Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cómo rompe las palabras. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cómo rompe las palabras. Mostrar tots els missatges

dilluns, 7 de juliol del 2014

Armada blana

Army Of SheepTorno a agafar impuls a partir d'un text del meu admirat poeta anònim. Prenc unes paraules seves, unes imatges, un joc, unes idees, les passo pels sis estómacs de l'escriptor i us en regurgito el resultat --una pasteta-- aquí baix...


Deia ell:


Van a acabar las cábalas, las ramas,
las alabardas más acanaladas;
van a cantar palabras mal cantadas,
a alabar a mamá, a papá, a las damas.

Van a apagar las ráfagas las llamas,
van a acatar las cartas magnas; nada
hará callar las armas ya calladas,
hará las pampas más acampanadas.

Manadas falsas labrarán garrafas,
alpacas castas, yararás, arañas,
hasta plantar acá jacarandás.

Mas jamás dañarás las blancas gafas,
jamás malgastarás asaz champaña,
jamás las malas almas salvarás.


Divergeixo jo:


"Poesia classe A" o "L'armada d'ara"


S'acabarà la càbala, la branca 
d'alabarda acanalada.
Bramaran la mala bava mal cantada, 
Castraran al papa amb la mà manca.

La ratxa apagarà la flama.
Acataran, tard, la carta magna. La mama
Parlarà amb la carcanada,
La carn ja arrabassada.

Ramat ja cansat d'arada:
La vaca, la sargantana, l'aranya, l'arna.
L'armada ara cardada s'alçarà.

La balada blana, la mansa bafarada,
A l'alba, atacarà la sarna.
La cabrada ara callada manarà.

dijous, 5 de juny del 2014

Koan

Enèsim homenatge (traducció del seu poema) al poeta anònim que publica al blog Cómo rompe las palabras:


Koan


Publiquen ximpleries laborals:
que avui he robat una corona de diamants.
Esmenten que els meus plans són brillants
en certes ocasions especials.

Pel passadís la nit badalla.
I encara duc al cor l'agresa.
He vist sang blava que fou d'una princesa
escorre's pel tall de la navalla.

El joc ha acabat. Em desconhorta.
En el que vaig fer, no deixo de pensar.
No oblido el grinyol d'una porta.

I no obstant, el que ningú té clar
és com envejo el somni d'una morta.
No diuen els diaris com la vaig estimar.


Koan


Publican tonterías laborales:
que hoy robé una corona de diamantes.
Mencionan que mis planes son brillantes
en ciertas ocasiones especiales.

La noche se coló por el pasillo.
Todavía me duele la cabeza.
Vi sangre azul que fue de una princesa
escurrir por el filo del cuchillo.


El juego terminó. Me desconcierta.
No dejo de pensar en lo que hice.
No me olvido el chirrido de una puerta.


Y sin embargo lo que nadie dice
es cómo envidio el sueño de una muerta.
Los diarios no publican que la quise.

divendres, 23 de maig del 2014

Octopus catatònic

L'enèsim homenatge al poeta anònim. Sempre amb la modèstia de qui sap que l'erra. Sempre amb la il·lusió de seguir jugant.


"Els pops i el temps"


Abans que fixés en Rigel
la mirada Hiperió, abans de Sió,
del Sinaí, del Ponto, del Pelió,
d'Afrodita daurada, de Babel,

abans que caminar sota aquest sol
fos atribut propi de les nines,
abans que emergissin viperines
les serps primigènies del gresol,

ja era la Criatura abominable
callada i en l'Àrtic fecund
dormisquejant, remota, en el pregó profund;

ja ses pupil·les incommensurables
aguaitaven tri-remes. I avui t'esperen,
amb fam de tes poques primaveres.


"Los pulpos y el tiempo"


Antes de que posar fuera en Rigel
la mirada Hiperión, antes de Sion,
del Sinaí, del Ponto, del Pelión,
de Afrodita dorada, de Babel,

antes de que el andar bajo este sol
fuese atributo propio de las minas,
antes de que emergiesen viperinas
las sierpes primigenias del crisol,

ya había La Criatura abominable
callada y en el Ártico fecundo
dormitando, remota, en lo profundo;

ya sus pupilas inconmensurables
acecharon trirremes. Y hoy te esperan,
con hambre de tus pocas primaveras.

dijous, 17 d’abril del 2014

Nena d'ullassos tristos...

Un cop més, el meu homenatge decidit al poeta anònim:


Nena d'ullassos tristos
i de cabells rosa,
¿per què insisteixes a batejar la cosa
que està creixent dins del teu ventre
si no té ni pèls ni membres
i no sap el que és el català?
¿Si les seves celles són còpia de les teves,
si la seva mà és còpia de la teva mà?

