginary Life (David Malouf), Un metge rural (Franz Kafka), La casa verde (Vargas Llosa), Gulliver's Travels (J. Swift), Ficciones (Jorge Luis Borges), Moby Dick (H. Melville)...

Un home, un munt de projectes

2011-01-15T20:11:00.003+01:00

L'home és en Pàmies, Víctor Pàmies (aka "Parèmies"). El munt de projectes, impossible de detallar. Informem tan sols del darrer...

Tot comença així. L'amic Víctor Pàmies m'envia la següent carta:

Benvolguts/udes,

L'inici de l'any és un bon moment per plantejar-se reptes i iniciar projectes i jo vull esprémer al màxim aquest 2011 que comença.

És per això que us vull fer partícips d'una iniciativa novedosa en la qual m'he embrancat i que m'ha de permetre publicar la primera obra escrita del meu entramat paremiològic. Durant la recollida de dades per al Top ten de refranys catalans, molts em preguntàveu si no tenia cap llibre publicat i us deia que la meva aposta per Internet era ferma i decidida i que no havia trobat el moment per plasmar tota aquesta feina en paper. Ara estic en disposició de fer el salt cap al món del llibre i us demano la vostra col·laboració.

La plataforma que us vull presentar es diu Verkami i és una plataforma de crowdfunding, un lloc que posa en contacte emprenedors i mecenes per facilitar el microfinançament de projectes a través d'un entorn modern, amb la disponibilitat de les eines 2.0 i la seguretat de la banca electrònica (Catalunya Caixa). És la primera d'aquestes característiques en català (també s'hi pot navegar en castellà i en anglès).

Allà hi he obert un projecte per materialitzar l'autopublicació d'un llibre en el qual vaig començar a treballar als meus inicis professionals com a paremiòleg: Amb cara i ulls, un diccionari de dites i refranys referits a l'ull. He reprès aquell manuscrit, l'he actualitzat amb les informacions de què disposo ara, l'he maquetat i us demano col·laboració per poder-lo veure publicat.

Serà un publicació rigorosa, de qualitat, amb registre d'ISBN i uns continguts dels quals em faig responsable al 100%.

Per aconseguir-ho necessito que almenys 200 persones vulgueu tenir aquest llibre. Això em garanteix el tiratge mínim per fer una edició limitada.

Durant els 4 primers dies, més de 40 persones ja han cregut en la iniciativa i han permès recollir més del 25% total del cost del projecte.

I la manera de posar-vos en contacte amb mi i el llibre és a través de Verkami. Hi tinc un espai per presentar el projecte, amb un vídeo promocional, una explicació exhaustiva de tot el projecte, un blog, que podeu seguir a través de la subscripció per RSS, on aniré penjant les novetats, també hi ha un espai per a les preguntes que em vulgueu fer i està adaptat perquè les novetats puguin ser seguides des del Facebook o el Twitter.

El projecte serà viu a Verkami durant 40 dies. Durant aquest temps he d'aconseguir el finançament del projecte a través de les vostres aportacions. Hi ha un sistema de compensacions per a diferents imports, que van des dels 5 euros mínims. Jo crec que l'aportació ideal són els 20 euros que us donen dret a rebre un llibre en mà, signat i dedicat, d'aquest primer tiratge inicial.

Tot el sistema de pagament es fa a través d'un entorn segur de Catalunya Caixa, a través del pagament amb targeta autoritzada per a fer transaccions per Internet i el càrrec del pagament no es farà efectiu fins passats aquests 40 dies, només en el cas que s'hagi assolit l'objectiu final.

Moltes gràcies per la vostra atenció i no cal que us demani que us agrairé qualsevol aportació econòmica que vulgueu fer al projecte i tota la difusió que pugueu fer d'aquesta iniciativa entre els vostres coneguts que penseu que els pugui resultar d'interès.

Rebeu una abraçada ben cordial.

Víctor Pàmies i Riudor
vpamies@gmail.com
http://vpamies.blogspot.com

Enllaços d'interès

Verkami - http://www.verkami.com
Projecte Amb cara i ulls a Verkami - http://www.verkami.com/projects/18-amb-cara-i-ulls-diccionari-de-dites-i-refranys-sobre-l-ull
Blog del projecte Amb cara i ulls - http://www.verkami.com/projects/18-amb-cara-i-ulls-diccionari-de-dites-i-refranys-sobre-l-ull/blog
Vídeo divulgatiu a Vimeo.com - http://www.vimeo.com/17581312
Escrit divulgatiu a Raons que rimen sobre Verkami - http://vpamies.blogspot.com/2011/01/help-necessito-el-vostre-ajut.html
Escrit de presentació al blog Raons que rimen del meu projecte d'autopublicació - http://vpamies.blogspot.com/2011/01/verkami-amb-cara-i-ulls-diccionari-de.html

Quan vas al lloc en qüestió, trobes el següent (entre d'altres coses):

Vídeo Verkami - Amb cara i ulls from Víctor Pàmies Riudor on Vimeo.

Descripció del projecte

La idea és finançar l'autoedició d'un llibre d'unes 100-150 pàgines, en format diccionari, amb pròleg, introducció, cos del diccionari, índexs idiomàtics finals i bibliografia utilitzada, sobre dites i frases fetes referides a l'ull. N'hi ha centenars, de refranys, que contenen la paraula ull!

La meva intenció és mostrar-les en format de diccionari i aportar informació relativa al significat, equivalents idiomàtics, sinònims i altres curiositats de cadascuna d'aquestes expressions.

Porto més de 15 anys dedicats a l'estudi i recollida de refranys i frases fetes i des de fa uns 3 anys que m'he decidit a divulgar-ho i compartir-ho a través d'Internet, amb l'obertura d'un portal sobre paremiologia catalana i un seguit de blogs especialitzats i diversificats

Molts lectors i seguidors em demanen si tinc algun llibre publicat, perquè no és el mateix poder-ho consultar per pantalla que tenir un llibre.

Des de l'any 1997 tinc elaborats uns vocabularis sobre parèmies de diferents parts del cos humà, en format diccionari, i penso que és un material prou interessant per iniciar la meva aventura editorial. El de l'ull, que presento aquí com a projecte, per exemple, és un recull de vora 600 dites.

He avaluat l'execució del projecte en 4.000 euros. D'aquí han de sortir les despeses de la confecció i edició del llibre, la distribució, i les comissions i taxes per dur el projecte a bon port (IVA, dipòsit legal, ISBN, les comissions de Verkami i de l'entitat bancària que fa de mitjancera dels pagaments, etc.).

La idea és trobar 200 persones que vulguin rebre un llibre d'unes 100-150 pàgines en mà (a casa, dedicat per mi, amb els ports pagats o en mà en algun dels actes públics de promoció del llibre que es faran un cop editat), per 20 euros.

Intento ajustar molt la despesa real inevitable pequè el projecte resulti fàcilment viable. En fer un tiratge de 500 llibres (mínim recomanable) em permet poder jugar amb ofertes de padrinatge per rebre 2, 3 o més llibres a un preu més ajustat. La resta de llibres que em quedessin serien el meu possible guany en aquest projecte.

Tot aquest projecte serà promogut a través de les xarxes socials i la Internet 2.0 actual: el públic potencial arribarà a través dels seguidors dels meus blogs (més de 170 en el blog personal Raons que rimen, en aquests moments), dels subscriptors RSS del blog (uns 350 més en aquest moments, que reben l'actualització de qualsevol entrada del meu blog), la pàgina de paremiologia que tinc al Facebook (amb més de 800 seguidors) i el meu perfil personal (amb 450 amics), missatges curts al Twitter (amb més de 300 seguidors), els meus contactes de networking, i els seguidors i persones interessades en el meu projecte del Top ten dels refranys catalans, un estudi sobre l'actualitat i vitalitat dels refranys a l'actualitat, determinat a través de 1.200 enquestes fetes a través d'Internet.

Evidentment, jo ja he fet la meva petita contribució al projecte. Aquesta em sembla una manera collonuda de tirar endavant projectes. El lloc que permet fer-lo possible (Verkami) em sembla d'una senzillesa i intel·ligència tan òbvies que planteja la pregunta (no menys òbvia) de "com és que ningú [a Catalunya] havia muntat res de semblant?". Felicitats al Víctor, és clar. Felicitats també als qui hi ha darrere de Verkami. Molta merda a tots!

Ullals

2011-01-15T19:12:00.003+01:00

El Macip treu llibre nou (i en van...). Ullals. Quin títol més contundent. No l'he llegit, és clar. No sé quan podré fer-ho. Aquest l'ha escrit a quatre mans. La cosa pinta bé, eh? De moment, la informació que tenim és aquesta: el Macip té (o tindrà) llibre nou al carrer ben aviat i la sinopsi que ha publicat via un apunt al seu blog ens remet a un territori de patamolls entre la realitat i la ficció carregadíssim de suspense. Us mantindré informats dels moviments. Us deixo en la companyia d'un dels autors del llibre:

Ensenyem els Ullals

La Galera anuncia oficialment avui les primeres novetats del 2011, entre elles la sortida d'Ullals el proper 15 de març. Què us sembla la coberta? Impactant, no? Per anar fent boca, aquí teniu els detalls, trets del catàleg de novetats de primavera.

