dilluns, 10 d’agost de 2009

Bergerstrasse, Frankfurt am Main (I)

Dissabte la meva filla Laura, d'onze anys, i jo mateix vam estar al barri Nord-est de Frankfurt. Sense més motiu que el d'anar a fer un volt i estar junts però sols. Vull dir, de gaudir en exclusiva l'un de l'altre. L'estiu passat vaig visitar la zona de la Bergerstrasse i em va agradar molt l'ambient: moltes cadires al carrer, molts locals de restauració, molta gent i moviment. Molt de tot allò que Juan de Mairena fa anar a la famosa anècdota: "los eventos consuetudinarios que acontecen en la rua".

Dissabte l'atmosfera entre estiuenca i de cap de setmana era igual de bo. Vam passejar una mica. La Laura em va animar a entrar en algunes sabateries, botigues de roba i accessoris varis, malgrat la meva resistència gairebé crònica. Jo la vaig animar a ella a entrar en un parell de llibreries i una devedeteca. Les botigues, en general, m'han semblat més pijes que l'any passat. Potser perquè l'any passat no anava amb la Laura i no se'm va acudir mirar res que no fossin restaurants, bars i llibreries. Vull dir que potser la comparació no és tal: m'he adonat ara per primer cop que venien camises Pepe Jeans, sabatilles esportives All Stars customitzades, bosses de disseny modernillo caríssimes o sabates italianes fetes a mà.

Vaig tornar a la llibreria/vinacoteca en què ja vaig estar l'any passat amb la Rosa Ribas: Buch und Wein. Com que la Laura i jo vam anar a la secció de castellà i anglès, la propietària se'ns va dirigir en alemany només durant uns minuts. Després va decidir fer-ho en un castellà molt correcte. Al cap d'una estona de remenar vam comprar el segon de la saga Millennium del Larsson, en versió anglesa i una policíaca no-wallanderiana del Mankell (Profundidades) en la versió castellana de Tusquets. La primera novel·la és per a consum propi: tinc curiositat per saber com sonaran la Lisbeth Salander, el Kalle Blomkvist i companyia en anglès. El primer lliurament de la sèrie el vaig llegir en castellà i ara em ve de gust canviar de llengua. [Una curiositat-collonadeta: la sèrie del l'inspector Wallander la vaig haver de llegir íntegrament en anglès, perquè un intent en castellà que vaig fer quan ja duia dos o tres llibres no em va funcionar.] Pel que fa a la segona novel·la, era un regal pel meu sogre, lector empedreït tot terreny i poliglot.

Un altre insert: ara mateix estic llegint una altra novel·la de Mankell, Zapatos italianos, també de Tusquets. M'està encantant. La trobo mesmeritzant. Històries que posen en contacte un manoll de realitats o vides força marginals o terminals amb llur propi passat a través d'un nou present comú que canvia llurs referents de manera radical***. Proposa la possibilitat d'un replantejament d'un present desdibuixat que, de sobte, de manera pretesament casual pot esdevenir més rellevant o transcedent. Tot, però, amb un to molt discret i com donat per fet (matter-of-fact).

Però tornem a la botiga de llibres i vins. La propietària, Frau Rittig, té una selecció de vins catalans exquisida: Conca del Barberà, Montsant, Penedès, algun Priorat. Ep, això no vol dir que no tingui també moltes altres denominacions interessants: Navarra, Ribera del Duero, Ribera del Júcar, Rioja, Somontano, Toro, Rueda, així com vins alemanys i portuguesos. Em va fer molta il·lusió trobar-hi vins de la finca Viladellops. Em va sorprendre molt, perquè no són vins d'anomenada internacional, que jo sàpiga. El meu cunyat l'Oriol Pardos, que es sommelier i es dedica a la distribució de vins, ens va recomanar Viladellops quan li vam encomanar un vi de la terra bo per obsequiar a la comunió de la Laura fa un any. Van encomanar-ne unes caixes sense etiquetar i el meu cosí Roger Calvet (a.k.a. DJ Gruyere), de professió dissenyador gràfic, ens va regalar un disseny xulíssim per les etiquetes. En fi, que es tracta d'una finca petita amb una producció discreta i que a Catalunya només coneixen un grup limitat d'iniciats. Per això em va estranyar trobar-ne unes precioses ampolles a la Bergerstrasse de Frankfurt. El món globalitzat té aquestes coses. Resulta que la propietària té una casa a Sitges --no gaire lluny de Viladellops-- i coneix i li agraden molt els vins catalans.

Després la Laura i jo vam buscar un restaurant italià. Aigua i Radler. Una pizzeta de pernil (deliciosa) para ella i un plat de penne all'arrabiatta (extraordinaris) para él.

I, és clar, un cafè per a posar un punt i seguit a no se sap ben bé què.

La vida pot ser molt generosa, de vegades.



***Per cert, guanyo l'aposta de fer servir la forma llur (o derivats) en més d'una ocasió en una única frase bloguera. Qui deia que no en seria capaç?

5 comentaris:

Allau ha dit...

Llur? No els he notat, què ben posats!

Quan l'altre dia deies que no sabies què llegir, sabia que cauria el segon Larsson.

David Gálvez Casellas ha dit...

És que a mi els "llurs" sempre m'han fet molta ràbia... Ara mateix, si rellegeixo el text, segur que els elimino... Encara que forméssin part d'una brometa estúpida.

Sí, l'he comprat. Encara no l'encetaré, però. Continuo amb "Zapatos italianos", que em té el cor robat.

A Bergerstrasse, Frankfurt (II) voldria tornar a parlar de l'escriptora Rosa Ribas. Avui m'hi he trobat i tinc novetats.

David Gálvez Casellas ha dit...

Sempre que subtitulo un apunt (I) en previsió d'una part (II) acabo per avorrir-me abans d'hora i la cosa sol acabar en no-res.

Allau ha dit...

Doncs no posis (I), amb que escriguis (II) si es dóna el cas, ja s'entendrà.

David Gálvez Casellas ha dit...

Tindria lògica si no fos que no em sé resistir a la temptació d'avançar-me per la dreta...