Quan aquesta part que vas nomenclar
es divorciï per fi de les teves entranyes,
hi haurà tartanyes.


Aquí sota, l'original:


Niña de ojazos tristes
y de cabello rosa.
¿Por qué insistís en bautizar la cosa
que está creciendo adentro de tu vientre?
Si carece de pelos y de dientes
y no sabe lo que es el castellano.
Si sus cejas son copia de las tuyas,
si sus manos son copia de tus manos.

Cuando esa parte a la que nomenclaste
se divorcie por fin de tus entrañas
habrá guadañas.

dijous, 31 d’octubre del 2013

Nada me aniquiló de tal manera

Torno un altre cop a un dels més ouroboros personals. A un més dels meus retorns no-eterns. Al meu ritornello que és tornada tronada, admiració sentida i fonda. El poeta anònim, torna a parlar-me des del fons d'un dels seus pous. Les paraules m'arriben a pesar meu com recitades per unes sirenes perfectes, de sines fermes i un pèl púbic sedós i fragant. Les paraules m'arriben i no em puc resistir al joc de vertir-les, innecessàriament, dins d'un altre flascó. Com sempre, d'altra banda. Per no res. Així.


Taut


Nada me aniquiló de tal manera
como enterarnos una primavera
de cierta enfermedad que no se espera.
De la inminencia de tu calavera.

Aflicción que la vida saca afuera,
lastima cuerpos y ánimas ulcera,
que te volvió del mundo forastera
y de una cama fue tu carcelera.

Se me grabó una risa tuya, austera,
sin pensar que quizás ya más no hubiera,
que desde el fin quizá era la primera.

Y por qué habrá de ser que me vulnera,
cuando de esta verdad nadie se entera,
el darme cuenta de que un día muera.


* * * * *


Taut


Res em va aniquilar de tal manera
com assabentar-me una primavera
de certa malaltia que no s'espera.
De la imminència de la teva calavera.

Aflicció que la vida treu fora,
llastima cossos i ànimes ulcera,
que et va tornar del món forastera
i d'un llit va ser la teva carcellera.

Se'm va gravar una rialla teva, austera,
sense pensar que potser ja més no fóra,
que des de la fi potser era la primera.

I per què ha de ser que em vulnera,
quan d'aquesta veritat ningú s'entera,
adonar-me de que un dia mora.

dissabte, 3 d’agost del 2013

Balar gratis, cansina, ovejamente

L'original és, com tant sovint, de l'escriptor anònim aquell que tant admiro. El trobareu en tot el seu esplendor juganer a Cómo rompe las palabras. Li he traduït una altra cosa (de manera provisional, saltant-me qualsevol intent de fer quadrar la mètrica).


Balar gratis, cansina, ovejamente,
términos circunscriptos a los trazos
de ese alfabeto inveterado, escaso,
del que nadie está exento: solamente

frenar el colectivo con el brazo,
hurgar el fondo del bolsillo, un peso,
sacar boleto, y entre algún bostezo,
estrangular el caño por si acaso;

sentarse sabe quién dónde se pueda
y, al fin, la incertidumbre, la certeza,
de que ella suba en la parada esa,
la que siempre se va, la que se queda.

La garganta colmada de esa ausencia,
contradicción gastada si las hay,
cuando dobla en la calle Paraguay,
y el arranque inhumano de imprudencia,

lo que se dice huevos propiamente,
bajar el ancho, no escapar al mazo:
hincar los codos, entreabrirse paso
en el lío hormigueante de la gente,

tocar el timbre, respirar el fresco,
mire atrás al bajar, salir rajando,
libre por fin, las venas palpitando;

libre por fin del hado canallesco,
del fastidioso caos de la gente,
del apremio apurado e impaciente;

libre por fin, pero también cautivo,
condenado a esperarla vanamente
en la parada gris de un colectivo.


               * * * * *


Belar gratis, pesada, ovellament,
termes circumscrits al traç
d'aquest alfabet inveterat, escàs,
del qual ningú no està exempt:

aturar el clípol amb el braç,
furgar el fons de la butxaca, una moneda,
comprar el tiquet, badallar dins de la cleda,
escanyar la barra per si de cas;

asseure’s qui sap en quina fenedura
i la incertitud, la certesa, per fi,
que ella pugi en la parada d’allí,
la que sempre se'n va, la que perdura.