Ullals
Salvador Macip / Sebastià Roig

Data de publicació: 15/03/2011
PVP: 16,95 euros
PÀGINES: 256
Idiomes: català i castellà

Premi Joaquim Ruyra de Narrativa Juvenil 2010

Ullals, un thriller inspirat en fets reals escrit a quatre mans, ple de fantasia i terror.

Salvador Macip i Sebastià Roig són els guanyadors del premi Joaquim Ruyra 2010 amb Ullals, un thriller trepidant, ple de fantasia i terror. L’any 2006, els diaris van publicar la notícia dels presumptes maltractaments patits per uns nois estrangers en un reformatori de característiques molt especials, situat en un terreny escabrós de l’Alt Empordà. L’entorn isolat, les condicions higièniques en què vivien i la disciplina emprada amb els alumnes suggerien una atmosfera digna d’un malson. Ullals es va inspirar en alguns d’aquests elements i els va utilitzar com a punt de partida per a construir una ficció impactant i addictiva. Un veritable page-turner que no es pot deixar fins la darrera pàgina. Una obra que va molt més enllà de la literatura juvenil i és equiparable al millor Stephen King; per tant, el seu públic potencial és universal.

SINOPSI: En Vicent és un adolescent de classe alta molt acostumat a fer el que vol. El seu pare sent que ha perdut el control sobre ell i pren una mesura radical: enviar-lo a uns campaments exclusius, famosos entre l’elit pel seu èxit en reeducació de joves conflictius.

En Vicent comprova ben aviat els seus mètodes quan el fan passar hores tancat en un tuguri on a penes hi cap i no pot ni moure’s. A poc a poc s’haurà d’anar adaptant a un món malsà de disciplina cruel i extrema. Però en Vicent veurà que tot això no és, ni de bon tros, el pitjor que li pot passar. Aviat tindrà notícia d’unes misterioses criatures, salvatges i assassines, que assetgen les instal·lacions. I, també, que els seus companys de campament són poc més que carn de canó.

Artistes de la Viquipèdia

2011-01-15T13:12:00.002+01:00

Artistes de la Viquipèdia,

Si sou editors de Viquipèdia, us demano per favor que passeu per aquí David Gálvez Casellas i em feu un maleït cop de mà. És a dir que si trobeu la manera de contribuir a l'article (ep, de bon rotllo, eh, que per trinxar-lo no cal), sigueu benvinguts: referències, vincles, etc.

O a l'inrevés: si des d'algun article o entrada vostra voleu fer referència a la pàgina David Gálvez Casellas de Viquipèdia, endavant les atxes.

És que es veu que des del punt de vista d'un article de Viquipèdia, aquest sobre la meva faceta literària és una mena de caqueta.

Si en sabeu i us ve de gust, us demano sispli que sigueu generosos.

Mireu què he trobat dins d'un bagul...

2011-01-13T00:26:00.003+01:00

Todo en un punto

Con arreglo a los cálculos iniciados por Edwin P Hubble sobre la velocidad del alejamiento de las galaxias, se puede establecer el momento en que toda la materia del universo estaba concentrada en un solo punto, antes de empezar a expandirse en el espacio.

Naturalmente que estábamos todos allí –dijo el viejo Qfwfq–, ¿y dónde íbamos a estar, si no? Que pudiese haber espacio, nadie lo sabía todavía. Y el tiempo, ídem: ¿qué quieren que hiciéramos con el tiempo, allí apretados como sardinas?

He dicho "apretados como sardinas" por usar una imagen literaria: en realidad no había espacio, ni siquiera para estar apretados. Cada punto de nosotros coincidía con cada punto de los demás en un punto único que era aquel donde estábamos todos. En una palabra, ni siquiera nos molestábamos, salvo en lo que se refiere al carácter, porque, cuando no hay espacio, tener siempre montado en las narices a un antipático como el señor Pber_t Pber_d es de lo más cargante.

¿Cuántos éramos? Bueno, nunca pude saberlo, ni siquiera aproximadamente. Para contar hay que poder separarse por lo menos un poquito uno de otro, y nosotros ocupábamos todos el mismo punto. Contrariamente a lo que podría parecer, no era una situación que favoreciese la sociabilidad; sé que por ejemplo en otras épocas los vecinos se frecuentan; allí, en cambio, como todos éramos vecinos, no había siquiera un buenos días ni un buenas noches.

Cada uno terminaba por tener trato solamente con un número restringido de conocidos. Los que yo recuerdo son sobre todo la señora Ph(i)Nk_o, su amigo De XuaeauX, una familia de emigrados, los Z'zu, y el señor Pbern Pbern que he nombrado. Había también la mujer de la limpieza –"adscrita a la manutención" la llamaban–, una sola para todo el universo, dado lo reducido del ambiente. A decir verdad, no tenía nada que hacer en todo el día, ni siquiera quitar el polvo –dentro de un punto no puede entrar ni un granito de polvo– y se desahogaba en continuos chismes y lamentos.

Con estos que les he nombrado ya hubiera habido supernumerarios; añadan, además, las cosas que debíamos tener allí amontonadas: todo el material que después serviría para formar el universo, desmontado y concentrado de manera que no conseguías distinguir lo que después pasaría a formar parte de la astronomía (como la nebulosa de Andrómeda), de lo que estaba destinado a la geografía (por ejemplo, los Vosgos) o a la química (como ciertos isótopos del berilo). Además, se tropezaba siempre con los trastos de la fablia Z'zu, catres, colchones, cestas: estos Z'zu, si uno se descuidaba, con la excusa de que eran una familia numerosa hacían como si no hubiera más que ellos en el mundo, pretendían incluso tender cuerdas a través del punto para poner a secar la ropa.

Pero también los otros tenían su parte de culpa con los Z'zu, empezando por la calificación de "emigrados" basada en el supuesto de que mientras los demás estaban allí desde antes, ellos habían venido después. Me parece evidente que éste era un prejuicio infundado, pues no existía ni un antes ni un después ni otro lugar de donde emigrar, pero había quien sostenía que el concepto de "emigrado" podía entenderse al estado puro, es decir, independientemente del espacio y del tiempo.

Era una mentalidad, confesémoslo, limitada, la que teníamos entonces, mezquina. Culpa del ambiente en que nos habíamos formado. Una mentalidad que se ha mantenido en el fondo de todos nosotros, fíjense: sigue asomando todavía hoy, cuando por casualidad dos de nosotros se encuentran –en la parada del autobús, en un cine, en un congreso internacional de dentistas– y se ponen a recordar aquellos tiempos. Nos saludamos –a veces es alguien que me reconoce, a veces yo reconozco a alguien– y de pronto empezamos a preguntar por éste y por aquél (aunque cada uno recuerde sólo a algunos de los que recuerda el otro) y así se reanudan las disputas de una época, las maldades, las difamaciones. Hasta que se nombra a la señora Ph(i)Nko –todas las conversaciones van a parar siempre allí– y entonces de golpe se dejan de lado las mezquindades y uno se siente como elevado por un entemecimiento beatífico y generoso. La señora Ph(i)Nko, la única que ninguno de nosotros ha olvidado y que todos añoramos, ¿dónde ha ido a parar? Hace tiempo que he dejado de buscarla: la señora Ph(i)Nko; su pecho, sus caderas, su batón anaranjado, no la encontraremos más, ni en este sistema de galaxia ni en otro.

Que quede bien claro, a mí la teoría de que el universo, después de haber alcanzado un grado extremo de enrarecimiento, volverá a condensarse y que, por lo tanto, nos tocará encontrarnos en aquel punto para recomenzar después, nunca me ha convencido. Y, sin embargo, son tantos los que cuentan solamente con eso, los que siguen haciendo proyectos para cuando estemos todos de nuevo allí. El mes pasado entro en el café de aquí de la esquina, ¿y a quién veo? Al señor Pbert Pberd. –¿Qué cuenta de bueno? ¿Qué anda haciendo por aquí? –Me entero de que tiene una representación de material plástico en Pavía. Está tal cual, con su diente de oro y los tirantes floreados. –Cuando volvamos allá –me dice en voz baja– habrá que fijarse para que esta vez cierta gente quede afuera... Usted me entiende: esos Z'zu...

Hubiera querido contestarle que esta conversación ya se la he escuchado a más de uno, con el añadido: "Usted me entiende... el señor Pbert Pberd..."

Para no dejarme arrastrar por la pendiente, me apresuré a decir: –Y a la señora Ph(i)Nko, ¿cree que la encontraremos?

–Ah, sí... A ella sí... –dijo enrojeciendo.

El gran secreto de la señora Ph(i)Nko es que nunca ha provocado celos entre nosotros. Ni tampoco chismes. Que se acostaba con su amigo, el señor De XuaeauX, era sabido. Pero en un punto, si hay una cama, ocupa todo el punto; por lo tanto, no se trata de acostarse, sino de estar en la cama, porque todo el que está en el punto está también en la cama. Por consiguiente, era inevitable que ella se acostara también con cada uno de nosotros. Si hubiera sido otra persona, quién sabe cuántas cosas se habrían dicho a sus espaldas. La mujer de la limpieza estaba siempre dando rienda suelta a la maledicencia, y los otros no se hacían rogar para imitarla. De los Z'zu, para no variar, las cosas horribles que había que oír: padre hijas hermanos hermanas madre tías, no había insinuación retorcida que los parara. Con ella, en cambio, era distinto: la felicidad que me venía de la señora Ph(i)Nko era al mismo tiempo la de esconderme yo puntiforme en ella, y la de protegerla a ella puntiforme en mí, era contemplación viciosa (dada la promiscuidad del converger puntiforme de todos en ella) y al mismo tiempo casta (dada la impenetrabilidad puntiforme de ella). En una palabra, ¿qué más podía pedir?

Y todo esto, así como era cierto para mí, valía también para cada uno de los otros. Y para ella: contenía y era contenida con la misma alegría, y nos acogía y amaba y habitaba a todos por igual.

Estábamos tan bien todos juntos, tan bien, que algo extraordinario tenía que suceder. Bastó que en cierto momento ella dijese: –¡Muchachos, si tuviera un poco de espacio, cómo me gustaría amasarles unos tallarines! –Y en aquel momento todos pensamos en el espacio que hubieran ocupado los redondos brazos de ella moviéndose adelante y atrás con el rodillo sobre la lámina de masa, el pecho de ella bajando lentamente sobre el gran montón de harina y huevos que llenaba la ancha tabla de amasar mientras sus brazos amasaban, amasaban, blancos y untados de aceite hasta el codo; pensamos en el espacio que hubiera ocupado la harina, y el trigo para hacer la harina, y los campos para cultivar el trigo, y las montañas de las que bajaba el agua para regar los campos, y los pastos para los rebaños de terneras que darían la carne para la salsa; en el espacio que sería necesario para que el Sol llegase con sus rayos a madurar el trigo; en el espacio para que de las nubes de gases estelares el Sol se condensara y ardiera; en la cantidad de estrellas y galaxias y aglomeraciones galácticas en fuga por el espacio que serían necesarias para tener suspendida cada galaxia, cada nebulosa, cada sol, cada planeta, y en el mismo momento de pensarlo ese espacio infatigablemente se formaba, en el mismo momento en que la señora Ph(i)Nko pronunciaba sus palabras: –...los tallarines, ¡eh, muchachos!–; el punto que la contenía a ella y a todos nosotros se expandía en una irradiación de distancias de años–luz y siglos–luz y millones de milenios–luz, y nosotros lanzados a las cuatro puntas del Universo (el señor Pbert Pberd hasta Pavía), ella disuelta en no sé qué especie de energía luz calor, ella, la señora Ph(i)Nko, la que en medio de nuestro cerrado mundo mezquino había sido capaz de un impulso generoso, el primer "¡Muchachos, qué tallarines les serviría!", un verdadero impulso de amor general, dando comienzo a la vez al concepto de espacio y al espacio propiamente dicho, y al tiempo, y a la gravitación universal, y al universo gravitante, haciendo posibles millones de soles, y de planetas, y de campos de trigo, y de señoras Ph(i)Nko dispersas por los continentes de los planetas que amasan con los brazos untados y generosos y enharinados y desde aquel momento perdida y nosotros llorándola.

Italo Calvino, Las cosmicómicas

(Trad. de Aurora Bernárdez)

Si mai fos el cas, deixaria un cadàver prou decent a la posteritat

2011-01-10T09:18:00.000+01:00

Autor: Roberto Fludd de la Nuez. Escriptor. Autor de novel·la negra. Blogaire fantasmal inclinat a l'erotisme. Traductor (?). Se'n tenen escassíssimes dades biogràfiques. Alguna carta el situa residint al carrer Bailèn de Barcelona. El nom potser sigui només un pseudònim. De vegades signa Roberto de la Nuez. De vegades Fludd apareix entre cometes, com si fos un malnom.

Equivalent [ES]: Si se diera el caso, dejaría un cadáver bastante decente a la posteridad.

Equivalent en versió expandida [ES]: Llevaba puesto mi traje azul oscuro. El único que me queda. Había intentado mejorar la apariencia de mis zapatos pasándoles un trapo húmedo. Hace años que no tengo betún. Ni siquiera estoy seguro de que el betún aún exista. Mi doble en el espejo me quería convencer de que iba decentemente peinado y afeitado. Lástima del ojo morado. Casi me sentía sobrio. Mi aspecto difería un poco del de costumbre. Aquella mañana me parecía bastante al director que una vez fui. No sabía a ciencia cierta si estaba a punto de cobrar un cheque de 250.000 euros o a encontrarme de frente con la muerte. Fuera cual fuera el desenlace, mi aspecto no estaba del todo mal. Si se diera el caso, dejaría un cadáver bastante decente a la posteridad.

Citació en versió expandida: Duia posat el meu vestit blau fosc. L’únic que em queda. Havia intentat millorar l’aparença de les meves sabates passant-les-hi un drap humit. Fa anys que no tinc betum. Ni tan sols estic segur que encara existeixi el betum. El meu doble al mirall em volia convèncer que anava decentment pentinat i afaitat. Llàstima de l’ull de vellut. Gairebé em sentia sobri. El meu aspecte diferia del d’habitud. Aquell matí m’assemblava força al director que una vegada vaig ser. No sabia del cert si estava a punt de cobrar un xec de 250.000 euros o a trobar-me de cara amb la mort. Fos quin fos el desenllaç, el meu aspecte no estava del tot malament. Si mai fos el cas, deixaria un cadàver prou decent a la posteritat.

Font: Novel·la Todo es incierto (Dead Letters Editors, Barcelona, 2010).

Nota: Aquesta citació és una picada d'ull a la citació Viu de pressa, mor jove i llega un cadàver atractiu, publicada al Diccitionari el 26 de desembre de 2010.

Viu de pressa, mor jove i llega un cadàver atractiu

2011-01-09T08:53:00.000+01:00

Entrada redactada pel Diccitionari el 26 de desembre del 2010.

Autor: probablement fos Willard Motley, un escriptor afro-estatunidenc nascut al si d'una família benestant el 1909 o el 1912 (depenent de les fonts). Va crèixer a Chicago, al barri d'Englewood, en una de les poques cases d'afro-estatunidencs que residien allí.

Equivalent [EN]: Live fast, die young and leave a good-looking corpse [behind].

Nota: La frase "Live fast, die young and leave a good-looking corpse" (sense el "behind") la va pronunciar el 1949 l'actor John Derek a la pel·lícula Knock on Any Door (amb Humphrey Bogart i dirigida per Nicholas Ray). Curiosament, Ray va dirigir més tard James Dean, qui va passar a ser admirat per vàries generacions per haver adoptat accidentalment una part del consell de Derek (desconeixem com va quedar el cadàver). El guió fou escrit per John Monks, Jr. i estava basat en una novel·la de Willard Motley. Motley és qui realment forja l'expressió per a la posteritat. Parlem aquí del moment a partir del qual la frase va passar a tenir copyright i més o menys la forma actual, perquè és sabut que altres variacions ("Live fast and die young" i altres) es poden traçar en la seva forma oral a partir dels primers anys del segle XX.

La frase ha estat motiu de reciclatge. Al guió de True Romance (Amor a boca de canó) escrit per Quentin Tarantino, el personatge Clarence (Christian Slater) utilitza la citació amb inclusió de la paraula "behind". Diu la frase en referència a Elvis i les seves pel·lis, si no recordo malament.

Font: Citació inspirada per la de Joan Fuster de més avall.

Forat generacional

2011-01-08T10:23:00.004+01:00

Forat generacional.

De tant en tant hi ha esquerdes que ens fan comprendre el que ens entestem a ignorar. Pensem que som com els nostres fills: esquiem amb ells, escoltem part de la música que ells escolten, sabem fer anar la Wii, el mòbil i l'ordinador... Però l'escletxa hi és.

L'altre dia li vaig arreglar a la meva filla Laura (12 anys) un tocadiscs que té a la seva habitació. El tocadiscs forma part d'una cadena de música de quan jo era jove (reproductor de CD, doble pletina de casset, ràdio, amplificador, equalitzador).

S'havia esgangalat la goma que fa de corretja de transmissió i mou el plat. Per sort, tenia a casa una altra cadena vella que m'havien donat mons pares i el que vaig extirpar d'una em va servir per reparar l'altra.