La gola plena d'aquesta absència,
contradicció gastada per excel·lència,
quan tomba pel carrer València,
i la rauxa inhumana d'imprudència,

el que es diu ous pròpiament,
no defugir el trumfo, arrastrar:
clavar els colzes, mirar de passar
entre l’embull formiguejant de la gent,

tocar el timbre, respirar l’aire fresc,
mirar enrere al baixar, sortir llets-cagant,
lliure per fi, les venes bategant;

lliure per fi del fat purriesc,
de l'irritant caos de la gent,
de l’afany apurat i impacient;

lliure per fi, però també un reclús
condemnat a esperar-la vanament
a la parada gris d'un autobús.

divendres, 19 de juliol del 2013

"Sandbox", digué el poeta anònim

No hi ha manera de fer-me canviar de parer. Penso que aquest paio és un escriptor fora de sèrie. Segueixo amb l'entreteniment de traduir (amb deficiències, és cert) poemes del geni anònim al català. La cosa no té cap finalitat utilitària, però de tant en tant hi recaic (del blog cómo rompe las palabras).


Sandbox

Bajo carnes rosadas, piel fulera,
cachetes blandos, boca, sucedáneos,
guardás menudo osario, flor de cráneo,
los dientes hasta acá, la calavera.

Te das a la ficción, frente al espejo,
de que estás viendo tu efectiva jeta;
pero, cajita musical, secreta,
la sangre fluye atrás de tu pellejo.

Tu cuerpo es un envase retornable.
La vida es una magia misteriosa:
pisás la araña y ya se vuelve cosa,
un manojo de patas inmutable.

Memento mori: no olvidés, pelado,
que un solo tropezón te deja helado,
mirando los gusanos desde abajo;

vivir es un hilito, y un achís
te vuelve y sin cigüeña hasta París,
y toda construcción se va al carajo.


                            * * *


Sandbox

Sota carns rosades, pell mentidera,
galtes toves, boca, succedanis,
guardes prou ossera, flor de crani,
les dents fins aquí, la calavera.

Et lliures a la ficció, davant del mirall,
que estàs veient la teva real careta;
però, capseta musical, secreta,
la sang prou que flueix si et fas un tall.

El teu cos és un envàs retornable.
La vida és una màgia misteriosa:
trepitges l'aranya i ja es torna cosa,
un grapat de potes immutable.

Memento mori: no oblidis, pelat,
que una sola ensopegada et deixa gelat,
mirant els cucs des del llim;

viure és un filet, i un atxim
et torna a París sense cigonya,
i tota construcció esdevé una conya.

dissabte, 12 de juny del 2010

Juístete de mi vida, 3

Juístete de mi vida

Diez fragmentos que no termino de entender si son distintos o uno solo.


III


Célula enferma.
Tumor maligno late en una teta.
La muerte lenta viaja por las venas.



Poema extret del blog Cómo rompe las palabras

diumenge, 9 de maig del 2010

Juístete de mi vida, 2

Juístete de mi vida

Diez fragmentos que no termino de entender si son distintos o uno solo.


II


Las diez y salgo. El hombre de la puerta.
Me está esperando el hombre de la puerta.
Cambia de nombre pero es siempre el mismo.
Cambia el sombrero pero nunca duerme.
No es que me obstruya el paso.
Desde siempre me espera en cada puerta.
Salgo y lo trato de evitar.
Me mira fijo pero no saluda.
No me habla nunca. Pero me imagino
sus reprimendas, sus inquisiciones.
Pesa la bolsa. Inútil intentarlo.
Siempre qué tarde.
Siempre todo mal.
Siempre el veneno amargo que me trago.




Poema extret del blog Cómo rompe las palabras

dilluns, 26 d’abril del 2010

Juístete de mi vida, 1

Juístete de mi vida

Diez fragmentos que no termino de entender si son distintos o uno solo


I

Subiendo los peldaños
delineados apenas en la piedra,
esa mañana ya se había ido.
El amor, ilusorio,
ese ever-changing cirrostratus,
fue disipándose.




Poema extret del blog Cómo rompe las palabras

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Microrelat impecable

L'he trobat a Cómo rompe las palabras. El blog continua sent un dels meus preferits. Com es pot escriure tant i tan bé? Com es pot tenir la desinhibició que té el paio aquest, el tal Pablo? Va, sense més rotllos. És un microrelat impecable.

Al principio el celular cambiaba las "é" por "i". Uno escribía "tenés" y el otro recibía "tenis". "Que estés bien" se transformaba en "que estis bien". "Después hablamos" en "despuis hablamos".

El tiempo pasó y el celular empezó a cambiar otras letras. Empezó por las vocales y poco a poco fueron cayendo también las consonantes. Los primeros tiempos las palabras todavía eran reconocibles. O, de última, no era difícil recordar la trasliteración.

Pasaban los meses y los cambios se acumulaban. El celular suprimía letras y agregaba otras nuevas, fundía varias letras en una y a veces las separaba. Recuerdo el día que recibí un sms que decía esto:

  ii iiiiii iii iiiiii ii iiii iiiii,
iiii iiiiiiiii i ii iiiiii ii iiiiiiiii.

Un día ya nadie pudo entenderse.