El cas és que arran del fet que ara la Laura tenia tocadiscs, va estar escoltant força un dels meus discs clàssics de Bob Marley, Uprising. En preguntar-li al cap d'uns dies si li agradava el disc, em va respondre: "Sí, però és molt curt." Se'm va encendre el llumet. Li vaig dir: "Saps que els disc té una cara A i una cara B, oi?". Evidentment, no en tenia ni la més mínima idea. No sabia ni què era això de la cara B. El seu únic referent rígid era el CD, que només té una cara. Ho vaig trobar alliçonador: per la mateixa regla de tres qualsevol altre paradigma o referent cultural és susceptible de canviar de manera radical d'una generació a l'altra fins a quedar obsolet. La meva filla no sabia que els discs de vinil es giraven. Mai no va menester saber-ho.

Avui, per cert, llegia a la premsa això sobre la defunció definitiva del DVD.

Morir-se massa jove és un error. Morir-se massa vell, també. En general, morir-se és sempre un error...

2011-01-08T09:42:00.001+01:00

Entrada del Víctor Pàmies al Diccitionari que generà una rèplica meva i que ara desemboca encara en un afegit.

Autor: Joan Fuster i Ortells (Sueca, Ribera Baixa, 23 de novembre de 1922 - 21 de juny de 1992), escriptor valencià.

Citació completa: MORIR: Morir-se massa jove és un error. Morir-se massa vell, també. En general, morir-se és sempre un error. El mal és que podríem dir això mateix respecte al fet de viure.

Font: Vista al carallibre d'un llibreaddicte.

Encara hi ha esperança

2011-01-06T11:21:00.003+01:00

Va, feu-los cantar això al 95% dels nenets (i nenetes) aquestos de l'Operación Triunfo...

Molt bonic, Esperanza, molt bonic. Com de senzill fas que sembli cantar collonudament bé una cosa força complicada. I resulta que toques esplèndidament el baix (i el contrabaix, ens consta). I al damunt, fas goig de mirar.

En fi, nois, la música escenificada pot ser un gran plaer. Es-pe-ran-za. Tu nombre me sabe a gloria.

Bona entrada d'any!

Lectura

2011-01-02T22:01:00.003+01:00

Aquests dies que he disposat d'una mica més de temps del que és habitual, he retornat a una de les meves grans passions. M'ha acompanyat des de l'adolescència i ha condicionat moltes de les tries vocacionals que he fet: estudis, ciutats, afanys, amics, etc. Sí, he tornat a llegir.

Què?

Doncs he tingut la sort de poder llegir una novel·la inèdita d'un company. M'ha sorprès molt favorablement. Es diu Fragments (no us en desvetllo, de moment, el subtítol ni l'autor) i estarà a la venda d'aquí a pocs mesos.

He llegit també la darrera novel·la de l'Albert Villaró, La primera pràctica, que també m'ha agradat. L'Albert és un bon escriptor. Fa temps que el segueixo i m'agrada gran part de la seva obra. Penso que he llegit tots els seus llibres a banda de L'any dels francs que, per cert, hi ha qui em diu que és la seva millor producció. Sempre dic que me la reservo per un bon moment. En fi, de tot plegat em quedo fins ara amb Obaga, La selva moral (la meva favorita), Les ànimes sordes i aquesta darrera. De La primera pràctica només m'hagués agradat (és una questió de gustos) que el tancament de la trama més contemporània fos més obert, menys happy ending. Però ja us ho dic: a banda d'això, la novel·la m'ha semblat ben trabada, sense algunes de les minúcies que m'havien "molestat" a Blau de Prússia. Li desitjo molts èxits. Segueix escrivint, Albert!

He llegit també una altra obra d'una escriptora amiga, la Rosa Ribas, que segueix treballant de manera molt sòlida i solvent. Me la va regalar l'altre dia i al dia següent ja me l'havia injectada. Es titula La detective miope i és una falsa novel·la de detectius amb una trama lleugera, un pèl estripada i, sobretot, molt divertida. Ep, quid pro quo: Portella ja és a les seves mans.

També he aprofitat per tancar el tercer volum de la saga de la Salander i el Blomkvist, La reina en el palacio de las corrientes de aire (títol que encara no he aconseguit comprendre), que tenia engegat des de ves-a-saber-quan. Malgrat les tares i exageracions de la trama (de vegades em sobta la similitud caricatural amb alguns detalls de la saga del James Bond, sobretot pel que fa als personatges), segueixo pensant que els tres volums estan suficientment ben escrits no només per mantenir-te enganxat, sinó per fer-te recaure en una continuació (quan n'hi ha).

Pendents? Sí, sempre: segur, The Pyramid, de Henning Mankell; probable, El sueño del celta, de Mario Vargas Llosa.

Text del discurs de Joan Peruga a l'acte de presentació de 'Portella' a la Seu

2010-12-26T11:56:00.012+01:00

Al·locució dirigida per l'escriptor Joan Peruga, president del col·lectiu Portella, al públic assistent (lloat sigo lo Corder!) a la presentació del primer número de la revista Portella el 14 de desembre de 2010 a la sala polivalent del Centre Cívic del Passeig de la Seu d'Urgell. L'acte de presentació vam fer-lo amb la col·laboració de la regidoria de Cultura de l'Ajuntament de la Seu i va comptar amb la intervenció del regidor Miquel Colom i dels portellans Txema Díaz-Torrent i Manel Gibert.

Bona nit,

En primer lloc, volia donar les gràcies a l’Ajuntament de la Seu, i de manera especial al Miquel Colom pel seu suport al nostre projecte, i a l'Albert Galindo i a l'Andreu Campillo, tècnics de cultura, per l’ajut a l'hora organitzar aquest acte que ens dóna l’oportunitat de presentar la revista Portella Andorra Lletres Arts avui.

Gràcies també a tots vosaltres per acompanyar-nos.

Us adreço unes paraules inicials, molt breus, en nom del col·lectiu Portella, que edita la revista, i del qual formem part el Txema Díaz-Torrent, el David Gálvez, el Manel Gibert, l’Iñaki Rubio, la Roser Suñé, el Quim Torredà i, un servidor, Joan Peruga.

Us parlo en qualitat de president del col·lectiu, sense gaire més mèrit que ser el membre de més edat.

L’edat, ja ho sabeu, no acostuma a fer-nos més savis, però sí que ens dóna experiències o, si voleu, simplement vivències i jo, com a historiador i com a escriptor, he acumulat ja unes quantes trobades, taules rodones, col·laboracions... amb creadors, amb gent de la cultura, en el sentit més ampli, de totes aquestes valls que, sense importar gaire per on passen les línies que la història ha marcat per fer de fronteres, ens hem trobat, de tant en tant, per parlar de les coses que ens interessen, que ens motiven, que ens preocupen o que ens emocionen.

Puc nomenar actes a Martinet, a la Vall de Cardós, a Tírvia… aquí a la Seu…a la vall d’Àneu... a Organyà… a Ortedó… a Prada..., a la biblioteca de la placeta Sant Esteve d’Andorra la Vella… alguna nit literària divertida a Ordino… o recordar encara el gust d’una cervesa a la Fada Ignorant mentre es recitaven uns poemes…

Quan ens vam començar a reunir per parlar de la possibilitat de fer una revista de cultura, i aquella idea forassenyada va anar prenent forma, vam tenir sempre molt present que encara que a la capçalera posés Andorra Lletres Arts, aquest Andorra havia de tenir un sentit ampli, havia d’abraçar tot el territori que acabo d’esbossar amb uns pocs noms i que es completa, en un mapa dilatat i lliure, amb tots els altres llocs i moments que vosaltres teniu ara en ment i amb els que podem afegir en el futur.

La foto del Jaume Riba que il·lustra les pàgines d’una mena de manifest que hem posat a l’inici de la revista, on expliquem què volem fer i per què ho fem ara, és de la Portella de la Portelleta. Doncs bé, la Portella dels Portellans vol ser això, una fita més, un nou lloc on la gent d’aquestes muntanyes ens puguem trobar per intercanviar experiències, projectes i afanys. Perquè creiem que, malgrat la crisi recurrent, és un moment molt fèrtil i hem de deixar constància escrita de la nostra vitalitat. Ens hem de sentir orgullosos, presumir si cal, de la quantitat i la qualitat de les coses que es couen en aquest racó de món, altres cops oblidat, i projectar-les més enllà d’aquell mapa imaginari.

I ens agradaria, o m’agradaria, perquè és un desig personal que té a veure també amb el temps, que Portella actués com un cert antídot contra la precipitació excessiva que ens afecta, potser de manera més intensa als que vivim a Andorra, i que no convé s’escampi per altres valls. Un vertigen que fa que, sovint, tot vagi massa ràpid, i que no ens doni temps a assaborir tot allò que fem amb encert o a aprendre dels errors i rectificar si cal.

I ja sabeu que no vull expressar cap nostàlgia d’altres temps i d’altres ritmes. Som en el moment que ens ha tocat viure i el futur s’albira encara més líquid i canviant. Però podem ser hàbils i aprofitar aquestes eines i situacions noves per saltar amb facilitat les fronteres, per passar àgils les portelles i per intensificar els intercanvis i les trobades. I per no perdre de vista que, per sobre de tot, es tracta de gaudir amb delit i calma de la bellesa d’un territori, de la riquesa d’un llegat i de la vitalitat d’una gent extraordinaris.

Bé, deixo que el Txema i el Manel us expliquin per on hem començat en aquest primer número i us convidin a participar en la nostra aventura.

Gràcies de nou.

Talking to me? Doncs que passi un bon Nadal

2010-12-25T19:43:00.000+01:00

Discurs de Joan Peruga a l'acte de presentació de 'Portella' a Andorra

2010-12-24T12:32:00.004+01:00

Al·locució dirigida per l'escriptor Joan Peruga, president del col·lectiu Portella, al públic assistent (beneïts sigon!) a la presentació del primer número de la revista Portella el 30 de novembre de 2010 al Centre de Congressos i Exposicions d'Andorra la Vella.

Bona nit,

A l’escola de la meva infantesa, les hores d’esbarjo eren extraordinàries. El mestre don Manuel, que tenia sempre un posat adust de tristesa i de fred als ossos, ens obria la porta de l’aula i ens aviava a rodar pels afores del poble. Enmig de les hortes i dels secans, ens dedicàvem a practicar jocs cada temporada diferents, nascuts de la imaginació d’un temps sense joguines i pautats per la roda de les estacions. Quan arribava la primavera, corrien pels camps de cereals a punt d’espigar i, amb les bates tacades de tinta, convertides de sobte en instruments científics, provaven d’atrapar els insectes i els ocells que niaven als bancals de l’ordi i del blat.

No sóc capaç de trobar cap altre record tan lluminós, tan intens d’aquella època com les ales multicolors d’una papallona brillant als plecs de la roba trista i vulgar de l’uniforme. M’hi podia passar moltes hores contemplant-la.

Malauradament, però, des de la porta de l’escola el mestre picava de mans i amb aquell senyal donava per acabada la nostra formació i ens obligava a retornar a l’aula.

Els darrers mesos, els membres del col·lectiu Portella, als quals passo llista perquè no s’hagin demorat amb la premsa: la Roser Suñé el Manel Gibert, el Quim Torredà, el David Gálvez, el Txema Díaz-Torrent, l’Iñaki Rubio i jo mateix, Joan Peruga, hem dedicat moltes hores a empaitar pitavoles i papallones. Hem voltat lliurement pel territori màgic de la creativitat que, de vegades, se’ns presentava una mica esquiu i d’altres frondós i acollidor. Hem procurat cercar els poemes, els relats, les imatges més brillants... nostres i de col·laboradors d’Andorra i d’arreu.

Quina satisfacció indescriptible quan les propostes i els afanys quedaven recollits en una frase rodona, en el regal d’un poema inèdit, en una fotografia contundent o en el traç suggeridor d’una il·lustració.

Ens podíem passar moltes hores comentant-lo! Fins que algú de nosaltres mirava el rellotge o l’agenda i s’adonava que era molt tard, que havíem de tornar a la realitat.

El resultat de tots aquests moments viscuts, d’aquesta feina intensa, però molt gratificant, el podeu tenir (si el compreu) avui a les vostres mans: el primer número de Portella. Andorra Lletres Arts, que el Manel i el Quim us acaben de presentar.

Fer una revista de cultura a Andorra ens semblava un repte a voltes assolible, a voltes desmesurat, però sempre necessari. Pensàvem que era... que és el moment. Mai ha hagut al país tants creadors, tanta gent jove o ja consagrada, que estigués fent propostes tan interessants en totes les disciplines de les lletres i de les arts i amb tots els formats. Aquesta generació ha de deixar una empremta ferma i poderosa de la seva creativitat, de les seves iniciatives i amb Portella volem aportar una eina per fer-ho possible. Una eina nova, una més, que s’afegeixi a les propostes, a les accions que ja fan altres col·lectius i entitats.

I considerem que és el moment també perquè llegir la premsa o escoltar i veure els altres mitjans de comunicació, els d’Andorra i els dels països veïns, indueix més aviat a la desesperança i al desànim

Quins posats més tristos! Quin fred als ossos! Quant plom a les paraules! Quina por, com aquella por andorrana recreada per Frisch!

Resulta imprescindible, divertit, saludable... obrir un espai, una porta, com feia el mestre de la meva infantesa, perquè puguem sortir tots plegats a voltar, lliures i sense temença, pels afores d’aquesta realitat sovint ben mediocre.

Per això hem triat Portella com a capçalera de la revista, perquè sigui una metàfora senzilla i eloqüent, ben arrelada al nostre territori, amb la qual s’expliqui de manera gràfica l’impuls que ens ha fet emprendre l’aventura de posar en marxa una publicació periòdica centrada en les lletres i les arts a Andorra.

Portella és, doncs, una obertura, un pas per on se surt i s’entra, una drecera per on es puja i es baixa, un pont per on se salven fronteres i s’accedeix a d’altres indrets i realitats. Un lloc de trobada, un espai de discussió, de creació, d’agitació i d’afirmació d’allò que hem estat en aquest país, d’allò que som i d’allò que aspirem a ser. Us convidem a travessar-la.

Només amb la participació de tothom, la nostra proposta tindrà sentit!

Hauríem de fer molts agraïments, que obligatòriament he de resumir.

En primer lloc al Sr. Viñas del Vero (a) Somontano, un gran amic meu, per donar-nos sempre ànims i bon caliu. També la Sra. Heineken ens ha servit en molts moments de musa i d’inspiració.

Bé, seriosament...

Gràcies en primer lloc a tots els col·laboradors. No els puc nomenar un a un i només poso dos exemples: el Perejaume que ens ha regalat, pràcticament sense saber qui érem, un text i uns poemes extraordinaris; i el Jordi Casamajor, les il·lustracions del qual per al dossier de Max Frisch són sensacionals i ens van fer veure per primer cop que la revista podia funcionar.

Gràcies al Marc Cortès per dedicar moltes hores del seu temps a la correcció dels textos amb total generositat.

Als dos Joans, el Xandri i el Gispert, d’A-Tracció-A, pel gran treball de la maqueta i per recollir amb paciència totes les nostres aportacions.

A l’Anna i el Peremiquel de la Puça per l’ajut a la distribució.

Al departament de Promoció Cultural de Govern per la subvenció que ens va atorgar.

A tots els anunciants.

Si parlo de generositat, però, he de mencionar de manera especial la Sra. Isabel Escudé que amb el seu mecenatge ha fet possible que el producte final sigui de la qualitat que havíem somiat. El seu gest altruista fa creure en les possibilitats i en el futur d’aquesta societat.

Finalment, gràcies a tots vosaltres, companys, col·legues i amics: per la paciència d’aquells als quals hem deixat sols o soles durant moltes hores, per tots els ànims i complicitats, per tots els suports.

Sabem que s’ha creat una gran expectació. Ai! Si després de tant parlar-ne, no us agrada!

Esperem que sí. Estem segurs que sí... perquè hi hem posat l’ànima.

Per si de cas, us convidem a una copa de cava i així el vostre judici serà més amable.

En nom dels set portellans, gràcies amics i... llarga vida a Portella!

Revista 'Portella': nota a la plana web de BPA

2010-12-24T11:36:00.003+01:00

Un col·lectiu impulsa una nova revista de difusió cultural, ‘Portella’

Un col·lectiu de persones de l’àmbit de l’educació, però també lligades a diferents terrenys de la cultura i la creació al Principat, van presentar ahir Portella, una nova revista de lletres i arts centrada en Andorra.

De forma semestral, la revista buscarà “donar visibilitat” a projectes de creadors del país, no suficientment coneguts, en opinió dels membres del col·lectiu, integrat per Joan Peruga, Txema Díaz-Torrent, David Gálvez, Manel Gibert, Iñaki Rubio, Roser Suñé i Quim Torredà.

La revista neix un any després de la constitució d’un col·lectiu que porta el mateix nom i es concep com “un espai de trobada, discussió, difusió de les moltes iniciatives del país”, va explicar Peruga, que assumeix la direcció del projecte. Els impulsors de la iniciativa s’han proposat “cuidar molt la presentació” conceben la revista com a “objecte” i tenen planificat crear una web per a la mateixa. La revista acull no tan sols textos en català, sinó també en d’altres llengües presents també al país, com el francès o el castellà.

De moment, la primera tirada assoleix els 1.200 exemplars (es ven a deu euros cadascun) i la distribució –assegurada dins el país– es vol fer també a l’exterior, ja que el col·lectiu vol promoure “el diàleg inevitable amb les terres veïnes”, sigui a Catalunya o França, on també es vol arribar.

L’estructura de la revista presenta, com a “pal de paller”, un dossier monogràfic que, en aquest primer número està dedicat a Max Frisch, autor de l’obra teatral Andorra. El col·lectiu ha trobat oportú aprofundir tant en l’autor com en diferents aspectes lligats a l’obra i la seva percepció a Alemanya, on és molt més coneguda que al Principat, malgrat la recent traducció al català feta per Editorial Andorra. Entrevistes, assajos, perfils, ressenyes, textos literaris i la mostra de treballs d’artistes visuals completen les seccions que seran habituals a la revista.

Víctor Pàmies: el rayo que no cesa

2010-12-23T23:54:00.001+01:00

Acabo de trobar aquesta entrevista que li van fer fa poc a l'amic Parèmies tot llegint la pàgina web de Fòrum.ad. Us l'enganxo aquí pel vostre gaudi (que diria el capellà). Aprofito, a més, per saludar el Víctor (doncs d'alguna misteriosa manera acabarà sabent que he publicat aquest retall aquí) i desitjar-li bon Nadal i un molt feliç 2011.

Víctor Pàmies: "Cada dia apareixen nous refranys per afrontar la nova realitat"

Víctor Pàmies és lingüista i intenta determinar quins són els refranys més populars de la llengua catalana a través d’una enquesta feta exclusivament a través d’Internet i les xarxes socials.

Com se't va acudir identificar els 10 refranys catalans més populars? Bé, de fet, sempre que cerquem refranys, acudim a diccionaris, reculls o monografies en paper, que ens mostren l'estat de la llengua en un determinat moment, però en el passat. Volia identificar els refranys que es diuen i es recorden ara mateix, quan hi ha veus que apunten que això dels refranys s'està perdent. Veus que jo no comparteixo i punt de partida del meu estudi sobre la popularitat dels refranys.

Per què ho has fet exclusivament a través de les noves tecnologies?
Per comoditat, per a comprovar la potència real que tenen aquestes eines per a realitzar estudis semblants i perquè sóc un usuari convençut dels avantatges que ens ofereix internet per a moltes coses. No sé si abans s'havien fet enquestes lingüístiques semblants emprant aquestes eines, però el resultat està sent espectacular.

Quines podrien ser les diferències més destacades en fer l'estudi a través d'Internet o fer-lo, per exemple, a peu de carrer?

Jo crec que no té color. Caminant arribes on et porten les cames. Internet és una finestra oberta al món. Si hagués hagut d'entrevistar-me personalment amb les prop d'un miler de persones que ja m'han fet arribar el qüestionari a través del correu electrònic i que viuen escampats per tot el territori de parla catalana (Perpinyà, Mallorca, Elx, Fraga, Olot, l'Alguer, Andorra la Vella...)... no vull pensar en la despesa que m'hagués suposat pel que fa a viatges i temps. Potser hagués necessitat anys per fer una feina que estic enllestint en poc més d'un trimestre.

Consideres que els refranys estan en perill d'extinció o tenen molt de futur?
Els refranys van néixer en l'oralitat, en una societat poc alfabetitzada. Per això són peces amb rima, ritme i musicalitat. Posteriorment, de la mà de l'escriptura van passar al paper en reculls temàtics, en diccionaris o en monografies locals. Ara som en el moment de fer un nou salt i fer arribar els refranys a la xarxa, posar-los a disposició dels internautes a través de les eines informàtiques i les noves tecnologies. En això treballo amb el meu portal de paremiologia catalana (http://refranys.com ) i tots els blogs especialitzats que comparteixo a la xarxa.

La llengua és rica en matissos i té la capacitat d'adaptar-se perfectament a les noves realitats i a les necessitats dels parlants. És evident que els referents socials i culturals canvien, però la llengua té una capacitat increïble per adaptar-s'hi. Així, de la mateixa manera que hi ha refranys que han caigut en desús, n'apareixen cada dia de nous per afrontar, d'una manera lúdica i enginyosa, la nova realitat.

Però també se'n deuen crear de nous...
Com deia, les llengües tenen una capacitat d'adaptació fantàstica i principalment en el camp de les frases fetes (que juguen amb el llenguatge figurat o metonímic) la producció no s'atura. Potser els refranys i proverbis van més lligats a una cultura ancestral, sovint compartida entre molt diverses cultures, que ja abraça un seguit de consells i coneixements molt concrets i interioritzats, i aquí la producció pot estar més aturada. Però com que són peces anònimes que no sempre podem documentar quan van aparèixer, es fa sovint molt complicat determinar l'antiguitat dels refranys.

Una qüestió molt important és la seva localització geogràfica.
I és clar. Tot el repertori paremiològic català no és compartit al 100% per tots els parlants. Perquè hi ha parèmies referides a llocs molt concrets, perquè hi ha realitats meteorològiques diferents (són molt importants l'immens cabal de refranys meteorològics), perquè hi ha variants concretes en moltes parles. Quan ens trobem amb un refrany o qualsevol altra peça lèxica semblant, és important poder determinar on es diu, quina extensió d'ús i coneixement té i què la va originar. Per això aquestes enquestes arribades d'arreu dels Països Catalans m'ajuden a determinar localitzacions de dites concretes i per això vull intentar oferir resultats de popularitat de refranys per les principals diferents zones dialectals de la llengua catalana.

Hores d'ara, prop d'un miler de persones s'han afegit a la teva iniciativa.
Un miler d'enquestes era on havia situat el llistó per poder emprendre amb certes garanties aquest estudi. No cal dir que estic molt content de la resposta que ha obtingut la iniciativa i que faré tots els possibles per aprofitar aquesta bona inèrcia per poder disposar del màxim possible d'enquestes.

Has tingut alguna resposta que t'ha sorprès especialment?
Moltes, moltíssimes. La generositat de les persones no té límit. Hi ha hagut gent que m'ha fet arribar centenars de dites del seu poble, que ha reenviat la meva crida a moltíssims coneguts i això ha fet que s'anés estenent com una taca d'oli. M'ha sorprès que la majoria d'enquestes que m'han arribat són de gent que no coneixia personalment. O sigui amics i coneguts dels meus amics i contactes.

No sempre les enquestes s'ajustaven a les premisses que demanava per a l'estudi (triar els 10 primers refranys que us vinguin al cap, fer-ho individualment, trametre'm la llista per correu electrònic i facilitar-me les dades essencials de filiació dialectal), però després d'un intercanvi de correus amb tots i cadascun dels participants, la mostra s'ajusta moltíssim al que demanava.

Com a lingüista, com valores la salut de la nostra llengua?
No sóc de tarannà alarmista i penso que s'ha d'aconseguir facilitar que els nouvinguts que arriben al país es puguin incorporar al més ràpidament i de la manera més senzilla possible a parlar el català. S'ha d'eixamplar el percentatge de parlants incorporant els nouvinguts per tal que el català no esdevingui minoritari a casa seva, fet que ja s'està donant en massa racons del territori.

La situació és complexa per la pressió d'altres llengües com l'anglès, el francès o el castellà, per la uniformització que generen els mitjans de comunicació generalistes (amb un percentatge ínfim de català) i per la tasca de constant actualització terminològica de la llengua a les necessitats del moment. S'ha de fer molta feina, s'està fent molta feina i no hem de defallir en aquesta lluita perquè ens hi juguem molt.

Un cop acabi aquest recull, com presentaràs l'estudi corresponent?
Els resultats sortiran publicats al blog Raons que rimen (http://vpamies.blogspot.com ), des d'on vaig iniciar la crida. Trobo que és el més honest i els participants tenen dret a poder accedir a les conclusions de l'estudi des del mateix lloc d'on ha partit la iniciativa i la crida a la participació.

Posteriorment hi ha alguns mitjans que s'han interessat a què hi vagi a presentar les conclusions i no descarto poder-ne fer un llibre en paper amb tota la història, desenvolupament i conclusions de la iniciativa.

L'èxit d'aquesta iniciativa lingüística et podria dur a encetar noves campanyes similars? Segur que sí! El meu cap bull ple d'idees, que aniré conformant ordenadament un cop hagi tancat aquesta enquesta. Però prefereixo no avançar esdeveniments.

Per Ramon Texidó / ACPG (7973 caracters)

Propera inauguració de Casamajor: 'Orants i guerrers'

2010-12-18T16:14:00.001+01:00

El proper dia 11 de gener de 2011, l'escultor Jordi Casamajor inaugura l'exposició "Orants i guerrers" a la Galeria Ara Art d'Escaldes-Engordany.

Aquest "Guerrer a cavall" és una de les obres que hi trobareu.

Diu l'artista al seu blog que hi esteu tots convidat

Per fi: vídeo dels Quelcom a la presentació de la revista 'Portella'

2010-12-18T14:15:00.001+01:00

Columna de Joan Massa al 'Diari d'Andorra' 15.12.2010

2010-12-15T22:21:00.000+01:00

Referència del Luengo a una menció de l'ideari portellà 15.12.2010

2010-12-15T22:06:00.001+01:00

A.L.

ORDINO

L'aspecte que presentava ahir al vespre l'Auditori Nacional era francament desolador. Mig centenar escàs d'espectadors –la majoria, per imperatiu laboral– van assistir a la lectura dramatitzada d'una escena d'El somni de Carlemany –ja saben: aquella òpera amb llibret de Villaró que Minoves va encarregar a Rendini– amb què es va anar esquitxant la cerimònia. Bé, potser no ho era, una escena d'El somni de Carlemany, però ningú no es va molestar a informar el públic del que estava succeint dalt de l'escenari. Entremig, van anar desfilant pel faristol el vicepresident de la Fundació Enciclopèdia Catalana, Jordi Porta, i la ministra de Cultura, Susanna Vela, amb unes intervencions absolutament previsibles i protocol·làries: Porta va posar el Carlemany com a «exemple» de la col·laboració entre l'empresa privada (catalana) i les institucions públiques (andorranes , és clar, que posen a més els calerons), i es va felicitar que la producció literària en català sigui «en quantitat i en qualitat» –va dir– «superior a d'altres literatures que disposen d'una base demogràfica molt més àmplia». Va admetre –ell sí– ombres: «Fallem en la difusió». I aquí és on entra en joc el Carlemany, «que té la virtut de fer públics autors i obres que mereixen ser coneguts». Vela, de la seva banda, es va confessar «honrada» de formar part d'un Govern «que creu en la Cultura», i va fer seu el manifest programàtic de la revista Portella: «És temps de moure's, de crear, de fer propostes i ser imaginatius, de deixar una empremta profunda i bella».

Notícia a la plaba web de l'Ajuntament de la Seu d'Urgell 13.12.2010

2010-12-15T21:50:00.000+01:00

ES PRESENTA A LA SEU LA REVISTA 'PORTELLA. ANDORRA, LLETRES I ARTS'

Demà dimarts a les vuit del vespre al centre cívic El Passeig.

El Col·lectiu Portella, associació cultural sense ànim de lucre del Principat d'Andorra, presentarà demà dimarts, 14 de desembre, a les vuit del vespre, el número 1 de la revista Portella, Lletres i Arts.

L'acte de presentació anirà a càrrec del regidor de Cultura de l'Ajuntament de la Seu d'Urgell, Miquel Colom, juntament amb els promotors de la revista. La presentació tindrà lloc a la sala polivalent del centre cívic El Passeig.

Avís de Ràdio Seu sobre la presentació de la revista 'Portella' a la Seu d'Urgell

2010-12-12T11:17:00.000+01:00

Entrada del Marc Cortès a 'A cal Rèflex' 12.12.2010

2010-12-12T11:06:00.002+01:00

Dimarts a les vuit del vespre, presentació de la revista 'Portella' a la Seu

Neix una revista cultural andorrana (amb esperit esportellat; hehe, Davit) que promet. Que tingueu sort, portells i portelles. Fins dimarts, si tot va bé. Ep, al Centre Cívic El Passeig.

Sobre 'La por de ser província', I

2010-12-11T22:12:00.006+01:00

A l'article de l'Alexandra Grebennikova hi havia una sèrie de punts amb els què no puc estar d'acord. Sense ànims de fer polèmica, tinc ganes de comentar-ne algun. Sense èmfasi.

L'Alexandra escriu:

"El nom del grup, i de la revista, suggereix la idea de l’obertura al món. Tanmateix no hem d’oblidar que la metàfora de la portella amaga la necessitat inherent de tancament. Una portella no és un túnel, no és un forat en la roca que permet el pas. La creació d’una portella implica una delimitació de les possibles entrades a un espai inicialment obert, salvatge. De la mateixa manera que les portes es fan amb la idea de poder-les tenir tancades (si no fos així, en lloc de portes tindríem forats a les parets), per fer una portella d’entrada cal “tancar” el camp amb roques. Llegim el Manifest del Col·lectiu Portella per determinar de quina mena de camp, i de quina mena de delimitacions es tracta."

Discrepo: una portella sí que és, també, entre moltes altres coses, justament "un forat en la roca que permet el pas". L'èmfasi és en l'obertura. No vam triar les paraules marge, ni terme, ni frontera, ni límit, ni fita. Les vàrem sospesar i molt a fons. Aquestes i unes quantes centenes més. Amb tot, vam triar amb molta cura la paraula que ens havia d'identificar. I la vam triar, repeteixo, no perquè separa o tanca, sinó perquè obre i uneix. Cert que en l'accepció que significa "porta petita o part d'una porta" es podria forçar la interpretació que fa l'Alexandra, malgrat que una porta igual obre que tanca: fins i tot l'accepció "més negativa" és ambivalent. Entroncant amb l'inici de l'article de l'Alexandra, que parla de la bellesa, recordem la dita anglesa: beauty is in the eye of the beholder. Jo diria, per analogia, que també hi deu haver tares o imperfeccions que poden estar més en l'esguard de l'observador que en la realitat. Em fa l'efecte que és el cas de l'ull de l'Alexandra quan emfasitza, artificialment, la connotació de tancament. El Col·lectiu Portella es va posicionar, clarament, de la banda de la idea d'espai de connexió.

Com deia, en la resta d'accepcions lexicogràfiques (quan portella no és "porta dins d'una porta" o "porta petita") l'èmfasi és sempre en l'obertura. Fa molt de temps (abans de proposar-los el nom a la resta de l'equip) el Marc Cortès va començar a escriure un article sobre la paraula portell/a al blog que ara fem a mitges amb el Marià Cerqueda (Lo vistaire), datat 3 de setembre de 2008. Jo hi vaig contribuir alguna coseta i a partir d'allí vaig passar de ser lector a col·laborador. En aquella entrada, el Marc ja recull part d'un text meu en què resaltava la idea de portella com espai obert: "es tracta de pedres en les quals s'inserien fustes que servien per tancar un prat. L'espai descrit entre les pedres, però, continua sent una obertura, si t'hi fixes. El que marquen les dues pedres és un espai d'accés, una porta (o una portella)".

Fixeu-vos-hi:

DCVB:

portell
I. Pas molt estret entre dues muntanyes o altres elevacions del terreny (Gir., Empordà, Priorat). Aquesta favor a la mercaderia tingueren al cor los beneits prínceps e prelats passats qui en favor de mercaders... establien los portells e passos perillosos e els reparaven, Eximenis Reg. cosa públ., c. 34. Fem venir la salvatgina en un portell, e allí ab fletxes balestes e lances ne fon feta una gran destrucció, Tirant, c. 82.
II. || 1. Obertura feta violentament a un mur, per la qual es pot passar. Quan uench entorn d'ora de uespres hac tant derrocat del mur que gran portel hi hac feyt, Jaume I, Cròn. 15. Per un portell fort estret e perillós... pujaren en la carrera, Pere IV, Cròn. 286. Ab mines y fonèvols | al mur obrin portells, Orlandis Poes. 51. a) fig. S'obrí un portell en la muralla de gernació, Pons Com an. 44.
|| 2. Esvoranc, solució de continuïtat produïda en un marge o paret per la força de l'aigua o per un altre accident (Urgell, Tortosa, Maestrat, Morella, Mall.). El torrent ha obert un portell, Rosselló Many. 114.
|| 3. Obertura estreta deixada en una paret o marge per a permetre el pas a homes o a bestiar (Cerdanya, Ripollès, Pallars, Ribagorça, Gandesa, País Valencià, Mall., Men.). Sols pach mundatge | e l'escurim, | traga 'l tarquim | del seu portell, Spill 14805.
|| 4. Porteta de llates o de canyes per a tancar un hort o tros petit de terra (Baix Empordà).
|| 5. Espai que queda entre dues cases i que serveix de passatge d'un carrer a un altre (Altea).
|| 6. Finestra o obertura d'una cambra de vaixell, que dóna al costat del buc (BDC, xii, 59).
|| 7. Forat lateral de la calçada, per on l'oli surt i raja dins el safareig (Artà).
|| 8. Buit produït per la ruptura o caiguda d'un tros o peça, com d'una dent, d'una porció de vora d'un recipient, etc.
DIEC2 :

portell
1 1 m. [LC] [AQ] Obertura feta a una muralla enderrocant-ne un tros. Les tropes d’assalt entraren a la ciutat per un portell fet per l’artilleria.
1 2 m. [LC] [AQ] Pas d’entrada en un marge o en una tanca, que permet just el pas d’un carro.
1 3 m. [LC] [TRA] Obertura de la cabina d’una nau que dóna al costat del buc.
portella
2. Obertura practicada al buc d’una nau, com qualsevol d’aquelles per on ixen els canons.

Aquí us deixo una sèrie de topònims andorrans que impliquen lloc de pas, forat en la muntanya, obertura:

el portell de les Comes (Aixàs, Sant Julià de Lòria), la Portella (Aixirivall, Sant Julià de Lòria), la Portella (Canillo), la Portella (el Forn, Canillo), la portella d'Arcalís (la coma del Forat, Ordino), la portella de Besalí (Rialb, Ordino), la portella Blanca (Engaït, Encamp), la portella de la Cebollera (Sorteny, Ordino), la portella de la Coma de Varilles (la coma de Ransol, Canillo), la portella de Comallempla (Comapedrosa, la Massana), la portella del Forn (Sorteny, Ordino), la portella de Joan Antoni (Engaït, Encamp), la portella de la Portelleta (Setut, Escaldes-Engordany), la portella de Rialb (el Castellar, Ordino), la portella de Sanfons (Comapedrosa, la Massana), la portella de les Vaques (Comallempla, la Massana), la Portelleta (Setut, Escaldes-Engordany), el pic de la Portelleta (Setut, Escaldes-Engordany).

N'hi ha molts més.

També hi ha derivats de portell/a que signifiquen "obrir" i "foradar". Mireu:

DIEC2:

esportellar
1 v. tr. [LC] [AQ] Obrir portell (en un mur, una muntanya, etc.).
2 tr. [LC] Trencar la vora (d’un recipient).

DCVB:

esportellar
|| 1. Obrir formant portell; cast. desportillar. Turons que el raig esportella, Llorente Versos, i, 94. a) refl. Tan bon punt a les ones lo Calpe s'esportella, Atlàntida v.
|| 2. Trencar la vora d'un recipient o altre objecte; cast. desportillar. Font com aquella que raja del cànter esportellat, Rector de Vallfogona 63 (ap. Aguiló Dicc.).
|| 3. refl. Perdre una o algunes dents, de manera que resti llur buit entre les altres de la dentadura; cast. desportillarse. Som esportellat, me manquen ses dents de davant, Pons Llar 40.
|| 4. refl. Aclarir-se el cel, retirar-se els núvols (Pla d'Urgell); cast. serenarse. «Lo temps s'esportella» (Fulleda). «El sol s'esportella»: el sol comença a deixar-se veure entre els núvols.
Fon.: əspuɾtəʎá (or., men., eiv.); aspoɾteʎá (occ.); espoɾteʎáɾ (val.); əspoɾtəʎá (mall.).
Etim.: derivat de portell.

Penso que no cal seguir insistint en allò que a hores d'ara, hauria de ser força obvi.

Revista Portella: crítica d'Alexandra Grebennikova a 'Fòrum.ad' 10.12.2010

2010-12-10T22:05:00.004+01:00

La por de ser província

"La bellesa existeix,” diu en Iago Andreu, i em mira amb un aire didàctic, com si em sospités d’un desig ardent de revocar l’existència de la bellesa. Per la seva veu intueixo que la “B” de Bellesa la pensa en majúscula. No seria capaç de contradir a un bon amic, fervent adepte de l’ordre i àngel portador de torrons de la pastisseria familiar de Montblanc. Acabada la feina, parteixo en busca de la bellesa al món dels oficis. Una de les destinacions més evidents del panorama cultural recent és la revista “Portella”: molt bon paper, maquetació perfecta i una llista de creadors que fa néixer l’esperança d’un món de nous somnis. Però la lectura atenta també fa néixer dubtes, mai dubtes sobre la bondat del projecte, sinó dubtes concrets sobre petits detalls.

El nom del grup, i de la revista, suggereix la idea de l’obertura al món. Tanmateix no hem d’oblidar que la metàfora de la portella amaga la necessitat inherent de tancament. Una portella no és un túnel, no és un forat en la roca que permet el pas. La creació d’una portella implica una delimitació de les possibles entrades a un espai inicialment obert, salvatge. De la mateixa manera que les portes es fan amb la idea de poder-les tenir tancades (si no fos així, en lloc de portes tindríem forats a les parets), per fer una portella d’entrada cal “tancar” el camp amb roques. Llegim el Manifest del Col·lectiu Portella per determinar de quina mena de camp, i de quina mena de delimitacions es tracta.

Al Manifest s’expressa l’objectiu de “generar un fòrum de cultura decididament andorrà, però alhora obert i permeable a totes les influències de contrades veïnes i llunyanes, amb les quals tenim lligams ancestrals”. Al camp de la cultura, em costa acostumar-me a les coses “decididament nacionals”. Una revista que volgués ser “decididament russa” o “decididament anglesa” em provocaria malestar. Quan es tracta d’un país tan petit com el nostre, el rebuig és menor, però segueixo pensant que el bo seria que la crítica – i la població - veiés el resultat del seu treball com a “decididament andorrà”, i no que es decideixi fer-ho “per decret” (o Manifest). ¿No serà una idea nascuda, - ella també! - d’aquella “por andorrana de ser província”, “die andorranische Angst, Provinz zu sein”, de la qual parla Max Frisch i que evoquen els autors de la revista?...

Quant a les influències de les contrades veïnes i llunyanes amb les quals es tenen lligams ancestrals, m’hi perdo definitivament. O bé s’accepten totes les influències, i no cal dir-ho, o bé s’exclouen específicament les possibles influències de les contrades llunyanes o veïnes que han tingut la mala fortuna de no haver format cap lligam ancestral amb Andorra. En aquest últim cas, resultaria que les influències espanyoles, franceses i portugueses – o russes, britàniques i italianes, si hi trobem el requerit lligam ancestral – són benvingudes, en canvi, les influències sueques o sud-africanes no, per falta de precedent.

M’hagués agradat llegir-hi un Manifest d’intencions estètiques en lloc d’un Manifest de construcció identitària (no és que es digui així, però ho és). Sembla que als autors, la comprensió de la realitat andorrana els resulti més atractiva que la creació de noves realitats. La revista no parla del cinema, de la música ni de les galeries de l’art; el teatre de Max Frisch (“una recerca infructuosa del que és i com es construeix la identitat” en “un país de mides tan reduïdes, inversament proporcionals al seu sentit d’autocrítica”, segons Txema Díaz-Torrent), i la fotografia, essencialment de Pep Aguareles, amb participacions puntuals de Jaume Riba i Tony Lara, hi tenen un cert protagonisme, però essencialment, es tracta d’una revista de pensament andorrà... això ja la fa una cosa curiosa.

A la revista hi ha un text en portuguès, un text en francès i un text en castellà; si hi és la traducció, no he sabut trobar-la. El fet d’incloure contribucions en altres llengües és original, però si Manel Gibert i Quim Torredà, en citar Òssip Mandelstam, l’haguessin citat a l’original en rus, ningú no els entendria. I que consti que em fa moltíssima il·lusió que citin un gran poeta rus. Trobo que quan es tracta de contribucions en llengües estrangeres, les traduccions són essencials.

La qualitat literària dels textos varia, com és inevitable en qualsevol publicació, però trobo que generalment és molt bona. En un petit article, és impossible analitzar totes les coses bones, i només mencionaré que, entre d’altres, és mil vegades digne d’atenció el dossier “La por andorrana”, sobre “Andorra” de Max Frisch, els autors del qual fan paral·lels interessants entre el “model andorrà” fictici, un món poblat de desconfiança envers les coses llunyanes i properes, i l’Andorra real: amb il·lustracions genials de Jordi Casamajor... Els homenatges a Antoni Morell, Sergi Mas i Casi Arajol, sense els quals la visió del nostre petit món seria incompleta, són tendres i sincers. No oblidem tampoc la presència del Don Quixot de la Manxa, Conquistador d’Andorra, del qual hem pogut fer la coneixença gràcies a Iñaki Rubio.

Estic perduda entre la ficció i la realitat. La Bellesa segueix existint, però li plau amagar-se, com a la natura, segons Heràclit (vegeu l’epígraf a “El so discret” de Gibert i Torredà). Al meu món, les sensacions i les idees que les provoquen ocupen un lloc més definit que la bellesa. A l’article de Díaz-Torrent, un intel·lectual es defineix com “un personatge ridícul, víctima d’un compromís excessiu amb el seu context, que malda per desentrellar la veritat de les coses.” M’agradaria fer-ho; m’agradaria que fos possible; m’agradaria que algú hi arribés. Desitgem una llarga vida a la publicació recentment nascuda. Llarga vida de molts feliços anys.

Publicat originalment a Fòrum.ad i reproduït aquí amb el vist-i-plau de l'autora, a qui tornem a agrair la deferència.

bloGuejat: L'escollit (LXXIII)

2010-12-10T18:42:00.002+01:00

En Salvador Macip, vell conegut de la casa, ens dedica avui (el paio és generós) la clàssica secció "L'escollit" del seu blog BloGuejat. Els de la revista Portella estem agraïdíssims del regal.

L'escollit (LXXIII)

Avui a l'Escollit us parlo de la revista Portella, que han presentat aquests dies. Sempre s'ha de celebrar que neixi una nova revista cultural. Aquesta a més té molt bon aspecte, és de procedència andorrana i compta amb gent com el David Gálvez, blogaire d'aquests hiperactius, que fa temps que segueixo. Val la pena fer-li un cop d'ull. Aquí podreu llegirels elogis que els ha dedicat la premsa. Molta sort en aquesta aventura!